Negoci ruïnós

La veritat, jo deixaria caure Bankia. En pura teoria capitalista, quan una empresa entra en fallida, les pèrdues han de ser assumides pels seus accionistes i els seus creditors. Els petits dipositants no tenen res a témer; el Fons de Garantia de Dipòsits assegura 100.000 euros per entitat i dipositant, sense importar el nombre i la classe de dipòsits en què es figure com a titular. Quant a dipositants de quantitats més elevades, ja no en deu quedar cap; l’estampida experimentada per Bankia ha suposat la retirada per part dels clients, durant els últims dies, de més de trenta mil milions d’euros. El govern —i l’oposició socialista, tot s’ha de dir— afirma que no es pot deixar caure Bankia perquè és una entitat sistèmica (si s’afonés, arrossegaria el sistema). ¿Sistèmica? Aquells que tingueren la idea d’ajuntar dues grans pomes podrides i els polítics populars de Madrid i València són els responsables d’haver creat un monstre sistèmic. ¡A la merda! No estaria mal que s’enfonsés el sistema (capitalista). Es podrà argüir que la fallida llançaria molts treballadors al carrer. En aquest sentit, cal recordar que els diners públics utilitzats fins ara per a sanejar les institucions creditícies ja han significat un augment del dèficit públic, un retall de vint mil milions d’euros en sanitat i educació, i el comiat de molts treballadors. També convé considerar l’enorme quantitat de recomanats i militants del PP, generosament remunerats, que han estat col·locats en Bankia. (Tant de bo siguen els primers que vagen al carrer, quan la Unió Europea demane reducció d’oficines i personal.) Hauríem de recordar, per últim, tots aqueixos empleats de Bankia que han arribat a enganyar, sense cap escrúpol, per tal de conservar el seu lloc de treball, una llarga llista de víctimes: jubilats i persones sense coneixements financers que només volien una imposició a termini, petits impositors que han perdut els estalvis de tota la vida (algun empleat ha embolicat fins i tot pares, germans, tietes...). Als caps de Bankia tampoc no els tremola el pols alhora d’executar hipoteques i fer desnonaments. De veritat, no trobe raons de pes per a salvar Bankia. ¡Que se’n vaja a fer punyetes! Ningú no sap encara l’abast real de les condicions que imposarà la Unió Europea en canvi de rescatar el sistema financer espanyol. Damunt, si finalment s’arriba a sanejar, Bankia serà privatitzada —ja se sap, socialització de pèrdues i privatització de guanys. Llavors, esdevindrà la “caixa” més gran —desbancant les supervivents autòctones— i la tercera entitat financera de l’Estat. Al País Valencià monopolitzarà, aprofitant l’anterior xarxa de sucursals de Bancaixa, tota la política creditícia. I ho farà sense control de cap institució valenciana; les seues operacions seran dirigides des de Madrid. Es tracta d’un sobrepreu que haurem de pagar per reflotar el monstre que ha precipitat un rescat encobert per part de la Unió Europea. Si els contribuents de Catalunya, Balears i País Valencià arribàrem a posar diners en l’operació, el negoci seria directament ruïnós. Se’ns podria aplicar la dita: «¡Cornut i pagar el beure!» A tot açò, cap responsable no ha desfilat encara pels tribunals. Ja dic: jo deixaria caure Bankia.