diumenge, 31 de maig del 2009

Els fons marins

Macroworld of Bali from Alex.Be. on Vimeo.

Potència i acte

Per als grecs, moviment era tota modificació d’un objecte o cosa, modificació que també podia afectar, naturalment, la seua posició a l’espai. El terme actual més pròxim al concepte grec del moviment seria, per tant, canvi. Aristòtils defineix el moviment com el pas de la potència a l’acte, o, d’una manera més tècnica com «l’acte d’allò que està en potència, en tant que està en potència». El moviment és un acte: es una realitat que li pot sobrevenir a una cosa. Dita cosa pot no tenir el moviment en acte, com quan està en repòs (si no moc el llapis i el tinc a la meua mà, el llapis té el repòs en acte —està quiet— i el moviment en potència, ja que el puc desplaçar en qualsevol moment).

Aqueixa realitat peculiar o acte en què consisteix el moviment la té un objecte en la mesura en què encara no ha actualitzat totalment allò que pot arribar a ser, ja que tan aviat com ho haja fet ja no estarà en moviment sinó quieta. L’acte del moviment del llapis cap a la taula en què el vull deixar el té el llapis en la mesura en què encara no està a la taula ―en la mesura en què té encara la potència d’estar a la taula, en la mesura en que està en potència respecte del seu poder estar a la taula―; quan el llapis ja està a la taula, cal dir que ja està en acte i no en potència, per la qual cosa el moviment deixa de donar-se, ha finalitzat (ha finalitzat, lògicament, respecte d’aquesta característica o determinació, perquè respecte d’altra encara pot estar canviant).

Segons l’ontologia aristotèlica totes les coses que podem percebre, totes les coses sensibles (tant les naturals com les artificials) tenen l’estructura d’acte i potència, i, donat que el moviment és el pas de la potència a l’acte, totes les coses sensibles tenen el moviment com un dels trets més característics i definitoris. Tanmateix, Aristòtils distingeix diversos tipus de canvi o moviment. Està, d’una banda, el canvi substancial, quan desapareix una substància i dóna lloc a altra (com quan cremem un paper i el convertim en cendra, o quan el gla esdevé una alzina).

També està el canvi accidental, quan una substància es modifica en algun dels seus atributs o característiques però roman sent la mateixa. Aquest canvi pot ser, a la vegada, de tres classes: canvi segons la qualitat (com quan passem de joves a adults, o quan una fulla canvia de color), canvi segons la quantitat (com el guix que es desgasta amb l’ús) i canvi de lloc (com quan ens traslladem d’un lloc a altre). Precisament, aquesta distinció entre canvi substancial i canvi accidental forma part de l’actual polèmica sobre l’avortament.

Alguns teòlegs cristians, com ara Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino, consideraven substancial el canvi entre la fase embrionària i la fase fetal humana. A les nocions aristotèliques d’acte i potència, la metafísica de Tomàs d’Aquino afegeix dues de noves: la forma i la matèria. L’ànima és la forma de la matèria dels éssers vius. D’altra banda, el teòleg distingeix tres ànimes: vegetativa, sensitiva i intel·lectiva. Fins als quaranta o quaranta-sis dies, un embrió només tindria ànima vegetativa. Posteriorment, rebria l’ànima sensitiva i, a les fases de major desenvolupament (quan el fetus humà ja pot ser viable fora de l’úter matern), l’ànima intel·lectiva.

Els dos teòlegs consideren que l’avortament és un greu pecat, però només el consideren un homicidi quan afecta un fetus ja desenvolupat. Els sectors catòlics contraris a despenalitzar l’avortament afirmen que ara, en vista dels actuals coneixements sobre embriologia, Tomàs d’Aquino canviaria d’opinió. Altres, posats a fer hipòtesis, creuen que la distinció entre un ésser viu merament vegetal i un altre amb ànima intel·lectiva continua sent perfectament vàlida; un zigot només seria un ésser humà en potència, com el gla és una alzina en potència.

En qualsevol cas, independentment de les opinions contraposades sobre la metafísica tomista, caldria aclarir algunes qüestions: els no catòlics no han d’estar concernits per les creences sobre l’ànima o la noció de pecat, que només afecten els creients; les lleis estatals poden tipificar els delictes i castigar-los, però no han de ser aplicables a les transgressions morals de tipus religiós. En general, tothom rebutja l’avortament, però moltes persones entenen una cosa ben simple: que la llei no ha de considerar delinqüents ni la dona que decideix avortar dins dels terminis legals ni el metge que l’ajuda.

dilluns, 25 de maig del 2009

Nova actuació de Shap

Per novembre del 2007, vaig tenir ocasió d’escoltar i veure, al Gran Teatre de Xàtiva, una actuació del grup Shap, format per Sarah Rope, veu, Pau Cháfer, piano i teclats, i el músic gasteiztarra Àngel Celada, bateria. En aquella ocasió, comptaven amb el concurs de quatre músics convidats (dos guitarristes, un baix i una xica per als cors). Em van agradar molt. La veu de Sarah Rope em va semblar magnífica. Des de llavors tinc enllaçada la pàgina del grup a MySpace. Sobre la base del jazz, Shap ha creat un estil propi que fusiona elements molt diversos. Durant un temps, vaig buscar per València el seu disc, Now or never, sense trobar-lo. Finalment, gràcies a un amic, vaig descobrir que era senzillíssim d’adquirir a Xàtiva, en un conegut pub. També es pot comprar per correu, contra reembossament, o a través de la xarxa, baixant les cançons d’iTunes. El treball de Shap està enregistrat en uns estudis xativins, RC-Estudio, propietat de Pau Cháfer. El disseny i les fotos del CD són de Pilar Aranda. El pròxim dia 30, el grup actua novament al concert que ha organitzat Radio Xàtiva per a commemorar el setanta-cinc aniversari de l’emissora. Tindrem, per tant, oportunitat de tornar a veure les evolucions de Sarah per l’escena (sembla que ara té els cabells més llargs). També podrem escoltar els solos de piano de Pau Cháfer.



dissabte, 23 de maig del 2009

Reunió entre Montilla i Camps

Qui ha tingut el gust que tinga el disgust

Aquests dies, el debat suscitat pel projecte de llei de l’avortament és notícia de primera plana. Què en pensa la gent de Xàtiva? Doncs... hi ha divisió d’opinions, com a tot arreu. L’assumpte es comenta al carrer, al treball... El clergat xativí repeteix la consigna oficial: tot allò que és pecat ha de ser considerat un delicte. La gent assisteix bocabadada a la trifulga. Des de la trona de la Seu, per exemple, es predica una teoria força pelegrina, segons la qual la mòrula és un ésser humà amb tots els ets i uts (quan, a tot estirar, només és una persona en potència). Els rectors semblen haver oblidat aquella antiga metafísica de l’aristotelisme tomista que distingia clarament entre potència i acte. I clar: el corol·lari d’aquesta afirmació és lògic: si un embrió de tres setmanes és un ésser humà, l’avortament voluntari implica cometre un homicidi.

Veritat que és fort? I tant! Però aquesta és la teoria que defensen els grups antiavortistes més radicals, entre ells l’Església. I clar, el xativí corrent no se’n sap avenir. «Seré realment una assassina?», es demana més d’una dona, quan les circumstàncies obliguen a considerar, ni que siga remotament, la possibilitat de l’avortament. La resposta és no. A l’anterior sil·logisme, li falla la primera premissa. En tot cas, dilucidar si un embrió d’escassos dies o setmanes és un ésser humà, acabat o no, és un debat d’índole filosòfica i moral, bé que alguns vulguen remetre la qüestió a l’àmbit científic. Els científics, que també tenen diferents idees filosòfiques i morals, estan tan dividits com la resta de la societat. Per tant, el seny de la gent corrent encerta plenament en considerar que l’avortament, un mal menor, no és desitjable, però de cap manera ha de servir per a empresonar una dona, com una vulgar homicida.

I què en pensen els metges xativins? Contaré un cas real. Fa uns anys, a la dona d’un amic meu, que s’havia quedat embarassada, se li diagnosticà una greu malformació del fetus. L’afectaven, doncs, dos dels supòsits (de la màxima gravetat) contemplats a l’article 417 bis del Codi Penal, que encara regula la matèria. Aquest article diu que no serà punible l’avortament «necessari per tal d’evitar un greu perill per a la vida o la salut física o psíquica de l’embarassada» o quan «es presumisca que el fetus haurà de nàixer amb greus tares físiques o psíquiques». L’esposa del meu amic complia, a més, el requisit exigit per la norma: dictamen previ emès per un o dos especialistes distints d’aquell que haja de practicar l’avortament. Doncs bé: tot açò no serví de res. Els meus amics protagonitzaren una veritable odissea. Hagueren de pelegrinar per una munió de centres públics que es negaven a practicar l’operació.

Al Lluís Alcanyís, el cap del servei d’obstetrícia i ginecologia (no sé si encara hi haurà la presència d’aquest personatge al centre hospitalari) els amollà: «Aneu a una clínica privada. En aquesta “santa” casa, mentre jo hi siga, no es farà cap avortament». Aquest episodi no fa sinó confirmar allò que la majoria de ciutadans ja coneix: que quasi tots els ginecòlegs de la sanitat pública es neguen en rodó a practicar avortaments, adduint motius de consciència. És que són tots persones absolutament religioses? No! La qüestió és altra. En general, el metges pertanyen a les classes mitjanes acomodades o s’hi senten identificats. Certs sectors d’aquestes classes estan imbuïts d’un integrisme, en matèria de religió i costums, que l’activisme de grups i sectes com l’Opus, els “Quicos” o els Legionaris de Crist accentua cada vegada més.

Molts membres del col·lectiu mèdic són —si jutgem per les aparences— persones absolutament “paganes”, però ni ells ni l’Organització Mèdica Col·legial volen contradir públicament els valors imperants als cercles conservadors. Són partidaris de rentar els draps bruts discretament. «Qui ha tingut el gust que tinga el disgust o que se’n vaja a una clínica privada», sembla ser la consigna. Els metges de la sanitat pública no volen afrontar el refús de la societat benpensant. I si un d’ells mostra la mínima intenció de practicar avortaments, trobarà que els companys li posen tota mena de traves (restriccions a l’ús dels quiròfans, horaris ben dolents...). Se li farà la vida impossible. El govern hauria d’abordar, per tant, un assumpte previ a la llei de terminis: l’ús abusiu i, potser, il·lícit que fan de l’objecció de consciència els ginecòlegs de la sanitat pública. Mentre no s’acote aquesta objecció, les dones continuaran passant un veritable calvari.

(publicat a Levante-EMV, el 23/05/09)

dimarts, 19 de maig del 2009

Homenatge

Vaig penjar l’anterior poema de Mario Benedetti (possiblement escrit després d’expirar l’esposa del poeta), perquè el jo líric expressa molt bé la buidor de la mort i el desig de retrobament amb l’ésser estimat. La composició és, en realitat, una romança; la lletra i la música exalten aqueixa comunió final amb la natura en què creiem els qui no creiem en divinitats. Benedetti concep, des de la seua solitud, una mena de panteisme profà que potser li permet (ni que siga de forma imaginada) l’encontre anhelat. En aquest sentit, cal recordar que la poesia compleix tres funcions: lúdica, estètica (pròpies de qualsevol creació literària) i expressiva. En un poema, el jo líric tracta d’expressar els seus sentiments pregons; en això consisteix, bàsicament, la poesia. I clar, hi ha moltes persones, poc habituades a manejar sentiments, que troben cursi l’escriptura poètica. La lírica, per la circumstància acabada d’apuntar, és un gènere minoritari; no té massa lectors. Tenim la prova en un comentari fet al post anterior. Hi ha, però, poetes excepcionals que aconsegueixen de connectar amb un públic molt nombrós. Entre nosaltres, tinguérem el cas de Vicent Andrés Estellés; Mario Benedetti n’és altre. L’autor uruguaià ha publicat més de vuitanta obres de narrativa, teatre, assaig i poesia, algunes de les quals han estat traduïdes a més de vint idiomes. En assabentar-me de la seua mort, pensí que recordar el poema Estados de ánimo era una bona manera de retre-li un petit homenatge.

dilluns, 18 de maig del 2009

Estados de ánimo

A veces me siento
como un águila en el aire
(Pablo Milanés)






Unas veces me siento
como pobre colina
y otras como montaña
de cumbres repetidas.

Unas veces me siento
como un acantilado
y en otras como un cielo
azul pero lejano.

A veces uno es
manantial entre rocas
y otras veces un árbol
con las últimas hojas.
Pero hoy me siento apenas
como laguna insomne
con un embarcadero
ya sin embarcaciones
una laguna verde
inmóvil y paciente
conforme con sus algas
sus musgos y sus peces,
sereno en mi confianza
confiando en que una tarde
te acerques y te mires,
te mires al mirarme.

Mario Benedetti

diumenge, 17 de maig del 2009

Campions abans de baixar de l'autobús



...
Parafrasejant Lucrècia Borja i Bairén, jo també sóc futboler per un dia.

dimecres, 13 de maig del 2009

Antonio Vega

Ha desaparegut Antonio Vega als 51 anys d'edat, a causa d’una pneumònia severa (pel que es veu, els serveis mèdics li havien detectat també un càncer de pulmó). El cantant i guitarrista havia nascut a Madrid el 16 de desembre de 1957. Fou un dels fundadors, en 1978, de la banda Nacha Pop, amb membres d’altre grup, Uhu-Helicopter, en què militava el seu cosí Nacho. En 1980, Nacha Pop edità el seu disc de presentació, que incloïa el tema Chica de ayer. Molts seguidors afirmen que el segon LP, Buena disposición, és l’obra més interessant de la banda, però Chica de ayer esdevingué himne de la moguda madrilenya dels 80. El grup fitxà pel segell DRO, que li edità el mini LP Una décima de segundo, considerat un dels millors del pop espanyol.

El 1988, el grup se separà i Antonio començà la seua carrera en solitari, mantenint la mateixa línia de creació, però en un to més intimista, potser per l’absència musical del seu cosí Nacho García Vega. El primer disc d’aquesta etapa sortí a la llum el 1991, sota el títol No me iré mañana, una autèntica obra mestra en la qual es mesclen temes pop amb temes pròxims a l’estil de la denominada “cançó d’autor”.

El 1994 sortiria Océano de sol. Per a enregistrar-lo, Antonio Vega viatjà a Anglaterra. Phil Manzanera, guitarrista de Quiet Sun i Roxy Music, la mítica banada de Bryan Ferry, i col·laborador de Brian Eno i David Gilmour, produí el disc. Phil també havia produït per a Héroes del Silencio dos discs: Senderos de Traición, en 1990, i El Espíritu del Vino, en 1993, àlbum en què també col·laborà tocant la guitarra. Antonio Vega no quedà, però, satisfet amb el treball de Manzanera. Això no obstant, Océano de sol és un dels millors treballs de la discografia de l’autor. Hi destaquen temes com Vapor, Palabras, una segona versió més treballada d’El sitio de mi recreo i el tema que dóna títol al disc.

L’any 2004, morí Margarita del Río, companya sentimental d’Antonio i coautora d’alguns dels seus temes. Aquesta mort li provocà un estat depressiu durant el qual va compondre les cançons del disc d’homenatge 3000 noches con Marga, el seu últim treball en solitari, editat en 2005. En 2007, 19 anys després de la separació del grup, Antonio i el seu cosí Nacho decidiren reunir de nou Nacha Pop, tornar als escenaris en una gira de cinc mesos per Espanya, de juny a octubre, i col·laborar en la filmació del DVD Historia sinfónica del pop español.
---
Durant la seua carrera musical, Antonio Vega ha escrit molts temes que han acabat entrant al cançoner popular, sobretot Chica de ayer, considerada la millor cançó del pop espanyol per revistes com ara Rockdelux o l’edició espanyola de Rolling Stone. A partir d’ara, Antonio Vega estarà descansant en otro sitio de su recreo. Nosaltres guardarem la memòria de molts temes inoblidables, com ara aquest Océano de sol.









dimarts, 12 de maig del 2009

Objectius aconseguits



Des d’instàncies nacionalistes s’afirma que la Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny, alterà les regles del joc a mitjan partit. L’afirmació no deixa de tenir, efectivament, part de raó. L’article 9 de la Llei de Partits Polítics està expressament dissenyada per a deixar fora de les institucions tota l’esquerra abertzale. L’apartat 2, punt a), de l’esmentat article diu, per exemple, que seran declarats il·legals els partits polítics que vulneren «sistemáticamente las libertades y derechos fundamentales, promoviendo, justificando o exculpando los atentados contra la vida o la integridad de las personas, o la exclusión o persecución de personas».

Un enunciat com aquest sembla, a primera vista, totalment raonable. Ara bé, conté un matís força discutible: condemna l’excusa de la violència. En afirmar que les llibertats i els drets fonamentals es vulneren tant justificant la violència com exculpant-la, atribueix a “justificar” i “exculpar” dos significats distints. Per justificar entén, doncs, excusar —«al·legar a favor d'algú motius que atenuen allò de què se li fa retret, justificar-l'en», diu el diccionari—).

Que l’article penalitza actituds només refusables des del punt de vista ètic queda de manifest quan l’apartat 3 (punts a, b, c, d i f) condemna els partits que donen «apoyo político tácito al terrorismo», defensen «programas y actuaciones que fomentan una cultura de enfrentamiento y confrontación civil», posen «en sus órganos directivos o en sus listas electorales personas condenadas por delitos de terrorismo que no hayan rechazado públicamente los fines y los medios terroristas», utilitzen «símbolos, mensajes o elementos que representen o se identifiquen con el terrorismo o la violencia y con las conductas asociadas al mismo» i col·laboren habitualment amb «entidades o grupos que actúan de forma sistemática de acuerdo con una organización terrorista o violenta».

L’apartat 4 conclou afirmant que «para apreciar y valorar las actividades a que se refiere el presente artículo... se tendrán en cuenta las resoluciones, documentos y comunicados del partido, de sus órganos y de sus Grupos parlamentarios y municipales, el desarrollo de sus actos públicos y convocatorias ciudadanas, las manifestaciones, actuaciones y compromisos públicos de sus dirigentes y de los miembros de sus grupos parlamentarios y municipales, las propuestas formuladas en el seno de las instituciones o al margen de las mismas, así como las actitudes significativamente repetidas de sus afiliados o candidatos».

Des del punt de vista jurídic, és acceptable tipificar com a il·lícit penal l’excusa de la violència? No! Les excuses haurien de tenir, això sí, la reprovació moral dels demòcrates. Però és evident que la redacció de l’article 9 perseguia, per damunt de tot, proscriure el món abertzale. És —podríem dir— una norma exprés; el legislador no volia deixar cap escletxa per on pogués reeixir el conglomerat d’HB. I heus ací que, gràcies a la contumàcia de la banda terrorista ETA i als errors del seu entorn polític, el front espanyolista ha aconseguit plenament els seus objectius: ha deixat sense representació parlamentària un 10% de l’electorat basc, ha alterat la relació de forces a l’Eusko Legebiltzarra (única forma d’aconseguir la lehendakaritza) i ha col·locat els abertzales en situació de clar desavantatge de cara a un futur i hipotètic procés negociador.

El Botànic

dissabte, 9 de maig del 2009

Polítics bocamolls

Què voldrà dir, a l’argot dels brivalls, un “paper”, un papelorio, segons expressió d’un polític local? És un bitllet de deu, de cent euros? Si hem de creure les afirmacions —no desmentides— dels seus opositors, segons les quals el polític en qüestió es ficaria tots els anys a la butxaca uns 85.000 euros de l’erari públic —és a dir, uns 7.000 euros mensuals—, el “paper” deu ser el bitllet roig. Ai els bitllets roigs, verds i... morats. Quants se n’hauran obtingut, anys enrere, de tantes i tantes operacions urbanístiques amb tuf especulatiu... Quants bitllets haurà proporcionat, posem per cas, el PAI de l’antiga Papelera de San Jorge, aquell complex industrial que —ves per on— també es dedicava a fabricar paper. Aleshores, ningú no se’n recordava, del sou que guanyava un professor de secundària aguantant tots els matins un grapat d’adolescents en edat difícil. En aquell temps, qualsevol fanfarró s’atrevia a preguntar a un grup d’alumnes: «I vosaltres, per què estudieu? Jo no he llegit un llibre en ma vida i ací estic» (indicant, potser, que estava pujat en una fotracada de bitllets marrons, verds o morats).

Ara, com estem en crisi, com la bombolla immobiliària ha fet un pet d’escala planetària, els ha vingut certa por —no molta, no vagen vostès a creure— als especuladors i llurs amics instal·lats en les institucions. Durant molt de temps, s’havien refocil·lat als territoris del poder polític i econòmic. «Es té poder —confessà certa cotorra amb comandament en plaça— per a eixir a la foto, per a ser un ídol. A mi m’agrada ser important. Des que mane, els policies es quadren davant de mi». Amb una mentalitat com aquesta, la possibilitat —ni que siga remota— de quedar-se sense poder provoca certa dosi de neguit. Els exabruptes que llancen alguns polítics locals són, doncs, producte del desfici. Jo també tinc desfici.

Deia Álvaro Mutis l’altre dia: «Només els infeliços escrivim». He de reconèixer que aquesta afirmació em va deixar pensarós. A qui es referia l’autor de Maqroll el Gaviero? A tot aquell que pren una ploma, una màquina d’escriure o un ordinador? S’ha de considerar que els autors de columnes periodístiques també som infeliços? Podria ser... Tanmateix, jo sempre m’he considerat una persona totalment venturosa. Com no ho hauria de ser? Visc a Xàtiva —ciutat plena d’ecos italians i andalusins— voltat d’amics i persones que em volen. «Tan se val si sou solament idea, / fugaç imatge o bella aparició, / car, esguard il·lusionat, jo us he vist», deixà dit, durant el seu sojorn xativí, el poeta Ibn Hzam, autor de Tawq al-hamāma (El collar de la Coloma). No, gairebé no tinc motius per a ser desgraciat!

I dic gairebé perquè —ara que ho pense— done classe tots els dies a alumnes de secundària. I, sense cobrar 800 papelorios al mes, em pague jo mateix l’assegurança del cotxe, les jaquetes, els pantalons i —quan m’he de quedar a Moixent, en alguna sessió d’avaluació— el meu dinar. Hi ha, en canvi, polítics que porten cotxe oficial, xofer i mengen de franc als restaurants que tenen adjudicat el servei institucional. Si les pedres de Montsant parlaren, sabríem els dinars de polítics (des de temps de Zaplana ençà) que s’han carregat a compte de l’erari públic. «Per a quedar bé», diuen les nostres autoritats. Jo crec, però, que gastar 1.120 euros en un dinar per a companys de partit (32 euros per persona) és retratar-se per una misèria. El panorama està ple de miseriosos. Heus ací un exemple: els capitosts de menor rang, sense dret a cotxe oficial, volen que el contribuent els pague l’assegurança del vehicle privat. «És la meua eina de treball», afirmen. Clar! Deu ser que l'altra gent que treballa fora de casa el pren tots els dies per gust, per a fer turisme...

En fi, ja hauran sentit vostès les darreres notícies: servidor és membre d’un gremi que, de forma metafòrica —supose—, va a ser rematat, per penjar la foto d’un conseller boca per avall —o per dir “aleshores” i “gairebé”, perquè jo no recorde haver penjat ningú—. Doncs (“doncs”, altra expressió maleïda!)... ja està clar! L’escriptor colombià autor d’Empresas y tribulaciones de Maqroll el Gaviero devia referir-se a la infelicitat metafísica dels qui escriuen. «Els exabruptes d’un polític bocamoll són motiu suficient per a sentir-se desventurat?», es demanaran molts lectors. Desventurat metafísicament sí, perquè els amics i les persones que vull —i molts de vostès— no es mereixen aquestes sortides de to dels nostres personatges locals.

(publicat a Levante-EMV, el 09/05/09)