dimecres, 19 de maig del 2010

Tothom ho sap

—No comprenc les polèmiques cada volta que diem que estem en contra de l’avortament.

—Ja ho sap tothom, quant estimem els xiquets.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs ja els podrien estimar menys! Realment, el seu discurs és ple d'incoherències! I sobre el tema dels abusos, la resposta que han daont pobra i insuficient. Que no ens vinguin donant lliçons, ara!

Joanot ha dit...

Han hagut també molts casos de professors pederastes, i també Ximo Corts és professor......

Superagent Pardo ha dit...

Imagine, Joanot, que hauràs volgut fer el següent raonament: «Que hi haja rectors pederastes no vol dir que tots els rectors siguen pederastes, com tampoc vol dir que tots els professors siguen pederastes perquè uns pocs ho siguen.» Dic açò perquè mai de la vida s’ha sentit dir res de Ximo, respecte d’aquest assumpte. Si volies fer el raonament que acabe d’enunciar, hauries d’haver-te expressat millor. Si no, acabes insinuant el que no toca. En altres paraules, el teu comentari, tal i com t'ha quedat —i damunt, amagat darrere d’un pseudònim—, és d’un gust pèssim, senyor Joanot o Perico de los Palotes.

Joanot ha dit...

Has dit exactament el que estaràn diguent tots els sacerdots, bisbes o cardenals quan veuen aquestos chistes
"d'un gust pèssim" , no tenint res a veure en eixos delictes cotmesos, ni de lluny. Tú mateix has aclarat el que volia dir. Atentament, Joan més conegut pels amics com Joanot ( soc prou grandot).

Superagent Pardo ha dit...

Des de l’Església, se sol utilitzar molt aquesta coartada: «Per uns pocs, acaben pagant-ho tots.» Convindria, però, aclarir les coses. Dir que els abusadors són pocs és molt agosarat; en realitat, no hi ha xifres fiables, per la tàctica que seguia fins ara la jerarquia d’amagar el casos de pederàstia. A jutjar pels indicis, el nombre de religiosos de diferents països que han abusat de xiquets i xiquetes (i em referisc tant al maltractament físic i moral, com a l’abús sexual) podria ser molt elevat. S’ha de comptar també amb la resistència comprensible de les víctimes a fer públics llurs patiments. Però és que, a més, aquest tipus de delicte és especialment sagnant en una institució que sempre ha intentat constrènyer tothom als límits dels seus preceptes puritans, sobretot en matèria de moral sexual. Una Església que troba pecat en tot donava la sensació, fins ara, de voler aplicar la llei de l’embut, de voler fer com el mort que li diu al degollat... En fi que, amb una història tan dilatada d’inquisicions i perseguiment de tot allò que considerava desviacions “contra natura”, crida l’atenció que ara es prenga tan malament les denúncies dels abusos o els acudits. Alguns trobaran de pèssim gust aquesta vinyeta, del dibuixant italià Portos, però cal recordar que, sovint, l’humor satíric i la crítica sorneguera són les úniques armes disponibles contra la prepotència i els abusos dels poderosos.