divendres, 14 de maig del 2010

La Lola de València

«Estem enamorats del gran líder i no ho sabíem», informa Radaurí. «No sé de què ens parles», diu Rocabuix amb cara d’interrogant. «Els periòdics porten avui unes declaracions del cap suprem: ‘Tot el país em vol d’allò més. Els quaranta-cinc milions d’habitants proclamen, des de Finisterre fins al cap de Gata, la seua estima’. Els titulars van acompanyats d’una foto del líder. Exhibeix un somriure de pedra picada», explica Radaurí, mentre gesticula i sembla dibuixar a l’aire la imatge del galant. «Això em recorda una anècdota esdevinguda durant un viatge recent a Cuba —tercereja Saniver—. Una nit, al bufet de l’hotel de Santiago, mentre esperava que una mulata guapíssima em torrés una cua de llagosta, uns llagostins i unes gambes...» Radaurí i Rocabuix interrompen el relat. «Tot això t’anava a torrar la negra?», pregunten, mentre es trenquen de riure. «Voleu callar, malpensats? —mormola Saniver—. Bé, doncs... mentre esperava que ella m’acabés de torrar les gambes, arribà el xofer de la nostra expedició i féu: ¡Qué negra más guapa! Es mi novia. I davant la cara d’incredulitat meua i de la xicota cubana, afegí: Ella no lo sabe, pero es mi novia. Doncs igual ens passa a nosaltres amb el líder; estem enamorats d'ell sense saber-ho», conclou feliç Saniver. «El cas és que, a mi, les paraules del cap em recorden molt la Lola Flores», fa Radurí amb gest burleta. «La Lola d’Espanya?», pregunten a l’uníson els seus amics. «Sí! Quan actuava a televisió, la folklòrica solia dir: España entera me quiere. Soy la Lola de España. ¡Gracias, España! Ja no us en recordeu?» Rocabuix i Saniver es miren l’un a l’altre. Al cap d’uns segons, Saniver exclama: «La Lola de València!» I tots esclaten a riure. «De què es rieu?», pregunta Eiximona, que acaba d’entrar a casa. A Radaurí li cauen les llàgrimes per les galtes. «De res, dona, de res», quequeja Saniver.