dissabte, 28 de març del 2009

Flairances falleres

Si puc, tots els anys, quan arriben falles, fuig de Xàtiva. He de reconèixer que no sóc gens original. Són milers els valencians que també escapen del terrabastall. Com que es contravenen, durant les festes falleres, les normes sobre manipulació d’elements pirotècnics, diverses prohibicions —com la de consumir begudes alcohòliques a la via pública i subministrar-ne als menors— i els límits de soroll permesos, un riuada d’estrèpits inunda les places i els carrers de les nostres viles i ciutats. Jo deteste particularment el caos circulatori i el soroll provocat per esclats, despertades, cercaviles, mascletades, traques i revetlles.

Enguany, com que disposava de nou dies seguits de vacances, vaig decidir marxar a terres napolitanes. «Fuges d’un caos i vas a parar a un altre?», preguntava estranyat un amic meu. Tenia raó; segons com es mire, el paisatge urbà de Nàpols s’assembla molt al de la València en falles. Hi ha el mateix caos circulatori, la mateixa contaminació i la mateixa abundància de brutícia, deixalles, cartrons, vidres...

La nit d’arribada a la ciutat del Vesubi, fent un tomb per Piazza Garibaldi, em va sobtar una visió: un grup d’indigents havia encès, sota l’estàtua de l’heroi nacional per antonomàsia, una enorme foguerada alimentada amb cartrons i deixalles provenints de botigues del veí Corso Umberto I. El tremolí de les flames em féu recordar la nit de la cremà. Nàpols i València són dues ciutats agermanades per la història i la desídia de les autoritats, dues ciutats unides per la bellesa i el caos circulatori i especulatiu.

Altre dia, em sonà el mòbil mentre dinava en un restaurant de Via Toledo. Era la meua filla. «Papà! T’han tret a la falla de República Argentina», m’anuncià irònica. Està clar que el destí em volia castigar per la meua deserció. Efectivament, Jesús, Vicent i companyia havien decidit de col·locar-me —amb els amics dels esmorzars sabàtics a Caprichos—, entre els deixebles de Crist, a la Santa Cena de Vicente López, el famós quadre de les clarisses desaparegut de Xàtiva.

He vist una foto de l’apostolat i he de dir que mai no he sopat ni esmorzat amb algunes de les persones que hi apareixen (falten, en canvi, alguns habituals dels dissabtes a Caprichos que s’hauran sentit frustrats per no sortir a la falla). Tampoc no recorde haver reverenciat mai el messies de l’escena. Quant a les hipotètiques conspiracions, els tres o quatre assidus que ens mirem les rivalitats dels socialistes com qui veu un partit de tenis podem assegurar, amb prou fonament, que les seues intrigues solen ser d’opereta. Aquesta reflexió ja em va venir al cap mentre menjava unes orecchiette ben a prop del Teatro San Carlo de Nàpols. En definitiva, les meues vacances napolitanes han estat amerades de flairances falleres. Deu ser inevitable.

(publicat a Levante-EMV, el 28/03/09)

dimarts, 24 de març del 2009

Concert d'orgue

Nou concert organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera.
Se celebrarà el pròxim diumenge, dia 29, a l'església de l'Assumpció de Montesa.
Es farà servir l'orgue parroquial.
El programa serà executat per l'intèrpret mexicà Gustavo Delgado Parra.

dissabte, 14 de març del 2009

És impossible tenir els ous i els colomins

Qualsevol persona sap —sense necessitat d’haver llegit gruixuts toms de dret polític o filosofia del dret— que un partit és una agrupació de gent que intenta prendre el poder polític —o, almenys, influir en ell—, per tal d’usufructuar els avantatges de posseir-lo i afavorir els seus interessos de grup, facció o classe social. Com que la política està tan desprestigiada, molts creuen que aquests interessos són merament tangibles, oblidant que sovint es defenen també altres postulats diguem-ne més immaterials: objectius, per exemple, d’índole ètica o ideològica (en relació al sistema educatiu, al model familiar, al concepte de ciutadania, al paper de la religió en la vida social...). En definitiva, com que els partits solen reivindicar un determinat model social, aspiren a canviar o cisellar la realitat d’acord amb els seus postulats.

Quin ha de ser, a casa nostra, l’objectiu prioritari d’un partit nacionalista? Evidentment, tractar de canviar la realitat social; segons totes les enquestes, els valencians se senten majoritàriament espanyols. El nacionalisme ha d’afrontar, doncs, una comesa ben ímproba: canviar el sentiment d’adscripció nacional de nombrosos conciutadans. Es tracta, no cal dir-ho, d’un objectiu molt difícil d’assolir des d’instàncies merament cíviques, entitats culturals o plataformes ciutadanes. La vastitud del projecte exigeix l’eixamplament de la base electoral i una presència significativa a les institucions. El valencianisme ha de sortir, per tant, del cercle viciós en què roman des de fa temps: el bucle de l’escassa presència política per manca d’espai electoral, i de l’escàs espai electoral per manca de major presència política.

El Bloc, que ja havia provat de trencar aquesta situació de maneres molt distintes, ha marcat, al congrés celebrat el proppassat cap de setmana, una nova tàctica: la d’abraçar com a propis tots els valencianismes possibles. Aquesta tàctica, que explica perfectament la ponència política aprovada, té tres derivacions xocants: el Bloc adopta totes les simbologies, ofereix acollida a totes les adscripcions i propugna un model per a la societat valenciana massa confús. Pretén encabir tots els símbols —la bandera de la franja blava i la quadribarrada, l’himne de l’exposició i la moixeranga— i totes les identitats, des del regionalisme de qui es considera tan espanyol com valencià a l’independentisme catalanista, passant per les diverses formes de valencianisme —autonomista, federalista o independentista.

Els defensors d’aquestes tesis addueixen que cal adaptar-se a la realitat; els detractors, que es renuncia a canviar la realitat. La ponència marc suma en un totus revolutum tots els interessos i tots els matisos de l’espectre ideològic. «Tot és nostre» i «totes i tots cabem al Bloc», proclama el text, oblidant que el progressisme i el valencianisme que s’hi propugnen podrien tenir cabuda, perfectament, al si del PSOE (en aquest sentit, la ponència fa unes distincions entre centralisme i centralitat molt difícils d’entendre). En resum: si la sensació de no ser carn ni peix incomoda els actuals votants, el Bloc podria obtenir, en pròximes conteses, pitjors resultats electorals. «És impossible tenir els ous i els colomins», fa la dita popular.

A Xàtiva, per exemple, els electors del Bloc sabien fins ara que votaven un partit nacionalista. El seu espai electoral ha anat creixent perquè, sense mentir sobre llurs veritables intencions, els nacionalistes, en comptes de fer vexil·lologia o metafísica, s’han dedicat a llançar propostes polítiques interessants per a la ciutadania. Els xativins creien, per tant, que el Bloc, tot i ser titllat per molts de catalanista, era mereixedor de confiança. Ara, però, la formació corre el risc de ser percebuda com un partit regionalista o —pitjor encara— com una gàbia de grills. El resultat podria ser catastròfic: el vot regionalista continuaria monopolitzat pel PP i el d’altres opcions valencianistes podria anar a parar a ERPV, EUPV, PSOE... Les divergències entre grups antagònics que volen usufructuar el mateix espai polític propiciarien, per tant, l’enèsim daltabaix electoral i la consagració definitiva del bipartidisme.

(una versió més breu d’aquest article ha estat publicada a Levante-EMV, el 13/03/09)

dijous, 12 de març del 2009

Símptomes d’hipertròfia

La festa fallera i els seus aspectes col·laterals s’han hipertrofiat. L’element central, el monument faller, ha pres unes dimensions exorbitants. Em referisc tant a la seua grandària física com a la vastitud dels seus ingredients: cost econòmic, gent que en depèn, materials utilitzats.... Els esdeveniments que assoleixen proporcions tan exagerades acaben per crear una dependència difícil d’eradicar. I passa el mateix amb els altres elements col·laterals: presentacions, llibrets, il·luminació, ornaments, caus fallers, música, vestits, pólvora, espectacles, restauració... Es mouen massa diners al voltant de les falles. Hi ha gremis —el d’artistes fallers, per exemple— que viuen del fenomen; alguns en depenen exclusivament, altres fan molta caixa en període faller. Els pirotècnics, posem per cas, obtenen els màxims guanys en aquesta època de l’any. En definitiva, les falles, que en principi eren un esdeveniment de caire merament festiu i etnològic, s’han convertit en un sector econòmic de què depenen moltes famílies.

És obvi que molta gent es guanya les garrofes amb les falles. I clar, posats en aquesta tessitura —sobretot en moments de terrible crisi econòmica—, quin valent gosa tallar les ales al fenomen? (si és que n’hi ha, de valents). De les falles, tothom vol aprofitar-se. Se’n volen aprofitar els polítics —sense cap fonament, al meu parer—. Pensen que tots els fallers i totes les falleres votaran aquest o aquell partit per ser el màxim defensor de la festa. Somnien truites; només cal veure, per a comprovar-ho, com és de mordaç la sàtira fallera contra el poder establert. Podrà succeir, això sí, que unes determinades idees, majoritàries des del punt de vista sociològic, arrelen als casals. Això suscita, però, la següent pregunta: aqueixes idees arrelen primer al conjunt de la societat i després al col·lectiu faller o viceversa? No sabria dir. En qualsevol cas, qui crega que collirà més vots ensabonant fallers, va —crec jo— molt errat; al final, només en colliran aquelles propostes polítiques que interessen a l’electorat.

Sent les coses així, com és que les autoritats es mostren tan rebeques a tallar els abusos d’algunes falles? A mi sempre m’ha semblat que és una qüestió de prejudicis. A la societat valenciana, en suren molts. Un d’ells és el següent: el valencià que no s’estima ni les falles ni les bandes de música no és valencià. És la mateixa dèria que expressava Menéndez Pelayo a la seua Historia de los heterodoxos españoles, «quien no es católico no es español», aplicada als elements folklòrics de la nostra terra. I clar, als fallers i a les falles, quinta essència de la valencianitat, se’ls acaba permetent tot. Es tolera, per exemple, una ocupació exagerada dels espais públics. Des de finals de febrer, el fenomen faller s’estén com una marea per tots els carrers i les places de Xàtiva. Es tallen vies, s’obstrueixen accessos i es creen enormes caos circulatoris. S’entrebanca la mobilitat fins i tot en casos d’emergència. I la majoria silenciosa no sol dir ni piu perquè ha calat entre la gent la següent idea: qui gosa protestar no és un valencià de debò.

Tenim també aqueixa tendència tan nostra i tan generalitzada d’incomplir les lleis. Durant les festes falleres, hi ha barra lliure per a contravenir-ho tot: les normes sobre manipulació de productes pirotècnics, els límits de soroll permesos, la prohibició de subministrar begudes alcohòliques als menors o de consumir-ne a la via pública... I totes aquestes transgressions compten amb el beneplàcit o la indiferència de les nostres autoritats, que sovint són les primeres infractores. Les falles provoquen una enorme contaminació acústica: el ciutadà es veu obligat a suportar, durant tres o més setmanes, els enormes nivells de soroll provocats per balls, despertades, cercaviles, mascletades, altaveus, traques, revetlles, esclats... La contaminació també afecta l’aire; com més va més s’utilitzen, a la construcció dels monuments fallers, productes plàstics o matèries que emanen, durant la seua combustió, unes enormes fumarades. Hi ha, finalment, l’abundància de deixalles: papers, vidres, brutícia...

A poc a poc, diversos col·lectius ciutadans han anat revoltant-se contra aquesta situació. A València, per exemple, el veïnat està en peu de guerra contra algunes comissions que pretenen col·locar milers de bombetes elèctriques a les façanes dels edificis. Altres col·lectius veïnals porten anys denunciant l’absència d’insonorització dels casals. I clar, al final, les autoritats han hagut d’imposar als caus fallers les mateixes condicions que s’exigeixen als altres establiments de solaç (discoteques, sales de festa...). En general, el món faller ha acceptat, de grat o per força, aquestes disposicions. Sap que acabaran sent positives; pal·liaran els símptomes d’hipertròfia que apuntàvem a l’inici d’aquest article i eliminaran totes les adherències estranyes a la festa. Perquè s’ha de dir, en honor a la veritat, que els fallers no són culpables únics i absoluts de tots els perjudicis que s’acaben de ressenyar; sempre hi ha brètols que aprofiten la conjuntura per a sortir-se de mare. I és evident que s’haurà de combatre la incivilitat, si volem protegir els aspectes més genuïns de la festa. Les falles conserven elements etnològics i festius certament admirables. I per sort, encara hi ha comissions i altres col·lectius que lluiten per salvaguardar-los. Quedem-nos, doncs, amb aquesta idea positiva.

(publicat a Argentina 2009; llibret explicatiu de la Falla República Argentina)

dissabte, 7 de març del 2009

El vot captiu

«El que gana las elecciones coloca a un sinfín de gente. Y toda esa gente es un voto cautivo. Supone mucho poder en un ayuntamiento, en una diputación. Yo no sé la cantidad de gente que habré colocado en doce años, no lo sé. Pero entre Penveta, Hospital, Instituto de Promoción Cerámica, Escuela Taurina, la Diputación, el puerto... ni sé. Tonterías... Madre que quiere entrar en el colegio de la Consolación de Burriana... que está muy difícil... y esa señora es un voto agradecido. Por lo tanto, no hace falta que me extienda mucho más».

Carlos Fabra, president provincial del PP i president de la Diputació de Castelló

Pollastrets desemparats

Des d'aquell dia que un eixerit president de la Generalitat va llançar la famosa proclama «estamos en política para forrarnos», sempre han planat sobre el PP valencià les sospites de presumpta corrupció. Sobre les hosts del PSOE, han plogut les evidències; el suborn i la prevaricació solen tenir caràcter transversal. Sorprèn, però, que els periòdics valencians anuncien tantes detencions de càrrecs socialistes i tan poques de populars. De fet, només ha tingut cert ressò mediàtic l’empresonament de l’antic conseller Fernando Cartagena, condemnat per apropiar-se, sent alcalde d’Oriola, dels diners que li havien confiat unes mongetes de clausura.

I és que, en general, els polítics del PP tenen molta sort als tribunals. El primer afortunat fou Eduardo Zaplana, lliurat del cas Naseiro. La palma se l’enduu, però, el president de la diputació de Castelló, Carlos Fabra. A hores d’ara, les diverses acusacions que pesen contra ell, per presumptes frau fiscal, prevaricació i estafa, estan a punt de prescriure als jutjats de Nules, celebèrrims pels continus trasllats i substitucions dels jutges que porten el cas. «Fabra mai no canvia d’advocat; si el judici li va mal, canvia de jutge», diu amb sornegueria la veu popular.

Tots aquests precedents permeten aventurar que les imputacions contra Francisco Camps i Ricardo Costa quedaran en no res. De moment, cap dels dos pensa presentar la dimissió. Diferents indicis fan pensar al jutge Baltasar Garzón que els al·ludits han acceptat suborns i han finançat il·legalment el partit. Tanmateix, com que el president i el secretari general del PPCV tenen la condició d’aforats, Garzón ha hagut d’inhibir-se i traslladar el sumari al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.

Cal recordar unes declaracions de Camps dient que no trobava paraules per a definir la relació d’intimitat que l’uneix amb Juan Luis de la Rúa, president del TSJCV. Tenint present que els sumaris instruïts per Garzón solen presentar nombrosos defectes tècnics —són ben conegudes les insuficiències del magistrat— i que l’assumpte anirà, finalment, a un tribunal de composició majoritàriament conservadora, presidit per l’amic íntim de Camps —que damunt ja ha anunciat que no pensa abstenir-se—, la conclusió és òbvia: els populars se’n sortiran una vegada més. Això si, ens quedarà l’alegria d’haver-los vist, abillats de vint-i-un botó —amb pantalons i americanes de 20.000 euros—, gemegant la seua innocència com dos pollastrets desemparats.