dissabte, 21 d’abril del 2012

Lliçons de llengua

Que els polítics solen adulterar el llenguatge és cosa sabuda. Aquests dies, però, l’eclosió d’eufemismes i habilitacions lèxiques és especialment esplendorosa. Es podrien citar molts exemples. Comencem pel mot reformisme. Sempre s’havia entès que reformisme era aquella actitud política segons la qual la transformació d'un règim o un sistema socioeconòmic podia realitzar-se dins el marc de les institucions, sense recórrer a la revolució. A partir d’ara, reforma sembla ser sinònim de retall (retall de drets, de sous, de despeses públiques...). Existeix una variant més elaborada del terme: reforma estructural. En diverses intervencions públiques, Rajoy ha dit: «Nosaltres no fem retalls, fem reformes estructurals.» A base de repetir constantment la cobla (cal fer reformes, som un govern reformista, els mercats ens exigeixen reformes, les reformes ens permetran sortir de la crisi), acabarà consolidant-se el nou significat del mot. Altre vocable molt freqüent a la neollengua dels polítics és el verb flexibilitzar —segons el diccionari, fer flexible. (Flexible és allò que fàcilment pot doblar-se o corbar-se sense rompre’s. El terme s’aplica també a aquell que és procliu a cedir, a acomodar-se, a la influència dels altres, a les circumstàncies...) En neollengua, flexibilitzar és sinònim d’abaratir. Per això, en comptes de dir «cal abaratir el comiat», la patronal i el govern diuen «cal flexibilitzar el mercat laboral». La paraula comiat està proscrita del llenguatge polític. L’altre dia, el ministre Juan Ignacio Wert afirmava de manera insistent que no es pot parlar de comiats provocats per les reformes en Educació. «En tot cas, s’haurà de parlar de no renovació de contractes», afirmava. Aquest ministre és, ja es veu, una autèntica mina per als buscadors de noves paraules.


De vegades, els governants habiliten frases senceres. «Anem a demanar als ciutadans un esforç de solidaritat» equival a dir: «No els queda més remei que aguantar-se.» Però sens cap dubte, el rei de la neollengua és el mot copagamentcopago en castellà. Aquesta paraula no existeix en el nostre diccionari. Com s'ha format pel procediment de derivació —afegint el prefix co- al mot pagament—, podem fer ús de l’analogia. Al diccionari, trobem paraules com cooperar, coeducar, coetani, coincidènciacoexistir... Està clar que el prefix co- significa “juntament amb”, “alhora” (actuar juntament amb altres persones, educar-se junts xiquets i xiquetes, etc). Copagar hauria de significar, per tant, pagar una cosa entre vàries persones, a escot. Doncs, no. En neollengua, significa que la mateixa persona ha de pagar més d’una vegada per un mateix concepte. El copagament sanitari, posem per cas, és en realitat un repagament, o un recontrarepagament; els ciutadans abonen la despesa farmacèutica per tres vies distintes: imposts, cotitzacions a la Seguretat Social i desembors directe en el moment d’endur-se a casa l’antihistamínic o els antibiòtics. Però ja se sap que els mots començats per re- sonen molt mal: recàrrec —pagar la quantitat que es deu i, damunt, una multa—, refotut —fotut per partida doble—, recaure —caure dues vegades—, recollons... Els polítics prefereixen el terme copagament, que és una paraula més fina. Hi ha qui troba efectes beneficiosos al copagament: pot dissuadir d’adquirir medicaments sense trellat ni forrellat. És possible. Però no ens deixem embolicar. Anomenem les coses pel seu nom: repagament —repago, si parla vostè en castellà.

I acabarem parlant dels nostres vells. És possible que avui veja vostè pels carrers de Xàtiva una munió d’avis i àvies dependents. Són persones octogenàries o nonagenàries que caminen del bracet d’un ajudant o van en cadira de rodes. Unes estan acompanyades de familiars (un fill, una filla, el marit), altres d’una dona hispanoamericana o búlgara. Moltes d’aquestes persones majors són víctimes del recontrarepagament: després d’haver cotitzat tota la vida, han de pagar el sou i la seguretat social a l’acompanyant estranger —al País Valencià, la Llei de Dependència és paper mullat. A partir d’ara, hauran de pagar també el 10% dels productes farmacèutics. En alguns casos, els fills se’n fan càrrec, perquè la pensió dels pares és ínfima. Els dissabtes pel matí, l’Albereda de Xàtiva és punt de cita de molts avis. La Generalitat Valenciana els acaba de dir que «ara toca arrimar el muscle», altra expressió freqüent a la neollengua. Més o menys ve a significar açò: «Ara toca fotre’s.»
(publicat a Levante-EMV, el 21/04/2012)