L’historiador britànic John Emerich Edward Dalkberg Acton, més conegut com Lord Acton, pronuncià en 1887, una frase que s’ha fet cèlebre: «El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament». Corromp sobretot la capacitat de llegir correctament la realitat. Aquests dies, han estat notícia unes fotografies de les festes que venia organitzant Silvio Berlusconi a la seua mansió de Sardenya, Villa Certosa. «No tinc por, perquè són fotos innocents. No hi ha cap escàndol en elles, bé que han violat inacceptablement la meua privadesa i han esdevingut una agressió —aquesta sí— escandalosa», ha dit. Llegeix correctament la realitat, el primer ministre italià? Les imatges —perquè vostès es facen una idea— transporten a l’antiga Roma. Sembla que l’emperador Tiberi, successor d’August, es va construir una vil·la a Capri, Villa Jovis, on es traslladà a viure permanentment. Des d’ella, va governar l’imperi fins a la seua mort. Segons l’erudit Suetoni, a l’illa, Tiberi (acompanyat del seu nebot Cal·lígula) gaudia de nombroses perversions sexuals amb els seus esclaus.
A les fotos de Villa Certosa, apareixen Berlusconi, unes joves mig despullades i un convidat (possiblement un important dignatari europeu) amb el penis erecte. Les autoritats judicials estan investigant si s’ha fet un ús inadequat dels mitjans públics (del servei d’escorta, l’avió oficial...). Berlusconi no veu, però, cap escàndol en aquest assumpte. I deu tenir raó; les enquestes diuen que no l’afectarà electoralment. Molts italians pensen que el seu cap de govern és, a més de graciós, un mascle com cal. La cosa és ben preocupant. A casa nostra, per exemple, comencen a proliferar els alumnes avantatjats de Silvio Berlusconi. Recorde ara unes declaracions que va fer, temps enrere, el batlle de la ciutat: «Els mitjans haurien de sentir-se orgullosos de tenir com alcalde un president de la Diputació». Mostrava la seua irritació amb els mitjans locals de comunicació presents en una roda de premsa celebrada a l’Ajuntament. Quan els periodistes li recordaren les crítiques de l’oposició —«els afers de la ciutat estan molt descuidats, perquè l’alcalde mai no està a Xàtiva»—, Rus agafà un bon rebot i, amb enuig gens dissimulat, soltà als periodistes: «Per a pròxims actes de Diputació, em pensaré si torne a convidar-vos».
Ahir, va garlar de nou: «Gràcies a les nostres actuacions municipals, som l’enveja de tots els pobles de la rodalia. S’ha de votar PP; si guanya Zapatero, anem a la ruïna». Ja ho dèiem al principi d'aquest article: l’excés de poder obnubila la visió de la realitat. Com Berlusconi —però a escala més reduïda—, Rus amuntega massa poder: alcalde, president de la Diputació, president provincial del seu partit, president de l’Olímpic —ai l’Olímpic!—, empresari... Això sense comptar el seu poder d’influència a les instàncies socials, empresarials i associatives (tot plegat, producte d’un clientelisme ordit pacientment). I clar, totes aquestes circumstàncies enterboleixen el seu judici crític. Jo, per exemple, he de patir constants brometes d’amics i coneguts d’altres indrets: «Eixe alcalde que teniu al vostre poble és un "fenomen"!». I tant! Ell i els seus companys de partit són tan “fenòmens” que les enquestes els auguren el triomf a les eleccions de demà diumenge.
Potser, una part substancial de l’electorat xativí tampoc no llegeix correctament la realitat. No troba que les gràcies o els abusos de poder siguen cosa punible —mentre hi haja porcions del pastís per a molta gent, clar—. Ja ho diu el refrany: «Qui té diners té tot adreç, i filla de rei si volgués». Resumint, els polítics locals i autonòmics immersos en casos de presumpta corrupció no tenen por. No troben escandaloses les seues actuacions. Esperen que les urnes els absoldran demà. Per això, la campanya electoral ha passat de puntetes pels temes que feien nosa. Tant el govern com l’oposició han oblidat assumptes espinosos com l’informe de la Unió Europea sobre l’urbanisme valencià. Els populars miren cap a altre costat —la culpa, Zapatero!— quan algú els recorda que la crisi l’ha provocada un model econòmic basat en la rajola (culpable, en fer figa, d’un fet incontestable: el País Valencià encapçala tots els índexs d’atur). En definitiva, és possible que Berlusconi i companyia llegisquen perfectament la realitat. En aqueix cas, qui hauria d’anar a l’oculista, a revisar-se la graduació de les ulleres, seria jo. Demà veurem.
A les fotos de Villa Certosa, apareixen Berlusconi, unes joves mig despullades i un convidat (possiblement un important dignatari europeu) amb el penis erecte. Les autoritats judicials estan investigant si s’ha fet un ús inadequat dels mitjans públics (del servei d’escorta, l’avió oficial...). Berlusconi no veu, però, cap escàndol en aquest assumpte. I deu tenir raó; les enquestes diuen que no l’afectarà electoralment. Molts italians pensen que el seu cap de govern és, a més de graciós, un mascle com cal. La cosa és ben preocupant. A casa nostra, per exemple, comencen a proliferar els alumnes avantatjats de Silvio Berlusconi. Recorde ara unes declaracions que va fer, temps enrere, el batlle de la ciutat: «Els mitjans haurien de sentir-se orgullosos de tenir com alcalde un president de la Diputació». Mostrava la seua irritació amb els mitjans locals de comunicació presents en una roda de premsa celebrada a l’Ajuntament. Quan els periodistes li recordaren les crítiques de l’oposició —«els afers de la ciutat estan molt descuidats, perquè l’alcalde mai no està a Xàtiva»—, Rus agafà un bon rebot i, amb enuig gens dissimulat, soltà als periodistes: «Per a pròxims actes de Diputació, em pensaré si torne a convidar-vos».
Ahir, va garlar de nou: «Gràcies a les nostres actuacions municipals, som l’enveja de tots els pobles de la rodalia. S’ha de votar PP; si guanya Zapatero, anem a la ruïna». Ja ho dèiem al principi d'aquest article: l’excés de poder obnubila la visió de la realitat. Com Berlusconi —però a escala més reduïda—, Rus amuntega massa poder: alcalde, president de la Diputació, president provincial del seu partit, president de l’Olímpic —ai l’Olímpic!—, empresari... Això sense comptar el seu poder d’influència a les instàncies socials, empresarials i associatives (tot plegat, producte d’un clientelisme ordit pacientment). I clar, totes aquestes circumstàncies enterboleixen el seu judici crític. Jo, per exemple, he de patir constants brometes d’amics i coneguts d’altres indrets: «Eixe alcalde que teniu al vostre poble és un "fenomen"!». I tant! Ell i els seus companys de partit són tan “fenòmens” que les enquestes els auguren el triomf a les eleccions de demà diumenge.
Potser, una part substancial de l’electorat xativí tampoc no llegeix correctament la realitat. No troba que les gràcies o els abusos de poder siguen cosa punible —mentre hi haja porcions del pastís per a molta gent, clar—. Ja ho diu el refrany: «Qui té diners té tot adreç, i filla de rei si volgués». Resumint, els polítics locals i autonòmics immersos en casos de presumpta corrupció no tenen por. No troben escandaloses les seues actuacions. Esperen que les urnes els absoldran demà. Per això, la campanya electoral ha passat de puntetes pels temes que feien nosa. Tant el govern com l’oposició han oblidat assumptes espinosos com l’informe de la Unió Europea sobre l’urbanisme valencià. Els populars miren cap a altre costat —la culpa, Zapatero!— quan algú els recorda que la crisi l’ha provocada un model econòmic basat en la rajola (culpable, en fer figa, d’un fet incontestable: el País Valencià encapçala tots els índexs d’atur). En definitiva, és possible que Berlusconi i companyia llegisquen perfectament la realitat. En aqueix cas, qui hauria d’anar a l’oculista, a revisar-se la graduació de les ulleres, seria jo. Demà veurem.
(publicat a Levante-EMV, el 06/06/09)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada