dissabte, 11 de febrer del 2012

Article de luxe

No és cap misteri que els mitjans de comunicació travessen una situació força delicada. Els seus problemes són anteriors a la crisi econòmica, però s’han agreujat amb aquesta. La premsa escrita, posem per cas, ha d’afrontar la competència ferotge d’Internet. Abans, les persones que volien vendre un vehicle de segona mà o un habitatge es comunicaven amb els potencials compradors a través de les pàgines d’anuncis per paraules. Ara, aquestes operacions de compravenda s’anuncien en portals especialitzats d’Internet. Conseqüències? Els anuncis per paraules són a punt de desaparèixer —només sobreviu, i no sabem per quant de temps, la secció de contactes. Les pàgines salmó, dedicades a la informació econòmica, també han minvat ostensiblement. I clar, milers de periodistes van engreixant les llistes de l’atur.

A la Costera tenim bons exemples. Ràdio Xàtiva, propietat de PRISA, que pertany a la seua vegada a Liberty, un hedge fund que controla el 57,7% de les accions del holding i agrupa més de 70 grans inversors (Taurus, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan i els bancs Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank i Morgan Stanley entre d’altres) està posant al carrer, de manera gradual, els seus treballadors —alguns, bons amics meus. Als drames personals i humans que provoquen aquests comiats, cal afegir la pèrdua de qualitat democràtica que experimenta la nostra convivència. La SER ha retallat dràsticament la programació local. I encara podria reduir-la més. Es remoreja que la pròxima víctima podria ser l’espai esportiu de les vesprades. I clar, donat cas que es confirmaren aquests vaticinis, el temps de desconnexió per a programació local quedaria reduït a uns noranta minuts diaris, és a dir, al mínim imprescindible per a continuar captant publicitat en la nostra ciutat.

Està clar que els habitants de Xàtiva i les poblacions veïnes tindran menys accés a la informació local i comarcal. L’aspecte més negatiu de l’assumpte és, però, la pèrdua de llibertat d’expressió (al cap i a la fi, la informació en temps real és cada vegada més abundant a la xarxa). L’opinió lliurement expressada pels ciutadans molesta moltíssim als governants, sobretot en període electoral. Algun dia s’escriurà la història de les contínues pressions fetes als mitjans locals que es neguen a tancar les petites escletxes de llibertat. Més d’una vegada ha estat en perill, per exemple, l’espai A quien corresponda. (El dia que desaparega, correrà a doll el cava, n’estic segur.) I clar, en tals circumstàncies, ¿qui gosaria criticar els treballadors dels mitjans de comunicació per lliurar-se a l’autocensura? Perilla el seu lloc de treball!

Diran vostès que tothom es troba en les mateixes circumstàncies. De fet, la por està fent estralls entre els assalariats. Quan només hi havia quatre milions i escaig d’aturats, el PP, que en parlava de cinc des de l’oposició, animava els treballadors a fer una vaga general. Ara, tot i aproximar-nos a la xifra rècord de sis milions, les persones que conserven una ocupació no gosen moure’s; el temor a perdre-la les paralitza. L’alarma s’ha estès fins i tot als treballadors públics. Fins ara, els funcionaris amb oposicions aprovades tenien feina assegurada. Però les autoritats europees han exigit a Grècia l’acomiadament immediat de 15.000 funcionaris —150.000 fins a 2015. «Quan veges la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar», fa la dita.

En fi, done gràcies per conservar la meua plaça de professor de Secundària. És la garantia de poder expressar les meues opinions sense patir represàlies. (Conec persones que han perdut el treball per exterioritzar les seues idees o les seues preferències polítiques.) I també agraïsc l’oportunitat de poder dirigir-me a vostès cada quinze dies. Tal i com estan les coses, una columna d’opinió porta camí de convertir-se en article de luxe.

(publicat a Levante-EMV, l'11/02/2012)