diumenge, 27 de juliol del 2008

Grisolía contra l’Estatut i la Llei d’ús

Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge, Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el Manifiesto por la lengua común, una proclama nacionalista radical espanyola que propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà. Grisolía és responsable d’una institució de la Generalitat Valenciana. Com a tal, hauria de saber que, si pretén impugnar o modificar les lleis que han estat aprovades per la mateixa Generalitat, l’única manera conseqüent de fer-ho és des de fora del seu càrrec: dimitint. No pot proposar la restricció dels nostres drets arreplegats en l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-se alhora en el paper d’àrbitre neutral d’una institució de la Generalitat. O fa de polític i actua des del joc de partits o respecta escrupolosament l’article 2.3 de la Llei del Consell que presideix i que prescriu que el CVC ha de “garantir l’objectivitat i la independència que li són pròpies”. Pitjor encara: segons l’article 3 i 4 d’aquesta llei, Grisolía hauria de “vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians” i d’actuar d’acord amb els “principis inspiradors de l’activitat del Consell Valencià de Cultura: a) El respecte als principis que inspiren la Constitució i l’Estatut d’Autonomia” i [...] d) El respecte al pluralisme cultural i lingüístic de la Comunitat Valenciana”.

Passant-se aquests preceptes per l’arc de triomf, Grisolía es permet promoure una restricció d’una llei (d’altra banda, tan moderada) com la d’ús i ensenyament del valencià. Segons ell, ni tan sols la nostra llengua pròpia hauria de ser vehicle prioritari de l’ensenyament ni en la retolació ni en l’ús de les administracions: “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc. en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»)” .

Amb una barra insuperable, Grisolía ataca com un “atropello” la tímida normalització lingüística disposada en l’article 6.2 de l’Estatut d’autonomia: “La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües”. No sols això, sinó que també es permet decretar que ja s’han aconseguit tots els objectius de normalitat lingüística i, per tant, caldria abolir l’article 6.5 de l’Estatut (“S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”) i tota la Llei d’ús. Ell pontifica: “Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección»” però ja “[se ha] cumplido sobradamente hoy tal objetivo”.

Finalment, també eliminaria l’article 6.7 de l’Estatut i quasi tota la Llei d’ús: “Es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l’ús d’una llengua o de l’altra”. L’argumentació és que, mentre que el castellà pot imposar-se arreu, res “no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública”. Demana, doncs, que el català, el basc i el gallec no puguen utilitzar-se oficialment si no van acompanyats de traducció. Així, ni tan sols els noms dels carrers o dels edificis oficials podrien fer-se en aquestes llengües sense la corresponent traducció castellana: “La rotulación de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc. en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) [...] nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica”.

Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía ens atorga graciosament. I amb ell també signen el mateix manifiesto altres càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians: Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d'Investigació “Príncipe Felipe” i Carlos Simón, responsable de les línies cel·lulars del mateix centre.

Nosaltres els paguem. Ells ens manen. I ara ja no els calen cauteles com les de la Carta del Rey [Felip V] a los corregidores, de 1717, en aplicació del Decret de Nova Planta: “Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Ara ja no tenen cap problema que se’ls note el cuidado.

Francesc Esteve, tècnic lingüístic
(publicat a El Punt, núm. 498, el 20 de juliol de 2008)

dimarts, 22 de juliol del 2008

L’efecte capital

La balança fiscal d’una comunitat autònoma amb el govern de l’Estat és molt fàcil de calcular: a la suma de totes les despeses públiques que hi fa l’administració central es resten tots els impostos recaptats per la mateixa al territori en qüestió; si el saldo és positiu, hi haurà superàvit; si el saldo és negatiu, dèficit fiscal. Les partides més importants de la despesa són les inversions públiques, les prestacions de la Seguretat Social i les transferències al govern autonòmic i als ens locals. Els ingressos provenen, bàsicament, dels impostos recaptats per l’Agència Tributària (descomptats els trams autonòmics) i de les cotitzacions a la Tresoreria General de la Seguretat Social. Aquesta forma de calcular el saldo fiscal es denomina mètode del flux monetari. Requereix, per tal que els resultats s’ajusten a la realitat, transparència informativa; s’han de conèixer les estadístiques oficials per territoris de la recaptació i de la despesa liquidada, no pressupostada (sovint, els costs pressupostats per a les grans inversions acaben duplicant-se o triplicant-se). També s’han de conèixer els comprovants de les despeses.

Quan un territori alberga la capital de l’estat, es produeix, però, un efecte que cal depurar (altrament, els resultats de la balança estarien absolutament distorsionats). L’anomenat “efecte capital” és també fàcil d’entendre. Al territori de Madrid, per exemple, s’hauria recaptat, l’any 2004, el 44,4% de tots els impostos espanyols. Si tenim en compte que la Comunidad de Madrid només representa un 1% de la superfície total de l’Estat, que només acull el 15% dels seus habitants i que només va generar el 17’4% del PIB espanyol d’aquell any, crida l’atenció que el volum de la seua recaptació fos tan exagerat. Tot té, però, una explicació. Moltes companyies, des de grans multinacionals fins a mitjanes i petites empreses, tenen els centres de producció fora, però la seu social i el domicili fiscal a Madrid. El fet que Repsol o Telefónica, per exemple, paguen els impostos (l’IVA, l’impost de societats...) a la capital no vol dir que les seues bases imposables s’hagen generat exclusivament a Madrid. Les dues empreses tenen una facturació enorme a la resta de l’Estat i en altres països.

Cal minorar, per tant, la recaptació de Madrid, considerant que el percentatge d’impostos pagats al seu territori és equivalent a la seua participació en el PIB. A l’hora de calcular les balances, a Madrid només se li hauria d’imputar, l’any 2004, el 17’4% de la suma total recaptada a l’Estat. I la diferència entre recaptació real i recaptació imputada s’hauria de repartir, en percentatges equivalents a la respectiva participació en el PIB, entre totes les comunitats autònomes. Les xifres del 2004 són ben aclaridores: un cop eliminades les distorsions produïdes per la capitalitat, Madrid passava de 61.596 milions d’euros de recaptació a 30.699, Catalunya, de 29.346 a 36.243 i el País Valencià, de 10.921 a 14.566. És evident que les noves xifres reflectien millor la realitat, dibuixaven un panorama fiscal més equilibrat. Conclusió: si no es depura l’efecte analitzat, la capital de l’Estat, que en realitat té saldo zero, presenta uns dèficits fiscals enormes; esdevé campiona de la solidaritat. Llavors, s’han de sentir comentaris com «De qué se quejan? Nosotros pagamos más y no protestamos».

dilluns, 21 de juliol del 2008

Aniversari

Solidaritat

La publicació de les balances fiscals de 2005 ha suscitat tota mena de reaccions: blasmes a l’espoli fiscal, reclamacions de solidaritat... També ha suscitat preguntes com aquestes: Hi ha cap problema que els rics paguen més i que els pobres se’n beneficien? Ajuden els dèficits a redistribuir la riquesa i a eliminar les desigualtats? A primera vista, sembla que els interrogants haurien de tenir fàcil resposta, però no és així. S’han d’aclarir, abans de contestar-los, algunes qüestions prèvies; qui és el ric i qui és el pobre, per exemple.

Si, com s’explicava en un post anterior, la renda disponible per càpita va disminuir entre 1979 i 2004 un 9% a Catalunya, un 9% al País Valencià i un 15% a les Illes Balears, haurem d’acceptar que la imatge tòpica d’un arc mediterrani pròsper i feliç ja no es correspon exactament amb la realitat (sobretot si considerem que la renda disponible va experimentar durant idèntic període alces del 4% a Madrid, del 16% a Castella Lleó, del 6% a Castella la Manxa i de l’11% a Extremadura).

També convindria aclarir què s’entén per solidaritat: «Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat o d’una col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns» o «Acord de diverses persones per a tenir un dret o complir una obligació» en diu el diccionari. Les notes distintives de la solidaritat serien, per tant, la voluntarietat i el sentiment de pertinença a una comunitat. Dit d’altra forma: solidaritat i imposició no casarien de cap manera.

Pressuposada, malgrat tot, la voluntat solidària, hi ha, finalment, la qüestió dels límits (només les ànimes càndides estan disposades a lliurar una solidaritat il·limitada sense cap contrapartida). A la Unió Europea, per exemple, les bases i els percentatges amb què es calcula l’aportació dels estats membres són idèntics per a tots. Aquests percentatges s’apliquen a l’IVA (el 0’5%) i a la RNB de cada país (amb un tipus acordat anualment que no pot sobrepassar el límit de l’1’24%). Els drets duaners que paguen els productes importats des de tercers països i les exaccions agrícoles completen els ingressos europeus.

Pel que fa a les despeses, el pressupost septennal de la UE consigna diversos fons destinats a afavorir la cohesió econòmica i social de l’espai comunitari. Els estats membres poden accedir-hi, sempre que llur dèficit públic siga inferior al 3%. En sobrepassar, però, uns percentatges de la mitjana europea del PIB per càpita (el 75%, quan es reben fons estructurals, o el 90%, quan se’n reben de cohesió), deixen de percebre’s (bé que es puga negociar una pròrroga transitòria). La Comissió Europea vetlla pel compliment d’aquest quadre normatiu.

La solidaritat entre les comunitats autònomes espanyoles també hauria de tenir límits. Alguns estudiosos han proposat un sostre màxim per als dèficits fiscals del 3% del PIB respectiu i que només les autonomies amb una renda disponible per càpita inferior a la mitjana estatal puguen gaudir dels fons de compensació interterritorial o de suficiència. A més, caldria establir un mètode fiable per a calcular les balances. La Unió Europea, per exemple, calcula les seues amb el mètode del flux monetari, el més rigorós segons la literatura especialitzada. L’altre mètode, el del benefici, centrifuga cap a totes les autonomies la despesa pública realitzada efectivament a Madrid (que, d’aquesta manera, esdevé la principal contribuent, la campiona de la solidaritat).

S’ha de tenir present que el mètode del benefici imputa a les altres comunitats autònomes una part substancial de les enormes inversions públiques fetes a la capital (l’ampliació del Reina Sofia, el traçat de l’M-50, la construcció de la nova terminal de Barajas...) i els sous que cobren els funcionaris destinats en ella (els partidaris del mètode diuen que aquestes despeses beneficien per igual els ciutadans de Madrid, Gandia o Mahó). Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears veuen així disminuir el seu dèficit real, molt més elevat. Que el mètode del benefici es poc fiable ho demostra la reacció de la senyora Aguirre quan s’anuncià que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions s’anava a traslladar a Barcelona. Si els béns o els serveis públics, amb independència dels seu emplaçament, beneficiaren per igual tots els ciutadans, seria indiferent que el Guernica de Picasso, la seu d’un organisme regulador o la Dama d’Elx s’instal·laren a Bilbao, a Barcelona o a la capital del Baix Vinalopó.

dissabte, 19 de juliol del 2008

Una imatge val més que mil paraules



Balances fiscals del 2005 calculades segons el mètode de càrrega-benefici i de flux monetari

Finalment, el Ministeri d’Hisenda ha publicat les balances fiscals de l’any 2005. Les xifres han confirmat allò que tothom sabia: que la Corona d’Aragó encara continua existint, ni que siga de forma virtual; els mapes ho confirmen clarament (amb raó diuen que una imatge val més que mil paraules). Els habitants dels reialmes que conformaven aquella antiga corona (la confederació catalanoaragonesa o com se li vulga dir) financen el progrés de l’Espanya profunda. La factura la paga, bàsicament, la gent de parla catalana (els aragonesos, depenent del sistema de càlcul utilitzat, tindrien un lleuger superàvit o un dèficit fiscal de l'1'1%).

I les dades encara podrien ser més negatives. S’han fet mans i mànigues per tal que Madrid hi figure com a contribuent principal, cosa que s’ha aconseguit a través de diverses martingales: introduint a les balances elements de distorsió, com ara el pagament d’interessos del deute públic; fent càlculs múltiples amb criteris distints (en detriment d’un criteri únic, el del flux monetari, que elimina o rebaixa molt el dèficit madrileny); desestimant la consideració de l’efecte capital; amagant la documentació necessària per a comprovar les balances (no s’han lliurat, per exemple, els comprovants que permetrien verificar el dèficit fiscal madrileny del període en què es va inaugurar la T-4)...

En xifres absolutes, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears sumaren, el 2005, un dèficit fiscal de 23.500 milions d’euros. En percentatges sobre el PIB de cada comunitat, el dèficit de Balears assolí nivells que esgarrifen: el 14’2% (calculat pel mètode del flux monetari). Aquesta situació d’espoli ve repetint-se almenys des del 1986, any en què es publicaren les primeres dades sobre dèficits i superàvits fiscals de les diverses comunitats autònomes. Des d’aquell any fins al 2005, Catalunya ha aportat a les arques de l'estat uns vint-i-quatre "bilions" de les antigues pessetes. Extrapolant aquesta dada als tres territoris (als Països Catalans, segons la controvertida expressió de Joan Fuster), l’aportació podria ascendir als trenta-sis bilions.

Es defendrà, des de posicions d’esquerra, que els més rics han d’ajudar els més pobres. Es tracta d’un principi bàsic de solidaritat. Ara bé, cal matisar molt aquestes proclames. Entre 1979 i 2004, la renda disponible per càpita va disminuir un 9% a Catalunya, un 9% al País Valencià i un 15% a les Illes Balears; pel contrari, Castella Lleó, Castella la Manxa i Extremadura van experimentar alces considerables de la seua RDPC: un 16%, un 6% i un 11% respectivament. A hores d’ara, per tant, ja no està tan clar que els rics i els pobres siguen els mateixos que fa vint-i-cinc anys. I damunt, s’ha de sentir que personatges com Bono o Rodríguez Ibarra, dos hidalgos españoles, titllen de fenicis aquells que blasmen la situació. «Que se metan el dinero donde les quepa» fou la cèlebre frase de l’anterior president extremeny.

dissabte, 12 de juliol del 2008

Continuarem veient la TV3?

Ja s’ha dit altres vegades: l’anticatalanisme de la dreta és irrellevant a l’hora d’explicar l’afer TV3. Hi ha pocs votants del PP entre els espectadors valencians de la televisió catalana. És més lògic pensar en votants d’esquerra o de centre esquerra, en nacionalistes, en persones preocupades per la normalització lingüística del País, en gent, en suma, amb unes inclinacions ideològiques que no caracteritzen precisament el votant de dretes. En aquest sentit, TV3 no posa en perill les expectatives electorals del Partit Popular.

A quines raons obeeix, doncs, la campanya del PP contra la televisió catalana? A raons d’oportunisme. Catalunya i els catalanistes són, com han posat de relleu alguns comentaristes, els “jueus” particulars de l’extrema dreta valenciana; quan venen eleccions, li són de molta utilitat. Així s'explica que el PP necessite la presència d’ACPV i de TV3. Si no existiren ni l'una ni l'altra, les hauria d’inventar (o buscar-les un substitut, que molt bé podria ser el PSPV, extremadament pusil·lànime amb tot allò que afecta la identitat dels valencians).

Les emissions de TV3 solen ser, en canvi, un destorb evident per als socialistes. Repassem, si no, la història. Fins a 1989, TV3 havia estat el tercer canal valencià gràcies a esforços estrictament privats: el seu senyal era difós per una xarxa d’estacions reemissores instal·lada per Acció Cultural del País Valencià i les persones que volien rebre’l havien de modificar les antenes col·locades a les seues llars. A poc a poc, aquell senyal anà escampant-se pel País. I clar, Joan Lerma, llavors president de la Generalitat, no podia tolerar que la televisió d’una comunitat governada pels nacionalistes “exacerbats” de CIU envaís el nostre territori.

Ben aviat, el govern de Felipe González autoritzà la creació de la televisió valenciana, assignant-li les freqüències que ocupava TV3. Quan, el 1989, Canal 9 inicià les seues emissions, esclatà el conflicte. La Generalitat Valenciana, amb el suport del ministre Barrionuevo, aconseguí una orde judicial per a tancar els reemissors d’ACPV. Aquella orde, executada per la Guàrdia Civil, permeté que Canal 9 comencés a emetre, en vespres electorals, amb un 95 % de cobertura, utilitzant una infrastructura que havien pagat de la seua butxaca nombrosos ciutadans privats. Finalment, en passar eleccions, el conflicte es va solucionar.

La tranquil·litat s’acabà, però, quan Montilla, durant la seua etapa de ministre, llevà a Acció Cultural les darreres freqüències analògiques que ocupava el senyal de TV3, per tal d’adjudicar-les a La Sexta. Llavors, el govern valencià, en mans del PP, anuncià la seua intenció de tancar les emissions digitals de la cadena catalana. El ministre del ram, el socialista Joan Clos, oferí a la Generalitat Valenciana dos multiplex, en comptes de reclamar-li la titularitat dels canals TDT que volia precintar. L’executiu valencià es va trobar, doncs, amb un “regal” plogut del cel: vuit canals nous per a distribuir entre els amics.

Conclusió: encara que les bases del PP tendisquen a l’anticatalanisme furibund, està fora de tot dubte que els seus dirigents són freds i calculadors; altrament no serien bons polítics (Niccolò Machiavelli dixit). La campanya enllestida contra TV3, en vespres electorals, estava perfectament planificada, sense deixar res a l’atzar. El tancament dels repetidors d’Acció Cultural formava part d’una estratègia dissenyada, amb mà de mestre, per a seguir agitant indefinidament l’espantall del catalanisme. No seria estrany, doncs, que els habitants de la Costera continuàrem veient la TV3 fins a la pròxima cita electoral. I més ara, que les relacions de Camps amb el govern de Catalunya han millorat ostensiblement.

A més, la TV3 ja no és cap problema. Fa temps, Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l’Executiva Nacional del PSC i primer secretari del PSC de Barcelona, pronuncià unes paraules ben aclaridores: “Es necesario arrancar la costra nacionalista de TV3 y Catalunya Ràdio para conseguir unas emisoras de la Generalitat neutrales y sin sesgo partidista”. Aquestes paraules explicarien perfectament els fets: des que mana el tripartit, com més va més avança la transformació ( a pitjor) del canal català.

(publicat a Levante-EMV, el 12/07/08)

Mãemeua I

www.Tu.tv