La felicitat pública

A veces, gobernar es repartir dolor. Aquesta frase lapidària, del ministre Gallardón, eleva a categoria política el punt de vista religiós de bona part dels actuals governants. Es tracta, però, d’un punt de vista esbiaixat: el govern reparteix dolor físic als ciutadans molt sovint, sí, però els membres de la casta dirigent sols el pateixen metafísicament. Vull dir que presidents de govern, ministres i consellers, alts càrrecs de l’administració, senadors, diputats, caps provincials i alcaldes solen tenir les esquenes ben cobertes. En realitat, la finalitat suprema de l’activitat política hauria de ser l’aconseguiment del bé públic. I aquest consisteix, essencialment,  a repartir felicitat entre tots els ciutadans. ¿Com entén això de la felicitat ciutadana l’alcalde de Xàtiva? Per a respondre la pregunta, hauríem de retrocedir a l’època de l’Imperi Romà. Els antics romans van forjar el clientelisme. El client (cliens, en llatí) era la persona de rang inferior que depenia d’un  patró. Gràcies a la relació de patronatge, els clients obtenien certes prebendes i els patrons gaudien del respecte (obsequium) i el recolzament electoral dels patrocinats.

La mentalitat de l’alcalde té poc a veure amb l’ascetisme. A ell li agrada l’hedonisme. Fins ara, Rus subministrava al veïnat pa i circ (panem et circenses): concursos d’arròs al forn, fonts ornamentals, futbol, espectacles de fira... Enguany, s’ha tret de la mànega una carta inesperada: va a repartir minijobs, engrunes de treball ¿Com? En teoria, caldria seguir criteris objectius a l’hora d’ordenar les sol·licituds: temps a l’atur, perill immediat de desnonament per impagament de lloguers o termes hipotecaris, absència de qualsevol prestació social, càrregues familiars... Finalment, els llocs de treball oferts haurien de ser adjudicats, a les persones més indigents, per un organisme independent en què participaren els serveis socials, l'oficina pública d’ocupació. El clientelisme funciona, però, d’altra manera. Sovint, l’avantsala de l’alcaldia xativina sembla un peristilum romà, espai en què el patró rebia la salutatio matutina dels clients de confiança, mentre els altres esperaven fora. ¿Garantiran la felicitat dels xativins afligits, els minijobs de Rus? Em tem que no. Si té memòria, recordarà allò que pensava del Plan E de Zapatero. En fi, la felicitat col·lectiva només s’assegura amb igualtat i justícia social.

L’alcalde de Xàtiva hauria d’abordar de manera més contundent els problemes dels seus conciutadans —altres edils del seu partit ho han fet—, però té el cap en altres assumptes. Podria haver enllestit, posem per cas, una política efectiva d’accés social a la vivenda, cosa que hauria proporcionat molta felicitat a un bon grapat de xativins i xativines. ¿Recorden aquelles claus de casa que repartí simbòlicament abans d’una campanya electoral? Només es construí —massa tard— una mínima part dels habitatges de protecció oficial projectats. Els “agraciats” hi van renunciar perquè el preu dels pisos havia pujat molt (arribaren a ser tan cars com els de venda lliure). El mes passat, l’alcalde donà el cop de gràcia a l’hipotètic pla municipal de l’habitatge, en renunciar al programa Lloguer Jove. En 2006, s’havien adjudicat a una constructora, en condicions molt favorables, uns terrenys municipals emplaçats darrere de la plaça de bous. L’empresa adjudicatària havia de construir quaranta-sis pisos i llogar-los a preus assequibles. Transcorreguts cinquanta anys, els habitatges havien de passar a titularitat municipal.

Els pisos no es van construir mai. El solar no complia les especificacions contemplades als plecs de licitació. Tenia una superfície menor de l’anunciada, estava afectat per una servitud i era travessat per una séquia. Mentre la constructora esperava que el govern local solucionés els defectes, vingué la crisi del sector immobiliari. Total: si les obres hagueren començat en 2006, els pisos haurien estat adjudicats en 2008. A causa de la incompetència municipal, uns centenars de joves han vist minvades les seues possibilitats d’iniciar una vida feliç en un recer segur. Segons Gallardón, retallar serveis públics i prestacions socials, restringir l’accés a l’habitatge, tolerar els abusos dels bancs, pujar els imposts indirectes i propiciar el comiat lliure o la baixada de salaris són penitències que asseguren la felicitat futura. Els ciutadans afligits pensen, en canvi, que uns polítics més preparats i més atents a l’interès general pujarien la cota de felicitat i benestar col·lectius. Els predicadors de sacrificis ja comencen a donar fàstic.

 

(publicat a Llevante-EMV, el 06/04/2013)