Un descans li aniria bé

A principis de setmana, va aparèixer en un mitjà de comunicació una nota cridanera. Pel que sembla, l’alcalde de Xàtiva, tan bocamoll com sempre, s’havia esplaiat a gust durant un sopar al restaurant La Isla de Sevilla. Mentre escric aquestes línies, no consta que l’edil haja desmentit aquella nota. No sé, em fa l’efecte que Rus està perdent facultats. Ell, que sempre ha estat tan llest, hauria de saber coses elementals: s’ha de tenir precaució amb allò que es diu davant dels íntims. En política no hi ha amics. Un dels més pròxims pot ser un Judes disposat a retirar-te el seient, per tal d’ocupar-lo ràpidament quan caigues a terra. D’altra banda, també és sabut que les parets senten. I què van sentir les parets, o la delegació manxega asseguda a la taula del costat, durant el sopar congressual de Sevilla? Doncs, gracietes de l’alcalde! Coneixent-lo, no costa d’imaginar l’escena sevillana: acudits sobre Marianico el Corto, rialles, expressions masclistes dedicades a la senyora Cospedal, alegria i aplaudiments de la claca...

En fi, certes facècies no són gens originals; fa dos o tres anys, l’alcalde de Valladolid, Francisco Javier León —que un cosí meu castellà anomena irònicament el Fiera— va dedicar aquesta perla a la ministra Leire Pajín: Cada vez que le veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a contar. Totes les expressions denigradores són igualment rebutjables, però crida l’atenció que les bromes del nostre edil anaren dedicades a dirigents del seu propi partit. És evident que no mesurà bé les seues paraules, ni el seu to de veu. Què li passa al nostre campió de la ubiqüitat? Doncs, que està molt desficiós! Des que Camps va presentar la dimissió, el nostre edil se sent bandejat. Com que els polítics solen tenir un concepte molt elevat de si mateixos, Rus ja es creia president in pectore de la Generalitat Valenciana —ja se sap, la caritat ben entesa. Si Berlusconi havia estat primer ministre d’Itàlia, per què no podia ser Rus president de la Generalitat?

Per això, quan s’assabentà per la premsa —segons va explicar ell mateix— que el nou cap de govern era Alberto Fabra, l’edil xativí agafà un bon rebot. I des del dia de la infausta notícia, no ha deixat de participar en les bandositats desfermades entre campsistes i fabristes. Bé que s’afanyà a jurar fidelitat al nou president, l’alcalde s’ha alineat amb els nostàlgics de Camps. Total: el nostre prohom ja no sembla llegir correctament la realitat. Ha perdut olfacte. Oblida coses que no se li escapen ni al més ximple: la direcció nacional del PP recolza inequívocament el nou president de la Generalitat; la gent del carrer Gènova està farta del sainet valencià. Fer broma de la senyora Cospedal, la persona que controla l’aparell del partit, denota inconsciència o temeritat. Tots recordaran com va destituir Ricardo Costa de manera fulminant. Per molt que Rus haja negat els fets en privat, l’incident de Sevilla podria costar-li algun càrrec.

Tampoc no passaria res. En col·lecciona massa: alcalde, president de la diputació, president provincial del partit, diputat autonòmic, president de l’Olímpic... Ja no sap on acudir! Entre unes coses i altres, no para en torreta. «Qui toca campanes no pot anar a sa processó», resa el refrany mallorquí. L’alcalde a penes posa els peus en l’ajuntament. Qualsevol diria que passa dels afers quotidians. (Com ha petat el sector immobiliari...) Ara bé, ni baixa del trampolí local, ni vol delegar en ningú les seues responsabilitats municipals. Vaig a brindar des d’ací una idea: es podrien organitzar unes rogatives a Sant Judes Tadeu, patró de les causes perdudes. «Sant Judes, meneja-li la cadira a Rus.» Qui no prova no té nora. Igual s’esdevé el miracle. L’alcalde ho agrairia. Estar tan pluriempleat deu ser molt penós. Un descans li aniria bé.

(publicat a Levante-EMV, el 25/02/2012)