dilluns, 30 de juny del 2008

Déu i el futbol

—Ramón Calderón diu, al Diari d’Informacions, que Déu és del Real Madrid. Si s’ha de jutjar, però, pel fervor religiós que ara mateix inunda la pell de brau, sembla que Déu siga atlètic i que s’haja encarnat al nou messies Lluís Aragonès —proclama Radaurí amb aire teatral.
—El messies és Iker —rectifica Saniver—. Hi ha milers de persones celebrant la bona nova, bevent i entonant càntics en honor al messies i als seus deixebles. Per a Calderón, Lluís només és la canya badada que clama al desert.
—Hi ha una cosa que no comprenc —intervé Rocabuix—. Les paraules del cap merenga semblen pròpies d’un creient (que Déu fos del seu equip tant se li donaria a un ateu). Ara bé, no us sembla poc cristià aqueix intent seu d’acaparar la divinitat? Els creients no han de ser solidaris i universalistes?
—És que ho són —afirma Saniver—. Iker Casillas ha aconseguit metes transcendentals perquè el seu ramat és universalista, com manen els preceptes. El nou messies ha alçat la copa envoltat de matalassers, gitanos, negres i gentils (circumstància amb què Lluís Aragonès ha volgut expiar el seu racisme). La presència de Torres, Güiza, Marcos Senna, Xavi, Cesc Fàbregas o Puyol demostra la universalitat del grup d’apòstols.
—Ja sé que Déu escriu recte amb línies tortes, però el president del Real Madrid parlava del seu equip, no de l’Església Universal —protesta Radaurí—. Calderón ha vingut a dir, de forma poc caritativa, que Déu és de la seua exclusiva propietat. De la qual cosa es dedueix que el dirigent blanc no deu ser molt cristià. En tot cas, serà jueu o musulmà.
—Ben pensat, és possible que Ramón Calderón tinga raó i Déu siga madridista —insinua Rocabuix.
—En tens alguna prova? —pregunta Radaurí.
—Tu sempre has dit que el Real Madrid rep molts favors de la divina providència.
—Sí! I què? —insisteix Radaurí.
—Heus ací la prova definitiva: Déu ajuda els seus! —exclama triomfal Rocabuix—. A més, que Déu Nostre Senyor milite a les files del Real Madrid explicaria moltes coses: l’existència, per exemple, dels ateus convençuts o dels seguidors del Barça.
—Cert. I també que altres decidisquen fer-se partidaris de l’Arsenal —riu Eiximona, que fins aquest moment ha passat desapercebuda.
—Des de quan entens tu de futbol? —pregunten els homes a l’uníson.
—Des que convisc amb Rocabuix i el televisor panoràmic del saló —somriu Eiximona—.

dissabte, 28 de juny del 2008

Homenatge merescut a Antoni Marzal

Els humans descobrírem fa temps que tota representació del món físic o social implica una reflexió sobre el nostre ésser, una reflexió, bastida amb tota mena d'emocions i vivències, que permet de guiar les nostres conductes, individuals o col·lectives. La fotografia, no cap dubte, també pot acomplir aquesta tasca moral. Alguns fotògrafs, que comencen afirmant la seua identitat creativa i acaben assolint un compromís cívic, exemplifiquen aquesta unió indestriable de l’ètica i l’estètica. Anit, sense anar massa lluny, el món faller va retre a la Casa de Cultura de Xàtiva un merescut homenatge a Antoni Marzal, fotògraf que pertany a aqueixa raça d’artistes.

La fotografia, mitjà d'aprehensió de la realitat que, amb el pas del temps, adquireix un gran poder d'evocació, ha assolit un gran protagonisme en totes les fites socials i familiars; a la gent li agrada perpetuar visualment els moments més intensos de la seua vida i arxivar els records que permeten restituir el temps perdut. Són múltiples els autors que, des dels inicis de la fotografia, s’han dedicat a fixar tota mena d’esdeveniments. Gràcies a la seua tasca, tenim testimoni gràfic de la nostra història recent. A casa nostra, conservem l’obra d'excel·lents fotògrafs, com Simarro, Talens o Sarthou, que en són bon exemple.

Aquests autors conreaven una gran diversitat de temes i gèneres: el retrat social i de costums (personatges, oficis, etc.), les vistes de monuments, la foto de glamour, el reportatge… Com que els aparells fotogràfics permeten la reproducció il·limitada de qualsevol imatge, les possibilitats d'accés al món de les representacions plàstiques —un accés monopolitzat, fins a no fa tant, per les élites socials i il·lustrades— han crescut exponencialment. Ja fa temps, per tant, que les imatges fotogràfiques han passat a formar part del folklore, del conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses.

El món de les falles, per exemple, va atraure de seguida l’atenció dels fotògrafs. Les falles, art efímer, només cobren perdurabilitat si resten documentades gràficament. A ningú no ha d'estranyar que la festa, en prendre volada, vulga deixar testimoni visual de la seua existència a través de diversos mitjans de reproducció gràfica. Els llibrets són la plataforma més adient per a aquests propòsits. Bé que els primers llibrets es feien servir bàsicament per a la sàtira, a poc a poc s'anaren omplint de vinyetes, gravats, esbossos i, finalment, de fotos. Per això, entre els elements rituals imprescindibles d’un llibret explicatiu no poden faltar, a hores d'ara, les fotos de la falla, de les falleres, dels actes fallers i fins i tot de vistes ràncies de la ciutat.

Els fotògrafs han esdevingut una mena d'incrustació al món faller (formen part inseparable de cercaviles i desfilades, com el bombardí); amb el temps, tota la documentació gràfica que produeixen acabarà envoltada d'un halo poètic. Els poetes, sobretot aquells que destaquen per llurs qualitats èpiques, dibuixen sovint el retrat d'un poble o d'un país. En fotografia, des de Robert Capa fins a Salgado, hi ha tota una tradició d'artistes-fotògrafs que han dedicat la seua obra a mostrar els goigs i els patiments dels pobles. Altres, pel contrari, s'han dedicat a la creació de móns subtils plens de simbolisme o d'un classicisme sòlid com el marbre. En açò tampoc no hi ha moltes diferències amb els poetes.

Antoni Marzal —l’obra del qual mostra unes inclinacions poètiques evidents, fruit del seu amor per la terra— sempre ha tingut vocació d'alçar acta de la realitat que l’envolta. Ha sabut copsar el spectrum de les nostres falles i de tants altres esdeveniments populars. Seguidor de mestres com Cartier Bresson, Walker Evans o el nostre Gabriel Cualladó, Marzal (ja ho hem dit en altres ocasions) no necessita per a les seues fotos temes importants o dramàtics, ni persones de fama reconeguda, sinó escenes quotidianes i persones pròximes. Amb això, en té prou per a bastir un bon reportatge. Les seues instantànies capten aspectes de la ciutat i de les seues manifestacions populars que, tot i ésser perfectament coneguts, no deixen de sorprendre’ns en mostrar-nos una cara insòlita. És de justícia que, des d’ací, ens sumem al merescut homenatge.

(publicat a Levante-EMV, el 28/06/08)

dilluns, 23 de juny del 2008

Exaltació

«Aquests dies, la unidad de destino en lo universal es materialitza en forma de pallasso (ofenent, de pas, aquest honorable ofici circense) o de guàrdia civil, bigotut i amb tricorni, o de torero... Apareixen a la pantalla individus grollers amb aspecte d’embriacs que saluden (l’amiga, la mare o ves a saber qui) mentre parlen pel mòbil. ¿No hauria de constituir un ultratge al sagrat emblema de la nació l’ús infame que fan de la seua bandera (com a capa, com a capot o com a manil) aquests energúmens? Què en pensaran els summes pontífexs del nacionalisme espanyol? I què em dius dels numerets de Manolo el del Bombo? No, definitivament no puc suportar l’actual alteració hormonal de l’Espanya eterna», proclama de forma emfàtica Rocabuix, esgrimint el comandament a distància. «Si t’exaltes molt, et pujarà la tensió i encara tindrem un disgust. No hauries d’estar tanta estona davant del televisor», mormola Eiximona.

diumenge, 15 de juny del 2008

Air Berlin II

Carta enviada per un amic meu als directius d'Air Berlin:

Buenos días, Sra. Baschwitz:

Acabo de enterarme por internet de que usted respalda las declaraciones del Sr. Joachim Hunold respecto la negativa de Air Berlin a utilizar la lengua catalana en dicha compañía. Siempre pensé que, en las relaciones comerciales, el interés máximo de las empresas era conocer verdaderamente las necesidades de sus hipotéticos clientes, y satisfacerlas en la medida de sus posibilidades.Y ante lo dicho por el Sr. Hunold y refrendado por usted, tenga por seguro que acaban de conseguir la animadversión de personas como yo. Seres humanos que no nos caracterizamos, precisamente, por ser unos luchadores radicales.

Estoy absolutamente indignado por el fondo y por la forma de las declaraciones del Sr. Hunold, y por su refrendo como responsable de prensa de la empresa: si ustedes declararan algún día el bávaro como lengua oficial en Baviera, yo sería el primero que me plantearía (ante una situación tan improbable) el respeto hacia dicha medida. Y la actuación en consecuencia. Pero conozco lo suficiente de la historia lingüística, cultural y política de los países germánicos de Europa central para suponer que la "elevación" del bávaro a idioma oficial jamás se dará en las coordenadas políticas actuales.

Pero si el Sr. Hunold y usted misma, Sra. Baschwitz, se hubieran ocupado de saber un poco de la historia lingüística, cultural y política de España, entenderían bastante bien la razón por la que muchos ciudadanos de Cataluña, las Baleares y la Comunidad Valenciana se sienten identificados fundamentalmente con una de las lenguas de cultura que, sin poseer una potencia demográfica descollante, ha podido aportar un numero relevante de creaciones de alta calidad al acerbo común europeo. Si ustedes supieran algo de los siglos de historia de España sabrían que, hasta el siglo XVIII, la "llengua catalana" (con ese nombre o con el de "llengua valenciana", "llengua mallorquina", etc.) fue la única lengua oficial en Barcelona, Mallorca, Valencia, etc., y que a pesar de la animadversión ideológica de muchos gobernantes españoles de los siglos XVIII, XIX y XX, ha podido mantenerse como Hochsprache.

Si hubieran leido un poco más antes de hablar también sabrían que, además del apoyo prestado por generaciones de hablantes a lo largo de los siglos, el catalán ha sido objeto del cariño y el respeto de ciudadanos de lengua castellana o española (de Madrid, de Sevilla, etc.) que comprenden el derecho que asiste a las personas a seguir manteniendo vivos los idiomas heredados. ¡Qué contraste con ustedes! Ustedes son, simplemente, mezquinos, de la ralea de quienes desprecian cuanto ignoran, y de los que se añaden alegremente a las campañas fóbicas: el anticatalanismo español -tan exitoso entre determinadas masas- no debería ser jamás un asidero para el resto de los europeos. Lo que faltaba: éramos pocos y ya tenemos aquí otros adversarios declarados de las lenguas españolas que también son oficiales. ¿Se enteran? Son oficiales. Y punto.

No duden que haré cuanto esté en mi mano para informar a todos mis círculos de amistades de sus opiniones. No lo duden. Y no duden tampoco en leer algo más que la prensa de la extrema derecha nacionalista española. Siempre, claro está, que deseen aclararse.

Finalmente darles testimonio de que, como cliente potencial de sus servicios, me doy de baja.

Atentamente,

Rafael Company
---
Asunto: Para entregar a la Sra. Ana Baschwitz
Para: "info@abpublicrelations.net" info@abpublicrelations.net

Air Berlin I

Heus ací l’editorial d’una revista de la companyia aèria Air Berlin:

Estimat passatger
En ser coronat l’any 1519, l’emperador alemany Carles V, també rei d’Espanya, adoptà l’espanyol com a llengua franca a la seva cort. La gent intel·ligent de la seva època no se’n va sorprendre, perquè Espanya ja era per aquells temps un imperi mundial —ni més ni menys que Colom havia descobert Amèrica el 1492—. Quan els súbdits de Carles V no entenien un idioma estranger, aleshores deien que els sonava a espanyol. Encara avui quan no entenem alguna cosa ens sona a espanyol. Però s'hauria d'actualitzar i dir “ens sona a català”.

Avui l'espanyol ja no es llengua oficial
El català es la llengua que es parla al nord-est d’Espanya i, en la seva variant mallorquina, a Mallorca. Dit això, vaig rebre recentment una carta en perfecte alemany, escrita per un cap del departament del govern regional de les Balears. Extracte del text: «Els faig una crida per fer-los saber que el govern de les Illes Balears té gran interès que, a les seves comunicacions amb els usuaris que decideixin volar amb Air Berlin, es garanteixi un ús adequat de la llengua oficial de les Illes. Als serveis bàsics i essencials, com els vols vers i des de Mallorca, Menorca i Eivissa (referint-se a Ibiza), és indispensable de garantir als ciutadans catalanoparlants i als usuaris l’ús correcte de la seva llengua».

Des de la ‘Platscha’ de Palma!
Wow! Fins ara jo estava orgullós de tenir en els vols interns d’Espanya almenys una hostessa de bord que parlés espanyol. Els hi haig de donar ara cursos de català als meus empleats? I els que volen a Galícia o al País Basc voldran que ens adrecem en gallec o en basc? És que allí ja no es parla l'espanyol? Doncs això no serà cap utopia si la febre regionalitzadora al regne d'Espanya continua com fins ara, segons m'explica un amic meu mallorquí. Avui hi ha pobles a l’illa en els quals els nens ja no parlen espanyol. A les seves escoles, l'espanyol és una llengua estrangera més, com l'anglès o l'alemany. Allò que sempre s’ha dit “Playa de Palma” s'anomena ara “Platja de Palma”. Es pronuncia “Platscha de Palma”, t'hi has d'acostumar, però ja no sona a llengua d'un imperi mundial.

Retorn al regionalisme medieval
Fins ara pensava que vivíem en una Europa sense fronteres. La partició d'Espanya en nacionalismes regionals és de fet un retorn als miniestats medievals. Mallorca s'ha beneficiat fins ara de la UE com cap altra. De les carreteres noves de l'illa, poques en trobaríem que no les hagi pagat la UE. Fins i tot l'aeroport de Palma ha estat en gran part finançat per la UE. Amb una participació exclusivament catalana no s’hauria aconseguit mai de la vida.

Joachim Hunold, director general d’Air Berlin

dissabte, 14 de juny del 2008

Sense títol


Partir-se de riure

Aquest dies, la marxa de la Santa Cena, de Vicente López, al Museu de Belles Arts de València ha estat notícia i objecte de múltiples comentaris amb un denominador comú: la por que l’obra no torne a Xàtiva. La reacció, des de les instàncies oficials, ha estat titllar de demagògics aquests comentaris. Alguns responsables polítics han arribat fins i tot a soltar perles com aquestes: «Eixos, molt de parlar, però ningú no ha fet res per Santa Clara» o «D’ací dues setmanes, la gent normal ja no se’n recordarà». Certes persones, efectivament, poden haver aprofitat l’ocasió per a fer declaracions de caire demagògic. També és possible que l’oblit de molts acabe imposant-se sobre la memòria d’uns pocs. Aquestes possibilitats no autoritzen, però, a generalitzar, a clavar tothom al mateix sac.

Nombrosos xativins que, fins a l’exposició Lux Mundi, mai no l’havien vist (romania en una zona, la clausura del convent de Santa Clara, absolutament vedada a les visites) han manifestat la seua preocupació pel destí del quadre. En general, no crec que aquests ciutadans tinguen una actitud chauvinista. A ningú li pot semblar mal que la Santa Cena surta de Xàtiva. Simplement, la gent pensa que la ciutat s’ha de posar en valor, que els centenars de milers de possibles persones que visitaran l’obra al Museu de Belles Arts podrien venir ací (al cap i a la fi, no hi ha tants quilòmetres de distància entre Xàtiva i el cap i casal).

En realitat, els xativins ben informats temen que la ciutat torne a perdre una obra valuosa. Vistos els precedents, a ningú li hauria d’estranyar aquest pessimisme (un pessimista, ja se sap, és un realista ben informat). És fins i tot admirable que encara queden persones dispostes a lluitar pels nostres tresors artístics. I clar, com la solució immediata de les qüestions patrimonials no està a l’abast dels particulars, la ciutadania més inquieta expressa el seu neguit de l’única forma possible: organitzant plataformes reivindicatives, denunciant, demandant a les administracions públiques... Aquestes han estat, precisament, les vies utilitzades per diverses entitats ciutadanes a l’assumpte de Santa Clara: prendre iniciatives reivindicatives i, alhora, constructives.

L’Associació d’Amics de la Costera, per exemple, va enviar al president del Consell Valencià de Cultura, senyor Grisolía, per maig del 2002, una carta en què es demanava informació sobre l’expedient de declaració de BIC (Bé d’Interès Cultural) de Santa Clara i s’oferia col·laboració. La protecció de l’immoble i el retorn dels seus bens mobles són, no ho oblidem, les qüestions cabdals d’aquest assumpte. Que les monges són les legítimes propietàries de la Santa Cena està fora de tot dubte; que no poden fer amb el quadre allò que els vinga de gust també.

És evident que els problemes se solucionen millor a través de la negociació. Però també és evident que la llei ha de prevaler en qualsevol cas. L’article 38, apartat b), de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià és molt clar: «Es preservarà la integritat de l'immoble i no s'autoritzarà la separació de cap de les parts essencials ni dels elements que li són consubstancials. Els béns mobles vinculats com pertinences o accessoris a un immoble declarat d’interès cultural no podran ser separats de l'immoble a què pertanyen, excepte en benefici de la pròpia protecció i de la difusió pública, i sempre amb autorització de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Reglamentàriament es determinaran les condicions d'aquests trasllats que asseguren el compliment dels fins que els justifiquen».

Aquesta setmana, Mª José Pla, regidora de Cultura, recordava des d’un mitjà d’informació que, d’acord amb la llei, el quadre de López ha de tornar a la ciutat. Deu ser una broma que la responsable de complir i fer complir la llei ens recorde que aquesta s’està incomplint des de l’any 2003. «A ca un penjat no anomenes cordes», fa la dita popular. Els pessimistes —realistes ben informats, ja ho hem dit abans— quasi es trenquen de riure; tothom sap que els bens mobles de Santa Clara estan fora de l'antic convent. Cal felicitar l’Ajuntament; aconseguir que els pessimistes ploren de felicitat, ni que siga per un moment, no és un èxit menor de la seua política cultural.
---
(publicat a Levante-EMV, el 14/06/08)

dissabte, 7 de juny del 2008

Han tornat a inventar la penicil·lina

Deia Groucho Marx: «La política és l’art de buscar problemes on no n’hi ha, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats». Qualsevol podria pensar, en sentir aquesta afirmació, que el bigotut dels Marx feia broma. Res més lluny de la realitat; els qui patim la política educativa del govern valencià sabem que Groucho parlava ben seriosament. Vegem, si no, l’assumpte de la nova assignatura Educació per a la ciutadania i per als drets humans. Segons el Partit Popular, aquesta assignatura és un problema. De res no ha servit que el govern socialista, una mica temorenc, haja llimat les seues arestes, permetent que els centres acadèmics en puguen adaptar els continguts al seu ideari.

És igual! Els polítics populars segueixen rebutjant l’artera pretensió socialista d’inculcar als alumnes la nefanda ideologia del laïcisme. S’enterquen a caracteritzar l’Educació per a la ciutadania com un furóncol (l’obstinació, ja se sap, és qualitat indispensable del bon polític). I clar, com ja tenen (tenim) un problema, ha calgut, d’acord amb els postulats marxians, fer-ne el diagnòstic. Els capitosts de la Generalitat han sortit en tromba a dir que, no sent l’educació moral del jovent competència de l’Estat, la nova assignatura (que fins i tot s’ha comparat amb la franquista Formación del Espíritu Nacional) lesiona un dret exclusiu dels pares: el d’educar en valors els seus fills.

Un cop diagnosticada la malaltia, tota la maquinària administrativa de la Conselleria d’Educació ha posat mà a l’obra per tal de trobar un remei eficaç. Camps i companyia han provat d’extirpar del currículum aquells punts (matrimoni homosexual, reproducció amb cèl·lules mare...) que tenien pitjor aspecte. Tanmateix, aquesta teràpia de xoc no acabava de satisfer el doctor Font de Mora, ajudant de Camps. Amb un tractament tan invasiu, el “problema” se’ls podia esmunyir entre els dits. «Mort el gos, s’acabà la ràbia», han degut pensar els alts facultatius. Sort, però, que aquests èmuls del doctor Fleming han tingut un idea genial: la nova assignatura s’impartirà en anglès (han tornat a inventar, com si diguérem, la penicil·lina).

Les preguntes s’amunteguen, després d’aquesta sortida: ¿Hi ha suficients professors de Filosofia o de Ciències Socials (teòricament, els encarregats de donar la matèria) amb la titulació d’anglès que els cal? ¿Tenen els alumnes de Secundària el nivell d’anglès necessari per a entendre un text escrit en la llengua de Shakespeare? ¿Què pretén exactament la Conselleria? La resposta és ben simple: pretén que els alumnes dels instituts públics romanguen a la lluna de València quan s’expliquen temes relacionats amb la moral sexual i reproductiva (perquè, segons els frarots de la Generalitat, només don Agustín i els altres membres de la jerarquia eclesiàstica poden dir la seua en aquesta matèria). Ara bé, si els alumnes estaran als llimbs quan se'ls impartisca la matèria, quin sentit té l’objecció que reclamen alguns pares? Objecció contra què? Contra la penicil·lina?

dimarts, 3 de juny del 2008

Falta de coordinació o passotisme

Definitivament, els membres de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament estan pesant figues a tothora. No s’assabenten de res. Dies enrera comentàvem l’assumpte de l’IES «La Costera». Ara toca parlar de l’obra La Santa Cena, de Vicente López. Aquest quadre, l’únic amb què no pogueren arrambar les mongetes de Santa Clara (per la seua grandària descomunal), podria no tornar a Xàtiva mai més. Parlem en condicional, perquè, en realitat, no hi ha res de segur; l’Ajuntament, ja ho hem dit abans, sembla estar en altra galàxia. L'estratègia municipal, a l’assumpte anterior, consistí a derivar la responsabilitat envers el govern valencià (com si el Palau de la Generalitat estigués ocupat pel Bloque Nacionalista Galego). Seria d’agrair que els nostres edils no tornen a utilitzar, una vegada més, la mateixa excusa; la Generalitat, no ho oblidem, està ocupada per membres destacats del mateix partit que governa l’Ajuntament de Xàtiva: el Partit Popular (l’agrupació provincial del qual està presidida —com també la Diputació de València— pel nostre ínclit alcalde d’alcaldes). Que uns no sàpiguen el que fan els altres vindria a demostrar falta de coordinació o passotisme (o ambdues coses alhora). Que tots els valencians puguen contemplar l’obra emblemàtica de Lux Mundi (edició xativina de «La Llum de les Imatges») no és mala cosa, però seria terrible que, després de dos anys de cessió mal explicada al Museu de Belles Arts, l’obra no tornés mai més a l’antic convent del carrer Montacada. Assistiríem a una il·legalitat flagrant comesa amb el vist-i-plau de les pròpies autoritats. La ciutat tornaria a perdre una obra d’art importantíssima (cal recordar que altres peces del màxim interès, com ara la Mare de Déu de les Febres, de Bernardo di Betto, il Pintoricchio, també estan fora de la ciutat). En definitiva, l’antic monestir de les clarisses esdevindria un contenidor buit. ¿Hi pensen fer alguna cosa les nostres autoritats? Convindria que ho explicaren immediatament.

diumenge, 1 de juny del 2008

«Panem et circenses» mil cinc-cents anys després

Que l’esport sempre ha estat relacionat amb la política és cosa sabuda. Així ho proven, d’ençà de la Grècia Clàssica, nombrosos exemples. Crida l’atenció, però, el paper que jugaren les curses de quadrigues a l’antiga Constantinoble. L’Hipòdrom era el centre de la vida social a la capital de l’Imperi Bizantí. Durant les carreres de quadrigues, s’hi apostaven grans quantitats de diners. Els aurigues, veritables ídols populars, pertanyien a equips que rebien el nom del color de la seua insígnia. Els habitants de la ciutat es dividien en bàndols; eren seguidors de l’equip Blau (Venetii) o de l’equip Verd (Prasinoi). Els altres dos equips, el Roig (Rousioi) i el Blanc (Leukoi), acabaren absorbits pels dos principals. La rivalitat entre Blaus i Verds estava relacionada, a més, amb antagonismes polítics. Sovint, aquestes rivalitats acabaren en disturbis que semblaven veritables guerres civils. Els més greus s’esdevingueren amb motiu de l’anomenada rebel·lió de la Nikà, l’any 532. La revolta es produí durant el regnat de Justinià I el Gran. Aquest emperador tingué per muller, associada al tron i consellera principal, l’emperadriu Teodora, que exercí una gran influencia sobre ell. La revolta de la Nikà estigué a punt de costar-los el tron als dos.
---
El nom d’aquesta revolta deriva del crit Nikà! (Victòria!) que llançaven a l’Hipòdrom els grups d’aficionats, per tal d’animar els seus colors. Cal tenir en compte que la celebració de les curses constituïa el moment més favorable perquè els distints sectors populars expressaren els seu odi cap al govern, ja que hi solien assistir el mateix emperador i els representants del seu govern. Els equips, els partidaris dels quals ocupaven llocs fixos a l’Hipòdrom, eren «més que un club»: pertanyien a algun dels districtes, anomenats demoi, en què estava dividida la ciutat; comptaven amb veritables estructures i cúpules de poder; tenien, entre d’altres, les funcions de policia i de guarda d’un sector de les defenses de la ciutat. Tots estaven organitzats en una mena de sometents urbans i eren controlats por un nombre reduït de persones, generalment molt riques i amb influència política, unides per interessos comuns.
---
Tot i estar manipulats per la noblesa senatorial i terratinent, els Blaus formaven la facció popular (o dels «miserables»). Recolzaven l'emperador, el qual, a canvi d’aquest recolzament, els permetia total impunitat al carrer (en efecte, Justinià i Teodora havien usufructuat els disturbis públics, instigats per ells mateixos per a ascendir al poder). Per la seua banda, els Verds, que agrupaven grans comerciants, arrendataris de serveis públics amb forts interessos econòmics i funcionaris d’origen oriental, formaven, en cert sentit, el partit burgès (o dels «contribuents»). S’hi alineaven també els petits artesans i botiguers, els estibadors, els venedors ambulants, els camperols, els pescadors... Les simpaties de Teodora envers els Blaus encoratjava aquests a explotar de manera excessiva els seus rivals Verds, que recolzaven els nebots d’Anastasi I (caps d’una forta oposició legitimista) i repel·lien amb violència les arbitrarietats que els eren infligides. S’instal·là, per tant, a Constantinoble, un veritable clima de guerra civil.
---
Arribats ací, tothom haurà notat que, canviant carros de cavalls per balons de futbol, una bona part del relat podria estar ambientada al present, ço és, que hi ha coincidències ben curioses entre els esdeveniments esportius del segle VI i els del segle XXI. Hi trobem idèntica idolatria cap als jugadors, la mateixa afecció pels colors dels equips, les mateixes rivalitats aferrissades, el mateix excés de protagonisme dels clubs grans en detriment dels petits, els mateixos alineaments polítics d’uns i d’altres... I no acaben ací els paral·lelismes; també els podem detectar a l’extracció social i econòmica dels aficionats, a la caracterització dels dirigents esportius, a les ingents sumes de diners que mou l’espectacle, a l’ocupació dels estadis pels grups d’ultres, a la violència que genera aquest conjunt de factors... El 18 de gener de l’any 532, el general Belisari encerclà l’Hipòdrom, amb un contingent de soldats germànics, i sufocà la insurrecció de la Nikà. ¿No recorda açò l’acció dels actuals escamots policíacs, dissolvent els disturbis que es produeixen als estadis durant la celebració d’alguns partits de la màxima rivalitat? Veritablement sembla que l’Imperi Romà i el seu panem et circenses (o pa i futbol, tant s’hi val) encara estiguen presents entre nosaltres mil cinc-cents anys després.