Constitució fossilitzada

Ahir se celebrà el trenta-quatre aniversari de la Constitució de 1978. La majoria dels partits polítics són del parer que hauria de reformar-se. Les forces polítiques discrepen, però, sobre l’abast i el sentit de la reforma: el PP pensa que hi ha prou amb canviar el mecanisme successori de la corona, per a eliminar els últims vestigis de la llei sàlica; altres partits, en canvi, voldrien unes reformes més profundes del text constitucional, perquè dues crisis, l’econòmica i la política, han tingut l’efecte d’agreujar el deteriorament de les institucions. La crisi econòmica ha convertit en paper mullat preceptes substancials de la Constitució, sobretot aquells que defineixen Espanya com un estat social. Quant als símptomes de la crisi política, que ve covant-se des de fa temps, són evidents: corrupció generalitzada, hipertròfia dels aparells partidistes, descrèdit de l’activitat política... Com més va, més proliferen la protesta ciutadana i l’exigència de canvis: en la llei electoral, en la composició i la distribució de les estructures de poder... La dreta centralista vol, però, una llei de lleis immutable, una norma fonamental per a tota l’eternitat. L’embranzida independentista catalana està alimentada, precisament, per la convicció que l’espanyolisme mai no acceptarà cap redistribució democràtica del poder. Per tant, els independentistes consideren una pèrdua de temps discutir si cal reformar la Constitució. Atès el sistema de majories que exigeix el seu text, la carta magna només es pot reformar amb l’acord de PP i PSOE. Partits com ERC són partidaris de "passar" dels dictats estatals. Ara bé, cal rebutjar la idea que la Constitució és sagrada, intocable; PSOE i PP l’han modificat quan han volgut. A més, la història demostra que els canvis sempre acaben produint-se d’una manera o altra. De moment, assistim als intents de fossilitzar la norma suprema, de convertir-la en una bíblia, sense atendre a un dels principis bàsics del dret just: el d’autodeterminació. És més: la dreta nodreix el malestar ciutadà que amenaça d’emportar-se per davant el disseny autonòmic de l’Estat. Ho fa dissimulant el fet que ella mateixa ha governat en algunes comunitats autònomes on la corrupció i el balafiament campaven a les amples —és responsable, per tant, del seu desgovern. Ara mateix, la resposta a Catalunya —no pots anar-te’n perquè la Constitució no ho permet, o perquè això ho han de decidir tots els espanyols— demostra que no hi ha voluntat de canviar res. L’experiència demostra, però, que les constitucions més vetustes són aquelles que han anat adaptant-se als canvis socials, a les noves circumstàncies històriques. En fi, jo mai no m’he sentit identificat amb l’actual carta magna. I els esdeveniments no m'inviten a canviar d’opinió.