Ja s’ha dit altres vegades: l’anticatalanisme de la dreta és irrellevant a l’hora d’explicar l’afer TV3. Hi ha pocs votants del PP entre els espectadors valencians de la televisió catalana. És més lògic pensar en votants d’esquerra o de centre esquerra, en nacionalistes, en persones preocupades per la normalització lingüística del País, en gent, en suma, amb unes inclinacions ideològiques que no caracteritzen precisament el votant de dretes. En aquest sentit, TV3 no posa en perill les expectatives electorals del Partit Popular.
A quines raons obeeix, doncs, la campanya del PP contra la televisió catalana? A raons d’oportunisme. Catalunya i els catalanistes són, com han posat de relleu alguns comentaristes, els “jueus” particulars de l’extrema dreta valenciana; quan venen eleccions, li són de molta utilitat. Així s'explica que el PP necessite la presència d’ACPV i de TV3. Si no existiren ni l'una ni l'altra, les hauria d’inventar (o buscar-les un substitut, que molt bé podria ser el PSPV, extremadament pusil·lànime amb tot allò que afecta la identitat dels valencians).
Les emissions de TV3 solen ser, en canvi, un destorb evident per als socialistes. Repassem, si no, la història. Fins a 1989, TV3 havia estat el tercer canal valencià gràcies a esforços estrictament privats: el seu senyal era difós per una xarxa d’estacions reemissores instal·lada per Acció Cultural del País Valencià i les persones que volien rebre’l havien de modificar les antenes col·locades a les seues llars. A poc a poc, aquell senyal anà escampant-se pel País. I clar, Joan Lerma, llavors president de la Generalitat, no podia tolerar que la televisió d’una comunitat governada pels nacionalistes “exacerbats” de CIU envaís el nostre territori.
Ben aviat, el govern de Felipe González autoritzà la creació de la televisió valenciana, assignant-li les freqüències que ocupava TV3. Quan, el 1989, Canal 9 inicià les seues emissions, esclatà el conflicte. La Generalitat Valenciana, amb el suport del ministre Barrionuevo, aconseguí una orde judicial per a tancar els reemissors d’ACPV. Aquella orde, executada per la Guàrdia Civil, permeté que Canal 9 comencés a emetre, en vespres electorals, amb un 95 % de cobertura, utilitzant una infrastructura que havien pagat de la seua butxaca nombrosos ciutadans privats. Finalment, en passar eleccions, el conflicte es va solucionar.
La tranquil·litat s’acabà, però, quan Montilla, durant la seua etapa de ministre, llevà a Acció Cultural les darreres freqüències analògiques que ocupava el senyal de TV3, per tal d’adjudicar-les a La Sexta. Llavors, el govern valencià, en mans del PP, anuncià la seua intenció de tancar les emissions digitals de la cadena catalana. El ministre del ram, el socialista Joan Clos, oferí a la Generalitat Valenciana dos multiplex, en comptes de reclamar-li la titularitat dels canals TDT que volia precintar. L’executiu valencià es va trobar, doncs, amb un “regal” plogut del cel: vuit canals nous per a distribuir entre els amics.
Conclusió: encara que les bases del PP tendisquen a l’anticatalanisme furibund, està fora de tot dubte que els seus dirigents són freds i calculadors; altrament no serien bons polítics (Niccolò Machiavelli dixit). La campanya enllestida contra TV3, en vespres electorals, estava perfectament planificada, sense deixar res a l’atzar. El tancament dels repetidors d’Acció Cultural formava part d’una estratègia dissenyada, amb mà de mestre, per a seguir agitant indefinidament l’espantall del catalanisme. No seria estrany, doncs, que els habitants de la Costera continuàrem veient la TV3 fins a la pròxima cita electoral. I més ara, que les relacions de Camps amb el govern de Catalunya han millorat ostensiblement.
A més, la TV3 ja no és cap problema. Fa temps, Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l’Executiva Nacional del PSC i primer secretari del PSC de Barcelona, pronuncià unes paraules ben aclaridores: “Es necesario arrancar la costra nacionalista de TV3 y Catalunya Ràdio para conseguir unas emisoras de la Generalitat neutrales y sin sesgo partidista”. Aquestes paraules explicarien perfectament els fets: des que mana el tripartit, com més va més avança la transformació ( a pitjor) del canal català.
A quines raons obeeix, doncs, la campanya del PP contra la televisió catalana? A raons d’oportunisme. Catalunya i els catalanistes són, com han posat de relleu alguns comentaristes, els “jueus” particulars de l’extrema dreta valenciana; quan venen eleccions, li són de molta utilitat. Així s'explica que el PP necessite la presència d’ACPV i de TV3. Si no existiren ni l'una ni l'altra, les hauria d’inventar (o buscar-les un substitut, que molt bé podria ser el PSPV, extremadament pusil·lànime amb tot allò que afecta la identitat dels valencians).
Les emissions de TV3 solen ser, en canvi, un destorb evident per als socialistes. Repassem, si no, la història. Fins a 1989, TV3 havia estat el tercer canal valencià gràcies a esforços estrictament privats: el seu senyal era difós per una xarxa d’estacions reemissores instal·lada per Acció Cultural del País Valencià i les persones que volien rebre’l havien de modificar les antenes col·locades a les seues llars. A poc a poc, aquell senyal anà escampant-se pel País. I clar, Joan Lerma, llavors president de la Generalitat, no podia tolerar que la televisió d’una comunitat governada pels nacionalistes “exacerbats” de CIU envaís el nostre territori.
Ben aviat, el govern de Felipe González autoritzà la creació de la televisió valenciana, assignant-li les freqüències que ocupava TV3. Quan, el 1989, Canal 9 inicià les seues emissions, esclatà el conflicte. La Generalitat Valenciana, amb el suport del ministre Barrionuevo, aconseguí una orde judicial per a tancar els reemissors d’ACPV. Aquella orde, executada per la Guàrdia Civil, permeté que Canal 9 comencés a emetre, en vespres electorals, amb un 95 % de cobertura, utilitzant una infrastructura que havien pagat de la seua butxaca nombrosos ciutadans privats. Finalment, en passar eleccions, el conflicte es va solucionar.
La tranquil·litat s’acabà, però, quan Montilla, durant la seua etapa de ministre, llevà a Acció Cultural les darreres freqüències analògiques que ocupava el senyal de TV3, per tal d’adjudicar-les a La Sexta. Llavors, el govern valencià, en mans del PP, anuncià la seua intenció de tancar les emissions digitals de la cadena catalana. El ministre del ram, el socialista Joan Clos, oferí a la Generalitat Valenciana dos multiplex, en comptes de reclamar-li la titularitat dels canals TDT que volia precintar. L’executiu valencià es va trobar, doncs, amb un “regal” plogut del cel: vuit canals nous per a distribuir entre els amics.
Conclusió: encara que les bases del PP tendisquen a l’anticatalanisme furibund, està fora de tot dubte que els seus dirigents són freds i calculadors; altrament no serien bons polítics (Niccolò Machiavelli dixit). La campanya enllestida contra TV3, en vespres electorals, estava perfectament planificada, sense deixar res a l’atzar. El tancament dels repetidors d’Acció Cultural formava part d’una estratègia dissenyada, amb mà de mestre, per a seguir agitant indefinidament l’espantall del catalanisme. No seria estrany, doncs, que els habitants de la Costera continuàrem veient la TV3 fins a la pròxima cita electoral. I més ara, que les relacions de Camps amb el govern de Catalunya han millorat ostensiblement.
A més, la TV3 ja no és cap problema. Fa temps, Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l’Executiva Nacional del PSC i primer secretari del PSC de Barcelona, pronuncià unes paraules ben aclaridores: “Es necesario arrancar la costra nacionalista de TV3 y Catalunya Ràdio para conseguir unas emisoras de la Generalitat neutrales y sin sesgo partidista”. Aquestes paraules explicarien perfectament els fets: des que mana el tripartit, com més va més avança la transformació ( a pitjor) del canal català.
(publicat a Levante-EMV, el 12/07/08)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada