dimecres, 30 de desembre del 2009

Nit de felicitat



«La infelicitat naix de l’excés d’expectatives», mussita Radaurí amb aire absent. «Què dius?», inquireixen estranyats Rocabuix i Eiximona. Després d’uns instants de silenci, Radaurí continua: «Vegem, per exemple, la nit de cap d’any. Algú, no se sap qui, ha decretat que aqueixa nit toca festa, sopar car, dotze campanades amb dotze grans de raïm, serpentina, torró, cava, ball i gatzara fins a les 9 del matí... Aquells que, per circumstàncies de la vida, han de romandre sols la nit de cap d’any corren el risc de caure en una pregona depressió». Eiximona fa via cap a la cuina amb gest de pietat. Radaurí prossegueix la seua reflexió: «Moltes persones confien a les dotze campanades anhels que rarament es veuran acomplerts: salut, èxit, diners, amor...». Eiximona trau el cap per la porta de la cuina: «No t’amoïnes, home; faré una ració de més. On mengen dos poden menjar tres». Radaurí enfila el camí de sortida amb un somriure maliciós. «No, si jo ja tinc pla per a la vetllada; he quedat amb una colla d’amics i amigues. Bon any!», proclama abans de fer mutis. Rocabuix i Eiximona es miren l’un a l’altre. «Jo el mate!», bramula Rocabuix enfurismat.

divendres, 25 de desembre del 2009

Més felicitacions

Continuen arribant felicitacions




Targes electròniques de Santi Tormo, l'IES Moixent, Ramon Saumell i Francesc Vera

dijous, 24 de desembre del 2009

Felicitacions nadalenques

Aquests són dies de rebre una enormitat de felicitacions




Fil-per-randa, club de viatges




Associació d'Amics de la Costera




Un amic de la Marina



Associació d'Editors del País Valencià

dissabte, 19 de desembre del 2009

Cabòries

Alguns valencianistes de la tercera via estaven força preocupats pels referèndums del 13 D. Per què? Perquè les 700.000 persones convocades a les urnes hi havien de dipositar una papereta en què se’ls preguntava per la independència dels Països Catalans. És això veritat? No! En realitat se’ls ha preguntat per la independència de la nació catalana. És a dir, s’havia optat per una fórmula que, a tot estirar, era deliberadament ambigua. És cert que en alguns cartells de propaganda apareixia el mapa dels Països Catalans, però la traducció verbal d’aquesta imatge no figurava enlloc: ni al cartell ni a la papereta de votació. Els partidaris d’un projecte sobiranista unitari diran que una imatge val més que mil paraules, però allò ben cert és que als votants només se’ls preguntava per Catalunya.

I clar, bé que molts independentistes reivindiquen aquesta denominació per a tot el conjunt de parla catalana, cal pensar que els votants del Bages, les Garrigues, la Garrotxa, el Maresme, Osona, el Gironès, el Pla de l’Estany o el Segrià s’hauran identificat majoritàriament amb allò que diu l’Estatut, pendent de la resolució del Tribunal Constitucional. Molts votants hauran pensat, doncs, que nació catalana es refereix exclusivament a la Catalunya estricta. Al final, siga per açò, siga perquè el PP valencià tenia la consigna de no badar boca, les repercussions que alguns valencianistes temien han resultat ser producte de cabòries, de cavil·lacions sense fonament. I és que —s’ha dit altres vegades— l’expressió Països Catalans sembla tenir més predicament al País Valencià —entre les minories independentistes— que al Principat, on la majoria de la població veu els valencians com uns parents llunyans que, tot i parlar en alguns casos la mateixa llengua, se senten absolutament espanyols.

dijous, 17 de desembre del 2009

Resultat ambigu

A primera vista, podria semblar que els bascs fan molta por al jacobinisme espanyol. Res més lluny de la realitat! Qui veritablement fa por és el nacionalisme català —i relativament, no us aneu a pensar; l’espanyolisme li té presa la mesura a la burgesia catalana. Els espanyols sempre han considerat els bascs membres de la família. Si la violència d’ETA no hagués enverinant les relacions, Patxi i companyia seguirien sent chicarrones recios del norte, brutos pero nobles, que és una forma elegant de dir: «Aquests són molt bèsties, però sense mala idea». Els catalans, en canvi, són percebuts, almenys des de l’època del comte duc d’Olivares, com a fenicis, com a gent en la qual no es pot confiar. A Espanya li fa por la hipotètica resurrecció de l’antiga Corona d’Aragó. Per això, l’article 145 de la Constitució impedeix que les comunitats autònomes es puguen federar. Poca broma! I per idèntica raó, s’ha fet tot el possible per espanyolitzar els valencians i per promoure entre ells l’anticatalanisme més barroer. No vaja a ser que...


El recel envers els catalans explica la reacció que alçà la convocatòria del primer referèndum per la independència en Arenys de Munt: s’hi envià la falange; s’impedí que l’Ajuntament donés suport a la consulta... Resultat: un èxit de participació i un sí rotund a la independència. A un gat vell, no li digues mix; el passat dia 13, l’espanyolisme canvià d’estratègia. La consigna, fins i tot a les files del PP valencià, mantenir la boca tancada, per a no despertar l’animal (a molt estirar, s’han fet manifestacions de menyspreu, tractant de llevar-li importància a la convocatòria). I quin ha estat el resultat dels referèndums? Un resultat ple d’ambigüitat. D’una banda, la participació ha estat menor de l’esperada, cosa que ha servit als partits espanyolistes per a parlar de fracàs absolut. A CIU, que sempre ha tingut una posició ambivalent davant les tesis sobiranistes, li ha servit per a descavalcar-se d’una hipotètica convocatòria oficial que li fa molta por.

Però s’ha constatat, d’altra banda, que possiblement més d’un quart (gairebé un terç) de l’electorat català es reclama independentista. I és possible que, depenent de com rutllen els esdeveniments polítics —quina siga finalment la decisió del Constitucional sobre l’Estatut—, el percentatge vaja en augment. Per tant, bé que es vulga fer creure el contrari, els referèndums han tingut conseqüències polítiques. La principal, que s’ha trencat una barrera psicològica. La gent s’ha pogut manifestar pacífica i democràticament sobre la independència, tema tabú per a l’espanyolisme.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Presentació

Normalitat democràtica

Dilluns passat, vaig presenciar el lliurament de la medalla d’or de la Universitat de València al nostre paisà Raimon. Hi havia, al vell paranimf del carrer de la Nau, una nombrosa representació del professorat universitari, del món de les arts i les lletres... També hi havia polítics: Joan Lerma, Pilar Sarrión, Enric Morera, Ricardo Peralta... No hi era, però, el senyor Alarte. I es notava l’absència clamorosa de la Generalitat Valenciana, que no va enviar cap representant a l’acte. I clar, tampoc no hi era Alfonso Rus. Un amic meu diu: «Normal!». Xe, com que normal? ¿És normal que en un sistema democràtic encara s’alcen murs inaccessibles entre enemics irreconciliables? Serà normal des de la pura estadística! Des de la normalitat democràtica, allò més natural hagués estat que la consellera de Cultura fes acte de presència en una cerimònia institucional de gran repercussió organitzada per la Universitat (el Ministeri d’Educació havia enviat un representant). També hagués estat del tot natural que Rus participés en l’homenatge que es retia a un il·lustre conciutadà seu. Però no! A l’acte, només acudiren progres i polítics d’esquerres. Hi havia moltes cares conegudes del món de la cultura: Artur Heras, Gustau Muñoz, Vicent Álvarez, Alfons Cervera, Manuel Boix... Diuen que la transició democràtica significà la reconciliació dels adversaris. Mentida podrida! Va sent normal que la gent d’esquerra acudisca als homenatges que es tributen a personalitats de la dreta (hi havia, per exemple, representació socialista de primer rang al Vaticà, durant la beatificació dels màrtirs de la "barbàrie roja"). Ara bé, quan s’ha d’homenatjar una personalitat d’esquerres... Ai mare! Els polítics conservadors desapareixen! No cal donar massa voltes a l’assumpte; la dreta continua pensant que el país i el pensament són propietats seues. Als rojos —als catalanistes, ni aigua— se’ls tolera que hi fiquen cullerada de tant en tant, per a donar aparença de normalitat democràtica. Al santoral de personalitats il·lustres només pot ascendir, però, gent "benpensant". Per això, els reaccionaris de la Generalitat no volen saber res d'homenatges a persones com Raimon. I es mire com es vulga, la cosa té la seua lògica.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Els referèndums del 13 D

Més d’una vegada he citat una fal·làcia, la petitio principii o raonament circular, freqüent al debat polític. Aquesta fal·làcia tracta d'argumentar utilitzant com una de les premisses la mateixa proposició que hom intenta provar. D’açò diem, a la parla col·loquial, un peix que es menja la cua. Doncs bé, a propòsit dels referèndums per la independència que s’estan celebrant des d’ahir a 167 municipis de Catalunya, la caverna mediàtica ha fet servir sovint el raonament circular: aquest referèndum és una barbaritat perquè és un disbarat. A mi, en canvi, em semblen molt desbaratades certes declaracions. Precisament, la potestat per a convocar referèndums és un dels punts més polèmics de l’Estatut d’Autonomia català; l’article 92 de la Constitució sols preveu els referèndums consultius, que únicament poden ser convocats a proposta del President del Govern (els redactors de la norma tenien molt present el referèndum de 1967 a Gibraltar).

La Llei Orgànica de 1980, sobre Regulació de les Distintes Modalitats de Referèndum, també exigeix la prèvia autorització del Congrés dels Diputats, a sol·licitud del President del Govern. En resum: els partits espanyolistes no són gens partidaris de convocar plebiscits. De fet, no els volen convocar. Per això, les declaracions de Rodríguez Zapatero —«Objectivament, les consultes no van enlloc»— o de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega —«Els referèndums del 13 D no tenen validesa ni cap conseqüència jurídica»— són absolutament banals. Les consultes no tenen conseqüències jurídiques perquè no són oficials, però no són oficials perquè els partits espanyolistes impedeixen que ho siguen. Els referèndums no tindran, per tant, conseqüències jurídiques, però podrien tenir-ne polítiques... En realitat, ja n’han tingut. Si la participació entre els 700.000 ciutadans i ciutadanes cridats a la consulta és molt alta, assistirem a un gran aldarull polític. I no diguem si la majoria dels votants acaba decantant-se pel sí a la independència...

dissabte, 12 de desembre del 2009

El Cant de la Sibil·la

Com que ja s’acosta Nadal, moltes ciutats es disposen a rememorar un ritus mil·lenari, el Cant de la Sibil·la. Les sibil·les entraren a la literatura i la iconografia cristianes en temps ben antics. Miquel Àngel encara en pintà cinc (Líbica, Cumana, Dèlfica, Eritrea i Pèrsica) a les voltes de la Capella Sixtina. Hi ha confusió entorn del seu número: D’acord amb alguns estudiosos, Eritrea i Cumana serien la mateixa sibil·la; en canvi, segons el savi Apol·lodor d’Atenes, Eritrea, filla de Berosus i Erimanta, hauria nascut a Caldea (al sud de Babilònia), però residí a Eritres; finalment, hi ha qui identifica Eritrea i Cumana amb Heròfila, oriünda de Marpessos, a la Tròade (regió en què s’alçava la ciutat de Troia). D’acord amb aquesta darrera versió, Eritrea, filla d’una nimfa i Teodor, pastor d’Ida, passà la major part de la seua vida a Samos. Presagià la guerra de Troia i la destrucció de la ciutat (anunciant que en seria responsable una dona anomenada Helena). Va rebre diferents apel·latius: Eriquea, Riquea... Portava sempre una pedra en què pujava per a pronunciar els seus presagis. Aquesta pedra es conservà a Delfos, després de la seua mort. En temps de l’historiador Pausanias, es mostrava als interessats. També es mostrava la seua tomba al bosc d’Apol·lo Esminteu. Hom diu que va popularitzar els acròstics escrits en hexàmetres sobre fulls vegetals. També se la considera profetessa de l’Anunciació i del Judici Final (el seu nom és citat al Dies Irae de l’Ofici de Difunts).


En època medieval, el cicle nadalenc del teatre català i valencià comptava amb el Cant de la Sibil·la. Consistia a cantar, durant la nit de Nadal, uns versos sobre els senyals del judici final i l'adveniment del Crist, posats en boca de la sibil·la Eritrea. Aquests versos ja foren esmentats en un acròstic grec, recordat per Eusebi de Cesarea en la seua Oratio Constantini, i traduïts al llatí per Sant Agustí, que els inclogué a la Ciutat de Déu (ja que, segons el Doctor de l’Església, les inicials de l’acròstic corresponien a la frase Jesous Cristos Theon Vios Soter, Jesucrist Fill de Déu Salvador). La traducció fou reproduïda a l'anònim Contra iudaeos (escrit entre els segles V i VI). Fins als segles IX i X no aparegué la música que s’interpretava als oficis de la nit de Nadal. El cant llatí fou traduït a les llengües romàniques a partir del segle XIII, i el primer testimoniatge català és també d'aquest segle. A més del cant, consta que la cerimònia constituïa una autèntica escena dramàtica on la Sibil·la era encarnada per un petit cantor abillat de vegades com una dona; el pas de cant a escena dramàtica tingué lloc en convertir-se el sermó Contra iudaeos en el drama litúrgic Ordo prophetarum (vers el 1096), en què eren cridats a declarar llurs vaticinis messiànics diversos profetes de l'Antic Testament, uns quants del Nou i alguns gentils, entre ells la sibil·la Eritrea, que hi cantava el Iudicii signum

Les versions catalanes o valencianes del cant, que obtingué una enorme popularitat, són encara incomptables. Actualment, continua celebrant-se a l'Alguer (Sardenya), a totes les esglésies de Mallorca i a diferents indrets del País Valencià, després de les matines i abans de començar la missa; generalment encarna el personatge un xic amb vestits femenins que sosté amb les mans una gran espasa. A Xàtiva, se n’han perdut els vestigis, però cal suposar que les seues esglésies no serien alienes al ritual. El Cant de la Sibil·la compta amb abundant discografia. Destaquen sobretot Cant de la Sibil·la I. Catalunya (Jordi Savall. Montserrat Figueras. La Capella Reial de Catalunya. Astrée, 1988); Cançoner de Gandia. El Cant de la Sibil·la (Carles Magraner. Capella de Ministrers. Auvidis Ibèrica, 1997); El cant de la Sibil·la. Mallorca. València 1400-1560 (Jordi Savall. Montserrat Figueras. La Capella Reial de Catalunya. Alia Vox, 1999); Iudicii Signum (Carles Magraner. Capella de Ministrers. Licanus, 2002).

(publicat a Levante-EMV, el 12/12/09)

dimecres, 9 de desembre del 2009

La reelecció del dictador

Fa quaranta anys, Guinea Equatorial, la perla d’Àfrica, era una província espanyola; els seus habitants eren tan espanyols com un asturià o un gadità. Avui, quatre decennis després de la seua independència, Guinea Equatorial s’ha convertit, sota el jou de la família Obiang Nguema (i amb el beneplàcit de les grans potències i les companyies que exploten els seus camps petroliers i espolien les seues reserves de fusta) en un dels països més subdesenvolupats i corruptes del món. L’equatorià és, a més, un dels pobles més terroritzats a mans del seu govern. L’actual president, Teodoro Obiang Nguema, que duu 29 anys al poder després d’executar l’anterior president (el seu propi oncle, altre assassí), ha saquejat, robat i assassinat sistemàticament fins a extrems inconcebibles, amassant una fortuna que el converteix en un dels homes més rics del planeta en un dels països més pobres d’Àfrica. En realitat, no pot dir-se que el país siga pobre; alberga una de les majors reserves petrolíferes del continent, els beneficis d'explotació de la qual reporten al règim guineà mils de milions d’euros. Però la família Obiang es queda amb tot el que paguen governs i petroleres estrangeres (nord-americanes i xineses sobretot) pels drets d’extracció.

La família Obiang no es limita a quedar-se amb aqueixa quantitat ingent de diners; a més, es dedica a robar propietats privades (s’ha apoderat de la meitat dels terrenys edificables del país, sense pagar un cèntim per ells), salaris (molts treballadors li han de pagar gran part del que guanyen) o negocis de persones desafectes al govern o al clan. Els Obiang han arribat al punt d’espoliar els seus empobrits compatriotes de tots els béns, sense cap justificació, de manera impune i capriciosa. Teodoro Obiang i el seu clan governen Guinea Equatorial com ho faria un esclavista amb la seua hisenda (pensen que els ciutadans guineans són esclaus al seu abast i consideren el país una finca privada que pot ser saquejada sense haver de donar comptes a ningú). Malgrat el riu de diners que flueix per aquest dissortat racó d’Àfrica, els seus habitants manquen de sanitat, educació, seguretat o justícia. Davant qualsevol emergència mèdica, posem per cas, l’hospital de Malabo és l’única opció d’assistència. Això sí, sota certes condicions: cal pagar l’estada i el tractament de bestreta, i dur tot allò necessari (des de les xeringues o els medicaments fins al matalàs, els llençols o el menjar).



A més de lladres, Obiang (conegut com El Jefe) i els seus acòlits són perillosos criminals, per la seua política de detencions arbitràries, empresonaments injustificats, tortures i assassinats comesos contra els propis ciudatans. Es calcula que durant el mandat d’Obiang, un 10% de la població ha estat exterminat i una quantitat indeterminada ha desaparegut o està empresonada il·legalment i sense judici previ. Segons el darrer informe d’Amnistia Internacional, els detinguts per la policia i l’exèrcit són torturats sistemàticament amb mètodes tan brutals com la mutilació, el trencament d’ossos, la violació o les descàrregues elèctriques als genitals. Per als amants de les estadístiques, heus ací unes quantes. Guinea Equatorial produeix 400.000 barrils diaris de petroli. Exporta quasi un milió de metres cúbics anuals de fusta tropical. La seua Renda per Càpita situa el país al número 38 del ranking mundial (per damunt de Kuwait o Aràbia Saudita), però ocupa el lloc 121 a l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU i el 151, d’un total de 163, en corrupció, segons Transparency Internacional. L’esperança de vida dels guineans és de 43,3 anys. L’élite governant posseeix vora el 98% de la renda nacional. El 80% de la població viu amb menys de 20 euros al mes. El govern d'Obiang ha convertit Guinea Equatorial en el centre del tràfic de drogues d’Àfrica Occidental.

El dictador ha guanyat les darreres eleccions amb un 99,5% dels vots. Els tretze partits polítics autoritzats estan formats per membres del govern. Durant una visita a Estats Units, Obiang fou descrit per l’anterior secretària d’estat Condoleezza Rice com un “bon amic”. I allò més vergonyós i dolorós és l’actitud del govern espanyol envers el poble guineà, amable, hospitalari i generós. Polítics de diferent signe semblen haver oblidat que els guineans foren un temps part integrant de l’Estat espanyol. La improvisada i negligent descolonització de Guinea Equatorial, enllestida en 1968 per la dictadura franquista, és l’origen de la inadmissible situació que ara pateixen els guineans, observada des de la Península amb indiferència i desafecte absoluts. Cal recordar, però, que els equatoguineans continuen parlant castellà i conserven tradicions, celebracions i costums originaris de l’antiga metròpoli. Llurs bromes i expressions són les mateixes que s’escolten a molts indrets de la Península. Els nens canten a l’escola les mateixes cançons que se senten a les aules de Castella, Andalusia, Astúries... Els guineans són una mena de cosins oblidats, una part de la família que s’ha desatès amb un silenci còmplice.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Recompensa per a les dones?

Ignore si Muammar el Gaddafi aconseguiria de convèncer alguna velina sobre les bondats de l’islam. Generalment, els seus fidels practiquen la pietat i la submissió a Déu moguts per dos motius: vorejar el càstig i obtenir el premi etern per les seues accions terrenals. En què consisteix aquest premi etern? Els homes podran tenir al jardí promès les seues esposes —si aquestes s’han portat bé amb ells— i unes dones creades especialment per Déu, les quals ningú no ha vist mai. Segons la tradició musulmana, el profeta va dir: «Al paradís hi ha pavellons que permeten de veure des de fora tot el que està dins i des de dins tot el que està fora. En aquests pavellons s’alcen unes tendes meravelloses, fetes amb perles... En cada cantó hi ha una esposa que no serà vista pels altres». Aquestes esposes, les hurís, no són com les terrenals; estan lliures de patir els dolors menstruals i els dolors del part. Fins les coses més simples són superiors en elles. «Si alguna d’elles mirés una persona de la terra, tot al voltant d’aquesta seria il·luminat; se sentiria la seua fragància». Hi ha diversos passatges de l’Alcorà en què són esmentades i descrites les hurís (Al-Hūr Al'Ain); hom pot dir que tenen el paper principal al premi paradisíac reservat als barons.

La ḥūrīyah o ḥūr té una bellesa indescriptible i uns grans ulls esquinçats amb la part blanca ben blanca i la nineta intensament negra: «Hi haurà hurís de grans ulls, semblants a perles ocultes, com a retribució a les obres dels benaurats... Hi haurà bones i belles hurís retirades als pavellons, no tocades per home ni geni». Les hurís cantaran dolçament per als seus esposos, amb unes veus que ningú mai no ha escoltat. Si les dones terrenals tracten mal llurs marits, les hurís senten zels: «No t’enutges amb ell. Al·là et pot anorrear. El teu espòs està temporalment amb tu. Tan prompte et deixe, vindrà amb nosaltres». Cada home podrà tenir fins a setanta-dos hurís, que seran el premi merescut per haver guardat les lleis islàmiques. Ara bé, ¿quin serà el premi per a les dones que hagen fet el mateix? Alguns doctors islàmics sostenen que hi haurà un premi semblant al dels homes, però l’Alcorà no en parla —i poquíssims textos de la tradició en fan esment—. Hom ha volgut solucionar la qüestió tirant mà del ghulam (en plural, ghilman). A l’Imperi Otomà, rebien aquest nom els joves esclaus utilitzats a l’exèrcit, que no tenien vida familiar ni descendència, i no suposaven cap amenaça per al llinatge regnant.

Segons alguns erudits musulmans, el ghulam és un jove eternament cèlibe que estarà al servei de les dones justes quan arriben al janah (jannat al-na’im, el jardí de les delícies) el yaum al-qiyamah (el dia de la resurrecció). Tanmateix, el llibre sagrat, que esmenta els ghilman quatre vegades, només diu que serviran els benaurats: «I circularan entre ells criats joves d’eterna joventut; veient-los, se’ls creuria perles escampades» (Alcorà, 76, 19). No se’ls descriu, però, com a recompensa sexual per a les dones fidels, que també hauran de patir la poligàmia al paradís. La dona que s’haja casat més d’una vegada (per viduïtat o separació) pertanyerà a l’últim marit. «Si vols ser la meua esposa al Paradís, no et cases novament després que mora, perquè la dona serà de l’últim espòs a la terra», diu l’Alcorà (Al·là prohibí a les esposes del profeta tornar a casar-se, perquè pogueren seguir sent llurs companyes al paradís). Potser, aquest siga el premí de la dona: si el marit és un pinxo insuportable, provar sort una segona, una tercera vegada... En definitiva, tindria raó Ayaan Hirsi Ali, exdiputada holandesa oriünda de Somàlia, quan diu: «L’islam no té res a oferir a les dones». Com sabeu, Ayaan Hirsi ha de viure sota protecció; els extremistes islàmics l’han condemnada a mort per sacrílega. ¿Explicaria Gaddafi tot açò a les velines que va reunir durant la seua estada a Roma?

dilluns, 30 de novembre del 2009

Escaramusses amb la religió com a teló de fons

Existeix la creença generalitzada que el poble sobirà mai no s’equivoca quan s’expressa a través de les urnes. Naturalment, tal creença és del tot infundada. El poble sobirà es pot equivocar; de fet, s’equivoca sovint. Ara mateix, els electors suïssos, que havien de decidir en un referèndum si permetien la construcció de minarets a les mesquites, acaben de cometre una errada de dimensions siderals. Han decidit prohibir-les! Cal matisar que la taxa de participació ha estat baixa (només ha dipositat la papereta un 55% del cens) i que només el 57,5% dels participants ha votat a favor de la prohibició. Vaja per davant que jo no sóc un enamorat de les mesquites, però quina classe de democràcia hi ha al país de les muntanyes, les vaques i els verds prats, si hom pot alçar un anunci de McDonald's però no un minaret? El resultat del referèndum suís tindrà repercussions. A Itàlia, la Lliga Nord ja ha proposat de ficar la creu a la bandera de la República. La iniciativa respon al malestar provocat, entre els socis de la coalició de govern, per una sentència del Tribunal d’Estrasburg que prohibeix l’exhibició de creus a les aules dels centres d’ensenyament públic, per considerar que s'atempta contra la llibertat religiosa. I clar, la cursa de despropòsits ha anat in crescendo. A principis de novembre, la Conferència Episcopal Italiana rebia amb amargura i perplexitat la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Segons els prelats italians, «es vol imposar una visió parcial i ideològica de la societat». Els bisbes espanyols qualificaven la decisió judicial d’«injusta, discriminatòria i lamentable». Fa pocs dies, el coronel Muammar el Gaddafi (de visita a Roma per a participar en una reunió de la FAO) organitzà unes vetllades on uns centenars de velines, joves, altes, guapes i elegants, van rebre classes alcoràniques, un exemplar del llibre sagrat i 120 euros pel desplaçament. A Madrid, el jutge Gómez Bemúdez expulsava d’una sala de l’Audiència Nacional una advocada d’origen marroquí, per portar el vel islàmic. En resum: el tema religiós s’embolica a la vella Europa.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Solucions dràstiques

Conten que Luis Miguel Dominguín, després d’haver passat una nit amb Ava Gardner, s’alçà molt de matí i començà a vestir-se. «On vas tan de pressa?», li preguntà ella. «A contar el nostre romanç». «Parles seriosament?», inquirí l’actriu. «I tant! Quina gràcia tindria conquistar una dona de primera i no contar-ho als amics?», respongué el torero. L’anècdota em vingué al cap dijous passat, quan tornava del treball. Sentia, a la ràdio del cotxe, una tertúlia en què participaven tres periodistes locals i el regidor Vicent Parra. Parlaven del Pla Zapatero i del nou codi ètic de Rajoy. Em va cridar l’atenció la capacitat del polític per a dir alhora una cosa i la contrària. Sobretot al segon assumpte. Encara recorde com l’oposició socialista havia proposat fa uns mesos la creació d’un registre on es feren constar el patrimoni dels edils i els regals que reben ells i els funcionaris municipals.

Doncs bé, l’alcalde féu escarni d’aquesta proposta. Ara, però, Rajoy l’ha inclòs al seu codi ètic. I clar, els tertulians li preguntaven a Parra si de nou prendrien a broma l’assumpte. I ací és on el senyor diputat desplegà els seus dots esplendorosos per a dir que la burra és tota blanca i tota negra alhora. Sentint-lo parlar, recordava el capteniment de molts polítics valencians del PP. S’han preguntat vostès alguna vegada quina cosa és l’eròtica del poder. És —ja ho hauran endevinat— el plaer de posseir-lo, usdefruitar-lo i difondre la notícia als quatre vents, com Dominguín. Quina gràcia tindria prendre el poder sense fer-ne ostentació? El senyor Parra i els seus coreligionaris en fan, i molta. Des que es refocil·len a les dolces mels del govern local i autonòmic, els polítics del PP actuen com Dominguín després de gitar-se amb Ava Gadner.

Jaume Matas, posem per cas, mostrava a les seues amistats un palau sumptuós, adquirit a preu de ganga, en què la policia trobà sofisticats televisors i equips de música, quadres de valor incalculable i cinc-centes botelles de vi —cinquanta d’elles de la marca Vega Sicília—. Altre exemple: Ricardo Costa, Ric per als amics —l’home de la veu nasal i els colls de camisa impossibles—, encarregà un automòbil de la marca Infiniti. El nostre alcalde anava pujat —fins que li ho van desaconsellar— en un Ferrari roget. I Vicent Parra? El regidor xativí de Foment i Agricultura col·lecciona càrrecs: edil, president de la mancomunitat, president del consorci de residus, diputat autonòmic... Deu col·leccionar també emoluments: sou, dietes, assistències... També col·lecciona automòbils d’alta gama. I finalment viu en un xalet imponent edificat en part sobre terrenys d’un antic assagador de probable domini públic.

I amb aquest desplegament d’allò que temps enrere dèiem signes externs, què creuen vostès que va dir Parra als seus contertulians? «Home, a mi em sembla molt bé que s’haja de declarar el patrimoni, però no vull que les dades es facen públiques. No és qüestió que isquen al periòdic. ¿I si les llig qualsevol desaprensiu i pensa: “Com este té molt, vaig a donar-li un ensurt”?». Bona observació! Jo li podria aconsellar una solució dràstica: si no vol que cap desaprensiu conega les dimensions considerables del seu patrimoni, amague’l. Venga el Mercedes o el quatre per quatre i compre’s un utilitari. Renuncie a algun càrrec. Abandone la mansió i pose’s a viure en un pis de setanta metres. Els possibles lladres el confondran amb un mileurista!

(publicat a Levante-EMV, el 28/11/09)

divendres, 20 de novembre del 2009

Els moriscs


El 1491 Boabdil, últim rei nassarita, capitulà davant dels Reis Catòlics i negocià el lliurament de Granada. En entrar els reis a la ciutat, començà la tasca de convertir els musulmans a la fe cristiana utilitzant mètodes pacífics. Per juliol de 1499, els reis visitaren Granada i quedaren sorpresos de l’aire tan musulmà que encara s’hi conservava. Encomanaren, doncs, al cardenal Cisneros que els mudèjars foren persuadits amb més duresa de convertir-se al cristianisme. Els mitjans de pressió foren efectius. Uns milers de musulmans reberen les aigües del baptisme. La major part, però, continuà mantenint la seua llengua, els seus costums i l’antiga religió, com ho proven els textos aljamiats, escrits en romanç amb grafia àrab. Heus ací com veia els mudèjars un historiador coetani, Luis del Mármol Carvajal:

...y si con fingida humildad usaban de algunas buenas costumbres morales en sus tratos, comunicaciones y trajes, en lo interior aborrecían el yugo de la religión cristiana, y de secreto se doctrinaban y enseñaban unos a otros en los ritos y ceremonias de la secta de Mahoma. Esta mancha fue general en la gente común, y en particular hubo algunos nobles de buen entendimiento que se dieron a las cosas de la fe, y se honraron de ser y parecer cristianos, y destos tales no trata nuestra historia. Los demás, aunque no eran moros declarados, eran herejes secretos, faltando en ellos la fe y sobrando el baptismo, y cuando mostraban ser agudos y resabidos en su maldad, se hacían rudos e ignorantes en la virtud y la doctrina. Si iban a oír misa los domingos y días de fiesta, era por cumplimiento y porque los curas y beneficiados no los penasen por ello. Jamás hallaban pecado mortal, ni decían verdad en las confesiones. Los viernes guardaban y se lavaban, y hacían la zalá en sus casas a puerta cerrada, y los domingos y días de fiesta se encerraban a trabajar. Cuando habían baptizado algunas criaturas, las lavaban secretamente con agua caliente para quitarles la crisma y el oleo santo, y hacían sus ceremonias de retajarlas, y les ponían nombres de moros; las novias, que los curas les hacían llevar con vestidos de cristianas para recibir las bendiciones de la Iglesia, las desnudaban en yendo a sus casas y vistiéndolas como moras, hacían sus bodas a la morisca con instrumentos y manjares de moros…


L’autoritat reprovava la fidelitat a l’Islam, que ara combatia, mitjançant la Inquisició, ara tolerava, esperant una futura conversió. Molts mudèjars se sentien, però, enganyats pels cristians, que el 1491 els havien garantit la pràctica de la religió islàmica. Pel gener de 1500, fou assassinat un oficial del cardenal Cisneros. La posterior repressió desfermà una revolta popular a l’Albaicín. La rebel·lió s’estengué per tota la serra de las Alpujarras, arribant fins Almería i Ronda. Els reis contestaren amb una forta repressió militar comandada pel comte de Tendilla. Com que, a parer dels cristians, els mudèjars havien trencat el pacte de 1491, es dictà la Pragmàtica de 1502, que ordenava la conversió o expulsió de tots els musulmans del regne de Granada, exceptuant els barons menors de catorze anys i les xiquetes menors de dotze.



Per tal d’evitar l’exili, una gran majoria optà per la conversió al cristianisme. Els mudèjars de tota Castella també hagueren d’anar a les esglésies a batejar-se. Se’ls preguntava quin nom volien i, en cas de no entendre bé la llengua romanç (cosa que passava sobretot a l’antic regne de Granada) o no tenir ni idea de cap nom, rebien el de Fernando, si eren homes, o Isabel, si eren mullers. La conversió fou general a tot arreu. A partir d’aqueixa conversió forçada, els mudèjars castellans deixaren oficialment de ser-ho i passaren a ser denominats moriscos, expressió que tenia un matis clarament pejoratiu. A València, el terme morisc es generalitzaria a partir dels bateigs en massa de què foren objecte per part dels agermanats en 1521 i 1522.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Mitja lluna



Molta gent ignora els orígens de la mitja lluna que fan servir els musulmans. En realitat, és un emblema pagà que prové de l’antiga Bizanci. L’urbs tingué, abans d’esdevenir ciutat romana, un paper protagonista als freqüents conflictes de les ciutats gregues (entre si i amb l’imperi persa). Bizanci era punt estratègic entre Europa, Àsia i Àfrica, i controlava el pas cap al Ponto (l’actual Mar Negra). El 340 aC, fou assetjada per Filip II de Macedònia. L'any següent, en ser elegit Foció (membre del partit aristocràtic atenenc) cap de la flota grega aliada, Filip hagué d'aixecar el setge; es diu que una llum va advertir de nit els bizantins d'un atac sorpresa de Filip. En record d'això, es va aixecar un monument amb una mitja lluna (possiblement dedicada a la deessa Selene). Des de llavors, aquest element esdevingué símbol de la ciutat; apareixia a les seues monedes i, en el segle XV, fou adoptat com a emblema pels turcs otomans. A partir de llavors, el seu ús com a símbol islàmic es generalitzà a molts països musulmans. La raó és òbvia: durant molts segles, l’imperi otomà fou hegemònic a tot l’Orient Mitjà. El yâmûr amb la mitja lluna fou col·locat a totes les mesquites de Turquia, Egipte, Palestina.... En al-Andalus i el Magrib, la mitja lluna és aliena a la tradició; el yâmûr que coronava el minaret de la gran mesquita de Còrdova estava ornat amb tres pomes o esferes daurades (col·locades de major a menor grandària), representant els diferents móns en què es manifesta Al·là (dunia, mulk, yabarut). Aquest és el model que segueixen encara moltes mesquites del Marroc.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Un viatge inoblidable


En agost de 2007, vaig fer un viatge a Alemanya. Ho he recordat aquests dies, en veure als telediaris els actes organitzats amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Aquell estiu, vaig sojornar a la capital i vaig recórrer diverses contrades de l’antiga República Democràtica Alemanya (Potsdam, Dresden, Leipzig, Lutherstadt Wittenberg...). Em vingueren al cap, durant el periple, imatges boiroses de la meua joventut, quan els meus amics i jo pensàvem que el franquisme i la divisió d’Alemanya serien eterns. La dictadura i la guerra freda eren, per als joves nascuts a la primeria dels cinquanta, elements inamovibles del paisatge quotidià. Són indescriptibles, per tant, les emocions que vam experimentar amb la mort de Franco i la caiguda del Mur.






I clar, amb aquests precedents, aquell viatge a les terres germàniques esdevingué una mena de pelegrinatge al punt on, divuit anys enrere, s’havia produït el gran miracle. A Berlín, a penes quedaven petjades del nazisme. Al número 8 de l’antiga Prinz Albrecht Strasse —ara Niederkirchnerstrasse—, al solar que havien ocupat, entre 1934 i 1945, la seu i la presó centrals de la Gestapo, el quarter general de les SS i l’Oficina Central de Seguretat del Tercer Reich, hi havia una exposició a l’aire lliure, Topografia del Terror, que explicava la historia terrible d’aquest indret. Nombroses persones recorrien silenciosament el recinte.


Les petjades del règim comunista eren, en canvi, omnipresents a tota la ciutat: la seu de la Stasi, el monument als soldats russos, les efígies de Marx i Engels, la Fernsehturm (torre de comunicacions), el Charlie Checkpoint, l’East Side Gallery, exhibició a l'aire lliure de grafits pintats sobre el darrer tram conservat de la tanca que dividia la ciutat, ben a prop de l’antic pas fronterer d’Oberbaumbrücke (he vist, aquests dies, que les pintures murals, molt deteriorades aquell agost de 2007, han estat restaurades). Vaig travessar la Porta de Brandeburg i el Memorial de l’Holocaust. Vaig visitar el Reichstag, el Museu Jueu, la Sinagoga Nova, la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche... Vaig camejar per Alexanderplatz. Vaig recordar el treball de Julie Andrews i Paul Newman a Cortina esquinçada, pel·lícula ambientada als carrers de l’antic sector comunista de Berlín. Vaig contemplar, finalment, l’enorme punt de sutura fet pel capitalisme internacional a Potsdamer Platz... Un viatge inoblidable!