Ja s’acosta Nadal, és a dir, el solstici d’hivern, època
d’alegria i felicitacions. Ara bé, l’alegria va per barris, com se sol dir. Fa
pocs dies, aquestes mateixes planes publicaven unes dades ben esfereïdores: des
que va començar 2011, els quatre menjadors socials de Xàtiva han repartit 20.000
menús entre gent necessitada. Pel que es veu, el deteriorament social i la pobresa
han augmentat exponencialment a casa nostra. Gent de la Consolació —grup
solidari que presidia el recentment traspassat Manuel Casesnoves— ha atès un
40% més de persones que en 2010. Segons aquesta ONG, abans només demanaven menjar
els immigrants; ara ho fan també els autòctons. Mentrestant, el nostre ajuntament gasta
220.000 euros anuals en les assistències dels regidors a plens i comissions. (La
part del lleó d’aquestes assistències —algunes, de dubtosa legalitat— se les
embutxaquen els membres del partit polític que governa la ciutat.)
La causa principal de l’empobriment que experimenta Xàtiva
és l’atur. Hi ha moltes famílies xativines amb tots els seus membres aturats. 3186
conveïns nostres no tenen feina. Dit en altres paraules: l’11% de la nostra
població busca treball. I aquest percentatge és enganyós; augmenta si es calcula
sobre la població activa —només la suma de persones ocupades i gent en edat de
treballar que busca ocupació. Al conjunt del País Valencià, la taxa d’atur és
del 24,73%, molt per damunt de la mitjana estatal. La situació xativina és
reflex de la situació global. Tots els analistes afirmen que els bens produïts
per l’economia mundial a penes suposen el 10% de tots els moviments econòmics. Per
cada dòlar que es produeix en béns i serveis, circulen als mercats financers entre
20 i 30 fruit de l’especulació. Als mercats globals s’aposta i s’especula amb tot:
amb el preu dels aliments i els béns bàsics, amb el deute de països com Grècia,
Itàlia o Espanya, o amb els efectes dels desastres naturals —ruïna i fam a les
zones més deprimides del planeta.
Vivim immersos en una enorme bombolla especulativa. La
major part dels diners és virtual: apunts comptables, pantalles d’ordinador,
targes de plàstic. Damunt, l’Estat espanyol té unes especificitats pròpies que redueixen
encara més el pes de la seua economia productiva: un sector primari feble (amb
pocs recursos miners o energètics); un sector secundari, el dels productes
manufacturats, dedicat tradicionalment a activitats en crisi (construcció,
fusta, tèxtil, calcer, joguines); siderúrgia, indústria base i producció mecànica,
minoritàries o molt supeditades a capitals externs; excessiva dependència del
turisme i l'hostaleria; bancs contaminats pel rajol; escassa incidència al PIB
de l’apartat I+D; poca inversió en serveis públics (sanitat, educació, atenció
a la dependència...); un 25% d’economia submergida...
I clar, amb aquestes dades, es comprèn fàcilment que els
governs successius no s’atreviren a punxar la bombolla immobiliària; per a l’economia
espanyola, és molt difícil crear ocupació de qualitat. (De fet, bona part dels llocs
de treball destruïts per la crisi correspon al sector de la construcció.) Les
estadístiques aporten dades ben cridaneres: el 60% de les persones que encara conserven el seu lloc de treball cobra menys de 1.100 euros bruts mensuals (en
Alacant, la millor terreta del món, el 50% dels treballadors cobra menys de
800 euros); d’altra banda, l’espanyola és l’economia europea amb major nombre
de treballadors sobretitulats (és a
dir, amb una titulació acadèmica superior a la requerida per al lloc de treball
que desenvolupen).
El subdirector del Banc d’Espanya i el president de la CEOE
han volgut, però, felicitar-nos per Nadal. «Els espanyols cobren massa; haurien
de cobrar menys», ha dit el primer. El segon ha proposat la creació de minijobs. En altres paraules: segons aquests
capitosts, unes “mesures a la xinesa” (treball inestable i salaris mitjans de 400
euros) millorarien la situació. ¿De veritat creuen que la pobresa salvarà el consum?
Si? Aleshores, els dos pròcers —que no han dit, ves per on, quins són els seus ingressos—
podrien haver afinat encara més: tornem a l’esclavitud! En fi, volia
desitjar-los bones festes, però no sé... Vist el panorama, em fa un poc de vergonya.
(publicat a Levante-EMV, el 17/12/2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada