La transformació de Sant Nicolau

Com que ja s’aproxima Nadal, comencem a rebre la pluja d’icones i símbols associats a la celebració del solstici de desembre. Destaca sobretot la presència de Santa Claus (l’alter ego de Sant Nicolau, bisbe del segle IV que visqué a Mira, Anatòlia, llavors possessió de Grècia i avui de Turquia). Santa Claus —o Pare Noel— és el personatge llegendari que porta regals als nens la nit de Nadal. ¿Com es produí la transformació del bisbe oriental en l’actual icona universal del consum nadalenc? Sembla que aquesta transformació s’esdevingué a primeries del segle XVII.

Els emigrants holandesos que fundaren la ciutat de Nova Amsterdam, més endavant rebatejada com Nova York, havien portat a l’equipatge llurs costums i llegendes, entre elles la de Sinterklaas (Sint-Nicolaas), el seu patró, la festivitat del qual se celebra a Holanda entre el 5 i el 6 de desembre. (Aquesta hipòtesi és negada, però, per alguns estudiosos; és improbable que els colons holandesos portaren a terres americanes el mite de Sinterklaas; eren protestants.) Sant Nicolau arriba tots els anys a Holanda en vaixell de vapor, procedent d’Espanya. Només ficar els peus a terra, el bisbe munta en un cavall blanc i reparteix regals als nens. Va acompanyat de Zwarte Piet (Peret el Negre) que llança pepernoten (galetes) sobre els grans i els menuts que van a rebre la comitiva de Sant Nicolau.

En 1809, l’escriptor Washington Irving escriví una sàtira, Historia de Nova York, en què adaptà l’apel·latiu holandès Sinterklaas a la pronunciació anglesa, Santa Claus. Més tard, en 1823, el poeta Clement Clarke Moore publicà un poema en què, basant-se en el personatge d’Irving, creà el mite de Santa Claus, un ésser nan i prim com un follet, que viatja en un trineu arrossegat per nou rens, incloent Rudolph, i regala joguines als xiquets la vespra de Nadal. Cap a 1863, Santa Claus adquirí l’actual aspecte de vellet gros, barbut i bonàs. Fou el dibuixant alemany Thomas Nast qui va dissenyar el nou personatge per a les seues tires nadalenques de Harper's Weekly. Per tal d’abillar-lo, el dibuixant degué basar-se en les vestimentes bisbals d’èpoques antigues, sobretot pel que fa al color roig. En definitiva, creà un “Sant Nicolau” que ja tenia poc a veure amb Sant Nicolau de Mira.

A mitjan segle XIX, el Santa Claus nord-americà passà a Anglaterra i, d’aquí, a França, on es va fusionar amb Bonhomme Noël, origen del nostre Pare Noel. (El personatge francès s’assemblava físicament al Santa Claus dibuixat per Nast, però vestia de blanc amb guarniments daurats.) A finals del segle XIX, a partir d’un anunci de l’empresa nord-americana Lomen Company, nasqué la tradició de situar la llar de Papà Noel al Pol Nord. Ben aviat es van popularitzar els rens com a mitjà de transport de Santa Claus. A primeries del segle XX, el llibre infantil The Life and Adventures of Santa Claus, de L. Frank Baum, creava dos nous mites: la immortalitat de Claus i la seua santedat.

Per acabar d’arrodonir la llegenda, entrà en escena la companyia Coca-Cola, que encarregà al pintor Habdon Sundblom una figura de Santa Claus actualitzada als gusts de primeries del segle XX, per tal d’utilitzar-la a les seues campanyes publicitàries. En definitiva, el vell barbut ha acabat substituint els Reis d’Orient en les preferències de molts pares i xiquets. Perilla, per tant, altra de les nostres tradicions autòctones.