Corruptlàndia

Amb el rerefons de les retallades als serveis socials, als sous i a les pensions, els noticiaris mostren cada dia un nou cas de corrupció política. Durant unes setmanes, els casos, suposats o reals, només semblaven afectar els nacionalistes catalans. Hom podia pensar, per tant, que es barrejaven mitges veritats i mentides senceres per a desbaratar l'estratègia plebiscitària de CiU, desacreditar el seu líder i frenar el gir independentista català. Cal recordar que certs serveis policials espanyols van “fabricar”, durant la campanya electoral catalana, informes falsos o manipulats per tal d’acusar Mas i els fills de Pujol de tenir molts diners amagats en paradisos fiscals. En fi, no s’ha de descartar que hi haja una part de veritat en totes aqueixes acusacions; al cap i a la fi, les sospites de finançament il·legal de CiU vénen d’antic (moltes persones recordaran els casos “Casinos”, “Pallerols”, “Palau”...). Tampoc no es pot descartar la possibilitat d’enriquiments individuals de gent de la coalició nacionalista (el d’Oriol Pujol amb les ITV, posem per cas). Tanmateix, l’afer destapat la setmana passada, que afecta el PP, suposa un salt qualitatiu de primera magnitud. L’antic gerent del PP, Luis Bárcenas, acusat posteriorment de pertànyer a la trama “Gürtel”, hauria pagat sobresous en diners negres, durant quasi vint anys, a una part de la cúpula del seu partit.

Les xifres maregen. Algun cap pepero de la màxima rellevància, secretari general o president, podria haver-se embutxacat 180.000 euros anuals en negre. (Altres membres de l’executiva s’enduien quantitats més “modestes”, 120.000 o 60.000 euros.) És més: com quien parte y bien reparte se queda con la mejor parte —segons resa el refrany castellà—, el senyor Bárcenas s’hauria dut crus a Suïssa vint-i-dos milions d’euros. Tots aquests diners procedien de comissions que cobrava a constructores i companyies de seguretat, i de donacions anònimes. La magnitud de l’activitat prevaricadora és, per tant, de proporcions siderals. És curiós com han reaccionat uns i altres. La conclusió del cas “Pallerols” —Unió ha pactat amb fiscalia tornar els diners obtinguts il·lícitament i punt— desfermà un allau de peticions de dimissió dirigides a Antoni Duran i Lleida. La senyora Cospedal, posem per cas, el va convidar a dimitir per coherència. Duran, molt ofès, va dir que els incriminats per l’afer havien estat expulsats del partit i ja no eren militants d’Unió. ¿Què ha dit Cospedal sobre l’assumpte dels vint-i-dos milions de Luis Bárcenas? Eso es un tema particular que nada tiene que ver con el PP. És a dir, una resposta idèntica a la de Duran. Total: mirar cap a altre costat, com si la cosa no tingués res a veure amb u mateix, s’està convertint en norma entre els polítics. Assistim perplexes a un espectacle surrealista: ningú no dimiteix, ningú no fa pública confessió de faltes, ningú no va a la presó. Tothom esgrimeix el clàssic «i tu més». Corruptlàndia seria el nom que més escauria a la pell de brau.