Bon any!

La vida està feta de cicles i de successos recurrents: la roda de les diades familiars i col·lectives, el cicle etern de les estacions, els rituals de la vida i la mort...  Any rere any, celebrem els aniversaris, les festes patronals, els Nadals... També els mitjans de subsistència estan sotmesos a la llei universal dels cicles. El Gènesi narra l’episodi del faraó que havia somniat amb set vaques primes que devoraven set vaques grosses. Ja saben: les vaques grosses simbolitzaven els anys d’abundància i riquesa; les primes, els anys d’escassesa, fam i pobresa. L’economia, per tant, que tampoc no escapa a les lleis de l’alternança, tendeix a comportar-se com l’oratge: després d’un anticicló, sempre arriba una borrasca. Cal fer, però, una puntualització: no elegim els nostres governants perquè es dediquen a erigir obeliscs o grans piràmides; bàsicament els elegim perquè s’apliquen a esmortir les crisis i els canvis de cicle, perquè ens eviten els ensurts. Ara bé, en la pràctica, els polítics pensen que això no es feina seua; d’això ja s’encarreguen les lleis del mercat. (Com si els mercats foren ens abstractes i no persones de carn i os.)

He estat repassant les columnes que vaig escriure a principis i finals de 2010. Sobre el temps de vaques primes que ens ha tocat de viure, trobe que ja està tot dit. Sentint ahir les declaracions de la portaveu del govern, posem per cas, veig que s’han confirmat finalment tots els pronòstics que venien fent molts analistes. El PP ja ha començat a entonar la cantilena prevista: «El PSOE ens ha enganyat. La situació és més dolenta del que deia l’anterior govern. No tindrem altre remei que aplicar mesures d’ajust extraordinàries.» Aquesta consueta no és gens casual; ja estava prevista. L’ajust pur i dur —sense cap mesura complementària de reactivació—, ens mena directament a l’abisme com ja s’ha dit fins a la sacietat. Vam escoltar, això sí, una novetat: Segons Saénz de Santamaría, els augments als diferents trams de l’IRPF són recàrrecs de solidaritat. De solidaritat? Jo creia que la solidaritat era virtut cívica de pràctica voluntària. En tot cas, la solidaritat de què parla la vicepresidenta s’hauria d’imposar prioritàriament als especuladors i als agents financers causants de la crisi que patim.

El nou govern ha decidit, però, d’imposar recàrrecs a les rendes del treball sense suprimir, paral·lelament, les nombroses bonificacions a l’impost de societats, ni la situació privilegiada de les SICAV. Altra novetat: s’augmenta l’IBI. Tots vostès recordaran les nombrosíssimes vegades que els nous governants havien acusat a l’anterior govern de pujar els impostos. Setmanes enrere, ja ho advertíem: mentre Rajoy proclamava allò de nosotros somos partidarios de bajar los impuestos, l’alcalde de Xàtiva havia provocat una pujada de l’IBI absolutament espectacular. Doncs bé, el govern ha anunciat un nou augment de l’impost. I també la congelació del salari mínim interprofessional i el sou dels funcionaris. Està clar, per tant, que la solidaritat per a sortir dels anys de vaques primes l’anem a practicar només els de sempre. Avui no és dia de revoltes. Aquesta nit toca anar a la plaça de la Seu, menjar-se els grans de raïm mentre sonen les dotze campanades i brindar amb un copa de cava. Brindar per què? Per un feliç any nou? Crec que hauríem de brindar per un 2012 menys conformista.

Jo sent contínuament —en el treball, pels carrers, a les converses familiars— expressions com aquestes: «Què li anem a fer? Era precís. Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats...» Per damunt de les nostres possibilitats? Així hauran viscut alguns. «A Déu prega qui treballa», fa la dita. Està bé conjurar els dimonis de l’infortuni i la penúria, i desitjar-nos bona sort, però hauríem de ser més combatius amb les idees dogmàtiques que ens volen embotir. El pensament únic dominant ha fet servir —amb molt d’èxit, com es veu— una estratègia política i cultural orientada a introduir valors socials que fomenten l’individualisme, la fragmentació social, el conformisme... ¿Com és possible que els ciutadans no ens revoltem contra la injustícia i els retalls socials? ¿Com és possible que els xativins, posem per cas, no ens revoltem contra les taxes d’atur o contra l’entumiment dels nostres serveis públics? Sí, ja sabem que l’atur i l’endeutament sempre actuen com a factor de submissió i desmobilització social. Però un poc d’esperit combatiu no vindria mal, la veritat. Bon any!

(publicat a Levante-EMV, el 31/12/2011)