dijous, 23 de desembre del 2010

Massa demagògia

Si vostè necessita roba, té vàries alternatives. Naturalment, primer s’ha de dilucidar quina classe de necessitat és la seua. Hi ha gent que s’ha de vestir “necessàriament” amb roba d’Armani, Gaultier o Dolce & Gabbana. Suposem que vostè només necessita roba normaleta. Se la pot comprar al mercat o al carrer Botigues. Suposem ara que vol llegir una novel·la. També pot elegir entre diferents alternatives: demanar-la prestada a la biblioteca municipal, comprar-la en una llibreria... Fa quaranta anys, amb la música s’esdevenia el mateix: si hom volia escoltar un vinil de The Beach Boys, posem per cas, podia comprar-se’l en casset, en vinil, demanar-li’l prestat a un amic i gravar-lo... Anem a ficar per últim, sense eixir dels anys setanta, un cas molt improbable: imaginem que vostè necessitava una moto i no en tenia; podia demanar-la prestada a un amic. No crec que li la deixés; «la moto i la núvia no es presta a ningú», solia dir-se.

Notem que en tots aquests exemples les opcions eren, en realitat, dues: gratar-se la butxaca o demanar prestat. Per a qui demanava i no tornava el préstec hi havia una severa reprovació social. És famosa l’excomunicació de la Universitat de Salamanca a aquells que prenien un llibre prestat i no el tornaven. Però passaren uns quants anys, va nàixer Internet, sorgiren els mitjans digitals que permeten fer una còpia exacta de qualsevol original (disc, pel·lícula, o novel·la a partir d’ara) i sorgí el personatge —no sabria dir si àcrata o comunista de nou encuny— que reivindica el dret a la descàrrega gratuïta de qualsevol contingut cultural. Pretén accedir a les creacions sense gratar-se la butxaca, pel morro! Segons aquest personatge, un compositor i un escriptor que reivindiquen els seus drets d’autor són capitalistes avariciosos que han de ser combatuts sense miraments. I fica tots els creadors al mateix sac, sense mirar pèl.



Vaja, és com si ficàrem al mateix nivell la roba que es ven al mercat i en una boutique de Versace. Hi ha qui equipara sense cap matís la literatura de consum —els bestsellers de Ken Follett, Joanne Kathleen i altres— i la producció dels escriptors més humils, els valencians o catalans per exemple, les obres dels quals tenen uns tiratges molt limitats. De fet, pocs escriptors nostres poden viure exclusivament de la producció literària; han de simultaniejar la creació amb altres activitats (la docència, el periodisme...). I no és que trobe totalment acceptable piratejar un bestseller o la producció de les majors nord-americanes que proporcionen beneficis exorbitants als intermediaris —al cap i a la fi, ningú no està obligat a comprar-se un suèter de Dolce & Gabbana; se’l pot comprar, de magnífica qualitat i marca desconeguda, al Carrer Botigues o al mercat de divendres—, però trobe francament rebutjable piratejar les produccions culturals autòctones, independents, que sovint han de lluitar contra l’escassetat de mitjans i la penúria d’ajudes econòmiques. Una cosa és robar als lladres i altra, robar als pobres.

¿Algú pensa que poden sobreviure certes activitats sense obtenir un benefici mínim? ¿Ha d’estar obligat un autor a regalar la seua producció? Alguns dels qui reivindiquen el gratis total per a les creacions culturals, estarien disposats a regalar sa casa o les seues pertinences personals? Si una persona pot deixar als seus fills en herència les seues terres o sa casa, per què no ha de poder fer el mateix, amb els seus drets d’autor, un músic o un escriptor? En conclusió: molta gent troba normals coses com traure la bitlletera per a comprar un ordinador, un cotxe, una màquina de fotografiar o qualsevol gadget superflu, però reivindica el gratis total per a un disc o un llibre. Reconec que part de la culpa d’aquesta actitud generalitzada correspon als abusos i l’avarícia de les grans corporacions i la SGAE, però tampoc no s’hauria de descartar certa herència de la picaresca. Conec molta gent que troba normal robar les tovalloles d’un hotel, un got o un cendrer d’un restaurant, una publicació d’una biblioteca o qualsevol dependència pública o privada... Hi ha, en definitiva, massa demagògia.