diumenge, 11 de novembre del 2012

¿Es usted catalana?

En una entrada anterior, al·ludia als meus freqüents viatges per terres ibèriques. Aquests viatges m’han permès de comprovar el desdeny que senten molts espanyols envers els catalans. Aquests sentiments són particularment evidents a terres castellanes (Castella és la veritable matriu de la nació espanyola), però també sovintegen en altres indrets assimilats. La meua condició de valencià m’ha proporcionat un punt de vista privilegiat sobre l’assumpte; quan em senten parlar, les gents de Lugo, Palència, Oviedo, Ciutat Reial o Alcalà em solen confondre amb un català. Durant el temps que dura l’equívoc, experimente en carn pròpia les mateixes actituds fastigoses que hauran patit milers de catalans. Els espanyols castellans, gallecs, aragonesos o extremenys sempre acaben fent la pregunta:

¿Es usted catalán, verdad?
No. Soy valenciano —conteste jo.
Ah, valenciano...

A partir de llavors, desapareixen les inhibicions i emergeixen els sentiments anticatalans de manera espontània. L’últim exemple s’esdevingué aquest estiu a Galícia. La meua dona i jo recorríem un tram del camí de Sant Jaume. Vam fer tres nits a la vila de Samos. En aquest indret hi ha el magnífic monestir benedictí de Sant Julià. Com és natural, vam voler visitar el conjunt monumental. A la porteria, hi havia un monjo xerraire i "graciós", el germà Agustín, revestit de la suficiència que proporciona ser amo de claus i vigilar l’accés a un recinte venerable. La meua dona va comprar els dos tiquets. A l’entrada, una guia ens els va prendre. Nosaltres volíem conservar-los com a record de la visita. La xica ens digué que podíem demanar-ne un quan finalitzés el recorregut. (Imagine que la major part de tiquets requisats serà objecte de revenda a nous visitants.) En fi, quan finalitzà la passejada pel monestir, Carme, la meua dona, es dirigí al frare porter i li demanà els tiquets de record. Llavors el monjo va inquirir:

¿Es usted catalana, verdad?
No. Soy valenciana —contestà la meua dona—. ¿Por qué me lo pregunta?
Es que aquí vienen muchas catalanas. Y siempre quieren llevarse algo tangible a cambio del precio de la visita —va dir el frare mentre reia la seua gracieta.