dimarts, 26 de desembre de 2017

Abandoneu tota esperança

Suposem que ets independentista. Lògicament, estaràs a favor de la independència del teu país. Com que vols treballar per aconseguir aquest objectiu, t'afilies a un partit independentista. Els companys de militància t'elegeixen secretari general de la formació. S'aproximen comicis autonòmics i ets designat candidat a la presidència de la Generalitat. Els òrgans del teu partit redacten el programa. Hi fica clar i ras que els teus companys i tu aspireu a la independència. Prometeu que, si guanyeu les eleccions, negociareu amb el govern de l'Estat la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Aviseu que, fins i tot si el govern central es nega a negociar res, aneu a convocar la consulta igualment. Dissenyeu un full de ruta on es detallen les passes que fareu per tal d'assolir els vostres objectius —converses amb altres forces, iniciatives polítiques, creació de diversos comités d'assessorament i coordinació, mobilitzacions ciutadanes, mesures legislatives. Proclameu que tot es farà de forma pacífica. El full de ruta és conegut per tothom i totdon. Guanyeu les eleccions i poseu en marxa el procés. El parlament aprova les lleis de cobertura.

El govern central havia pensat fins ara que les coses no arribarien tan lluny. Comprovat que no anàveu de farol, decideix finalment actuar amb tots els mitjans punitius al seu abast —inclòs el setè de cavalleria—; vol evitar que se celebre la consulta. Aquesta, però, se celebra. El president de les Espanyes apel·la a l'alta magistratura judicial, que ordena escorcolllar diversos departaments de la Generalitat. ¡Eureka! La guàrdia civil troba en el despatx d'un alt fucionari un exemplar del full de ruta. El document es titula Enfocats. Es podria dir que els agents han descobert de nou Amèrica. Tots els ciutadans i les ciutadanes del país sabien que aspireu a la independència. Els agents s'han assabentat, però, en trobar en un calaix de la taula del despatx del número dos del departament d'Hisenda la seua agenda i el full de ruta. Oiga, que éstos estaban preparando la independencia, li diuen al jutge. «¿Sí? ¡No em digues!», exclama molta gent. En fi, el govern central activa l'article 155 de la Constitució, per a poder intervenir totes les institucions autonòmiques. El parlament és dissolt. El president de la Generalitat i tots els consellers són cessats.

Comencen les detencions de consellers —tu evites la garjola perquè marxes a l'exili. Us acusen de rebel·lió violenta, sedició tumultuària i malversació, per haver gastat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. El magistrat del Tribunal Suprem que instrueix la causa contra vosaltres confirma la presó preventiva incondicional per al vicepresident de la Generalitat, un conseller i els presidents de dues entitats cíviques. El cap del govern central convoca, sense facultats per a fer-ho, uns comicis autonòmics que tornen a guanyar els partits independentistes. Mentrestant, l'acció judicial no cessa. L'anar a peu és molt vell, però el jutge instructor no ho sabia. Es que la policía me ha pasado la lista de todas las personas que formaban el comité que diseñó, orientó, dirigió e implementó los planes para la creación de un estado soberano y la lista de quienes movilizaron los recursos humanos y materiales para ello. ¿Quines són aquestes persones? Doncs els secretaris dels partits independentistes, els presidents d'entitats ciutadanes partidàries de la independència i la presidenta de l'Associació de Municipis per la Independència.

I ací no s'acaba la llista. També podrien ser imputats per rebel·lió violenta un expresident de la Generalitat, els presidents i els secretaris dels grups parlamentaris independentistes i un entrenador de futbol —sí, un entrenador—, per llegir en una manifestació un comunicat a favor de la independència. Algunes de les persones que s'acaben d'enumerar han tornat a ser elegides diputats i diputades en les recents eleccions autonòmiques. En un moment o altre, tots els investigats hauran d'acudir a declarar davant el magistrat del Trinunal Suprem. Podrien correr la mateixa sort —presó incondicional— que ja pateixen quatre persones. Estremera i Alcalá es quedaran petites. ¿Se li ha anat l'olla, al jutge? No. L'Estat vol escarmentar els independentistes. Embargament de béns, inhabilitació i presó integren el càstig —o la venjança— que patiran. ¿No deien, els líders dels partits espanyols, durant els anys de plom d'ETA, que es podia parlar de tot si s'abandonava la violència? Això era abans. Ara, els partits independentistes han de posar al preàmbul de llurs estatuts la inscripció que figura en la porta de l'infern de Dant: Lasciate ogni speranza.

diumenge, 24 de desembre de 2017

Presos polítics

Si hom llegeix atentament els articles 472, 473, 475, 476 i 480 del Codi Penal, s'adonarà que l'ús de la violència és part constitutiva i essencial del delicte de rebel·lió. És més: contínuament s'hi parla d'armes, militars, tropes, força armada, lliurament d'armes... És a dir, s'està pensant en un colp militar. Des que començà el procés independentista català, el govern de Madrid pregava que es produís qualsevol acte de violència. Pretensió vana; les grans mobilitzacions dels 11 de setembre i altres fites importants del procés s'han caracteritzat pel seu desenvolupament pacífic. Calgué, per tant, posar un parany. Durant l'escorcoll de la Conselleria d'Hisenda, la guàrdia civil abandonà dos vehicles oficials a la via pública sense cap protecció. Quan es produí la concentració massiva davant de l'edifici, alguns manifestants no pogueren resistir la temptació d'obrir les portes dels cotxes —que, ves per on, no estaven tancades amb clau—, destrossar els seients, punxar les rodes, tapar els vidres amb enganxines... Amb permís dels guàrdies civils, els dos Jordis se’n pujaren a dalt dels vehicles per a demanar tranquil·litat a la multitud congregada.

¡Tant se val! L'objectiu estava aconseguit. «Els separatistes han fet ús de la violència; se n'han pujat dalt de dos vehicles policials després de destrossar-los», repeteixen a tothora els partidaris d'aplicar l'article 155 de la Cosntitució. Molts espanyols s'han engolit la fal·lacia. Les persones que tenim memòria sabem, però, quina cosa és la veritable violència. Durant els anys de plom d'ETA, posem per cas, la banda terrorista cobrava exaccions il·lícites, amenaçava, incendiava, segrestava, assassinava, posava bombes. Faré servir una expressió col·loquial: al jutge Pablo Llarena se li ha anat l'olla. Necessita la violència per a poder incriminar els líders de l'independentisme per un delicte de rebel·lió. Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: 1.º Derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución. 5.º Declarar la independencia de una parte del territorio nacional. 7.º Sustraer cualquier clase de fuerza armada a la obediencia del Gobierno, estableixen l'article 472 del Codi Penal i tres dels seus apartats. En fi, com no hi havia violència, ha calgut inventar-la.


Alguns diran: «¿Qui ets tu per a esmenar-li la plana a tot un magistrat del Tribunal Suprem?» Doncs sóc un ciutadà en plenitud de drets i lliure d'expressar-se. (Sóc també —bé que això manca d'importància— llicenciat en Dret.) Un manifest firmat per més de cent professors de Dret Penal rebutjà que la Fiscalia i l'Audiència Nacional qualificaren els actes de l'1 d'octubre de delictes de rebel·lió i sedició. Com Llarena no és infalible —segons el meu parer, no ho és ni el papa—, es pot equivocar. Un jutge també pot prevaricar, quan pren resolucions sabent de ciència certa que són injustes. El sistema de recursos serveix per a reparar errors. Tanmateix, una sentència del TS o el TC només podria ser recorreguda davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). La reparació arribaria massa tard. I açò em porta a l'altre delicte que s'imputa als líders catalanistes empresonats: sedició. Tampoc no s'ha produït el delicte tipificat a l'article 544 del Codi Penal; els imputats no han induït, provocat o protagonitzat, com exigeix aqueix article, cap alçament tumultuari. Per això s'ha retirat l'ordre de detenció europea —l'euroordre— contra Puigdemont.

No hi ha rebel·lió ni sedició, sinó desobediència, que és cosa distinta. Al jutge només li quedaria la malversació de cabals públics. El magistrat del Suprem entèn que el govern català ha gastat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. Tanmateix, el Codi Penal estableix que incorrerien en malversació las autoridades o funcionarios que, con ánimo de lucro, sustrajeran o consintieran que un tercero sustraiga los caudales o efectos públicos que tenga a su cargo por razón de sus funciones. Els acusats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no han acabat a les seues butxaques; els han fet servir en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre. Aquest referèndum era un compromís electoral. En qualsevol cas, aquest presumpte delicte no hauria de suposar presó preventiva incondicional. La reclusió de Junqueras, Forn i els Jordis és absolutament desproporcionada. Corruptes ben famosos, com ara Rato o Urdangarín, sentenciats a reclusió, no han posat un peu a la presó. Per tant, no puc deixar de recordar que quatre presos polítics no podran celebrar el Nadal amb les seues famílies.

dissabte, 9 de desembre de 2017

Somnolència

Passen els dies, els mesos i els anys, però Xàtiva no surt de l'ensopiment —o de la becadeta, com diu un amic. En matèria de patrimoni, la ciutat es troba al punt mort de quasi sempre. La restauració completa de Sant Domènec no s'albira a l'horitzó. De moment només s'han recuperat l'església, l'aula capitular i l'ala meridional del claustre, però estan pendents de repristinació les altres galeries del pati i el dormitori, situat darrere de l'ala ja restaurada, al sud del conjunt conventual. Imagine que passarà temps abans de veure l'inici dels treballs. També continua sent una incògnita el destí final del convent de Santa Clara. El problema són els diners. El marge de la Generalitat per a finançar projectes culturals és escàs. Amb prou feines pot pagar els serveis públics essencials: sanitat, educació, dependència... Per la seua banda, l'Ajuntament xativí està constret per dues traves: ha d'observar allò que estableix la Llei d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera —el compliment de la qual vigila atentament Montoro— i vol reduir el deute heretat de la corporació anterior. No pot destinar, per tant, molts diners a inversions.

De fet, l'alcalde i el responsable econòmic del consistori repeteixen sovint que han aconseguit de reduir significativament el deute. En realitat, els ciutadans no se solen immutar massa quan senten parlar de préstecs, amortitzacions, interessos. La gent vol veure coses tangibles. En això, Rus era un mag —bé que alguns dels seus trucs de màgia no isqueren bé i valgueren un imperi que pagava el contribuent. Les eleccions no es guanyen amb balanços que només entenen els experts. Els electors solen premiar les concrecions. Cal suposar que l'esquerra tornarà a guanyar les pròximes eleccions locals per pura inèrcia, però convindria passar aviat de les elaboracions teòriques a les realitzacions pràctiques. Supose que el tripartit xativí deu amagar-se diverses cartes per al final del període municipal: piscina coberta, centre per a joves, casa de la dona... Quasi tots els governs fan servir aquesta tàctica de la traca final. També s'enllestiran algunes tasques d'agençament de les vies públiques. No resulta molt lluït per a un columnista acabar escrivint sobre el pipí de gos i la brutícia que omplen els espais públics de la seua ciutat.

Fa poc, llegia unes crítiques a Javier Marías i Fernando Sabater, columnistes d'un conegut diari madrileny. Els retreien d'abaixar sovint a nimietats —les curses de cavalls són una predilecció de Sabater— mentre el món està encès en flames. En fi, he de dir que els espais públics de Xàtiva són un desastre: caca i pipí de gos, centenars de milers de xiclets pegats a les voreres, rajoles esquerdades i abombades, ferms d'algunes vies apedaçats o esquinçats, parcs infantils sense manteniment, jardins descurats, fonts trencades... Tota la culpa no és de l'Ajuntament, ja ho sé. Hi ha molta incivilitat. Però tornem a l’assumpte del patrimoni històric. Per a solucionar algunes coses, no calen massa diners. Posaré un exemple. L'antiga església d'altre gran conjunt conventual xativí, Sant Agustí, té una peça de gran interès: el reresagrari, amb una decoració barroca excepcional (cal destacar-hi els guixos i, sobretot, el sòcol de taulellets). Doncs bé, el recinte no és visitable. El Conservatori Municipal el fa servir com a magatzem. Contra el sòcol, amb perill de trencar-lo, s'amunteguen cadires, faristols i altres arreus que tapen els taulells.

No tot són males notícies, però. Dies enrere, des d'aquestes mateixes planes, s'anunciava que la Diputació de València ha destinat 100.000 euros per a completar la consolidació de les diverses dependències de l'ermita del Puig. En la romeria de 2017, les actuals autoritats municipals de Xàtiva, que també ascendiren al cim de l'alteró, ja anunciaren que la institució provincial i el mateix Ajuntament anaven a finançar els últims treballs de consolidació del conjunt d’edificacions del Puig. Sembla que serà possible, per tant, veure enllestides les obres en un breu termini de temps. Tanmateix, aquesta bona notícia no dissipa la somnolència que percebem algunes persones quan caminem pels carrers, les places i els jardins de Xàtiva. La ciutat no es lleva de damunt la letargia. Dies enrere, a la fàbrica de La Socarrada, durant la presentació del seu llibre Nou viatge pel País Valencià, Josep Sorribes recordava una frase de l'amfitrió, Rafa Sunyer: «Xàtiva fa una becadeta de cent anys.»

(publicat a Levante-EMV, el 09/12/2017)

dissabte, 25 de novembre de 2017

Museu de la Impremta

Un amic meu, que viu a Puçol i és col·leccionista d'art, m'enviava per WhatsApp, a principis de setmana, aquest missatge: «¿Per a quan un museu valencià del llibre i les arts gràfiques? A Xàtiva es fabricà el primer paper d'Europa, i a València s'imprimiren els primers llibres de la Península Ibèrica, però els madrilenys es posen al davant de nosaltres. Un abraçada.» Tot seguit, l'amic afegia l'enllaç a la URL d'un conegut diari que s'edita a la capital de les Espanyes. He d'advertir que jo solia comprar molt aqueix diari. Durant tres dècades, tinguí reservats en un conegut quiosc de l'Albereda l'exemplar de diumenge i el suplement setmanal. El 30 d'octubre de l'any passat vaig parlar amb la quiosquera: «Estic pensant de dir-te que deixes de guardar-me el diari. Com més va, menys m'agrada.» La xica va somriure. «No ets l'únic. Sí, la seua venda ha baixat prou. Moltes persones han cancel·lat el seu abonament. Aquest diari ja no és el que era.» En fi, com ja no llig el periòdic en qüestió, m'havia passat totalment desapercebut un reportatge que publicava el passat dia 19. Atrapa ese ‘ex-libris’, n'era el títol.

L'Ajuntament de Madrid ha adquirit per 750.000 euros la col·lecció d'arts gràfiques Del Olmo y Vilas. «És un dels conjunts més importants d'arts gràfiques que existeix en Espanya. Té una gran rellevància internacional, tant per la quantitat de peces com per la qualitat de les mateixes», han dit els responsables de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Madrid. La col·lecció, formada per vora 70.371 objectes, ampliarà els fons del museu Imprenta Municipal-Artes del Libro. Les peces adquirides foren reunides durant cinc dècades per Javier García del Olmo i Esther Vilas, dos grans apassionats del món de l'escriptura. Ambdós col·leccionistes van recórrer botigues, encants, antiquaris i mercadets d'Europa, cercant objectes relacionats amb la lletra escrita o impresa. La col·lecció està dividida en dos blocs. El primer consta de llibres, periòdics, revistes, retalls de premsa, manuscrits —incloent corrons i taules alcoràniques—, partitures, quaderns. El segon està format per peces d'art, antiguitats —algunes centenàries— i altres elements d'interès per a l'estudi de l'escriptura i la impremta. Entre aquests darrers hi ha mostres de ephemera (materials escrits o impresos de curta durada), exlibris, peces relacionades amb la cal·ligrafia, les arts plàstiques i la fabricació de llibres (plomes, àbacs, cisalles, compassos, tallaplomes), materials per a realitzar diferents classes d'il·lustracions i elements que es fan servir als processos de gravat. Un conjunt divers i molt interessant.

Aquesta notícia em recorda que el Museu de la Impremta emplaçat fins ara al Monestir de Santa Maria del Puig s'està desmuntant per a ser traslladat a un altre lloc. Sé que les nostres autoritats municipals ja s'han interessat per l'assumpte. Estaria bé que Xàtiva, bressol del primer paper europeu, allotgés un futur Museu Valencià de la Impremta i el Gravat. Les arts gràfiques tenen molta tradició a la nostra ciutat. Els actuals propietaris de l'antiga impremta de Blai Bellver conserven eines, màquines i elements diversos —com ara els materials xilogràfics del segle XIX— que enriquirien les col·leccions de l'hipotètic museu. D'altra banda, Xàtiva comença a tenir molta nomenada entre els gravadors de tot el món gràcies a la Biennal Internacional de Gravat Josep de Ribera, de la qual se celebra aquests dies la XIV edició, en què ha resultat guanyador l'artista colombià Alberto Rincón-Cárdenas.

Com que els gravats guardonats passen a ser propietat municipal, el patrimoni artístic local acreix. Ignore si aquestes peces estan conservades en les condicions que cal. (Un gravat exposat a la llum massa temps es deteriora amb rapidesa.) La Casa de l'Ensenyança també alberga una magnífica col·lecció de gravats de Goya. El projecte de museu haurà de superar, però, alguns entrebancs. El primer és l'emplaçament. Caldria buscar un edifici que allotge dignament col·leccions i serveis auxiliars. Això costa diners. Tanmateix, l'escull més important és el polític. La Directora General de Cultura i Patrimoni, que visità Xàtiva fa poc, diu que "certs museus" han d'estar al cap i casal. ¡Bonica idea de la descentralització té Carmen Amoraga! En qualsevol cas, m'agradaria saber quin nivell d'influència política tenen els nostres governants locals. Si no en tenen cap, l'assumpte està perdut.

(publicat a Levante-EMV, el 25/11/2017)

diumenge, 12 de novembre de 2017

Centenari de la revolució bolxevic

En l'anterior columna, recordava el cinquè centenari de la reforma protestant. Però també fa cent anys de la revolució russa. La revolta contra l'absolutisme dels tsars no fou un fet puntual. En realitat es tracta d'un llarg procés que culminà en 1917. El 8 de març (23 de febrer al calendari julià), s'organitzà a Petrograd, llavors capital de Rússia, la primera gran manifestació contra el tsar, inici de la Revolució de Febrer. Quatre dies després, els soldats de la base de Kronstadt, situada en una illa de la mar Bàltica a prop de la ciutat, s'aliaren amb els obrers, alliberaren els presos polítics i prengueren diversos edificis. La nit del 13, les manifestacions es multiplicaren i la multitud revolucionària s'emparà de Petrograd, actual Sant Petersburg. Atès el carés que prenien els esdeveniments, el tsar Nicolau II es veu obligat a presentar l'abdicació el 15 de març. Rússia esdevingué república. S'hi establí un govern provisional. Però l'activitat revolucionària obrera no cessaria. Entre el 7 i el 8 de novembre fou enderrocat el govern i es formà un de nou, revolucionari, dirigit per Lenin, que fou nomenat president del Consell de Comissaris del Poble.

Començà la revolució pròpiament dita, la primera comunista declarada al segle XX. Les dates no es corresponen amb el calendari vigent a Rússia en 1917. El 7 de novembre, dia en què els bolxevics prengueren el Palau d'Hivern, era en realitat el 25 d'octubre al calendari julià. Per això, els fets han passat a la posteritat amb el nom d'Octubre Roig o Revolució d'Octubre. Fa, per tant, cent anys d'un capítol històric que ha influït enormement en la història contemporània. L'onada revolucionària s'escampà pertot arreu. Arribà també a terres hispàniques, on ja existien dues organitzacions obreres: el PSOE, des de 1879, i la CNT, des de 1914. L'aparició dels partits comunistes suposà una escissió en la Internacional Socialista. Es creà la III Internacional (la Komintern). Precisament, el Partit Comunista d’Espanya sorgiria en 1922 com una escissió del PSOE. A Xàtiva, l'agrupació local del PCE es fundà en 1932. Al principi, estava formada per forasters. El militant xativí més reeixit seria José Aragonés Saborit, company de Patrocinio Camús, la jove que desfilà darrere la bandera tricolor en proclamar-se la República a Xàtiva.

Aragonés provenia de les Joventuts Socialistes, però s'afilià al PCE per influència de dos amics seus, els pintors Carreño i Renau. Durant la Guerra, José Aragonés fou director del setmanari Unidad Antifascista i responsable de finances de Socorro Rojo. Per la seua banda, la CNT arribaria a tenir 571 afiliats a Xàtiva i la seua demarcació, en l'any 1931. Aquesta implantació s'explica per l'impacte que la revolució russa produí en els nuclis hispànics d'obrers i camperols. (Durant un temps, la CNT va pertànyer a la Internacional Comunista.) A Xàtiva, els anarquistes crearen el Sindicato Único de Oficios Varios. Rafael Martínez Ballester "Canina", Vicente Sancho "Chorrota", Vicente Prats, Vicente Marzal José Sanchis i Bautista Sanz foren alguns dels anarquistes locals més reeixits. Durant la postguerra, quasi tots aquests personatges patiren mort, presó o exili. En acabar la dictadura, el comunisme local aparegué dividit en múltiples grupuscles. El PCE aconseguí, això sí, una representació mínima al nou ajuntament democràtic.

L'adveniment de la democràcia deparà algunes sorpreses; personatges com Rafael Pérez Contel, antic director de l'Institut Josep de Ribera, reivindicaren llur passat comunista. (Pérez Contel i altres no havien mantingut una actitud digna durant la dictadura; el seu procedir no havia estat acomodatici, sinó servil amb les autoritats franquistes.) En fi, tots els vells comunistes anaren desapareixent i els nous es diluïren en una nova plataforma, Esquerra Unida. A nivell global, caigué el Mur de Berlín i foren engolits pel desguàs de la història molts règims comunistes. Sols en queden a la Xina —on s'ha inventat una combinació perfecta de comunisme i capitalisme—, Vietnam, Corea del Nord i Cuba. ¿I a Xàtiva? No sabria dir. Mentre preparava aquest text, he preguntat a representants de l'agrupació local d'EUPV si militen al PCPV. Ho han negat. Costa creure-ho, però sembla que no queden comunistes a la nostra ciutat. El primer centenari de la revolució bolxevic russa no ha tingut, per tant, qui el celebre en aquest costat del riu Cànyoles.

(publicat a Levante-EMV, l'11/11/2017)

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Noces en Sicília


Boda siciliana a l'illa d'Ortígia, en Siracusa. Vermut abans del gran àpat nupcial.
Darrers raigs de sol sobre el mantellet de ras i el vestit blanc de la núvia, voltat de penombra.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Veïns com altres qualssevol

Dimarts pròxim farà 500 anys de la Reforma Protestant. Sembla que Luter penjà a les portes de l'església del castell de Wittenberg, el 31 d'octubre de 1517, el document titulat Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum, més conegut com Les noranta-cinc tesis. Els historiadors discuteixen si les enganxà realment o simplement repartí còpies a clergues i amics. En qualsevol cas, la tradició té per cert que el reformador exhibí el document en l'esmentada l'església. Les tesis refutaven la doctrina papal sobre el purgatori. La política d'indulgències promoguda des de Roma, l'opulència en què vivia la jerarquia eclesiàstica i la banalització de les relíquies de sants i màrtirs eren motius d'escàndol. Frederic el Savi de Saxònia, posem per cas, acumulava prop de 19.000 relíquies, la veneració de les quals li reportava uns 128.000 anys d'indulgències. La compra d'aquestes, l'apel·lació constant a les ànimes del purgatori, per a recollir diners, i la recaptació de fons per a la construcció de la nova basílica de Sant Pere al Vaticà apareixien als ulls de molts creients com una operació merament financera, sense cap dimensió espiritual.

Les crítiques i el rebuig anaven estenent-se veloçment per l'Europa central. Les noranta-cinc tesis iniciaren un canvi no sols religiós, com volia Luter, sinó també polític, cultural i econòmic. Els ecos de la Reforma arribarien als regnes hispànics. Aparegué l'important nucli luterà de Sevilla, on sorgí la figura de Casiodoro de Reina, monjo jerònim convertit al protestantisme que es refugià en diversos països europeus mentre traduïa al castellà tots els llibres de la Bíblia. En 1569, a Basilea, imprimí la seua Bíblia, primera traduïda al castellà de fonts hebrees i gregues antigues, coneguda com Bíblia de l'Ós, pel dibuix de la portada, un ós menjant mel d'un rusc (la mel simbolitza la paraula de Déu, vertader aliment per al cristià). Casiodoro fou un de tants protestants que hagueren de marxar a l'exili durant el regnat de Felip II. Poc temps després del trencament de Luter amb Roma, també aparegueren tres focus protestants a terres valencianes. Aquesta presència de cristians reformats fou ràpidament anihilada. Tanmateix, durant el segon gran despertar del protestantisme, a mitjan segle XIX, la Reforma aconseguí d'arrelar al país.

Jo vaig ser conscient, en arribar a l'ús de raó, que alguns veïns i coneguts meus tenien uns noms infreqüents: Josué, Noemí, Natanael, Abigaïl... Els pares m'explicaren que aquelles persones eren protestants. Sí, a Xàtiva existeix una comunitat protestant almenys des de 1923. (Està a punt de fer cent anys.) Al principi, la presència d'aquelles persones em sobtà. Més endavant, acabaren sent per a mi veïns com altres qualssevol. Quasi tots els cristians reformats de Xàtiva i les poblacions de la rodalia pertanyen a la denominació evangèlica baptista. L'evangelisme és un moviment transdenominacional caracteritzat bàsicament per l'èmfasi en l'evangelització i l'experiència personal de conversió, fonamentada en la Bíblia. Els fidels de moltes denominacions protestants (luterans, presbiterians, episcopalians, metodistes, baptistes) es reclamen evangèlics. Als inicis de la Reforma, els teòlegs protestants usaven el terme en referència a la veritat dels Evangelis, que no poden contenir error, perquè estan inspirats per Déu. Martí Luter feia servir l'expressió Evangelische Kirche (Església Evangèlica) per a distingir els cristians reformats dels catòlics.

Persones, esglésies i moviments socials protestants són anomenats comunament evangèlics. Per la seua banda, el corrent baptista —hereu de l'anabaptista— nasqué com a denominació cristana protestant vers l'any 1608, entorn del predicador anglès John Smyth. Els baptistes remarquen la importància del baptisme adult per immersió dins l'aigua una vegada feta confessió pública de fe en Jesús. En l'últim terç del segle XIX, els primers intents de promoure l'obra baptista a València trobaren dificultats. Les pressions i les amenaces de l'arquebisbe i l'integrisme catòlic local eren constants. A poc a poc sorgiren, però, els primers nuclis evangèlics. El passat 25 de juny, diumenge, la comunitat evangèlica baptista de Xàtiva celebrà un acte en l'Albereda, per a commemorar el cinc-cents aniversari de la Reforma. Aquell dia, fidels a la seua tradició de paradetes i colportors dedicats a difondre les escriptures, els protestants xativins regalaven exemplars d'una edició revisada de la Bíblia Reina Valera. (A mi també me'n donaren un.)

(publicat a Levante-EMV, el 28/10/2017)

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Festes nacionals

Durant la setmana que acaba, hem celebrat el 9 d'Octubre i la festivitat de la Mare de Déu del Pilar. Diades ben distintes amb un denominador comú: una i altra han tingut com a teló de fons la crisi catalana. El 9 d'octubre és una festa cívica. Recorda l'entrada de Jaume I a València, acompanyat per la seua esposa Violant d'Hongria. Hom diu que les fruites i verdures confitades que formen part del regal típic de la Mocadorada de Sant Dionís, que se celebra a València i rodalia el mateix dia 9, tenen el seu origen en les fruites i hortalisses que van oferir a Jaume i Violant els musulmans valencians, quan rendiren la ciutat. Tradicionalment se celebren dos actes. L'oficial, organitzat pel consistori del cap i casal, i l'oficiós, una manifestació de l'esquerra política i les entitats culturals valencianistes. Enguany, els participants als dos actes han patit les escomeses de grups de l'extrema dreta —que atacaren amb especial virulència la manifestació— sense que la policia fes gran cosa per evitar-ho, comportaments que han esdevingut també tota una tradició a casa nostra. El feixisme actua amb total impunitat. Però reprenguem el fil.

El 12 d'octubre se celebra la festivitat de la Mare de Déu del Pilar. Com a persona imparcial, un amic meu descregut diu que la del Pilar és la més important de totes les Verges. ¿Per què? Perquè la Pilarica es manifestà en carn mortal damunt d'un fust de jaspi a les vores de l'Ebre, ço és, a quilòmetres de distància d'Efes, on vivia acompanyada per l'apòstol Joan. Ignore el motiu de celebrar això el 12 d'octubre; la vinguda de Maria a l'antiga Caesaraugusta s'esdevingué pel gener de l'any 40 dC. Hi ha molts motius per a considerar extraordinària aquesta vinguda. Un estol d'àngels, portadors del pilar, precedí l'arribada de la Verge. Si hem de jutjar per la logística desplegada, la peça de jaspi ha de ser molt important; Maria podria haver-se aparegut damunt d'una morera, posem per cas. ¿Quin significat té que Ella volgués estar damunt d'aquell fust? Només cap una explicació. El pilar seria el mateix al qual fou lligat Jesucrist quan rebé els assots a ca Ponç Pilat. A més, la Mare de Déu del Pilar es va aparèixer a Sant Jaume el Major, bé que molts estudiosos neguen rotundament l’estada de l’apòstol a terres hispàniques.

En realitat, el relat conegut podria ser una llegenda documentada des del segle XIII, precisament el moment d'esclat dels pelegrinatges marians. Això diuen els escèptics. Tanmateix, els creients atribueixen a la intercessió de Maria miracles cridaners. L'ajuda miraculosa de la Mare de Déu permeté la resistència de Saragossa als atacs de les tropes napoleòniques, durant la Guerra del Francès. I també fou prodigiosa la salvació de la Basílica del Pilar durant la Guerra Civil. La matinada del 3 d'agost de 1936, un avió republicà llançà tres bombes sobre el temple, però cap no esclatà ni causà danys d'importància, fet que fou considerat pels franquistes com un miracle. Atesos aquests prodigis, tots han volgut tenir la Pilarica com a patrona: Saragossa, Aragó, el Cos de Secretaris, Interventors i Dipositaris de l'Administració Local, els cossos de la Guàrdia Civil i Correus, l'Arma Submarina de l'Armada... (La base de Cartagena està presidida per una Mare de Déu del Pilar.) És més: des de 1908, la Verge ostenta el títol de Capità General.

Molts pensaran que eren altres temps. A l'Espanya actual i aconfessional, aquestes coses ja no passen. O sí... En fi, hi ha prou d'embolic amb els patronatges de la Pilarica. Hom creu que és patrona d'Espanya. ¡Creença errònia! La patrona és la Immaculada. La commemoració de tres efemèrides el dia 12 (l'inici de la conquesta d'Amèrica, la Festa Nacional d'Espanya i la festa del Pilar) creen confusió. Ja s'ha dit abans que l'aparició de la Pilarica s'esdevingué per gener, però el papa Climent XII ordenà que el 12 d'octubre fos marcat al calendari litúrgic com a diada del Pilar. Podem imaginar el perquè. També hi ha una vinculació curiosa de Xàtiva amb la festa. Des de temps immemorial, la Pilarica és patrona del carrer Ardiaca. Dues vies que s'enfilen cap a la Costera del Castell, Ardiaca Alta i Menor Cuesta, celebren les seues festes del 10 al 13 d'octubre. Total: a la caserna local de la Benemèrita, el dijous era un dia propici per a exercir patriotisme i corporativisme a parts iguals. ¿Els retrets del Consell d’Europa i Human Rights Watch, per l'actuació policial de l'1 d'octubre a Catalunya? Això, si de cas, ho parlem altre dia.

(publicat a Levante-EMV, el 14/10/2017)