La cova d’Alí Babà

A poc a poc, van desapareixent les caixes d’estalvis. Moltes d’elles havien estat fundades a finals del segle XVIII. En 1878, posem per cas, la Real Sociedad Económica de Amigos del País va fundar la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, que més endavant acabaria dient-se Bancaixa. Molts xativins ho ignoren, però la nostra ciutat també tingué una entitat de crèdit, la Caja de Ahorros de Játiva, que acabà absorbida per la Caixa d’Estalvis de València en 1943. La seu de l’entitat xativina era un magnífic immoble historicista enderrocat a les darreries dels anys seixanta. S’alçava a la Plaça de la Bassa. Fou substituït per l’edifici d’estil indefinible que alberga l’actual Bankia. (Ja es veu que els amors de l’entitat i el rajol són antics.) Durant anys, les caixes tingueren una natura jurídica especial; eren fundacions obligades per llei a crear riquesa a la zona d’implantació. Canalitzaven l'estalvi popular i finançaven famílies i petites o mitjanes empreses. Una part del seus guanys engrossia les obres socials, que atenien la demanda cívica en aspectes com atenció a minusvàlids, activitats culturals, conservació del patrimoni...

Aquest caràcter social i assistencial afavoria la captació de clientela entre els petits estalviadors. Era tota una tradició obrir-los una llibreta als nens acabats de nàixer. (A mi, per exemple, els meus pares me’n van obrir una.) Encara avui, moltíssims assalariats i pensionistes cobren les mensualitats a través de l’antiga Caixa d’Estalvis. Els petits dipositants i els titulars de llibretes continuen sent, per tant, multitud. Jo vaig trencar amb l’entitat a finals dels setanta. Com que m’havien destinat, en aprovar les oposicions, a un poble de les comarques tarragonines, vaig haver d’obrir un compte a la Caixa d’Estalvis de Tarragona. En aquell temps, les caixes estaven federades. Això em permetia d’ordenar a l’entitat tarragonina, des de qualsevol oficina de la Caixa d’Estalvis de València, operacions de reintegrament o ingrés, quan venia de vacances a Xàtiva. Els problemes començaren en tornar definitivament a casa. Vaig acudir a l’oficina de la Plaça de la Bassa per tal que em gestionaren la cancel·lació del compte forà i m’ingressaren el saldo al compte autòcton. Un empleat em va perdre la llibreta de la caixa catalana.

Passava el temps i les gestions per a solucionar el problema no avançaven. Un dia, l’empleat en qüestió, en veure’m entrar a la sucursal, vociferà: «Altra vegada el f... de Ximo, a donar faena.» Tots els clients es giraren per a conèixer el destinatari de tan “afectuós” salut. L’empleat volgué disculpar-se: «Home, Ximo, no t’ho prengues malament. Era una broma.» Naturalment, vaig retirar de l’entitat tots els meus estalvis i mai no se m’ha passat pel cap de tornar a fer-me’n client. I vaig haver de viatjar a posta a Tarragona per a desfer l’embolic causat per la magnífica Caixa d’Estalvis de València. A partir de llavors, vaig contemplar des de lluny les peripècies per què travessava la institució: José Luis Olivas, expresident de la Generalitat, que havia canviat la llei de caixes, per a controlar-les millor, fou nomenat president de Bancaixa, que esdevingué un calaix sense fons en què clavava mà el govern valencià cada vegada que necessitava diners per a Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Ciutat de la Llum...

En esclatar la bombolla immobiliària, Bancaixa acabà més foradada que un formatge suís. Es quedà atrapada, per exemple, als concursos de creditors de Martinsa-Fadesa, Colonial, Llanera... Quan el tema sortia a conversa, durant les estades a casa els meus pares, jo sempre deia: «Aneu amb compte. Bancaixa és un perill.» En fi, els caps de l’actual Bankia —sorgida en ajuntar-se la fam i les ganes de menjar— han actuat com autèntics roders; ordenaren enredar molts petits dipositants, que adquiriren accions del nou banc fiant-se de les explicacions de la caixa de tota la vida. (Als mercats majoristes, ben informats de la situació, a penes se’n van vendre.) Els empleats, seguint ordes de la direcció, embotiren participacions preferents a gent que no tenia ni idea d’allò que estava comprant. Arribaren a vendre-les a xiquets —confonent els pares, que només volien obrir-los una llibreta—, a gent major o discapacitada, a cecs que havien de posar l’empremta dactilar al contracte. La cova d’Alí Babà seria el nom que millor escauria a Bankia, l’entitat que serà rescatada per la Unió Europea. Ja veurem a quin preu.

(publicat a Levante-EMV, el 30/06/2012)