dissabte, 27 de desembre del 2008

Camps, el millor president que tenim


«Eduardo Zaplana fou un gran president, però Francisco Camps és el millor president que té ara la Comunitat Valenciana».

Ricardo Costa, secretari general del PPCV i portaveu del grup parlamentari popular a les Corts Valencianes

La lenta degradació del centre històric

És a punt d’acabar el 2008 i Xàtiva continua esperant un Pla Especial de Protecció del Centre Històric que mai no arriba. Els edificis, els carrers i les places de la ciutat vella no disposen encara de l’instrument fonamental per a la seua conservació. Mentrestant, tampoc no s’ha pres cap mesura provisional —en compliment del que disposen les normes autonòmiques que caldria aplicar amb caràcter supletori— per tal d’assegurar la protecció del conjunt històric.

L’administració municipal no té massa cura en complir i fer complir les normes. Moltes presumptes infraccions urbanístiques romanen a la impunitat. El repertori de possibles accions irregulars, públiques o privades, és cada vegada més variat. Com dèiem fa poc en aquestes mateixes planes, l’enderroc d’edificis al centre històric ha esdevingut l’última moda; en un interval de temps molt breu, ha anat a terra una quantitat enorme d’edificis antics.

Des de fa uns anys, les decisions que prenen els gestors municipals es caracteritzen pel mal gust: s’instal·la mobiliari urbà adotzenat, o de característiques que el fan incompatible amb el seu entorn urbanístic, i es refan elements patrimonials desapareguts, variant-ne l’emplaçament, la cota, l’escala o els materials constructius. Altres vegades, els edils mostren una absoluta falta de criteri: la urbanització de les vies del centre històric, posem per cas, s’ha fet utilitzant materials molt trencadissos, la qual cosa crea problemes continus de manteniment.

Un cop clausurada l’exposició La Llum de Les Imatges, la rehabilitació de nombrosos edificis antics, de titularitat pública o institucional, ha experimentat una frenada evident. La rehabilitació de Sant Domènec, per exemple, porta un ritme exasperantment parsimoniós; la recomposició del seu claustre —l’únic supervivent dels nombrosos patis gòtics amb què comptava la ciutat— no té, a hores d’ara, data d’inici.

L’activitat urbanística al centre històric no s’ha desempallegat dels vicis adquirits. És cert que aquesta activitat hauria de respectar el caseriu construït sense variar-ne la trama, l’estructura de l’habitatge històric, les tipologies tradicionals de façanes, sòcols i portes, ni les obertures, voladissos i línies de cornisa; tampoc no s’haurien d’alterar les altures ni els forjats. No sempre, però, s’han d’aplicar aquests principis generals. Les noves edificacions no haurien de caure al “fals històric”. S’hauria de promoure una arquitectura moderna, respectuosa i dialogant amb les construccions històriques, fugint dels pastiches.

El panorama és, en definitiva, descoratjador. S’han pres certes mesures —com ara la creació, potser inevitable, del centre comercial Plaza Mayor— que enfosqueixen encara més el futur de la ciutat vella; només els pols més sòlids de l’eixampla podran rivalitzar amb la tramoia comercial muntada a les vores del Cànyoles. La degradació del centre històric segueix, per tant, un procés que sembla no tenir aturador.

I les promeses municipals —aconseguir la proclamació de Patrimoni de la Humanitat o, darrerament, reservar per a vianants el nucli històric— són això: promeses. «Gent que es fia de qui nada o vola pocs anys deu haver anat a escola!», fa la dita popular. Fins ara, la ciutat estava plena de criatures, voltors o taurons —trie el lector l’espècimen més adient—, que pensaven només a traure’n profit; guaitaven els límits de la contrada com un espai per a les oportunitats.

Ara som, però, en època de vaques magres: el municipi ha experimentat una dràstica davallada d’ingressos. I la cosa va per a llarg; empresaris de la construcció han afirmat off the record que Xàtiva té vora 1.000 habitatges buits a l’espera de comprador o llogater. Amb aquest panorama, la corporació local difícilment es comprometrà a fer allò que toca; li ho impediran els problemes financers. La supervivència del nucli històric serà, per tant, cada vegada més problemàtica. Difícilment s’acomplirà el refrany nadalenc: «Per Nadal, s’ha de posar el porc en sal».

(publicat a Levante-EMV, el 27/12/08)

dimarts, 16 de desembre del 2008

Documents lliurats per la Conselleria d’Educació (II)

CIRCULAR DE LA CONSELLERIA DE EDUCACIÓN SOBRE ORIENTACIONES METODOLÓGICAS, DIDÁCTICAS Y ORGANIZATIVAS EN RELACIÓN A LA IMPARTICIÓN DE LA MATERIA EDUCACIÓN PARA LA CIUDADANÍA Y LOS DERECHOS HUMANOS EN 2º CURSO DE EDUCACIÓN SECUNDARIA OBLIGATORIA PARA EL CURSO 2008/2009

Como parte fundamental del proceso de construcción de la Unión Europea, se debe garantizar una educación plurilingüe, de manera que cualquier ciudadano de la UE sea competente en dos lenguas extranjeras, además de las suyas propias. Este derecho viene garantizado en dos documentos, que son: El Portfolio Europeo de Lenguas y el Marco Europeo Común de Referencia. Dichos documentos establecen la necesidad de potenciar la mejora de la calidad del aprendizaje y de la enseñanza de las lenguas.

Particularmente, en relación con el aprendizaje de las lenguas, el Enfoque integrado de contenidos y lenguas (EICLE) recoge en Languages across the curriculum la idea de que un proyecto de competencia lingüística en el ámbito escolar, debería plasmarse en todas las materias y no sólo en las de lengua.

El mundo laboral actual presenta una creciente necesidad de habilidades y competencias en un espacio trasnacional, lo que requiere inexcusablemente el fomento del plurilingüísmo. Así mismo, la ciencia y la tecnología y la cultura son dos áreas que integran el inglés como una herramienta básica. Por tanto, una forma de enfrentarse a futuros desafíos es promocionar la integración de la lengua y la cultura en la enseñanza.

La Ley Orgánica de Educación LOE (2/2006) de 3 mayo, mantiene en su preámbulo como un objetivo de la misma abrir el sistema educativo al mundo exterior, lo que exige reforzar los lazos con la vida laboral, con la investigación y con la sociedad en general, desarrollar el espíritu emprendedor, mejorar el aprendizaje de idiomas extranjeros, aumentar la movilidad y los intercambios, y reforzar la cooperación europea.

La Comunitat Valenciana cuenta con dos lenguas oficiales, el valenciano y castellano. El hecho de que el alumnado realice toda su educación obligatoria en dos idiomas favorece su plasticidad a la hora incorporar otras lenguas a su vida escolar. Por lo que respecta a la Educación Secundaria Obligatoria, las competencias vienen fijadas en el anexo I (según R.D. 1631/2006 del 20 de diciembre) y se refieren a: competencia en comunicación lingüística, competencia en el conocimiento e interacción con el mundo físico, tratamiento de la información y competencia digital, competencia para aprender a aprender y autonomía e iniciativa personal. En este sentido y dado que se persigue la competencia lingüística en varios idiomas (los propios de la comunidad) y los de la Unión Europea, el fomento de un tercer idioma para vehicular otras materias debe ser un objetivo que permita establecer un modelo plurilingüe en la educación del Comunitat Valenciana.

Por todo ello se dan las siguientes orientaciones metodológicas, didácticas y organizativas para impartir en su caso la asignatura de Educación para la Ciudadania en cualquiera de las lenguas cooficiales de la Comunidad Valenciana y para favorecer la impartición de la materia de la Educación de la Ciudadanía y derechos humanos en inglés.

Primera. Programación didáctica.

El departamento al que pertenezca el profesor titular de la materia elaborará la correspondiente programación didáctica respetando, en todo caso, el currículo correspondiente a Educación para la Ciudadanía y los Derechos Humanos que figura en el Anexo del Decreto 112/2007, de 20 de julio, del Consell, por el que se establece el currículo de la Educación Secundaria Obligatoria en la Comunitat Valenciana (DOCV número 5562, de 24 de julio de 2007). En el mencionado Decreto se establecen los objetivos, contenidos y criterios de evaluación de la materia, así como su contribución a la adquisición de las competencias básicas.

Corresponde a los centros docentes desarrollar, el currículo de la materia; el resultado de esta concreción, formará parte del Proyecto Educativo del centro.

Segunda. Organización y coordinación.

Corresponde al profesor o profesora titular de la materia trasladar y dar a conocer la programación de la misma al profesor o profesora del departamento de inglés. Este último es el encargado en el aula de vehicular en lengua extranjera los contenidos.

Corresponde al titular de la materia:

a) La docencia del grupo de alumnos, con responsabilidad completa en el desarrollo de la programación didáctica y en la calificación de la materia.

b) La elaboración de la programación didáctica.

c) La preparación y, en su caso, corrección de pruebas, ejercicios, redacciones expresadas en las lenguas cooficiales de la Comunitat Valenciana.

Corresponden al profesor o profesora de inglés las siguientes tareas bajo la coordinación y supervisión del profesor o profesora titular:

a) Las prácticas específicas de conversación y otras actividades contempladas en la programación didáctica. Para ello, explicará en inglés los conceptos y el vocabulario específico de la materia, de conformidad con el currículo de la materia Lengua extranjera (primer curso, segundo curso), que se contempla en el Anexo del Decreto 112/2007, de 20 de julio, del Consell.

b) La adaptación del inglés al nivel de conocimiento previo del alumno o alumna, respetando la diversidad existente en el aula. En este sentido, la metodología deberá tener carácter flexible.

c) El apoyo en la preparación de pruebas, ejercicios, redacciones, en las lenguas cooficiales de la Comunitat Valenciana.

Estas mismas consideraciones serán de aplicación cuando la lengua extranjera sea distinta al inglés y previamente haya sido autorizado por la Conselleria de Educación, como indica la disposición adicional segunda de la Orden de 10 de junio de 2008 (DOCV nº 5782).

La tarea de coordinación entre ambos docentes, a la que hace referencia el apartado tres de la Resolución de 1 de septiembre de 2008 es un principio básico de la tarea docente y no supone en modo alguno delegar las competencias de cada uno de ellos ni desligarse de las mismas.

En aquellos centros donde la presencia simultánea del profesor titular de EpC y el profesor del departamento de inglés necesitara de una moratoria temporal para la correcta implantación de la EpC en inglés, el profesor titular solicitará al director del centro la moratoria de la presencia simultánea de dos profesores en el aula.

El director del centro informará a la Dirección Territorial correspondiente de la decisión y asignará las horas del profesor de inglés para EpC a refuerzo de la expresión oral de inglés a los alumnos de 2º de Educación Secundaria Obligatoria en grupos de conversación.

Tercera. Metodología.

La metodología debe ser motivadora de manera que la transmisión de conocimientos en el aula, se convierta en un proceso activo tanto por parte del profesorado, como del alumnado. Es decir, que suponga en el alumnado un proceso de construcción de conocimientos nuevos que no sólo asimile, sino que también integre.

Esto será posible si la exposición de los contenidos de cualquiera de las unidades didácticas por parte del docente, suscita en los alumnos la suficiente curiosidad como para hacerles participar activamente en el desarrollo de la materia, convirtiendo el proceso de la enseñanza en interactivo.

La metodología ha de tener un carácter flexible que se adapte a la diversidad del alumnado. En cualquier programación didáctica deben tenerse en cuenta: objetivos, contenidos, metodología y criterios de evaluación.

Para la aplicación de los programas plurilingües es necesaria una metodología concreta que proporcione a los alumnos una educación lingüística unitaria, construida con la participación de todas las lenguas curriculares. Para conseguirlo será necesario aplicar al conjunto de lenguas utilizadas en el centro con un tratamiento integrado, basado en un planteamiento global que tenga por objetivo la construcción de la competencia plurilingüe. De esta manera se evitan repeticiones innecesarias y los conocimientos que se adquieren en una lengua se transfieren a otra.

Un modelo de educación plurilingüe ha de tener en cuenta que en las áreas no lingüísticas, como es el caso de Educación para la Ciudadanía, además de enseñar los contenidos de la materia, también se enseña lengua. Es lo que en didáctica se denomina tratamiento integrado de lenguas y contenidos, práctica a la cual contribuirá, sin duda, el hecho de impartir cualquier asignatura en inglés.

Por tanto, los criterios metodológicos son los siguientes:

1-. Aumento de la competencia lingüística del alumnado, incrementando su eficacia de comunicación en dicha lengua, por medio de actividades que desarrollen su capacidad de: entender y hacerse entender por medio de mensajes tanto orales como escritos.

2.- Trabajo flexible, tanto individual como en grupo. En este segundo caso, se facilitará la situación de comunicación en el aula.

Cuarta. Materiales y actividades.

Es importante potenciar el uso de materiales que permitan la interacción fluida entre los alumnos y el profesorado, al tiempo que sean interesantes y motivadores para el alumnado. Por lo tanto se pretende el desarrollo de habilidades comunicativas y búsqueda de momentos específicos para trabajar la comprensión auditiva (listening), la producción de mensajes orales (speaking), la lectura (reading) y la escritura en inglés (writing).

Quinta. Evaluación.

El apartado cuatro de la Resolución de 1 de septiembre de 2008 asume lo dispuesto en el artículo 9.3 del Decreto 112/2007, de 20 de julio, del Consell, al recordar que los criterios de evaluación de la materia serán el referente fundamental para valorar el grado de adquisición de las competencias básicas y el de consecución de los objetivos; criterios de evaluación que se especifican con claridad en el Anexo del mencionado Decreto 112/2007.

La calificación de la materia corresponde exclusivamente al titular de la misma, tal y como se especifica en el artículo 3.5 de la Orden de 14 de diciembre de 2007, de la Conselleria de Educación, sobre evaluación en educación secundaria obligatoria (DOCV número 5665, de 21.12.2007).

Sexta. Asesoramiento.

La red de Centros de Formación, Innovación y Recursos Educativos (CEFIREs) de la Comunitat Valenciana, propondrá, a través de sus asesores, modelos de intervención en el aula que faciliten el desarrollo y la impartición de los contenidos.
Séptima.Seguimiento.

La Inspección de Educación velará y orientará a los centros docentes, en el ámbito de sus competencias, para el cumplimiento de la presente circular.

Documents lliurats per la Conselleria d'Educació (I)

Com a continuació de la reunió mantinguda amb data 17 de novembre de 2008, entre la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic i la Secretària Autonòmica d’Educació, en delegació del Molt Honorable President de la Generalitat, s’ha adjuntat el calendari de negociació de les reivindicacions de la Plataforma i la Circular de la Conselleria d’Educació sobre orientacions metodològiques, didàctiques i organitzatives en relació a la impartició de la matèria Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans en segon curs d’Educació Secundària Obligatòria per al curs 2008-2009.

L’administració educativa es compromet a negociar els punts del manifest de la Plataforma abans del 15 de febrer, per a la qual cosa cal convocar les reunions necessàries amb l’objectiu de consensuar les accions que milloren les necessitats de l’ensenyament públic.

En aquest sentit, les propostes que es facen a les reunions, referents a aquests punts reivindicatius es traslladaran a la Plataforma, que valorarà la negociació.

CALENDARI DE NEGOCIACIÓ DE LES REIVINDICACIONS DE LA PLATAFORMA

1. La immediata constitució d’una xarxa pública de 0-3 anys que siga columna vertebral de la Comunitat i que en el curs 2009-2010 atenga tot l’alumnat. (PAVACE: Creació 47.000 places curs 2011/2012). Es portarà la planificació del curs 2009/2010 a la pròxima reunió del PAVACE.

2. Creació de 300 places de llengua estrangera per a garantir que a l’inici del curs 2009-2010 eixa llengua s’ensenya amb eficàcia en totes les unitats de quatre i cinc anys. (MESA TÈCNICA 7 d’abril de 2009 febrer/ MESA SECTORIAL 23 d’abril de 2009: Revisió model plantilles personal docent en centres públics d´educació infantil i primària).

3. Començament i finalització en el 2009 d’una negociació amb els agents socials i escolars d’un nou mapa escolar que done resposta a les noves necessitats d’escolarització. (MESA DE PARES 10 de febrer de 2009: Informació CreaEscola) (MESA SECTORIAL març 2009).

4. Les plantilles reals i necessàries de tots els centres públics han d’adequar-se a les necessitats actuals (en haver-se quedat desfasada l’existent, que s’arrossega des de 1997) i eixos centres han d’estar constituïts en la seua totalitat per personal docent amb destí definitiu en el centre. (MESA TÈCNICA 7 d’abril de 2009 febrer/ MESA SECTORIAL 23 d’abril de 2009: Revisió model plantilles personal docent en centres públics d´educació infantil i primària).

5. La catalogació lingüística immediata dels llocs de treball de secundària, prèvia negociació en els àmbits que corresponga. (ESCOLA VALENCIANA)(MESA TÈCNICA 21 d’abril de 2009 febrer/ MESA SECTORIAL 30 d’abril de 2009 febrer).

6. L’efectiva matriculació equilibrada de l’alumnat amb necessitats educatives especials en tots els centres sostinguts amb fons públics, modificant el Decret pel qual es regula el procés de matriculació i creant les comissions estables de matriculació de districte o localitat. (MESA DE PARES 3 de febrer de 2009) (CONSELL ESCOLAR VALENCIÀ).

7. Adoptar quantes mesures es consideren necessàries perquè l’alumnat, quan acabe l’ensenyament primari, tinga les competències bàsiques per a expressar-se correctament en les dos llengües oficials i per a comunicar-se en una llengua estrangera. (Previst en el model de plurilingüisme) (MESA DE PARES) (MESA SECTORIAL) (ESCOLA VALENCIANA) (CONSELL ESCOLAR VALENCIÀ).

8. Disseny, execució i avaluació de l’eficàcia de tots els programes que siguen necessaris per a compensar les deficiències de l’alumnat amb la finalitat que no abandonen el sistema educatiu durant les etapes obligatòries i obtinguen el títol de Graduat. Servisquen d’exemple els programes de compensatòria: centres que any rere any demanen programes de compensatòria i ni són places estables ni tenen professorat estable adscrit a estes. (MESA DE PARES 17 de febrer de 2009) (Permanent Directors 18 de febrer de 2009) (MESA SECTORIAL abril 2009) (CONSELL ESCOLAR VALENCIÀ).

9. Adopció de mesures motivadores perquè l’alumnat amb titulació de Graduat en Educació Secundària continue realitzant estudis postobligatoris, sobretot, aquells de Formació Professional de Grau Mitjà i Superior necessaris perquè siga factible un desenrotllament econòmic i social sostenible del nostre país. (MESA DE PARES 17 de febrer de 2009) (Permanent Directors 18 de febrer de 2009).

10. Que siguen cessades totes aquelles persones que estan exercint amb caràcter temporal funcions d’inspecció per designació directa dels responsables polítics de la Conselleria d’Educació i es convoque un procés selectiu amb el més escrupolós respecte als principis de publicitat, igualtat, mèrit i capacitat. (MESA TÈCNICA 11 de desembre de 2008/ MESA SECTORIAL 15 de gener de 2009: Concurs mèrits inspectors accidentals).

11. La màxima neutralitat de l’administració i el final d’actuacions partidistes encaminades a controlar les juntes directives dels centres escolars. (MESA SECTORIAL 21 d’ octubre de 2008: Renovació de directors). (MESA SECTORIAL 13 de gener de 2009: Concurs mèrits places vacants de directors).

12. Retirada de l’Orde d’Educació per a la Ciutadania i paralització de qualsevol procés administratiu iniciat contra el professorat o juntes directives. CIRCULAR EpC.

13. Beques de transport i menjador escolar per a l’alumnat d’educació infantil, de batxillerat i de formació professional i gratuïtat en tot el procés escolar. (MESA DE PARES 10 de febrer de 2009).

Rectificació del Govern Valencià

La comunitat educativa aconsegueix el compromís del Conseller de canviar la seua política educativa

La rectificació del govern d’en Francisco Camps possibilita que la Plataforma ajorne la vaga del 17D fins a veure el fruit de les primeres negociacions


Arran del lliurament, aquest matí, de dos documents (un calendari de compromisos de negociació i una proposta de circular sobre la forma d’impartit l’assignatura EpC) per part de la Secretària Autonòmica en nom del President del Govern Valencià, Francisco Camps, la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic s’ha reunit al llarg del dia d’avui per explicitar la postura davant les seues reivindicacions i les condicions sota les quals acceptaria negociar amb els representants autonòmics.

La Plataforma ha valorat positivament la rectificació que suposa la proposta d’una circular, que remet al professorat la decisió d’elegir la llengua en què s’ha d’impartir l’assignatura, i un document, amb compromisos quant a dates de negociació amb les organitzacions components de la Plataforma, que contempla els 13 punts reivindicats des del passat mes de juny. Així mateix, s'ha valorat que la circular proposada significa acceptar el fracàs del model propugnat pel Govern Valencià i cessar en les advertències, amenaces i interferències sobre la tasca del professorat.

La Plataforma ha valorat, per tant, que calia fixar un termini per a les negociacions, el 15 de febrer (que permeta valorar-les i tornar a activar, si cal, les mobilitzacions), i que també calia explicitar més a la circular un punt essencial: l’EpC s’impartirà, normalment, en una de les dues llengües oficials. Com que aquestes propostes han estat acceptades per l’administració educativa, l’actitud dels agents i les organitzacions socials ha estat d'ajornar la vaga del 17D, fins que se sapiga el resultat de les primeres negociacions, i de mantenir la vigilància davant les respostes que es concreten en cada procés negociador.

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic felicita totes les persones que han recolzat i dut endavant les mobilitzacions aquest darrers 6 mesos (per l’èxit aconseguit amb la rectificació de la política educativa del Govern Valencià), i anuncia que a principis del mes de gener es reunirà per a fixar els punts concrets que plantejarà en cada àmbit de negociació i els termes en els quals mantindrà les mobilitzacions si aquest procés fracassa.
Nota de la Plataforma

dissabte, 13 de desembre del 2008

Un poc d’instint assassí no vindria mal

Amb sinceritat, crec que l’oposició, especialment la socialista, està sempre dalt de la figuera. Durant el plenari celebrat el passat dia 5, l’alcalde de Xàtiva féu aquest envit: «Li lleve tot això a Franco si accepteu que la plaça del País Valencià es diga de la Comunitat Valenciana». No sé què opinaran vostès, però jo crec que socialistes i nacionalistes li haurien d’haver pres la paraula a l'instant, sense pensar-s’ho. Així hauríem comprovat si l’homenet faronejava o no. De vegades, cal usar la calculadora mental amb celeritat. Què pagava més la pena, aconseguir que li foren retirats els honors al dictador o impedir que es canviés el nom d’una plaça? Retirar-li els honors al dictador, sens cap dubte! És evident, doncs, que s’hauria d’haver pres la paraula a l’alcalde.

Però als membres de la lleial oposició els van fallar els reflexos, o les llums. Van actuar com unes ànimes beneïdes. Jo estic convençut que l’alcalde feia farons; altres ajuntaments governats pel PP s’han negat a eliminar les deixalles del franquisme. S’imaginen vostès el president de la Diputació i cap provincial del PP votant a favor d’anul·lar els títols honorífics concedits al caudillo, al generalísimo Franco? Això s’hauria convertit en notícia de primera plana. A Rus li haurien plogut bastonades des de la dreta, per renegar del tirà, i des de l’esquerra ma non troppo, per ressuscitar la qüestió dels noms. Sorprèn que els regidors de l’oposició rebutjaren l’envit sense advertir la faroneria. Algú els hauria de donar un curset.

Haurien de veure clàssics del cinema com ara El rei del joc —amb Steve McQueen, Edward G. Robinson i Ann Margret— o El colp —amb Paul Newman i Robert Redford—... Les vegades que haurem contemplat a la pantalla les imatges d’aquests actors, impassibles, amb la cigarreta als llavis, esplomant un passerell en una partida de pòquer... El dia 5, s’escenificà altra partida al saló de plens: l’alcalde, caracteritzat de tafur, féu creure, sense haver lligat les cartes, que duia pòquer d’asos; va mostrar per enèsima vegada que té picardia per a donar i vendre. Deixà clar que guanyar una mà a l’èmul d’Edward G. Robinson no és joc de poques taules: tota l’oposició va caure al seu parany de la manera més absurda (el Bloc almenys ho ha reconegut).

Els lectors pensaran que, tret d’aquest episodi, el plenari d’aquell divendres no reservà més emocions als espectadors. S’equivoquen. Els bonassos del grup socialista havien presentat a Rus —quina falta feia!— una moció exigint-li que s’aprofités del fons d’inversió local aprovat pel govern central. L’alcalde veié el cel obert (degué pensar que així li les ficaven a Ferran VII). «A casa, encara que siguen pedres», va dir, referint-se als cinc milions d’euros que li han pertocat a Xàtiva. I tot seguit, posà Zapatero com un drap brut: «Que si ens ha donat pocs diners; que si els terminis són peremptoris; que si damunt n’haurem de traure de la butxaca...». Aquesta vegada, però, els regidors de l’oposició, coents per l’anterior rebolcada, mostraren més reflexos.

Quan Rus afirmà que Camps havia fet un pla millor («Ens donà 450.000 euros gastadors en dos exercicis»), la regidora del Bloc mostrà l’escalpel que duia amagat a la lligacama: «Menut pla! Aquells euros es van rebre fraccionats en quatre anys, cosa que obligà l’ajuntament a endeutar-se i a pagar interessos». I no contenta amb això, féu: «Enguany, el Consell pensa destinar el 85% del seu pressupost a saraus, ‘picaetes’ i Fórmula 1». Ací, intervingué el portaveu socialista, Roger Cerdà: «Comprenc que a l’alcalde li coste d’acceptar la moció, però no hi ha altra; és Zapatero, i no Camps, qui ha propiciat que Xàtiva puga invertir vora mil milions de pessetes».

Conclusió: sovint, la sala de plens sembla un saloon: només sobreviu qui desenfunda més ràpid. Què vol dir això? Que els portaveus de l’oposició han d’acudir als plenaris amb un revòlver? No! Rus ficaria un arc detector de metalls. Tampoc no és precís imitar dolents de pel·lícula tan famosos com Michael Rooker (protagonista de Henry, retrat d’un assassí) o Bette Davis (mala malíssima en Què fou de Baby Jane?). Però un poc d’instint assassí no vindria mal.

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/08)

Arriba Nadal

Els cinc milions

Hom tindria dificultats per a trobar a l’argumentari del PP el significat exacte de la frase «a casa, encara que siguen pedres». La pronunciava l’àvia d’Alfonso Rus i la pronuncià ell mateix, durant el ple del passat dia 5, abans de felicitar-se per l’ajuda de 5 milions d’euros que el pla del Govern d’Espanya ha adjudicat a la capital de la Costera. Potser la va utilitzar perquè volia sortir-se del guió del seu partit. L’alcalde de Xàtiva insistí que el pla dissenyat pel Govern socialista és una idea brillant i que «como es buena para la ciudad, tengo que alegrarme», bé que de seguida s’apressà a trobar-li tota mena de traves.

Que si és «un quiero y no puedo», que si els projectes han d’estar «antes del 15 de enero y los pueblos pequeños no podrán», que si «los planos los pagan los ayuntamientos», que és un pla sense criteri «para crear 200.000 puestos de trabajo cuando este mes se perderán 300.000», que si «las obras tienen que estar contratadas antes de abril», que s’han d’acabar en vuit mesos i «conociendo a los constructores... que dicen un año y se pasan cuatro...». En definitiva, «que agradecemos el plan, pero es un desastre y está mal planteado».

«I què posa la Generalitat del PP?», li preguntaren des de l’oposició. «Camps sí que lo hizo bien hace dos años. Dio a cada pueblo 450.000 euros para gastarlos en dos ejercicios, sin tener en cuenta si eran pequeños o grandes», afirmà l’edil. Des del Bloc li recordaren que Xàtiva rebrà 5 milions d’euros en un any, mentre que aquells 450.000 euros eren a rebre en quatre, cosa que obligà els ajuntaments a endeutar-se i a pagar interessos. «Menudo plan fue ése!», rematà Cristina Súñer, que, a més, recordà que el Consell destinarà el 85% del seu pressupost del 2009 a «saraus, ‘picaetes’ i Fórmula 1; a Xàtiva, destinarà 50.000 euros per a un centre de salut i 2 milions per a la plaça de bous. Això és rigor, senyor alcalde».

El portaveu del PSOE, Roger Cerdà, que havia promogut el debat amb una moció, digué a Rus: «Ara no és moment de criticar un pla que porta a Xàtiva 5 milions d’euros». I tot seguit, afegí: «Comprenc que a vostè li coste haver d’aprovar aquesta moció, però és el que hi ha; és Zapatero, i no Camps, qui permetrà d'invertir quasi mil milions de pessetes a Xàtiva en una any». I quant a la necessitat de certificar el final de les obres en vuit mesos, la portaveu del Bloc va dir: «Si veuen que no van a arribar a temps, sempre poden firmar abans d’acabar l’obra; ja tenen experiència». «Pero eso es ilegal», li contestà Rus. «Doncs la certificació de les obres a la plaça de la Seu es firmà abans d’estar acabats els treballs, no se’n recorda?».

divendres, 12 de desembre del 2008

Penjar els nacionalistes


«S’hauria de ponderar [el vot dels nacionalistes] penjant-los d’algun lloc».

Manuel Fraga, president-fundador del PP

dijous, 11 de desembre del 2008

Manca d’estímuls

«És curiós: mentre els musulmans experimenten una enorme expansió, els cristians, especialment els catòlics, van enrere —fa Rocabuix—. Com s’explica això?». Radaurí, que també ha llegit la nota del Diari d’Informacions, alça els muscles. «El premi que es reserva als musulmans és més apetitós que el dels cristians». Rocabuix roman en silenci. «Tu com t’imagines Déu?», inquireix Radaurí amb somrís burleta. «Com un avi de barba blanca malhumorat pel procedir dels humans», respon Rocabuix. «Doncs no —talla Radaurí—. Déu no és vell, ni té barba, ni mostra cap sentiment. És un esperit. I els esperits són invisibles, intangibles... No tenen matèria. No se’ls pot sentir. Imagina’t la perspectiva: estar eternament amb Déu seria, per entendre’s, com estar tota la vida davant d’una paret blanca, una cosa semblant al suplici que es reserva als presoners més rebels de Guantánamo... Trobes apetitós un premi com aquest? És més abellidora la recompensa d’un musulmà: gaudir amb les hūrīyah, donzelles bellíssimes i eternament verges que viuen al paradís i rebran els benaventurats quan arribe el Yaum al-Qiyamah». Rocabuix resta pensarós uns instants. «Ara m’explique l’enorme expansió de l’islam!», exclama per fi. «No estaràs pensant de fer-te musulmà, veritat?», udola Radaurí amb la joia de qui ha descobert un secret molt ben guardat. «Ja ho és des de fa temps! —crida Eiximona des de la cuina—. Per cert, m’hauríeu d’explicar quina gratificació tindrem les dones al paradís de Mahoma!».


dilluns, 8 de desembre del 2008

«A casa, encara que siguen pedres»

Quan estava a l’oposició, Rus s’afartà de dir als socialistes que, des de l’Ajuntament, es podien fer polítiques actives per a crear ocupació. Ara ja sabem quines eren aqueixes polítiques: afavorir els empresaris de la rajola i promoure el clientelisme. Les perspectives, però, no són bones per a cap de les dues activitats. La rajola ha entrat en la fase d’estancament que tots coneixem. El clientelisme (col·locar en càrrecs i ocupacions públiques militants del partit i persones afins) tampoc no té un futur massa prometedor, perquè infla molt la despesa corrent de l’Ajuntament. Quan les arques municipals estan sanejades, pagar la nòmina de funcionaris i recomanats només té l’inconvenient que s’han de minorar altres partides —la d’inversions per exemple—. Però ara la caixa està buida; l’Ajuntament ha experimentat una dràstica davallada d’ingressos i necessita urgentment que augmente la sol·licitud de llicències. Fonts que prefereixen romandre a l’anonimat afirmen que els calaixos de l’actual interventora municipal podrien guardar factures sense correspondència amb cap partida pressupostària —que no poden ser abonades sense autorització expressa de l’alcaldia— per valor d’uns 400.000 euros. I falta saber quantes factures semblants hi haurà als calaixos de l’alcalde. Entre els treballadors de la brigada municipal s’escampa el desassossec. Ignoren si podran cobrar les hores extraordinàries. I la cosa va per a llarg: empresaris de la construcció han afirmat off the record que hi ha, a Xàtiva, uns 1.000 habitatges buits a l’espera de comprador. No seria estrany, per tant, que l’Ajuntament tirés mà dels diners obtinguts per la venda de sòl públic —que, segons unes sentències recents, s’haurien de destinar preferentment a construcció d’habitatges protegits— per tal d’alleugerir la situació d’angúnia econòmica en què es troba immersa la corporació. I clar, en vista d’aquest panorama, crida l’atenció la sortida de l’alcalde en conèixer el fons d’inversió local aprovat pel govern central. «A casa, encara que siguen pedres», va dir referint-se als cinc milions d’euros que li han tocat a la capital de la Costera. Geni i figura! Esperem que abandone els seus costums, si més no per una vegada, i no es gaste aquestes “pedres” en bajanades.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Rus es nega a revocar els honors concedits a Franco

Xàtiva mantindrà com a fill adoptiu i predilecte, i alcalde honorari de la ciutat el general que la manà bombardejar el febrer de 1939. Al passat ple municipal, Rus i la resta de regidors del PP rebutjaren revocar els honors concedits a Franco el 1946. «No volem mirar arrere; a més, a mi, eixa època em pillà treballant; no sé què és el franquisme», digué vàries vegades, com a única explicació, Alfonso Rus, alcalde, president de la Diputació i cap provincial del PP. «Ningú no pot acusar-me de ser de l’OJE; mai no vaig portar ni fletxes ni arcs; tampoc no vaig pertànyer al Frente de Juventudes. Quan eixos s’anaven de campament, jo treballava. Poden dir que sóc cabut, però continuaré dient-los que no vull mirar arrere», insistí Rus, llevant importància a l’assumpte. Però, davant la insistència del PSOE i del Bloc, el líder del PP aprofità per a proposar als portaveus de l’oposició un bescanvi: «Com vostès s’entesten a mirar arrere, els propose llevar-li tot això a Franco si accepten que la Plaça del País Valencià es diga de la Comunitat Valenciana. Ho solucionem en un minut, mira si és fàcil! El País Valencià es il·legal, els agrade o no. Està clar?», amollà. En aquest moment, la portaveu del Bloc, Cristina Súñer, que després va reconèixer haver «caigut en una trampa absurda», demanà a Rus, amb to tediós: «Senyor alcalde, torne a les fletxes i els arcs, i al Cara al Sol, que escoltar-li dir això és més simpàtic, i no es fique en embolics que ni sap ni entén. Està totes les setmanes amb el mateix rotllo. Per favor!». El portaveu del PSOE, Roger Cerdà, que havia presentat la moció, intervingué per a lamentar que Rus comparés el dictador amb l’expressió País Valencià, arreplegada per l’Estatut de 1982: «Comparar un alçament militar i les conseqüències que va tenir amb una denominació estatutària demostra que només busca excuses de mal pagador per a no revocar els honors a Franco». Cerdà recordà que «tot és més senzill: diga si vol o no seguir compartint l’alcaldia amb un dictador. Per a mi, vostè és l’alcalde de Xàtiva, que s’elegeix cada quatre anys, no un dictador». Rus tractà d’evadir-se’n: «Jo no sé que és això del franquisme; a mi em pillà treballant». Al seu costat, el portaveu del grup popular, el diputat autonòmic Vicente Parra —nét de l’últim alcalde republicà de la ciutat— va somriure vàries vegades, però no intervingué. Al final, els 12 vots dels regidors populars s'imposaren als 9 de l’oposició (PSOE i Bloc). Això no obstant, el portaveu del PSOE demanà al secretari un dictamen jurídic per a conèixer si la decisió presa vulnerava la Llei de la Memòria Històrica. Llavors, Rus botà anunciant que si la llei obliga a retirar els honors a Franco, «el mateix dia lleve això del País Valencià». L’oposició li contestà: «Vostè pot llevar això quan vulga; no munte embolics».

dissabte, 6 de desembre del 2008

Papà Noel viu a Finlàndia

D’acord amb la tradició, el dia de la Immaculada s’ha d’instal·lar el pessebre. Molta gent, però, ha perdut el costum; ara, moltes llars es decoren amb l’avet, un arbre boreal aliè a la nostra idiosincràsia. La rutina de buscar a l’arca les figuretes (la sagrada família, els reis, els animals, el caganer...) porta camí de ser agranada pel vent de la globalització. La puixança dels fenòmens associats a la modernitat és irresistible. Fins i tot l’Ajuntament adoptà, fa temps, una actitud sincrètica, instal·lant a l’Albereda un pessebre monumental i, just a la vora, un gran pal il·luminat —enguany, és possible que l’arbre siga sintètic, per la crisi—.

La tradició també manava d’anar movent les figures dels reis: cada jorn nadalenc, havien d’avançar un pas cap al portal de Betlem. Melcior, Gaspar i Baltasar havien estat sempre els encarregats de portar bona cosa de regals als qui havien fet bondat —carbó, a qui havia fet maldat—. Les coses, però, venien canviat: darrerament, l’encarregat dels presents era altre element forà, el pare Noel, de qui no es tenen notícies que el relacionen amb el tràfec de carbó. Dic darrerament, perquè el pròxim 25 de desembre —i aquestes són les noves més recents— hi haurà un nou portador d’obsequis: Alfonso Rus. El nostre alcalde d’alcaldes féu, dies enrere, aquestes declaracions sensacionals: «Enguany, per Nadal, no vindrà papà Noel, sinó papà Rus».

Doncs, ara que ja sabem qui és l’encarregat de deixar-nos les joguines als peus de l’arbre, hauríem d’afanyar-nos a escriure la carta. Queden pocs dies per a la nit de Nadal. Hi ha una llista molt extensa de coses que se li podrien requerir. Que estiga més atent a les necessitats dels ciutadans, per exemple. Segons les darreres dades de l’Institut Valencià d’Estadística, el número d’aturats a la Costera s’ha situat en els nivells més alts de les darreres dues dècades. Sí, ja coneixem l’opinió de papà Rus: «Tota la culpa és de Zapatero». Però clar, afirmacions com aquesta sonen a excuses de mal pagador. Alguna responsabilitat tindran els governants locals i autonòmics en la deriva que està prenent la situació econòmica de les nostres comarques.

Hi ha, al respecte, dades ben curioses: en termes absoluts, el País Valencià és, des d’octubre, la tercera autonomia amb major número d’aturats: 21.328 en novembre (vora 100.000 més que fa un any). Múrcia i País Valencià han experimentat uns augments de la taxa interanual d’aturats que esgarrifen: el 59,69 i el 44,69% respectivament. Quant a la nostra comarca, en novembre es va superar la barrera dels 5.000 parats. La variació interanual supera el 47%, cinc punts més que la mitjana estatal. I clar, si s’analitzen les xifres, hom s’adona que l’increment acumulat de la desocupació afecta bàsicament els homes. Això, si més no, hauria de fer reflexionar papà Noel (o papà qui siga) sobre les causes pregones de la crisi que estem travessant.

És molt possible que les xifres d’atur responguen al model en què es venia basant la nostra activitat econòmica, centrat quasi exclusivament en la construcció i en les activitats especulatives. No deu ser casualitat que, en esclatar la bombolla immobiliària, comunitats com la murciana o la valenciana, que havien apostat per la rajola, ara en crisi, mostren tots els mesos uns números d’atur difícils de pair. I davant d’aquesta situació, quin present de Nadal s’hauria de demanar a Melcior, al pare Noel o a Rus? Un nou model econòmic, és evident. De moment, no sembla, però, que les nostres autoritats pensen canviar-lo.

Ahir, aquestes mateixes fulles informaven que l’Ajuntament té intenció de modificar l’actual Pla General d’Ordenació Urbana per tal de propiciar la construcció de 400 habitatges nous —cases adossades i edificis de sis altures— al nord de les vies fèrries. En conjunt, si prosperen tots els projectes programats al PAI Ferrocarril, a la zona de Carraixet i a l’antiga Papelera San Jorge, es construirien 3.000 nous habitatges. I clar, tenint en compte l’actual crisi del sector immobiliari, hom està temptat de pensar que papà Noel —o papà Rus­— viu molt lluny, a Finlàndia, i no té ni idea dels regals que li estan demanant els xativins aturats.

(publicat a Levante-EMV, el 06/12/08)

Votacions

Hola amics:
...
Comença la 2a fase dels Premis Blogs de les Comarques Centrals del PV. Aquesta fase consisteix a triar, mitjançant votació popular, els tres blocs finalistes per categoria, excepte a la categoria Miscel·lània en què, a causa de la gran participació, s'ha estimat convenient ampliar a 5 blogs finalistes. Hi ha de temps per poder votar fins al diumenge 21 de desembre.
...
Ací teniu més informació sobre les votacions i els formularis per votar a les diverses categories:
...
...
Vos agrairíem molt que informareu del tema.
...
Una abraçada des de Xàtiva,
...

dimecres, 3 de desembre del 2008

Papà Rus

«Enguany, per Nadal, no vindrà Papà Noel, sinó Papà Rus».
Alfonso Rus, president de la Diputació de València

La “bombolla immobiliària”

En economia es defineix una “bombolla” com una situació en què uns béns (en aquest cas, els habitatges) estan sobrevalorats però continuen comprant-se, perquè tot el món pensa que el seu preu va a continuar creixent. Ocorregué amb les tulipes holandeses al segle XVII o amb les accions borsàries en 1929 a Nova York. Quan al principi de l’actual dècada, els tipus d’interès dels préstecs hipotecaris van baixar a Espanya, la quota mensual que pagava el propietari va baixar. El món immobiliari es va adonar que el client tenia més capacitat de compra i va pujar els preus. Es va iniciar un procés especulatiu amb els preus dels terrenys i de les cases pujant sense parar. D’altra banda, les empreses, els bancs i l’administració pública van difondre la idea que l’habitatge era la millor inversió possible perquè, sense cap risc, incrementava anualment el valor entre un 10 i un 25%. I que això duraria sempre. La cobdícia latent a cada persona va fer la resta. Quasi tot el món s’hi va apuntar.

La demanda de pisos, cases, xalets, apartaments... es va disparar. I les empreses promotores i constructores, reforçades per l’administració pública, multiplicaren la producció per a satisfer la nova demanda. Tot es venia; els bancs facilitaven els crèdits i els inversors, quasi sense esforç, anaven fent-se rics. A l’Estat espanyol, s’ha construït durant els darrers cinc anys una mitjana de 700.000 nous habitatges. El món econòmic diu, ara, que la demanda natural de nous habitatges (per a joves emancipats, gent acabada de casar, immigrants, turistes, segon habitatge...) és de 400.000. Cada any s’han afegit 300.000 habitatges de més a la borsa immobiliària. Quan esclatà la bombolla? Quan el preu demanat arribà al límit de la nova capacitat adquisitiva i ja no hi havia compradors que pogueren pagar-lo. En passar això, els preus han deixat de pujar, s’ha estès l’alarma i, de sobte, tot aquell que retenia un pis esperant més increment de preu l’ha tret a la venda. I clar, no hi ha compradors. El somni especulatiu s’ha esfumat com la boira a l’eixida del sol.

Que tot això se sabia? I tant! Els bancs i l’administració pública compten amb els millors economistes. Que cadascú medite sobre la seua responsabilitat. Els ajuntaments han participat també al procés especulatiu. Era tan fàcil i barat convertir els terrenys rústics en urbanitzables i cobrar primer per les llicències de construcció i després per l’IBI... Els dèficits pressupostaris estaven solucionats. A més, els promotors regalaven infrastructures a viles i ciutats per cada nou PAI. El municipi s’engrandia i l’ego dels polítics també. Tenim prou exemples a casa nostra. Burjassot, posem per cas, planejava soterrar les vies del Metro; volia, com altres pobles, noves infrastructures (a més, els seus edils necessitaven, com tots els polítics, qualsevol megaprojecte que justifiqués la seua gestió). Però no hi havia diners per a tant. El govern valencià va trobar la solució: aprofitar-se de la bombolla immobiliària.

Com? La fórmula té quatre fases: primer, s’ha d’obligar l’ajuntament a participar al finançament de la infrastructura; tot seguit, la Generalitat ha d’expropiar part del sòl agrícola del municipi, pagant-lo a preu de terreny rústic; a continuació, s’exigeix que el plenari municipal requalifique el sòl expropiat fent-lo urbanitzable; i, com a corol·lari, la Generalitat ven els terrenys als promotors, a un preu més elevat, i finança, amb la plusvàlua obtinguda, la part d’obra que li correspon. Que els terrenys rústics, al cas de Burjassot, són part de la millor horta del món? No importa! Que es lleven els mitjans de producció a uns quants llauradors i s’expulsa de la seua alqueria alguna família? Un mal menor! Els grups majoritaris a l’Ajuntament de Burjassot sucumbiren als cants de sirena i s’apuntaren ràpidament a l’operació. Les associacions de veïns també. I es va iniciar el procés. El projecte tècnic de soterrament encara no està redactat, però (allò que va davant va davant) les expropiacions estan a punt d’executar-se.

Ara bé, durant el procés descrit, la bombolla immobiliària ha esclatat, canviant dràsticament la realitat econòmica. Si s’han acumulat cada any 300.000 habitatges que no tenien demanda real, quants anys estarà aturada la construcció de nous pisos? La fórmula de finançament proposada per la Generalitat ja no funciona i segurament no tornarà a funcionar. Diverses veus han proclamat que seria més racional aturar el procés d’expropiacions a l’horta (els camps expropiats quedaran erms molts anys) i reconduir l’estratègia. La Generalitat i els ajuntaments haurien d’abaratir les infrastructures, circumscrivint-les exclusivament a les necessitats més peremptòries, i buscar altres vies de finançament que siguen morals i alhora legals.

Roc Lluís Senent Sànchez
Llicenciat en Ciències Empresarials
Bloc de Burjassot

Premis


S'ha proposat un total de 76 blogs diferents per a concursar als Premis blocs de les Comarques Centrals del PV 2008. La categoria amb major número de participants serà la de Miscel·lània, amb 24 blogs, seguida de les categories de Literatura, Notícies i informació, i Associacions socioculturals, totes elles amb 10 blogs. Les categories d'Esports i Humor compten amb 7 blogs, Art i audiovisual amb 6, Mediambient amb 4 i Educació amb 3.

El llistat definitiu dels blogs participants i les categories on els hem emplaçat els podeu veure a:
http://elpenjoll.blogspot.com/2008/12/llistat-de-participants-als-premis.html

Us recordem que la segona fase del concurs consistirà en la tria, mitjançant votació popular, dels blogs finalistes per categoria. L'Organització, d'acord amb la base nº 8 dels Premis, ha decidit reduir de 5 a 3 la tria de blogs finalistes, és a dir, que de la votació popular eixiran els 3 blogs finalistes per cada categoria. La votació començarà el proper dijous, 4 de desembre, i es perllongarà fins al diumenge 21 de desembre.

Una abraçada des de Xàtiva.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Traure’s la “pirula”


«He comprat el 27.931 i si em toca em trauré la pirula i pixaré a la seu d’Esquerra Unida».

Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló

Font de Mora dimissió!



divendres, 28 de novembre del 2008

Garantia de llibertat

«Ningú no ha de témer allò que significa la creu quan està present a la vida pública, perquè és garantia de llibertat enfront del totalitarisme, un signe de distinció entre l’Estat i l’Església. Qui penja de la creu és qui va dir: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu».
---
Juan Antonio Martínez Camino, portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola

Els dels partits propis

«Hi ha molta santa, algun dolent... i els dels partits propis, que són uns fills de puta».
---
José Bono, president del Congrés dels Diputats

dimecres, 26 de novembre del 2008

Tasca social i humanitària


Aquests dies, s’ha parlat molt del robatori de nens a les dones del bàndol republicà tancades en les presons franquistes, durant la postguerra. Moltes d’aquestes presons eren administrades per un orde religiós creat a París, el 1633, per Vicent de Paül i Lluïsa de Mérillac. Les monges d’aquest orde reben el nom de Filles de la Caritat de San Vicent de Paül. El 1792, sis d’elles fundaren a Reus llur primera comunitat peninsular. Les “palomes”, com eren conegudes popularment, governaren amb mà de ferro, durant el segle XIX i primeries del XX, les galeres o antigues presons de dones de l’Estat espanyol, explotant laboralment les recluses. Foren expulsades per Victòria Kent, la primera dona directora general de presons, que en 1931 substituí les monges por un cos de funcionàries especialitzades, la Secció Femenina Auxiliar del Cos de Presons. Acabada la guerra, les religioses tornaren als centres penitenciaris de dones, per a recuperar-hi els “valors morals” —segons deia una orde d’agost del 1938, per la qual el nou Estat feixista derogava el decret de 23 d’octubre del 1931—. El dictador va recórrer de nou a les filles de la caritat, perquè feren de carcelleres a llocs d’infausta memòria, com ara la presó barcelonesa de Les Corts, o els presidis de Palma, Màlaga, València, Donostia, Durango, Amorebieta... A Palma, venien a l’economat de la presó, a una pesseta el quilo, el peix que la gent pobra lliurava a les seues familiars preses, que es morien de fam. No fou l’única orde religiosa femenina que es va posar al servei de Franco; foren més de quinze en cinquanta presons. Les Filles del Bon Pastor, per exemple, arribaren a administrar la presó madrilenya de Ventas, la més poblada de la història d’Espanya, de la qual sortiren les Tretze Roses l’agost de 1939, per a ser afusellades. Les ordes de monges col·laboraren en el segrest de nombrosos fills de mares preses —“roges, separatistes i republicanes”—, i en el seu lliurament a falangistes, militars i gents del bàndol victoriós. Les xiquetes, les raptaven per a fer-les monges. Malgrat aquest historial, l’any 2005, a la XXV edició dels premis Príncep d’Astúries, es va concedir el Premi de la Concòrdia a les Filles de la Caritat, per “llur excepcional tasca social i humanitària en recolzament dels desfavorits”.

http://server2.foros.net/viewtopic.php?t=430&mforum=memorialibertad

dimarts, 25 de novembre del 2008

Saber oblidar "de vegades"

Molta polseguera ha aixecat un discurs de monsenyor Rouco Varela, dirigit al plenari de la Conferència Episcopal Espanyola. Al cardenal li han plogut nombroses acusacions d’hipocresia des de diferents àmbits. Les paraules que han provocat major controvèrsia són aquestes: «És necessari conrear l’esperit de reconciliació, sacrificat i generós, que presidí la vida social i política als anys anomenats de la transició a la democràcia. De vegades és necessari saber oblidar. No per ignorància o covardia, sinó en virtut d’una voluntat de reconciliació i perdó veritablement responsable i forta, buscant una autèntica i sana purificació de la memòria. Danya greument la concòrdia social el desig d’algunes persones de buscar en fosses comunes o cunetes d’Espanya restes de llurs familiars. Als joves se’ls ha d’alliberar, el més aviat possible, dels llasts del passat, no carregant-los amb velles rivalitats i rancúnies, sinó ajudant-los a enfortir la voluntat de concòrdia i amistat». Els detractors de l’arquebisbe denuncien la doble vara de mesurar que suposa, d’una banda, postular la beatificació de 977 catòlics assassinats entre 1934 i 1938 (i s’anuncia la imminent pujada als altars de 500 més) i, d’altra, negar el pa i la sal als familiars de les 120.000 persones desaparegudes, víctimes de la repressió franquista. Jo no tinc tan clar, però, que Rouco siga literalment un hipòcrita. Ho seria si prediqués el contrari del que pensa. Segons el meu parer, el cardenal està plenament convençut d’allò que diu. Un observador imparcial que guaités l’enfrontament dialèctic al rogle ibèric podria pensar que els bisbes, que formen part d’un dels bàndols rivals, actuen com a jutge i part. Els prelats, però, no veuen així les coses; creuen estar au dessus de la mêlée. Es consideren àrbitres imparcials al contenciós secular que es lliura a la pell de brau. I convençuts com estan de jugar aqueix paper arbitral per decisió inapel·lable de la divina providència, han decretat que només uns, els bons, han de ser honrats —els altres, els dolents, han de ser excomunicats—. Fixeu-vos en les paraules de Rouco: no diu que calga oblidar sempre, no; diu que «és necessari saber oblidar de vegades». En qualsevol cas, monsenyor Rouco s’equivoca (com s’equivoquen els protagonistes, els còmplices i els encobridors dels capítols més execrables de la història): qui no recorda el passat està condemnat a repetir-lo. Els bisbes no se senten al·ludits, però, per aquesta mena s'admonicions. I quan se’ls fa notar com és de sospitós que els bons siguen precisament els seus adeptes, contesten amb un somriure ample: «Per a nosaltres, totes les ovelles, fins i tot les descarrilades, són filles del Senyor; Ell proveirà».

dissabte, 22 de novembre del 2008

Agarrant-se a una paret llisa

L’historiador i portaveu local d’Esquerra Unida, Miquel Lorente, ha trobat l’acta d’una sessió plenària de l’Ajuntament de Xàtiva, celebrada l’11 de desembre del 1946 (fa 62 anys), en què s’acordà convertir el general Franco —«Caudillo y Salvador de España»— en alcalde honorari i perpetu, i fill adoptiu i predilecte de la ciutat. Presidia la corporació, en aquell moment, Rafael Lluch Piñana. El nomenament es justificà «en atención a los elevados méritos contraídos ante la Nación y ante la Historia, que le han hecho merecedor de la imperecedera gratitud de todos los españoles amantes de su patria».

Encara que fos desconeguda la seua celebració, la notícia d’aquest acte de vassallatge no hauria de sorprendre ningú. Honors semblants li foren dedicats, en nombrosíssimes viles i ciutats de l’Estat, a Franquito —com li agradava dir a Sanjurjo—. «Interpretando el sentir unánime de todos los componentes de la corporación», afirmava l’acord municipal. No sé vostès, però jo m’imagine aquells facciosos pegant cops de taló i alçant el braç a la romana, mentre prenien la hipòcrita decisió. Hipòcrita, sí; perquè acte seguit, en un dels saraus organitzats pel Casino Setabense o El Palasiet, es riurien bona cosa contant els acudits de Queipo de Llano i Mola. Paca la Culona i Miss Canarias, eren alguns dels qualificatius que dedicaven al tirà.

No, no és cosa de broma. Avui sabem que aquella confraria de militarots fou responsable d’una repressió terrible, amb presoners morts de tisi o septicèmia en presidis immunds, xiquets furtats a les seues mares —moltes d’elles, executades després del part—, 120.000 cadàvers soterrats a fosses comunes i cunetes perdudes... I ens hem assabentat, també, que el director d’aquell sindicat del crim continua sent alcalde honorari i perpetu, i fill adoptiu i predilecte de Xàtiva. I també ens hem assabentat d’allò que pensen al respecte els membres de l’equip de govern. «No estamos ahora para mover ese tipo de asuntos», ha dit el nét de Vicente Parra Servet, l’últim alcalde republicà de la ciutat (que hagué de marxar exiliat a Algèria en acabar la Guerra Civil).

Altre regidor, Marcos Sanchis, ha dit: «No es prioritario. Hay cosas más importantes, como por ejemplo dar solución a las casas que se están cayendo». Home! Això són ganes d’agafar la figa pel capoll. Retirar-li al dictador el títol de fill predilecte és, si hi ha voluntat política de fer-ho, cosa de cinc minuts (el temps que costa de llegir l’acord en un plenari i votar-lo a mà alçada); en canvi, vetllar per l’estabilitat d’un immoble és infinitament més laboriós, a jutjar pel temps que li està costant a l’Ajuntament de trobar una solució per als habitatges del Barri del Carme.

I de tot açò, què diu el nostre alcalde d’alcaldes? «Nunca hay que mirar hacia atrás; hay que mirar hacia adelante», diuen que ha dit. Una afirmació com aquesta (una mentida piadosa, perquè l’autoritat local ha mirat enrere sempre que li ha convingut), explica perfectament la reacció de la dreta cada vegada que surten a la palestra assumptes relacionats amb la nostra història recent. Com que els records són, per definició, subjectius, la nostra memòria, guiada per un mecanisme perfectament descrit pels psicoanalistes, sol evocar un passat ple de llacunes. La memòria de les persones que intervingueren en algun episodi de l’etapa històrica compresa entre la proclamació de la República i l’acabament de la dictadura franquista ha seguit, sovint, camins molt divergents respecte dels fets històrics comprovats.

La memòria de la dreta està plena de llacunes. I clar, com que els desmemoriats, agarrats a la paret llisa de la “modèlica” Transició Democràtica, voten massivament el PP, aquesta formació política no està disposada a “obrir velles ferides”. Esperar, per tant, que declare Franco persona non grata és demanar-li massa. Tanmateix, no estaria mal que la dreta, d’una vegada per totes, abjurés del franquisme. Adquiriria el pedigreé democràtic que li falta i es llevaria un pes de damunt. Tindríem per fi una dreta homologable. Els populars xativins tenen, per tant, una magnífica ocasió per a estar a l’altura de les circumstàncies.

(publicat a Levante-EMV, el 22/11/08)

divendres, 21 de novembre del 2008

Expectatives exagerades sobre la justícia espanyola

Quina qualificació han de tenir, en definitiva, el crims del franquisme? D'acord amb l'opinió majoritària, s’han de considerar delictes de lesa humanitat —poden qualificar-se així prenent com a base el dret internacional consuetudinari, el convencional o el dret intern—. Com que l’article 7 de la Constitució del 1931 acceptava el dret internacional, els facciosos que es van alçar contra la legitimitat republicana —alguns dels quals és possible que encara sobrevisquen— no es poden beneficiar del règim de fet —no de dret— de què es van dotar. Les institucions del dret internacional haurien d’entendre’s, per tant, plenament vigents; l’amnistia de 1977, fos quina fos la idea del legislador, no afectaria els delictes consumats per la dictadura.

Aquesta conclusió ensopega, però, amb la jurisprudència del Tribunal Suprem i amb un obstacle difícil de salvar: ha passat massa temps des de la Guerra Civil i la immediata postguerra, moment en què es van cometre els delictes, i la mort dels delinqüents ha extingit les responsabilitats penals. Només es podria actuar, si de cas, contra els repressors que encara sobrevisquen. Una acció genèrica, a més d'incomplir alguns requisits essencials de la justícia penal —existència d'imputats, immediatesa de les actuacions—, tindria efectes col·laterals; l’afront del retret o de la hipotètica sentència condemnatòria esguitaria unes persones, els descendents, que no tindrien res a veure amb els fets judicats (podrien desconèixer aquets fets; podrien fins i tot professar conviccions ideològiques distintes a les de llurs avantpassats).

I és que, ben mirat, la polèmica suscitada per la Llei de la Memòria Històrica està viciada per un error de fons. Tothom tracta d’establir equivalències entre dos conceptes diametralment oposats: història i memòria. La història aspira a ser objectiva, imparcial; en canvi, la memòria és, per definició, subjectiva. Els llibres d’història es fan amb la matèria prima que subministren les fonts i la documentació; la memòria es basteix amb records i somnis. La història és una creació col·lectiva; la memòria és producte de l’experiència individual. En sotmetre’s al mètode contradictori, les diferents visions de la història acaben confluint en una explicació dels fets prou ajustada a la realitat; tanmateix, la memòria, atrapada als paranys del subconscient, tendeix a donar explicacions fragmentàries o plenes de llacunes.

El veredicte de la història, sobre el període que va de 1936 fins a finals dels cinquanta, es coneix des de fa temps i mostra que l'intent de justificar les responsabilitats personals creà moltes llacunes en la memòria d’aquells que van protagonitzar els episodis més ominosos. Damunt, els "oblits" de la Transició proporcionaren la coartada perfecta als desmemoriats. L'amnèsia, que afectà gran part de la dreta conservadora i catòlica, també es va propagar entre jutges i magistrats. Esperar, per tant, que la justícia espanyola —un cachondeo, segons l’expressió feliç d’un conegut personatge— salde comptes amb la repressió franquista és demanar el sol i la lluna. Si no ho fan els polítics, com ho han de fer els jutges?

dimecres, 19 de novembre del 2008

Aigua en cistella

Es veia venir: Garzón ha llançat la tovallola. I clar, tenint en compte les expectatives que havien alçat les seues indagacions, la fugida ha enfonsat els ànims de totes les persones que havien confiat en ell. Dèiem, en un post anterior, que la decisió de jutjar la dictadura acabaria tenint uns resultats més simbòlics que pràctics. Ens equivocàvem; al capdavall, no els tindrà ni tan sols simbòlics. La pretensió de condemnar el franquisme en seu judicial ha resultat ser aigua en cistella. A Garzón, traït de nou pel vessant més impulsiu del seu caràcter, li ha mancat, per enèsima vegada, aquella discreció necessària per a dur a bon port qualsevol activitat jurisdiccional. Ara, la sortida del jutge suscita una pregunta: ha perdut vigència la controvèrsia política i jurídica desfermada per la seua decisió d’obrir una causa penal contra el franquisme?

Els detractors de Garzón afirmaven que els crims de la dictadura havien estat amnistiats el 1977 —no podien, per tant, ser perseguits—; els partidaris, en canvi, negaven l’efecte oclusiu d’aquella mesura de gràcia —l'objecte de la qual eren els delictes d’intencionalitat política—. La discussió girava al voltant d’un tema polèmic: Garzón entén que els crims del franquisme no poden ser qualificats de delictes polítics; la Fiscalia, amb ambigüitat calculada, accepta llur tipificació com a delictes comuns. Si les coses fossen així, no hi hauria motiu de gran discrepància; els delictes de segrest, per exemple, no prescriurien mentre no apareguen els cossos de les víctimes. Ara bé, Garzón no seria competent per a perseguir-los.

El jutge ho ha reconegut tàcitament. Amb el seu acte d’inhibició, s’ha avançat a un previsible correctiu de la sala, que l’anava a declarar incompetent, i ha diferit el cas als jutjats territorials. S’ho podria haver pensat millor, perquè ara els familiars de les víctimes queden en una situació molt complicada: hauran de demanar la rehabilitació dels seus avantpassats i l’obertura de les fosses de forma individual; els diferents jutjats dictaran, amb tota seguretat, resolucions contradictòries —ja ho estan fent—; els afectats es veuran obligats a recórrer moltes d’aquestes resolucions; els recursos es dilataran en el temps; finalment, la rehabilitació de les víctimes podria arribar —si arriba— quan ja hagen passat cent anys des de la comissió dels delictes que volia jutjar el magistrat de l’Audiència Nacional. Heus ací el resultat de la seua megalomania.

Així les coses, hauria estat més lògic —com no s’han cansat de repetir moltes persones— que el parlament i el govern hagueren assumit de forma més clara i rotunda la reparació d’unes injustícies que es van cometre fa tres quarts de segle. S’haurien d’haver acordat almenys cinc iniciatives: permetre la consulta lliure de tots els arxius administratius, militars i policials, anul·lar les sentències dels tribunals franquistes, reposar les víctimes de la repressió a les ocupacions o als càrrecs de què van ser despullades injustament (ni que siga simbòlicament), lliurar-los les indemnitzacions corresponents i obrir les fosses on encara jauen nombroses persones desaparegudes.

divendres, 14 de novembre del 2008

Carla Bruni


Sovint, la figura i l’atractiu de Carla Bruni recorden èpoques passades, l’esplendor renaixentista de personatges com Isabella d’Este —eterna rival de Lucrècia Borja— o la florentina Maria de Mèdici —muller d'Enric IV i, per tant, reina de França—. Unes declaracions de Carla al periòdic Journal du Dimanche han caigut com una bomba a terres italianes. En assabentar-se dels qualificatius que Berlusconi li havia dedicat a Barack Obama —«jove, joliu i bronzejat»—, la primera dama francesa ha tret les ungles: «Quan vaig veure que Silvio Berlusconi es prenia a la lleugera un fet que ens omple tots d’esperança, quan vaig veure que feia brometes —‘Obama està sempre bronzejat’—, em vaig quedar perplexa. Alguns diran que això és humor... Jo, en moments així, m’alegre de ser francesa».

Aquestes paraules de madame Sarkozy han causat un allau de reaccions. Giorgia Meloni, ministra de la joventut, s’ha llançat a la jugular de la cantant: «Ser l’esposa d’un president no la converteix en una estadista. Les seues reflexions susciten un interès que oscil·la entre el zero i el zero coma cinc». Claudia Cardinale ha defès Il Caimano. «Ell només volia gastar una broma», ha dit. L’expresident de la República Italiana, Francesco Cossiga, s’ha congratulat que Carla Bruni «ja no siga italiana» i ha advertit: «És probable que, en vista de la seua vida tempestuosa, haja de tornar a reclamar algun dia la ciutadania italiana» —una admonició que delata la vena moralista, d’arrels cristianes, del senyor Cossiga, però no aclareix si la filla pròdiga, arribat el cas, serà acollida afectuosament a la casa del pare—. En definitiva, les mostres de rebuig cap a madame Sarkozy han estat, ja es veu, molt nombroses i ben explícites.

Tanmateix, jo trobe particularment interessants dues declaracions que semblen fetes al divan del psicoanalista. L’empresari Santo Versace, president del grup Gianni Versace i diputat del Partit de la Llibertat, li ha dit a Carla Bruni: «Estimada meua, ets intel·ligent, ets fantàstica, però aquesta te la podies haver estalviat». En altres paraules: ets una xica adorable, intel·ligent i bufona com una nina, però has d’estar calladeta. Alessandra Mussolini, néta del dictador i diputada del Poble de la Llibertat, també ha defès el seu cap de files. «Millor Berlusconi tota la vida que una vesprada amb Carla», ha proclamat. Mare meua! El passat tempestuós de la bella Alessandra —una dona madura que encara està de bon veure— feia innecessària aquesta revelació; les seues preferències polítiques i sexuals eren prou conegudes. Ara bé... fer-s’ho amb un cavaliere de setanta-dos anys coent a matar... Estic convençut que el maschio Berlusconi preferiria a ulls clucs passar una vesprada amb Carla Bruni. En canvi, Alessandra, que deu patir complex d’Electra, s’estima més romandre eternament a casa del pare —o de l’avi, en aquest cas—.

dijous, 13 de novembre del 2008

El gran banquer de la gran banca

«Està ben clar! El llenguatge dels gests és inapel·lable —fa Rocabuix—. Mireu com s’arrepapa al sofà, com es creua de cames i com es passa els dits polzes pels tirants. Exhibeix el posat d’un cabdill, la imatge de qui està acostumat a manar més que el rei, el president o el Papa de Roma. És el gran banquer de la gran banca. Ell mai no pren partit, ni acudeix a les convocatòries ordinàries de la cúria; hi envia un senescal. I si finalment gosa fer acte de presència, seu al centre del comitè i escolta les explicacions que li fa, amb actitud reverencial, el cap del consell superior de ministres». Radaurí tanca el Diari d’Informacions i diu: «Clar! Perquè el gran banquer és el comandant suprem, el qui pren les decisions estratègiques. De la tàctica, de les escaramusses borsàries, reiteratives i fastijoses, ja se n’ocupen els funcionaris de la Comissió Estatal Mercantil i altres organismes paral·lels. Aquests buròcrates no són ministres, ni han estat votats a cap elecció, però, com explica molt bé el meu compare Eduardo Galeano, decideixen, seguint les ordes del gran patró, el nivell dels salaris i de la despesa pública, les inversions i les desinversions, els preus, els imposts, els interessos, els subsidis, l’hora de sortida del sol i la freqüència de les pluges». Eiximona, que ha escoltat en silenci, pregunta: «¿I qui s’ocupa de les persones dependents, dels treballadors aturats i dels qui tenen problemes per a pagar la hipoteca?». Els dos amics guarden uns instants de silenci. «La Pia Almoina, la Societat Filantròpica i altres organitzacions semblants, laiques o clericals, que carreguen llurs despeses en una magra partida de l’erari públic destinada a obres de misericòrdia —contesta Radaurí mentre camina cap a la sortida de l’apartament—. Salut!».

divendres, 7 de novembre del 2008

Les barretades de Baltasar Garzón

Els crims comesos per uns i altres entre juliol de 1936 i finals de la postguerra —a la reraguarda bèl·lica i a tot arreu— tornen a ser actualitat. Crims hi hagué als dos bàndols contrincants. Cal aclarir, però, que els d’aquells que van anteposar la revolució a la defensa de la legalitat republicana ja van ser jutjats per tribunals franquistes, prescindint, en moltíssims casos, de les mínimes garanties processals; en canvi, les atrocitats comeses per la dictadura franquista encara romanen impunes. El bàndol vencedor a la contesa civil va compensar i honrar els seus (amb la col·laboració inestimable de l’Església Catòlica). La rehabilitació del bàndol vençut, pel contrari, arriba tard i mal; nombroses víctimes de la repressió feixista romanen encara a fosses comunes disseminades per cunetes i barrancs.

Que els fills i els néts d’assassinats i desapareguts durant el règim dictatorial tenen dret a conèixer on jauen les despulles dels seus familiars no ho discuteix pràcticament ningú. Qüestió distinta és la pretensió —quasi sempre lícita— de rehabilitar el record de pares i avis; la Llei de la Memòria Històrica declara il·legítims els tribunals franquistes, però no contempla l’anul·lació de les seues sentències. Aquesta llacuna de la llei obliga els afectats a instar individualment la revisió dels seus casos i a suportar la càrrega de la prova. I clar, estant així les coses, els descendents dels vençuts han acabat acudint a Garzón a demanar justícia.

Per què no ho haurien de fer? Han vist com el jutge ordenava la detenció de l’exdictador Augusto Pinochet, investigava les relacions de Henry Kissinger amb les dictadures del con sud americà durant la dècada dels setanta, imputava càrrecs de genocidi contra militars argentins per la desaparició de ciutadans espanyols, sol·licitava que s’alcés la immunitat al primer ministre italià Silvio Berlusconi, feia retrets al govern d’Estats Units per la detenció il·legal de sospitosos d’al-Qaida a la presó de Guantánamo i dictava orde de cerca i captura contra Osama bin Laden. Els familiars dels represaliats pel franquisme han degut pensar: «Nosaltres no serem menys».

A finals d’estiu, Garzón començà a demanar informació al Govern, a la Conferència Episcopal i a diferents ajuntaments amb la finalitat d’elaborar un cens d’afusellats, desapareguts i soterrats a fosses comunes a partir del cop d’estat de 18 de juliol del 1936. A la Costera, podria estalviar-se molta feina tirant mà dels estudis publicats. Hi ha almenys dos: República i Guerra Civil a Xàtiva (1931-1939), de G. Ramírez Aledón i altres —editat per l’Ajuntament de Xàtiva—, i Víctimes mortals a la Costera (1936-1942), estudi sociològic de les víctimes a la reraguarda bèl·lica i la immediata postguerra, de V. Gabarda Cebellán —publicat a Papers de la Costera—. Aquests treballs han comptabilitzat perfectament, a la nostra comarca, les persones oriündes o residents assassinades tant pels republicans com pels franquistes.

Sembla, però, que Garzón vol anar més lluny; pretén iniciar una causa criminal contra els autors d’aquells fets. Era precisa aquesta actuació judicial? Jo crec que no; hauria estat necessària, això sí, una intervenció més decidida del parlament i del Govern a favor de les víctimes de la Guerra Civil. En realitat, qui hauria d’haver ajustat comptes amb la dictadura no és cap jutge estrella, sinó el Congrés dels Diputats, amb el suport unànime dels partits, és a dir, amb el vot de tots els demòcrates. Una actuació institucional despullada d’ambigüitats hauria tingut, certament, uns efectes molt balsàmics.

Mentrestant, el sumari iniciat per Garzón no sembla tenir un futur massa prometedor. Se li amunteguen els problemes processals; en aquests moments, estan sotmesos a controvèrsia el principi d’irretroactivitat de les lleis, la qualificació del delicte, la possible prescripció, la competència del jutge, l’extinció de responsabilitat dels autors (molts d’ells ja morts)... Alguns d’aquests incidents processals han de ser resolts per la sala. I clar, coneixent la seua composició, és fàcil conjecturar que la instrucció té poques possibilitats de prosperar. Garzón pegarà moltes barretades, però no traurà res a carregador. De moment, ja ha patit un primer revés. Els resultats de la seua iniciativa acabaran sent, per tant, més simbòlics que pràctics.
...
(publicat a Levante-EMV, el 08/11/08)

dimecres, 5 de novembre del 2008

Dies històrics

Encara que l’expressió “aquest és un fet històric” està prou desgastada per l’ús, jo n'he viscut alguns que mereixerien perfectament tal qualificatiu —he estat partícip d’esdeveniments que, en segles passats, difícilment hauria vist cap persona al llarg de la seua existència—. No parle, per exemple, de la mort de Franco, succés determinat per la pura biologia (l’extinció de la seua dictadura, que alguns crèiem eterna, és cosa distinta). Em referisc més bé a fets com l’arribada de l’home a la Lluna, el final de la guerra del Vietnam o la caiguda del mur de Berlín. Ara bé, si algú m’hagués dit quan tenia vint anys —i els conflictes racials als EEUU, amb els crims del Ku klux klan i l’assassinat de Martin Luther King, formaven part de les vivències polítiques i emotives de la meua generació—, que algun dia veuria un home negre assegut al despatx oval de la Casa Blanca, m’hauria pres a broma tal asseveració; tothom pensava que això era completament impossible. Doncs bé, aqueix jorn ha arribat. Per tant, avui, 5 de novembre del 2008, és un dia veritablement històric, el més històric de quants ens ha tocat viure fins ara. Sense cap dubte!

dilluns, 3 de novembre del 2008

Expectatives que es veuran defraudades

Dilucidar si Baltasar Garzón és una estrella mediàtica o un paladí de la justícia universal resulta força complicat. Hi ha, però, certs aspectes de la seua personalitat més fàcils de copsar. El jutge mostra, per exemple, clares inclinacions jacobines i evidents simpaties per l’esquerra centralista (el 1993, va concórrer a les eleccions com a número dos de la llista socialista per Madrid, justament darrere de Felipe González). Res no impedeix, ja ho sé, que els jutges professen les conviccions ideològiques que vulguen, però la combinació de jacobinisme i esperit messiànic ha menat sovint el magistrat de l’Audiència Nacional a desfermar campanyes de persecució contra els moviments nacionalistes. En aquest sentit, cal recordar les seues accions contra grups independentistes catalans, en vespres de l’Olimpíada de Barcelona, i l’orde de tancar Egin, diari que s’editava en castellà i en llengua basca. La imparcialitat no figuraria, doncs, entre els atributs més característics del personatge.

Aquesta manca d’objectivitat, màxima virtut exigible a jutges i magistrats, duu a qüestionar la legitimat de Garzón —almenys la seua legitimitat moral— per a instruir una causa general contra el franquisme. En realitat, qui hauria d’haver ajustat comptes amb la dictadura no és cap jutge estrella, sinó el Congrés dels Diputats, amb el suport majoritari de tots els partits polítics, és a dir, amb el vot majoritari de tots els demòcrates. Perquè les actuacions de Garzón ja han tingut conseqüències no desitjades: han aixecat entre les víctimes de la Guerra Civil unes expectatives que es veuran defraudades ben aviat i han nodrit entre la militància de dretes les ànsies d’agitar vells fantasmes. Cal destacar, a més, les conegudes insuficiències tècniques del jutge; els defectes de sumaris instruïts per ell van provocar, per exemple, el fracàs d’una gran operació contra el narcotràfic gallec.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Una professional dels acudits

—Saps el de les cent mil ànimes en pena que ploraven i ploraven perquè un xinès les havia rodejat?— pregunta Radaurí.
—Sí, però no té molta gràcia­— contesta Rocabuix.
—Doncs s'ha sabut que sa majestat, com era de la mateixa opinió, va modificar la lletra de l’acudit, per veure si resultava més graciós, i va contar la nova versió a la seua amiga Pilar, mentre prenien juntes un té: «Mari Pili, saps aquell dels heterosexuals que anaven plorant pel bosc...? Un dia, un minyó es va trobar cent mil mascles i femelles, ben heterosexuals, que anaven plorant per la boscúria com ànimes en pena. ‘Per què ploreu?’, els va preguntar el minyó. ‘Perquè ens hem topat amb un gai que, a poc a poc, ens ha anat rodejant, rodejant...’».
—I tu com saps això?— pregunta Rocabuix.
—Perquè Mari Pili ha ficat un pregó; ho ha contat a L'Universal, a la Gaseta Reial, al Diari d’Informacions...
—I com ha quedat la cosa?
—Malament— fa Radaurí—. Encara que els redactors de la Gaseta han ficat el breu a pàgines interiors, la notícia de l’acudit regi s’ha escampat pertot arreu. S’han sulfurat els gais, els xinesos, alguns republicans... I és que no tenen sentit de l’humor. La reina, bé que vulga llevar-se importància, és una gran professional dels acudits.
—A tu t’ha fet gràcia la sortida de sa majestat?— inquireix Rocabuix.
—Ja ho crec! Molta!— somriu Radaurí. —Tot allò que és dolent per a la monarquia és bo per a la república. Salut!