dimarts, 23 de maig de 2017

D'esquena a la finestra


Els seus cabells, la lluïssor de la seua brusa blanca il·luminada pel sol...
¿Güelfa, Plaerdemavida, Plena de Seny, Aloma, Violant, Elionor?

dissabte, 20 de maig de 2017

Un tuf que tira de tos

Dies enrere, en la meua columna quinzenal per a Levante-EMV, expressava els meus dubtes sobre el procediment seguit per a designar la capitalitat cultural valenciana. Tota una sèrie de detalls feia sospitar tripijocs i falta de transparència. Primerament està la qüestió dels terminis. Si les coses s'hagueren fet com cal —com es fan en l'elecció de l'European Capital of Culture, posem per cas—, el procediment per a designar el municipi valencià mereixedor del guardó s'hauria d'haver convocat amb molta més antelació. Només així, les localitats interessades haurien comptat amb temps suficient per a preparar bé les seues candidatures. D'altra banda, la convocatòria hauria d'haver tingut la publicitat que escau: publicació al DOGV, difusió als mitjans de comunicació, concreció del període temporal en què s'anava a exercir la capitalitat, terminis per a presentació de candidatures, resolució provisional, termini d'al·legacions, resolució definitiva... En comptes d'això, la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esports s'ha dedicat a enviar cartes i a trucar per telèfon als potencials interessats. Més concretament, s'ha actuat a cop d'improvisació.


Per això, m'havia afartat de buscar la convocatòria sense trobar res. Al final, gràcies a un amic, vaig aconseguir una còpia de la carta enviada per Albert Girona als ajuntaments. Però continuem amb les irregularitats del procediment. No constava en cap paper oficial l'any exacte o el període temporal concret durant el qual estarà en vigor la primera capitalitat cultural. (El títol d'European Capital of Culture s'ostenta al llarg d'un any natural complet.) Les localitats valencianes —Xàtiva entre elles— entengueren que es volia elegir la capital 2017, cosa ben estranya; el 5 d'abril, últim dia per a la presentació de candidatures, ja havien transcorregut tres mesos de l'any en curs. Evidentment, molts ens vam quedar sorpresos en saber que la ciutat elegida per a 2018 era Gandia. ¿2018? La mateixa conselleria, conscient de l'embolic, rectificà sobre la marxa: s'havia elegit la capital 2017-2018. En fi, açò és força descoratjador. «Cos a terra, que venen els nostres», es podria dir. Després d'haver publicat la columna a què m'he referit més amunt, vaig rebre una telefonada de la corresponsal de La Vanguardia al País Valencià, que també investigava l'afer.

La periodista havia trucat a conselleria per a saber quina puntuació havien obtingut les diferents candidates. No li van voler donar les dades requerides. ¡Aquesta és altra! ¿Els nous governants, que enarboren la transparència a tothora, es neguen a donar informació? Si qualsevol persona interessada no pot accedir a la puntuació de les concursants, desglossada per apartats, ni ningú no pot consultar els projectes de les diferents poblacions que optaven a la capitalitat cultural, el procés de selecció no ha estat transparent. Els ciutadans no podran jutjar si hi ha hagut equitat en la resolució del concurs. Però anem a l'últim aspecte fosc de tot aquest embolic. ¿Quin dia es presentaren en conselleria els papers de Gandia? Alguns mitjans de comunicació —Las Provincias, per exemple— informaren que la candidatura de la ciutat ducal s'havia presentat el dia 7 d'abril, és a dir, fora de termini. Fins ara, ningú no ho havia desmentit. Ahir, però, La Vanguardia embolicava la troca en afirmar que el projecte de Gandia havia passat pel registre d'entrada de conselleria el 4 d'abril, bé que el plenari municipal l'aprovà dos dies després, el 6.

¡Mare meua! ¿S'envia un projecte abans d'estar aprovat? Com més va, menys s'entén aquest galimaties. Imagine que l'embrolla no tindrà massa transcendència per als caps de conselleria. Al cap i a la fi, els ciutadans de peu no sabien quin dia finalitzava el termini de presentació de candidatures. Recordem que no hi ha hagut publicitat; la "guingueta" s'ha muntat a base de cartetes i trucadetes telefòniques. No vull posar en qüestió els mèrits de Gandia per a ser designada capital cultural valenciana, ni caure en la política de campanar dient que el pirulí del meu poble és més llarg i més bonic que el dels altres, però l'assumpte fa un tuf a tramoia que tira de tos. Potser, ens han fet la patota. Mal començament per a una bona idea. Allò més assenyat seria prémer el botó de reset. Nomenar capitals culturals per cursos acadèmics —2017-2018, 2018-2019, 2019-2020— és una cosa molt rara. Però dubte que algú rectifique. La gent dels grups locals d'esquerres no vol incomodar els seus coreligionaris de la Generalitat. A un amic meu de Llíria, nacionalista i partidari de presentar al·legacions, li han arribat a dir: «Això seria fer-li el joc al PP.»

dimarts, 16 de maig de 2017

Viatge a la Península Ibèrica

Pius II morí a la ciutat d'Ancona, on esperava una flota veneciana que havia de lluitar contra els turcs. Roderic de Borja va contraure la pesta, però superà la malaltia. Tingué temps de tornar a Roma i participar al conclau. Fou elegit papa un amic seu, el cardenal venecià Pietro Barbo, que adoptà el nom de Pau II. El següent papa, Sixt IV della Rovere, elevà Roderic a la condició de cardenal-bisbe (llavors fou ordenat sacerdot; abans era només diaca), arxiprest de Santa Maria Maggiore, degà del Sacre Col·legi i cardenal protector de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem. A més, el nomenà legat pontifici en missió especial als regnes de Castella i Aragó. A Castella, Roderic havia de tractar, entre altres assumptes, l'autorització papal al matrimoni irregular d'Isabel i Ferran, futurs Reis Catòlics (títol que el mateix Roderic atorgaria anys més tard). Els dos prínceps eren cosins germans. A més, sobre Ferran, planava l'ombra del seu germanastre, el príncep de Viana, legítim successor a la Corona d'Aragó. Abans de tornar a Itàlia, Roderic visità el Regne de València i la seua ciutat nadiua, Xàtiva, on fou rebut amb gran magnificència. De tornada a Roma, el va sorprendre una tempesta prop de Pisa, a les costes de Toscana. Salvà la vida miraculosament.

dissabte, 13 de maig de 2017

Al seu aire

Ja he dit en alguna ocasió que el grup municipal d'EUPV compta amb dues regidories merament ideològiques. La d'Igualtat n'és una. En principi, no hi hauria res a objectar. Ara bé, esperar que arribe l'equador del període municipal per a prendre decisions discutibles no sembla el súmmum de l'efectivitat. Dies enrere, la regidora Chapí anunciava que un edifici de titularitat pública, la Ferroviària, ocupat per diferents associacions cíviques i culturals, s'anava a convertir en Casa de la Dona. Vaja per davant que dotar els col·lectius de dones d'un espai on puguen desenvolupar llurs activitats és una mesura ben encertada. S'ha pres, però, unilateralment (els altres socis del tripartit no estaven d'acord amb l'emplaçament elegit). Han fallat, per tant, les formes. Tampoc no s'ha comptat prèviament amb el parer de les entitats que fins ara tenien cedits espais en la Ferroviària. La decisió de desallotjar-les era innecessària; l'Ajuntament disposa d'immobles buits al nucli històric de la ciutat. Se'n podria haver oferit algun a les organitzacions de dones.

En temps de l'anterior govern socialista, el municipi adquirí un casalot del carrer d'en Gai que ha romàs tancat més de vint anys. La Regidoria d'Igualtat tenia la possibilitat de rehabilitar-lo i convertir-lo en Casa de la Dona. En comptes d'això, ha optat per un edifici amb els usos ja consolidats. Entre les entitats culturals que hauran d'abandonar la Ferroviària es troba AFSA (Agrupación Fotográfica Setabense de Aficionados). Aquesta societat fotogràfica és una de les més veteranes del país; en 2014 es complí el seixanta aniversari de la seua fundació. Aparegué just quan la fotografia esdevenia un art popular. Noms ben coneguts del panorama fotogràfic local (Antoni Marzal, Eduard Francés, Vicent Marchirant, Xavier Soro, Vicent Garrido, Rafa Calabuig, Xavier Company, José María Gómez, Josep Vicent Mascarell, Eugenio Vila, Vicent Bataller...) figuren al llistat de socis. Les obres d'uns quants triomfen en certàmens nacionals. L'agrupació continua activa; una generació de fotògrafs i fotògrafes joves l'ha revitalitzada.

AFSA ha prestat serveis culturals innegables a la nostra ciutat. Des de la dècada dels cinquanta, organitza anualment els salons fotogràfics local i nacional —en les edicions del segon solen participar fotògrafs de renom. Des de 2014, organitza també un saló internacional. Realitza cursos i activitats fotogràfiques. Col·labora amb Ajuntament i entitats ciutadanes. Les fotos premiades en tots els salons estan dipositades a l’Arxiu Municipal. Es podria crear, per tant, un museu que exhibiria una col·lecció magnífica. En definitiva, el suport municipal a l'agrupació fotogràfica està plenament justificat. Des dels seus orígens, AFSA havia deambulat per diferents seus socials, però s'havia estabilitzat fa temps a la Ferroviària, on disposava d'estudi fotogràfic amb telons i flashos, laboratori per a revelar negatius de diferent format i ampliar positius, i tecnologia digital (ordinador, escàner, impressora, projector). La seu de la societat fotogràfica també comptava amb biblioteca, que guarda fons propis i donacions de diversos socis, arxiu i una abundant dotació material. Tot açò s'haurà de traure de l'edifici de plaça Espanyoleto.

Els afiliats no entenen —no entenem; jo també tinc carnet d'AFSA— per què cal despullar Sant Joan per a vestir Sant Pere. Tampoc no s'entenen certes formes autoritàries que recorden l'època d'Alfonso Rus. Els radioaficionats, posem per cas, han hagut de desocupar el seu cubicle en un termini de deu dies. Se'ls havia avisat que la brigada municipal procediria a buidar el local si seguien ocupant-lo un cop transcorregut el termini fixat. Encara recorde com Rus també ordenà al personal de la brigada que buidés, sense avís previ, els dalts que ocupava Amics de la Costera a la Casa Artigues. Els despatxats de la Ferroviària han disposat almenys d'un termini per a fer les maletes. La regidora d'Igualtat afirma que AFSA sortirà guanyant amb el canvi. ¿Guanyant? Si tan magnífic i funcional és el nou espai que es pensa cedir a l'agrupació fotogràfica i les altres associacions, ¿com és que els col·lectius de dones no estan ja instal·lats en ell? En qualsevol cas, això de prendre mesures unilaterals i anunciar desallotjaments sense haver trobat abans una nova ubicació per als desallotjats torna a mostrar que algun membre del tripartit va al seu aire.

(publicat a Levante-EMV, el 13/05/2017)

dilluns, 8 de maig de 2017

Alerta

El passat dia 15, en la meua columna per a Levante-EMV, reflexionava sobre els efectes que provoca la gradual secularització del país. Avui, aprofundiré en la crisi de vocacions sacerdotals. Com més va, més buits estan els seminaris. La crisi afecta també tots els ordes religiosos (monàstics, mendicants, de canonges i clergues regulars), les congregacions religioses clericals i laicals, tant masculines com femenines, i molts intituts seculars. Hem vist com eren tancats sengles monestirs de clarisses a Xàtiva (el Reial Monestir de l'Assumpció, fundat per Saurina d'Entença, esposa de l'almirall Roger de Llúria) i València (el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat, de què fou abadessa l'escriptora Isabel de Villena). En moltes contrades de la península —Galícia, Castella, Extremadura, Andalusia—, nombrosos convents femenins sobreviuen per la presència —no sempre voluntària— de monges hispanoamericanes, africanes i asiàtiques. (L'any passat es va conéixer el cas de tres monges originàries de l'Índia que romanien recloses contra la seua voluntat, amenaçades i coaccionades, al convent de clausura de les Mercedàries, a Santiago.)

Però tornem al clergat secular. Els seminaris diocesans haurien d'estar plens, per a poder fornir noves remeses de rectors joves a les parròquies ateses per sacerdots vells a punt de jubilar-se. No és el cas. Hi ha una gran davallada de vocacions amb una derivació inesperada: ara mateix, els principals proveïdors de vocacions sacerdotals són els moviments catòlics més ultramuntans, organitzacions com Camí Neocatecumenal i instituts seculars com l'Opus Dei. No és que el seu nombre siga estratosfèric, però els catòlics integristes estan molt ben organitzats. En canvi, els progressistes, disgregats i sense relleu generacional, decauen al panorama eclesial. A poc a poc, van perdent poder i influència —malgrat l’empenta social de l'actual papa Francesc. El món catòlic conservador i tradicionalista compta amb moltes plataformes actives i influents. Les seues organitzacions, acostumades a nedar entre dues aigües, han aconseguit d'infiltrar-se en les instàncies polítiques durant els governs del PP. En resum: el poder d'influència del catolicisme ultramuntà no rau en el nombre dels seus fidels, sinó en la seua xarxa de grups i organitzacions.

L'integrisme catòlic té una gran presència al món parroquial. A Xàtiva, sense anar massa lluny, els kikos ja controlarien algunes parròquies en què es fa un apostolat tradicional i una predicació molt conservadora. S'hi blasma el món modern i la legislació sobre avortament, matrimoni homosexual i drets de les minories LGBT que impulsen els partits d'esquerra. Els grups integristes són especialment actius en la captació del jovent. Compten amb el suport de la jerarquia eclesiàtica, perquè li asseguren un mínim de clientela i l'assistència massiva a certes cites —recordem les manifestacions contra l'avortament o les trobades mundials de famílies cristianes. Açò no tindria cap importància si no fos per un detall important: els centres educatius concertats propietat de diòcesis, congregacions religioses o instituts seculars catòlics també han caigut, gradualment, en mans de l'integrisme. Fa poc, els periòdics es feien ressò d'una carta pastoral dirigida pel cardenal Antonio Cañizares als col·legis catòlics. Reivindicava l'evangelització per damunt la pura ensenyança. Als kikos, que ja ho tenien clar, no els calia la directriu de l'arquebisbe de València.

Además de ofrecer máxima calidad de enseñanza y máximo rigor, hemos de buscar ante todo que nuestra tarea sea eminentemente evangelizadora, deia monsenyor. Aquesta consigna també s'aplica en les universitats catòliques, moltes de les quals estan controlades per l'integrisme. El corol·lari de tot plegat és la política de selecció de personal docent als centres concertats catòlics. Podem concloure, per tant, que els integristes catòlics són pocs però molt efectius. La seua capacitat de mobilització s'ha tornat a palesar en la recent manifestació convocada a València contra la supressió de concerts. Davant la indiferència dels pares —recordem les estadístiques—, que elegeixen centres concertats catòlics per motius que tenen poc a veure amb l'ensenyança de la religió, els moviments ultramuntans van fent la viu-viu. Sort que no aconseguiran plenament llurs objectius; jo, tot i haver estudiat de menut al col·legi dels pares claretians, sóc un esperit absolutament volterià. Ara bé, els defensors del laïcisme hauríem d'estar alerta.

dissabte, 6 de maig de 2017

L'orgia de Siena

El jove Roderic de Borja tingué una petita fricció amb el papa Pius II a conseqüència d'uns fets esdevinguts a Siena. En 1460, mentre Enea Silvio Piccolomini, Pius II, era a les termes de Petriolo, prop de Siena, prenent una cura d'aigues per a la seua gota, els Bichi van celebrar una gran festa de natalici en el seu palau sienés. Hi van assitir diversos porprats, entre ells Roderic. Quan ja hi eren dins dels jardins palatins els amfitrions, els cardenals amb els seus majordoms i totes les dames invitades (algunes, joves bellíssimes), hom tancà les portes, deixant fora els homes, marits i promesos. La bacanal durà tota la nit. En clarejar, els vapors alcohòlics i la luxúria espurnejaven en els ulls de tots els participants. La irritació dels casats consentits i mossards enganyats prengué un caire amenaçador. Roderic no havia rebut encara l'orde del presbiterat, però la presència del vice-canceller de l'Església en aquella orgia alçà un enorme enrenou i obligà el papa a reprendre'l molt severament. Un coetani afirmà: «Si tots els xiquets que hauran de nàixer d'ací nou mesos porten els vestits dels pares, aniran tots amb robes de clergue o cardenal.»



dijous, 4 de maig de 2017

El final del túnel


La foscor no s'acabava. Pensaven que mai no tornarien a veure la llum.
Aquell viatge es feia etern. Però aparegué claror al final del túnel.

dissabte, 29 d’abril de 2017

Trens que passen de llarg

De vegades, hi ha coses que no s'acaben d'entendre. El procediment seguit per a elegir la capital cultural valenciana n'és un. A finals de gener, la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport anunciava les condicions per a obtenir al guardó de 2017. ¡Incomprensible! Si es pensava elegir la capital cultural d'enguany, els terminis s'haurien d'haver obert abans, en 2016. Només així, els ajuntaments haurien tingut temps per a redactar projectes solvents i amb possibilitats d'optar al nomenament. Potser per l'extemporaneïtat de l'anunci de conselleria, pocs municipis s'hi van mostrar interessats. Llavors, des de la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esport es va trucar a diversos ajuntaments —al de Xàtiva, posem per cas—, per a pregar-los que presentaren llurs candidatures abans del dia 5 d'abril. La Regidoria de Cultura de Xàtiva, a més córrer i amb ajut extern, redactà un projecte que també incloïa la programació cultural ordinària del present curs. El projecte s'aprovà per unanimitat al plenari municipal del 25 de març. (Llíria i Sagunt ja havien presentat les seues candidatures.) Ignore quines eren les nostres possibilitats reals.

En qualsevol cas, Xàtiva aspirava a ser capital cultural valenciana 2017. ¡Estranya capitalitat! Si l'hagués aconseguit, només l'hauria pogut exercir durant vuit mesos. Però encara hi ha més aspectes incomprensibles en aquest assumpte. El consistori de Gandia, que també havia aprovat el seu projecte, el presentà en conselleria el 7 d'abril. Ara bé, ¿no havíem quedat que el període per a presentar candidatures finia el dia 5? ¿Presentà els papers, la capital de la Safor, fora de termini? Allò ben cert és que el nomenament de capital cultural 2018 ha recaigut en Gandia. ¿2018? Que algú m'ho explique. Els consistoris i les entitats cíviques de les altres poblacions candidates creien que s'anava a elegir la capital cultural de 2017, és a dir, la d'enguany. Tot açò transporta de la sorpresa a l'enuig; la conselleria havia dit que «l'elecció s'anava a fer mitjançant un procediment obert, transparent i de lliure concurrència entre els municipis que manifestaren la seua voluntat de participar.» En fi, jo no veig cap transparència. I fa l'efecte que les trucadetes telefòniques perseguien aconseguir l'aparença d'una "concurrència" que no existia.

Atès el tripijoc sospitós en què ha derivat l'elecció de capital cultural, els municipis desestimats haurien d'impugnar el procés al·legant presumptes irregularitats i falta de transparència. S'ha de tenir present que el guardó porta aparellats beneficis per a la població distingida. Obtenir el nomenament hauria donat un gran impuls a l'activitat cultural de la nostra ciutat; la conselleria es compromet a programar en la població elegida esdeveniments (un congrés, un simposi o unes jornades), exposicions, espectacles teatrals i altres activitats que complementen la programació cultural local. També adquireix el compromís de traslladar a l'Agència Valenciana de Turisme el projecte i les dades de la població, perquè siguen incorporats als paquets turístics. Gràcies a la capitalitat cultural, la promoció turística de Xàtiva podria haver donat un salt qualitatiu, hauria millorat molt la seua projecció cap a l'exterior. La ciutat compta amb infraestructures culturals i un patrimoni històric i artístic que aporta gran potencial turístic, però els espais s'han d'omplir de contingut —són paraules del regidor Jordi Estellés. La capitalitat hagués estat molt profitosa.

En contexts d'innovació i alta productivitat, l'activitat cultural aporta un plus a l'economia local i crea treball estable i de qualitat (bé que els ajuntaments han d'invertir en cultura un percentatge significatiu dels seus pressupostos). Segons les informacions que hem anat coneixent, Gandia ha obtingut la distinció per la seua història, el seu passat borgià i els seus monuments. Serà perquè Xàtiva no té història, ni passat borgià, ni monuments. Fins on jo sé, Alfons de Borja fou batejat a Xàtiva i Roderic de Borja nasqué a la plaça xativina d'Aldomar. «No passa res; ja optarem a la capitalitat cultural de 2019», pensaran vostès. Estaria bé que Xàtiva l'obtingués l'any en què es commemorarà el cinquè centenari de la mort de Lucrècia Borja. Però veig poc probable que ens concedisquen el guardó en 2019. Coneixent de quin peu es dol la política valenciana, apostaria que les pròximes poblacions elegides pertanyeran a les comarques castellonenques i alacantines. ¡Perquè no hi haja greuges comparatius entre "províncies"! En el millor dels casos, Xàtiva haurà d'esperar fins a 2021. D’un temps ençà, la nostra ciutat veu com passen de llarg molts trens.

(publicat a Levante-EMV, el 29/04/2017)

dimecres, 26 d’abril de 2017

L'aigua en èpoques romana i islàmica

La remor de l'aigua, que es percep pertot, és un dels elements més característics de Xàtiva, denominada aviat “ciutat de les mil fonts” (així ho confirmen diferents testimonis). Bé que puga semblar hiperbòlica, aquesta denominació podria ajustar-se prou a la realitat. Ventura Pascual afirma, en la seua obra El turista en Játiva, que la ciutat arribà a tenir 750 fonts. Aquesta abundància hídrica s'explica per l'enorme cabal que proveeixen, des d'antic, diferents brolladors. L'aigua ha estat un element articulador de primer ordre per a la societat xativina. En temps passats, l'abundància d'aigua, ben administrada i ben repartida, constituí una fita al voltant de la qual es desenvolupà la vida ciutadana. Carrers i places plenes de bullícia van créixer a l'entorn de les fonts. L'eco d'aquella bullícia ressona encara; moltes persones, autòctones i foranes, continuen utilitzant les fonts públiques, la dels vint-i-cinc dolls per exemple, per a omplir els seus receptacles. L'origen del subministrament hídric a les fonts de Xàtiva és antiquíssim.

Des de temps immemorials, les característiques orogràfiques de la nostra ciutat i les possibilitats de supervivència i desenvolupament que permet l'abundància d'aigua han atret múltiples pobles i cultures. La Saetabis Augusta romana, posem per cas, es dotà d'un dels primers sistemes de captació d'aigua. Es tractava d'un conjunt de mines o caves ("alcavons") que extreia aigua de les capes freàtiques existents a l'interior de la Serra del Castell i la conduïa fins als llocs de subministrament. L'assumpte ha estat estudiat pel cronista local, Agustí Ventura, que publicà un article, “L’aljub de Montsant en el solar de la Xàtiva Romana”, en l'obra Homenaje a Domingo Fletcher, volumen II, publicat per la Diputació Provincial de València en 1989. Més tard, en època islàmica, aquest sistema de distribució i control de l'aigua (que encara es conserva i, en part, s'utilitza) progressà ràpidament, gràcies a l'evolució dels enginys hidràulics. En realitat, els musulmans adoptaren i milloraren, a tot arreu, els sistemes hidràulics inventats pels romans.

S'especula amb la possibilitat que puguen trobar-se, sota l'antiga Aljama —actual Montsant— o la Torre del Sol, diversos pous i una mina (qanāt) d'època islàmica. Es tracta d'un nou argument per a oposar-se al museu que Inelcom projecta construir entre la Penya Roja i les muralles de llevant. Això només ho podria verificar una excavació arqueològica. La probabilitat que aquests enginys hídrics estigueren situats fora dels murs, quan la ciutat encara no havia ultrapassat el Bellveret, és molt baixa. Durant un atac, l'existència d'una mina amb sortida a l'exterior podia ser utilitzada, en cas de setge, per les hosts atacants. Qüestió distinta és la séquia de la Vila, estudiada per M. González. Aquest autor afirma que el primer subministrament d'aigua per a consum humà de la nova Madinat al-Sateba situada al nord del Bellveret provingué de la séquia de la Vila. En qualsevol cas, si es trobaren restes fins ara desconegudes dels sistemes hidràulics romans o islàmics, haurien d'estar garantides la seua conservació i la seua protecció.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Transparència

El projecte de museu d'Inelcom està generant molta informació i molta rumorologia. Sovint, des de l'entorn de l'equip de govern municipal arriben afirmacions difícils de casar. «A Quilis se li han oferit altres alternatives, perquè no construïsca el museu a la Serra del Castell», diuen uns. «Hi ha hagut contactes informals, però cap negociació; l'empresari no ha anat a l'Ajuntament a presentar cap projecte», diuen altres. En realitat aquestes dues versions són complementàries; sembla clar que, durant diversos contactes informals amb Inelcom, l'alcalde ha rebutjat les idees variables de l'empresa —que ha anat introduint modificacions en la seua proposta inicial. Ara bé, una visita formal a l'Ajuntament, una presentació del projecte pel conducte administratiu i la sol·licitud de la llicència corresponent no han existit. Gent del PSPV, posem per cas, assegura que Quilis no ha posat un peu en la Casa de la Ciutat per a parlar de l'assumpte amb l'alcalde. En canvi, sembla que ha visitat diverses autoritats autonòmiques per a vendre-les la seua idea. Ningú no s'ha d'estranyar que l'empresa faça feina de lobby. Mentre no hi haja intent de comprar voluntats, aquestes gestions, prou habituals en casos semblants, no són il·lícites, però alcen tota classe de sospites quan acaben transcendint a l'opinió pública. Els polítics locals es queixen de l'estratègia d'Inelcom i afirmen que no es deixaran influir per ningú. De fet, l'alcalde ho deixava clar, setmanes enrere, en una entrevista. Per altra banda les pretensions de l'empresa afecten un BIC que gaudeix de la màxima protecció. Qualsevol actuació exigiria una modificació de les normes generals i urbanístiques en vigor que hauria de comptar amb el vistiplau de la Direcció General de Patrimoni. És poc probable que aquesta resolgués seguint els dictats de presidència o d'alguna conselleria. Finalment, s'oblida que el de Xàtiva és un govern local tripartit. Si EUPV, posem per cas, no dóna suport als plans d'Inelcom, totes les gestions discretes que hagués fet la mercantil haurien resultat vanes. Em resulta impensable que el PSOE s'aliés amb PP i C's per a votar a favor de la ubicació proposada per l'empresa; això rebentaria l'actual govern local. (A més, una part de la militància socialista rebutja tocar la Serra del Castell.) En fi, les autoritats xativines han manifestat els seu interès perquè la Col·lecció Inelcom es quede a Xàtiva. Jo crec que mereixen un marge de confiança, però caldrà exigir màxima transparència quan finalment s'inicien les negociacions formals amb la mercantil.