dijous, 5 de gener del 2012

Repartint joguines la nit de Nadal

El costum dels regals de Nadal ve d’una tradició romana. A mitjan desembre se celebraven a Roma unes festes en honor a Saturn, al final de les quals era costum de fer obsequis als nens. En època posterior, quan el mite de Sant Nicolau encara no havia pres auge, ja existien altres tradicions, com la dels nens italians que rebien regals de la fada Befana. A Catalunya i algunes zones d’Aragó, l’encarregat de fer els regals és un soc màgic anomenat Tió o Cagatió, que es nodreix des del 8 de desembre amb pells de fruites, galetes, aigua, torrons, restes de menjar... En alguns països europeus, Sant Nicolau de Bari ha esdevingut Pare Nadal, traduït a les diverses llengües (Father Christmas, Père Noël, Babbo Natale). A terres castellanes i als països de parla hispana, la paraula francesa Noël s’ha castellanitzat en Noel.

A Catalunya, la vigília de Nadal o el dia 25 per la tarda, després del tradicional àpat familiar, es fa cagar el Tió. Seguint el costum, es canta una cançó: «Caga Tió, Tió de Nadal. No caguis arengades, que son salades. Caga torrons, que són més bons!» Aquesta i altres cançons s’entonen mentre es colpeja el Tió amb una vara. En colpejar-lo, expulsa els regals i els dolços. Als pobles d’algunes valls basques i navarreses, els regals els porta el carboner Olentzero i també uns follets de barba blanca, botes altes i barret d’ermini. En certes zones del centre de Galícia se sent la llegenda de l’Apalpador, que arribava el dia de Nadal a palpar les panxes dels nens, deixant castanyes als més prims, perquè engreixaren, i carbó als millor alimentats, perquè escalfaren la casa. Amb el temps, però, la fama dels prodigis fets per Sant Nicolau de Bari s’estengué pertot. Així que el sant barbut acabà reemplaçant, a molts indrets, els personatges d’origen pagà. Al País Valencià, continuen portant regals els Reis d’Orient.


Des de fa temps, hi ha controvèrsia sobre el Pare Noel. Alguns cristians afirmen que aquesta figura menysprea els orígens religiosos i el propòsit de Nadal. L’abat de Xàtiva, per exemple, aconsella als seus feligresos que pengen una imatge del Jesuset als balcons de casa. Molts crítics denuncien la mentida elaborada de Santa Claus i la falta d’ètica dels pares que indueixen els fills a creure en la seua existència. Altres, finalment, s'oposen a Santa Claus per considerar-lo símbol del consumisme nadalenc i una intromissió nord-americana a les pròpies tradicions nacionals nadalenques. La gent no sembla, però, fer cas d’aquestes polèmiques. La poderosa influència dels mitjans de comunicació i de les empreses comercials és molt difícil de contrarestar. D’altra banda, també serien mentides molt elaborades el naixement de Jesús el 25 de desembre o l’arribada del tres Reis d’Orient, Melcior, Gaspar i Baltasar, el dia 6 de gener.

En realitat, aquestes celebracions són un comboi per a grans i menuts. Una professora de Psicologia de la Universitat d’Austin, Jacqueline Woolley, contradiu la creença segons la qual Santa Claus o els Reis d’Orient demostren la credulitat infantil; en tot cas, demostren que els xiquets creuen allò que els diuen els pares i és corroborat per la societat. D'acord amb Woolley: «Els adults, en què els nens confien a l’hora d’adquirir informació fidel sobre el món, presenten Santa Claus. Després, la seua existència és confirmada per amics, llibres, televisió i pel·lícules. També és validada per proves concretes: les galetes mig menjades i les botelles de llet buides al peu de l'arbre, el matí de Nadal. En altres paraules: els nens fan un gran treball per tal d’avaluar Santa Claus científicament. Els adults fan un gran treball enganyant-los.» Cap xiquet, però, se sent especialment traumatitzat en descobrir la veritat. Sent que ha abandonat la primera infància i ha entrat en una etapa més madura, la segona infància, època d’anar fent nous descobriments.