Un panorama depriment

El passat divendres, els portantveus governamentals van despatxar la vaga i les mobilitzacions massives del dia anterior amb declaracions de quinze segons. El seguimiento minoritario de la huelga demuestra que una mayoría de ciudadanos está conforme con las reformas del gobierno; vamos a seguir, por tanto, con nuestros planes, declarà la senyora Paula Sánchez de León. En realitat, el PP ja tenia descomptada i amortitzada la vaga del dijous. Caldria recordar unes declaracions de María Dolores de Cospedal fetes abans de les darreres eleccions generals: Tras la victoria del PP, habrá protestas en las calles. O altres de Rajoy en Europa: La reforma laboral me costará una huelga general. Com algú deia en altre blog, «el quilo de manifestació [i de vaga, podríem afegir] s’ha abaratit molt. Per això, ni les manifestacions en què participen milions de persones semblen alterar el pols del govern de torn».

L’endemà del dia 29, la ministra de treball va dir allò que ja sabíem que diria: «La vaga ha tingut un seguiment molt escàs. Els manifestants han estat quatre gats enfront d’uns quants milions de persones que han optat per romandre a casa [el partit del sofà]. Aquest govern només pensa en els cinc milions d’aturats. Les vagues no creen llocs de treball. Estem oberts a la negociació. El nucli de la reforma és intocable...» Ni la patronal ni el govern s’escaroten massa quan hi ha vaga general; es queden tan tranquils. El ministre Luis de Guindos ha arribat a dir que la vaga ja no té sentit en el segle XXI. En realitat, els governs conservadors se saben de memòria les lliçons de Margaret Thatcher. Des que la primera ministra britànica derrotà els sindicats a la dècada dels vuitanta, les vagues han perdut molta efectivitat. Sota el mandat de la Dama de Ferro, quasi totes les vagues acabaren en fracàs. Thatcher destruí la influència dels sindicats en les polítiques laborals i econòmiques del seu país.

En 1984, el Sindicat Nacional de Miners (NUM en les seues sigles angleses) havia declarat una vaga de rebuig al tancament de nombroses explotacions i el comiat de milers de treballadors. Thatcher refusà de reunir-se a negociar amb el NUM. En unes declaracions cèlebres es va referir a la vaga en aquests termes: «Haguérem de lluitar contra l’enemic exterior en les Malvines, però sempre hem de posar-nos a cobert de l’enemic interior, molt més perillós, difícil de batre i nociu per a la llibertat.» Després d’un any de vaga, el Sindicat Nacional de Miners alçà la protesta sense haver aconseguit cap acord amb el govern. Aquest tancà vint-i-cinc pous. En 1992, ja eren un total de noranta-set les explotacions tancades. La resta foren privatitzades en 1994. Les polítiques de Margaret Thatcher tingueren moltes conseqüències en l’estructura industrial del Regne Unit. Provocaren una gran pèrdua de llocs de treball.

La primera ministra també destruí el sector naval, en privatitzar el monopoli estatal de les drassanes. Des d’aquells fets, tots els governs britànics, tant laboristes com conservadors, han seguit —amb diferències només de matís— el solc marcat pel thatcherisme. La caiguda del mur de Berlín, la victòria de Thatcher sobre el moviment sindical i les polítiques econòmiques de Ronald Reagan conformaren el panorama polític i econòmic que coneixem ara. I des de llavors, l’esquerra democràtica ha estat incapaç d’elaborar una alternativa viable. El capitalisme no té, a hores d’ara, enemics de consideració. Correm el risc, per tant, de retrocedir al segle XIX.