dimarts, 19 d’abril del 2011

The Last Supper




Ahir dilluns explicava les controvèrsies desfermades arran de certs actes celebrats —o que algú pretenia celebrar— Dijous Sant i la diada del Corpus. ¿Tenen aquests dies alguna cosa especial que atrau tothom? I tant! L’Església diu que brillem més que el Sol («Tres dijous de l’any brillen més que el Sol: Dijous Sant, el Corpus i l’Ascensió»). Hom commemora, Dijous Sant, el Darrer Sopar de Crist. La imatge resplendent de Crist Pantocràtor sostenint el Sant Grial, voltat dels apòstols, ha servit d’inspiració a múltiples artistes i gent de lletra: escultors, pintors, fotògrafs, directors de cine, novel·listes... Leonardo da Vinci, Andrea del Sarto, Joan de Joanes, Salvador Dalí, Luis Buñuel, Rafael Armengol, Dan Brown i un llarg etcètera s’han sentit atrets per l’escena en què Joan inclina lànguidament el cap mentre Crist beneeix el pa, escena que convida a practicar, metafòricament, una mena d’antropofàgia ritual.

Les modernes recreacions profanes de l’àpat sagrat, sovint envoltades d’una subtil atmosfera irònica, projecten una mirada nova al moment fundacional de l’eucaristia, al moment de la transsubstanciació del pa i el vi. Viridiana o El codi Da Vinci en són tributaris. El caire simbòlic de l’escena és inseparable del dotze, número de reminiscències astronòmiques, màgiques i mitològiques. Al nostre calendari, els mesos de l’any són dotze. La Lluna gira unes dotze vegades a l’any al voltant de la Terra, fet que ja observaren els pobles primitius. Per això, els antics astrònoms establiren els dotze signes del zodíac, perfecta divisió del cel. Encara avui, és habitual comprar ous i cerveses per dotzenes. El número dotze apareix pertot: els dotze fruits de l’Esperit Sant, les dotze tribus d’Israel, les dotze hores diürnes i les dotze nocturnes, les dotze portes de la Jerusalem celestial, els dotze fruits de l’Arbre de la Vida, els dotze germans arvals.

El dotze és el número solar por excel·lència i una constant a la cultura mediterrània. Símbol de l’orde còsmic, de la perfecció i la unitat. A la mitologia grega, els déus olímpics eren dotze: Zeus, Hera, Apol·lo, Afrodita, Atenea, Posidó, Hefest, Hermes, Ares, Artemisa, Demèter i Hestia. Les tasques d'Hèrcules van ser dotze. Dotze eren les ciutats centrals d'Etrúria. Vint-i-quatre, múltiple de dotze, són les costelles de l'ésser humà. El cristianisme també se’n fa ressò. Dotze eren els apòstols de Crist. El llenguatge simbòlic del dotze es repeteix una i altra vegada al llarg de la ruta compostel·lana, en les portades de les esglésies romàniques plenes de vestigis de creences ancestrals. Les arquivoltes i el pantocràtor simbolitzen respectivament la roda de l’any i el sol zenital. Els vint-i-quatre vells de l’Apocalipsi representen les hores del dia.

De vegades, apareixen també signes zodiacals o números cabalístics, com ara el sis (els sis dies de la creació) o el dotze (els dotze mesos de l’any). Aquests signes també estan presents als claustres, espais que simbolitzen la Jerusalem celestial. Sovint, les ales dels claustres tenen sis o dotze arcs. En definitiva, el romànic és un art carregat de simbolisme i segones lectures. L’escena del Darrer Sopar, representada en molts timpans, sembla tenir, per tant, una enorme significació. I com és un dels dies més sagrats del calendari cristià, agnòstics i ateus senten predilecció pel Dijous Sant, que ha esdevingut així diana de tota mena de transgressions —el Genarín entre elles. L’eco de les paraules «aquest pa és el meu cos, aquest vi és la meua sang» ressona, per tant, a les recreacions profanes, d’una manera distinta i provocadora. Fins i tot hi ha nombrosos artistes que han imaginat un Sant Sopar al qual només assistien dones.



dilluns, 18 d’abril del 2011

Petites controvèrsies


Des de fa uns anys, les celebracions religioses són objecte de petites controvèrsies. En 2008, la polèmica esclatà a Toledo. Aquell any, el dia del Corpus, la regidora de festes de la capital castellana, Carmen Jiménez Martín, d’Esquerra Unida, havia programat un espectacle de carrer (una mena de recreació profana) que a monsenyor Cañizares va semblar sacrílega i blasfema. (Cal recordar que el Corpus és a molts indrets —a Xàtiva, per exemple— una festivitat amb doble caràcter religiós i profà.) L’espectacle, una cavalcada que va recórrer els carrers per on passaria hores després la tradicional processó, fou titllat d’ateu i considerat un escarni i una burla intolerables a les creences de mils de ciutadans. El cardenal arquebisbe de Toledo envià una carta a l’alcalde exigint la dimissió de la regidora de festeigs.

I tanmateix, aquest tipus de celebracions compta, salvant les distàncies, amb alguns antecedents. Genarín, posem per cas, és el nom d’un famós embriac de Lleó, un personatge ben peculiar de la història local. La processó de l’Entierro de Genarín (el Genarín, de manera abreviada) és el nom amb què es coneix la desfilada, organitzada per la Cofradía de Nuestro Padre Genarín, que se celebra durant la Setmana Santa lleonesa, concretament la nit de Dijous Sant, pels carrers del Barrio Húmedo i altres indrets del nucli històric de la ciutat. Enguany, l’associació veïnal La Playa, del barri madrileny de Lavapiés, també tenia pensat de celebrar el pròxim Dijous Sant una processó cívica per a promoure l’ideari ateu. Doncs bé, no hi haurà processó.

La Delegació del Govern l’ha prohibida. L’acte ja comptava amb un informe desfavorable de l’Ajuntament de Madrid, que l’havia considerat una provocació. Els convocants tenen ara dret a recórrer la decisió davant el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que haurà de donar una resposta com més aviat millor —en un termini de 48 a 72 hores— per tractar-se d’un assumpte que afecta el dret fonamental de manifestació i reunió. Què està passant? Que augmenta la intolerància de l’Església “perseguida”. La seua jerarquia i els seus sectors més ultramuntans pensen que tota burla a la seua religió és una activitat delictiva.

Semblen haver-se contagiat de la intolerància islàmica, que dicta severes penes de mort per als blasfems. Caldria recordar, però, que vivim en un país democràtic de la Unió Europea. Als països del nostre entorn, sobre ser desconeguda durant la Setmana Santa la proliferació de capirots pels carrers, regeix un principi: respecta les persones i combat les seues idees, quan aquestes semblen equivocades. Però ara va i resulta que, segons la Delegació del Govern socialista, els catòlics poden fer processons, però els ateus no. Qualsevol dia, hom voldrà censurar també la xarxa, que va plena d’iconografia profana sobre la Setmana Santa.

dijous, 14 d’abril del 2011

Mantenir encesa la flama

En 1978, en plena etapa de transició cap a la democràcia, els ciutadans haguérem d’acceptar o rebutjar tota la Constitució en bloc. No poguérem manifestar-nos per separat sobre la forma d’estat monàrquica o republicana. Fou una de les imposicions dels hereus del franquisme en un procés que molts s’han entestat a qualificar de modèlic. Els franquistes i els monàrquics basaren la seua opció en raons com ara el fracàs de la forma republicana, la tradició secular, la utilitat del model monàrquic, el seu caràcter arbitral, el consens que podia propiciar entre els ciutadans... Totes aquestes raons —no cal dir-ho— són perfectament discutibles; també tenien tradició secular monàrquica països del nostre entorn (França, Itàlia, Alemanya...) i avui són repúbliques avançades. En realitat, la poc edificant monarquia borbònica i els seus avatars han estat el catalitzador de la tempestuosa història contemporània de les Espanyes, plena de guerres, absolutisme, ignomínia, espoli de les arques públiques, colps militars, caciquisme, discriminació, dictadures, endarreriment econòmic i social, i un llarg etcètera.



La dreta reaccionària i els defensors de la monarquia —sovint aliats— no foren en absolut aliens al fracàs de la II República (entre els partidaris de la qual també hi havia militants d’una dreta democràtica i liberal arrossegada per les circumstàncies geopolítiques imperants als inicis del segle XX). En definitiva, monarquia i burgesia enriquida —sovint ennoblida pels monarques— han anat del bracet des dels inicis del segle XIX. Jo voldria destacar, però, el vessant filosòfic inherent a la forma d’estat. Parlar d’una monarquia moderna és una entelèquia; monarquia és a modernitat com l’aladre de rella al tractor. La monarquia és inseparable de l’altar, de l’espasa i, sobretot, de l’ADN. Tenim l’exemple de la monarquia espanyola. Hom podrà argüir que tot això són qüestions simbòliques, però els símbols són molt importants. En un Estat que es proclama constitucionalment aconfessional, els ciutadans han d’aguantar que el seu cap presidisca, amb uniforme militar, tota mena de cerimònies religioses o que s’agenolle a besar l’anell del papa. I encara hi ha coses pitjors: el privilegi de ser príncep hereu per haver nascut al si de la família reial topa amb la igualtat radical dels espanyols que proclama la carta magna; la preeminència del baró sobre la dona, a l’hora d’heretar la corona, no s’avé amb el principi de no discriminació per raó de sexe, raça, extracció social, etc.

Es dirà que han perdut vigència les pragmàtiques reials que prohibien els matrimonis morganàtics, però això és tant com dir que una xica sense sang reial només podrà ser reina consort si aconsegueix de fer una “bona” boda. Ho explicaré d’una manera més clara: una filla meua mai no podrà ser —ni falta que fa— reina d’Espanya; en canvi, sí podria aspirar a ser presidenta d’una hipotètica república. No es comprèn, per tant, que les esquerres (socialistes i comunistes) hagen acceptat sense dir ni piu una forma d’Estat, la monàrquica, que descansa —ja s’ha dit abans— en fosques elucubracions de caire supersticiós o metafísic que tenen més a veure amb les gònades i les creences religioses que amb la raó. Jo continue pensant que les idees monàrquiques i socialistes són radicalment incompatibles. Possiblement, aquestes reflexions siguen indiferents per a molts ciutadans, però no està de més mantenir encesa la flama —ni que siga ben dèbil— en pro d’una república de la cultura, el progrés, la igualtat, la tolerància, el benestar i la justícia social.

dissabte, 9 d’abril del 2011

El valor del valencià

La celebració de les Trobades d’Escoles en Valencià s'ha convertit en una de les manifestacions populars més massives del nostre país. La convocatòria sol tenir un gran ressò a totes les comarques; hi participa gent de centres educatius públics i privats, gent de totes les extraccions socials i de diferents ideologies. Qüestió distinta és el preu que s’ha de pagar per aquest consens social al voltant de l’efemèride. L’aplec de la Costera, que se celebra a Moixent aquest dissabte, té com a teló de fons un paisatge si més no inquietant. La conselleria d’Educació sembla haver canviat d’actitud envers l’ensenyament en valencià. S’albiren a l’horitzó unes modificacions del desplegament reglamentari de la llei d’ús i ensenyament del valencià molt preocupants. En realitat, aquesta llei mai no s’havia acabat de desplegar, és cert. Però la creació d’una xarxa de centres suposadament plurilingües —en què la promoció de llengües estrangeres es farà a costa del valencià—, les amenaces de fer desaparèixer el programa d’incorporació progressiva del valencià i les retallades de les partides pressupostàries destinades a promoure’l presagien un futur més negre encara per a la nostra llengua. El govern valencià s’ha llevat la disfressa: vol canviar una política lingüística d’entrebancs per una altra d’autèntica paralització de l’extensió i consolidació de l’ensenyament en valencià. En altres paraules: vol passar de la mera tolerància a la bel·ligerància pura i dura. I és que no ens hem d’equivocar: la dreta centralista mai no s’ha cregut això del valencià; sempre ho ha considerat una cosa folklòrica, una peculiaritat regionalista.

Recorde, per exemple, que Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no tingué cap escrúpol de signar, en 2008, el Manifiesto por la lengua común, una proclama nacionalista radical espanyola que propugnava retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà. Oblidant que, segons els articles 3 i 4 de la llei del CVC, ha de «vetllar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians», el senyor Grisolía es va alinear amb els qui pensen que el valencià no hauria de ser vehicle prioritari de l’ensenyament i la retolació pública, ni llengua d’ús a les administracions. Les dades corroboren la mentalitat centralista de la dreta que ens governa. Només un 29% de l’alumnat valencià rep l’ensenyament en la nostra llengua. La distribució d’aquest percentatge pateix, a més, un triple desequilibri: més valencià al nord i menys al sud; més a l’escola pública i menys a la privada; més a l’educació infantil i primària, i totalment marginal als ensenyaments secundaris i universitaris. Tinc l’exemple a casa: les meues filles començaren estudiant infantil i primària en valencià, i acabaren els estudis superiors en castellà. Des del govern valencià, s’intenta inculcar la següent idea: el valencià és el passat, quelcom casolà i folklòric; l’anglès és, en canvi, la modernitat, el futur i el progrés. Els fets desmenteixen, però, la veracitat de tals proclames.

Les dades estadístiques demostren que els alumnes dels programes en valencià solen obtenir millors resultats que els matriculats en les mal anomenades línies en castellà. És més: els alumnes de PEV obtenen millors resultats en castellà i en idioma estranger. Els estudis sobre adquisició de terceres llengües demostren que l’ escolarització en programes bilingües afavoreix l’aprenentatge d’altres idiomes. Els pares ho saben i, per això, les línies PEV tenen molta demanda a les comarques valencianoparlants. En aquest sentit, trobe molt encertat el lema de les trobades d’enguany: «El valor del valencià». Però els polítics que ens governen són, en general, uns senyorets insofribles que tenen vergonya de parlar allò que consideren un patuès, una llengua de llauradors. Només volen el castellà i l’anglès, que són més “fins”. Hauríem d’aprofitar, per tant, l’ocasió que ens brinda la trobada, per a proclamar el valor del valencià. I reprenent el fil d’una al·lusió feta al principi d’aquesta columna, hauríem de calibrar molt bé el preu que estem disposats a pagar per la supervivència de la nostra llengua. Fins ara, la contemporització no ens ha servit de gran cosa. Sempre s’ha dit que tractar l’enemic amb guant de seda serveix de poc; com creu que se li té por, s’encoratja. Igual hem de fer cas a un conegut escriptor xativí i ser més combatius. Almenys ens tindrien una mica més de respecte.

(publicat a Levante-EMV, el 09/04/2011)

diumenge, 3 d’abril del 2011

Treballs polítics de risc

Durant l'acte de presentació de la candidatura socialista a l'alcaldia de Xàtiva de cara a les pròximes eleccions locals, el discurs més coherent fou, sens cap dubte, el de Xelo Angulo. La presència d’aquesta dona a la llista socialista suscita, però, alguns dubtes. Xelo treballa al Fons Valencià per la Solidaritat, dirigit actualment per gent del PP. L’alcalde ha advertit la regidora del PSOE, vàries vegades, durant el període municipal que ara acaba, que perdrà la feina si continua “rajant” en públic. Coneixent l’alcalde, ningú no pot dubtar que parla seriosament. De fet, durant els darrers mesos, la portaveu socialista en temes d’ensenyament ha estat molt callada; ja no ha fet tantes declaracions públiques ni ha criticat tant la política del PP com al principi del període. És evident que s’han de denunciar, contundentment i per damunt de tot, els mètodes absolutament mafiosos de Rus. Però també són inevitables les preguntes. ¿Què pensarà fer la candidata si el Partit Popular torna a governar en totes les institucions valencianes: estar callada quatre anys o ser valenta a risc de perdre la feina?

divendres, 1 d’abril del 2011

Tàctiques inútils

Es nota que ja ha començat —ni que siga oficiosament— la campanya electoral. I han començat també les escomeses a Alfonso Rus, la peça a batre. L’altre dia, el president de Diputació acudí a Ontinyent, a inaugurar un parc a les vores del Clariano. El col·lectiu AMO estava esperant-lo per a recriminar-li l’absència de mesures d’accessibilitat adaptades a persones amb problemes de mobilitat. Rus, fidel al seu estil, estigué sorneguer. Ara bé, la primera resposta de la comitiva oficial a les interpel·lacions dels discapacitats fou inequívoca: «Posarem un ascensor!» Podrem discutir si es parlava seriosament o en broma, però aqueixa fou la primera reacció dels polítics populars. Això no obstant, el portaveu d’AMO insistí a preguntar sobre el cost de l’ascensor. I fou llavors quan Rus amollà somrient una de les seues gracietes: «Però entonces què, heu fem o no hou fem? O agarrem cordes?» I clar, la notícia i la subsegüent indignació de les persones discapacitades han corregut pels mitjans de comunicació. El Comitè d’Entitats Representants de Persones amb Discapacitat de la Comunitat Valenciana (Cermi-CV) ha expressat la seua «extrema indignació» amb Rus per haver dit al col·lectiu d’Ontinyent que baixe al jardí acabat d’inaugurar amb cordes. No seré jo qui isca en defensa del personatge bocamoll, però s’hauria d’anar amb cura de no convertir-lo en una víctima. És evident que s’està donant una informació esbiaixada —o incompleta— de les seues paraules. A les darreres eleccions es demostrà la inutilitat de tàctiques com ara propagar converses captades subreptíciament, anònims.... La gent se sol solidaritzar amb qui considera una víctima tractada injustament. I els dirigents del PP dominen molt bé la tàctica del victimisme.

Els secrets d’antigues civilitzacions


En descobrir el primer fòssil, els estudiants del curs preparatori de paleontologia creguérem estar davant d’un estrany exemplar de trilobit, una classe d'artròpodes que van aparèixer al període cambrià inferior i prosperaren durant tot el paleozoic inferior, abans de començar llur llarg declivi cap a l'extinció. De fet, els últims trilobits desaparegueren a finals del permià, fa aproximament 250 milions d'anys. Els següents fòssils semblaven un grup d’ammonits, animals marins extints de la subclasse ammonoidea, unes peces molt interessants, perquè sovint és possible relacionar amb un període geològic determinat la capa rocosa en què apareixen. Els ammonits són parents llunyans dels calamars i les sèpies. Per al tercer fòssil, ja teníem pensat fins i tot el nom: camisia imperialis. Però llavors aparegué el vell catedràtic i ens posà de ximplets cap amunt. Ell coneixia perfectament tots els imperis anteriors a la Gran Hecatombe: assiri, inca, maia, egipci, persa, l’imperi d’Alexandre Magne, els imperis romà, mogol, otomà, espanyol, britànic, nord-americà i xinès, i la confederació global. L’ancià professor i altres col·legues seus ja traspassats havien tingut accés a la informació emmagatzemada en paper, en memòries digitals i al núvol, i sabien quins secrets s’amagaven en moltes civilitzacions desaparegudes. «Plini el Vell anomenà Ammonis cornua (banyes d'Ammon) els avantpassats de la sèpia, per la forma enroscada de la seua closca —el déu egipci Ammon era representat sovint amb banyes de boc—, però aquestes plaques rodones que heu trobat disten molt de ser animals fòssils. No veieu que es tracta de restes arqueològiques anteriors a la Gran Hecatombe?», ens interrogà sorneguer. I tots els estudiants acotàrem el cap avergonyits.