Hom diu, des de fa temps, que l’Associació d’Amics de la Costera és elitista. No seré jo qui m’esforce per capgirar o treure del mig aquest corrent d’opinió. No aconseguiria cap resultat pràctic; les idees arrelades són difícils d’eliminar. Voldria, això sí, explicar algunes qüestions que, potser, podrien aclarir de què es parla quan s’al·ludeix a l’elitisme d’aquesta entitat.
Diversos teòrics —Arnold Hauser entre ells— han posat de relleu l’existència de tres manifestacions culturals distintes: la cultura popular o de masses (allò que els anglosaxons anomenen cultura pop), la cultura del poble (ço és, les tradicions i el folklore de cada poble o nació) i la cultura exquisida o elitista (a la qual pertanyen les manifestacions més elevades de l’intel·lecte, entre elles la literatura i les belles arts).
L’Associació, que va nàixer durant la Transició (quan les nostres viles i ciutats encara eren governades pels ajuntaments franquistes), tingué voluntat, des del principi, d’incidir a les tres manifestacions que s'acaben d'enumerar, referides sempre, com és natural, a la nostra cultura, a la cultura dels valencians. Aquesta voluntat era conseqüència d’una realitat òbvia: els ajuntaments franquistes tenien absolutament abandonada la parcel·la cultural.
Amics de la Costera volgué prendre, per tant, el testimoni d’aquelles antigues entitats sorgides a l’època de la Il·lustració: les “Societats d’Amics del País”. Les pretensions eren massa ambicioses, ja ho sé. Sort que el pas del temps anà alleugerint la triple responsabilitat. Sorgiren grups (com l’Escola de Danses, l’Associació del Corpus...) que van prendre el relleu en una tasca admirable: la recuperació de les nostres manifestacions folklòriques. Quant a la cultura popular (al seu vessant més carrincló), hem acabat governats per un alcalde que en té cura; toca la bateria als concerts d’Elton John o patrocina, amb diners públics, actuacions de Madonna.
Quins àmbits d’actuació, doncs, li quedaven a l’Associació d’Amics de la Costera després d’un periple de trenta anys? La recerca (suplir l’absència d’un Centre d’Estudis Comarcals), la programació d'activitats culturals elevades i la tasca d’animació cultural de caire popular. És evident que l’Associació ha fet incursions als tres camps: al llarg de trenta anys, ha programat exposicions, recitals i concerts (de cançó, música culta, jazz...); ha promogut l’excursionisme i les campanyes de salvaguarda del patrimoni (Salvem el Puig, per exemple). També manté una línia editorial molt exigent; publica, posem per cas, el Papers de la Costera, una revista de recerca local.
I tot això ho fa, en aquests moments, sense rebre un euro de subvencions públiques, d’una forma absolutament privada. Naturalment, unes coses es fan millor i altres pitjor. Si comptara amb més recursos i amb relleu generacional (escassegen uns i altre), milloraria la seua tasca. I precisament una part d’aquesta tasca li ha valgut un bon capçal: el d’elistista. Què hi anem a fer! Aquesta acusació no deixa de tenir cert fonament; ben mirat, l'Associació dedica molts esforços i recursos a activitats de caire exquisit. És lògic! Si no les fera ella, algunes d’aquestes activitats desapareixerien de la programació cultural (altres no, per descomptat; a la ciutat i a la comarca, hi ha més grups que també programen, afortunadament, activitats culturals).
En definitiva, l'Associació supleix mancances. Té vocació de resistència. Els seus directius podran canviar, però ella continuarà sent útil durant molt de temps. I algun llegat, per humil que siga, deixarà per a la posteritat. Almenys, un bon grapat de publicacions interessants, com ara el llibre Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés, o la col·lecció Conèixer la Costera, en què col·labora molta gent de forma desinteressada.
Diversos teòrics —Arnold Hauser entre ells— han posat de relleu l’existència de tres manifestacions culturals distintes: la cultura popular o de masses (allò que els anglosaxons anomenen cultura pop), la cultura del poble (ço és, les tradicions i el folklore de cada poble o nació) i la cultura exquisida o elitista (a la qual pertanyen les manifestacions més elevades de l’intel·lecte, entre elles la literatura i les belles arts).
L’Associació, que va nàixer durant la Transició (quan les nostres viles i ciutats encara eren governades pels ajuntaments franquistes), tingué voluntat, des del principi, d’incidir a les tres manifestacions que s'acaben d'enumerar, referides sempre, com és natural, a la nostra cultura, a la cultura dels valencians. Aquesta voluntat era conseqüència d’una realitat òbvia: els ajuntaments franquistes tenien absolutament abandonada la parcel·la cultural.
Amics de la Costera volgué prendre, per tant, el testimoni d’aquelles antigues entitats sorgides a l’època de la Il·lustració: les “Societats d’Amics del País”. Les pretensions eren massa ambicioses, ja ho sé. Sort que el pas del temps anà alleugerint la triple responsabilitat. Sorgiren grups (com l’Escola de Danses, l’Associació del Corpus...) que van prendre el relleu en una tasca admirable: la recuperació de les nostres manifestacions folklòriques. Quant a la cultura popular (al seu vessant més carrincló), hem acabat governats per un alcalde que en té cura; toca la bateria als concerts d’Elton John o patrocina, amb diners públics, actuacions de Madonna.
Quins àmbits d’actuació, doncs, li quedaven a l’Associació d’Amics de la Costera després d’un periple de trenta anys? La recerca (suplir l’absència d’un Centre d’Estudis Comarcals), la programació d'activitats culturals elevades i la tasca d’animació cultural de caire popular. És evident que l’Associació ha fet incursions als tres camps: al llarg de trenta anys, ha programat exposicions, recitals i concerts (de cançó, música culta, jazz...); ha promogut l’excursionisme i les campanyes de salvaguarda del patrimoni (Salvem el Puig, per exemple). També manté una línia editorial molt exigent; publica, posem per cas, el Papers de la Costera, una revista de recerca local.
I tot això ho fa, en aquests moments, sense rebre un euro de subvencions públiques, d’una forma absolutament privada. Naturalment, unes coses es fan millor i altres pitjor. Si comptara amb més recursos i amb relleu generacional (escassegen uns i altre), milloraria la seua tasca. I precisament una part d’aquesta tasca li ha valgut un bon capçal: el d’elistista. Què hi anem a fer! Aquesta acusació no deixa de tenir cert fonament; ben mirat, l'Associació dedica molts esforços i recursos a activitats de caire exquisit. És lògic! Si no les fera ella, algunes d’aquestes activitats desapareixerien de la programació cultural (altres no, per descomptat; a la ciutat i a la comarca, hi ha més grups que també programen, afortunadament, activitats culturals).
En definitiva, l'Associació supleix mancances. Té vocació de resistència. Els seus directius podran canviar, però ella continuarà sent útil durant molt de temps. I algun llegat, per humil que siga, deixarà per a la posteritat. Almenys, un bon grapat de publicacions interessants, com ara el llibre Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés, o la col·lecció Conèixer la Costera, en què col·labora molta gent de forma desinteressada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada