Sumits al desconsol

Dissabte passat, a les onze de la nit, un amic em va cridar per telèfon: «Ja te n’has assabentat? Manolo Casesnoves ha mort.» Efectivament, el cor de don Manuel, el primer alcalde democràtic de Xàtiva que vam conèixer, havia deixat de funcionar. I clar, quan desapareix un personatge rellevant, arriba l’hora dels homenatges fúnebres. Els d’avui tenen, però, poc de ritual i molt de sincera desolació. Diferents veus ho han ficat de relleu: la virtut que millor definia Manuel Casesnoves era la bonhomia, potser heretada dels seus pares. Aquesta virtut li permetia de fer lliga amb tothom: amb pobres i acabalats, amb persones de dretes i persones d’esquerres, amb gent de lletra i gent rústega... La resta, el seu cristianisme progressista, les conviccions democràtiques i valencianistes, i la seua militància socialista, venia per torna.

La meua vinculació amb l’amic desaparegut s’inicià a mitjan dècada dels setanta, època en què Manolo militava al PSPV i havia adquirit una reputació de persona íntegra que l’acompanyaria tota la vida. Durant els anys anteriors a les primeres eleccions democràtiques, entre 1976 i 1978, vaig tenir la sort de compartir amb ell i amb altres amics comuns alguns moments inoblidables: la creació de l’Agrupament Democràtic de la Costera, la fundació d’Amics de la Costera... Guarde records inesborrables d’aquells moments, alguns més agradables que altres. Avui toca, però, parlar del agradables. Em vénen al cap moltes imatges: la placa que col·locàrem a la porta de l’Aljama, indret per on Jaume I va penetrar, segons la tradició, al recinte murat del castell, o la visita a Xàtiva del president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana...

Més tard, vaig ser regidor del primer ajuntament democràtic presidit per Casesnoves. El seu tarannà integrador quedà de manifest quan assignà al meu grup polític —una llista independent— la regidoria d’educació. (En posteriors períodes municipals, s’ha ficat de moda no donar ni aigua als grups opositors.) D’aquella etapa, recorde, per exemple, el nostre viatge a Vila-real, invitats per les seues autoritats locals, per tal d’assistir a la inauguració del Col·legi Públic Carles Sarthou. En fer-se més estreta la nostra amistat, vaig conèixer la seua religiositat. Manolo formava part d’un cercle de persones —entre les quals estava el també desaparegut Bernardo Garcia Ripoll— que participaven assíduament als Congressos organitzats per l’Associació de Teòlegs Joan XXIII. Eren cristians de base, practicants d’una solidaritat que suscitava admiració fins i tot entre els no creients. En realitat, el gènere més adient per a lloar gent com ells és l’hagiografia. Encara avui, Manolo continuava col·laborant en les activitats solidàries de Gent de la Consolació.

En retirar-se de la primera fila política, mantingué el seu activisme cultural i cívic. Els socis d’Amics de la Costera ens sentim especialment dolguts per la pèrdua del company. El dia 14 d'octubre, participà per última vegada en un acte nostre. Aquell dia, vam descobrir, a la plaça del Mercat, una làpida que recorda la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. (Sent alcalde, havia firmat l’edicte que restituïa al valencià el topònim castellanitzat de la nostra ciutat.) I arribats ací, què més podríem dir? Doncs, que la família i els amics —la seua dona, Fina, els seus fills, els seus néts, els seus camarades— queden sumits en el desconsol a poquets dies de Nadal. Adéu amic! Sempre et recordarem!

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2011)