dimecres, 10 d’abril del 2013

Meres suspicàcies

L’Església ha iniciat una nova campanya de propaganda per a convèncer pares i alumnes de les bondats de les classes de religió. Sovint, la jerarquia eclesiàstica diu que els centres públics entrebanquen la matrícula dels alumnes a l’assignatura de religió catòlica. Pel que jo sé —i em relacione amb gent d’equips directius de molts instituts—, això és rigorosament fals. Al meu centre, posem per cas, els xiquets tenen absoluta llibertat per a posar la creu en religió o alternativa educativa, en el moment d’omplir el formulari de matrícula. ¿Per quin motiu minva, any rere any, el nombre d’alumnes de religió? Aquesta pregunta l’haurien de contestar l’Església Catòlica i els mateixos professors de la matèria. El meu institut arribà a tenir dos professors de religió durant el curs 2003 - 2004. Després, la demanda començà a minvar gradualment. Ara mateix, només tenim un professor de la matèria amb horari reduït. La direcció del centre continua sent bàsicament la mateixa. Han canviat, això sí, les persones que envia l’arquebisbat.


I és que la davallada podria estar causada per la metodologia que utilitzen alguns professors, i pel caràcter dogmàtic, doctrinal, que imprimeixen a la seua activitat docent. Quan es fan adolescents, els alumnes rebutgen aquest enfocament i es matriculen en l’atenció educativa alternativa. Molta gent ho ignora, però l’escassesa d’alumnat de religió crea problemes organitzatius al centre. Que només sis o set alumnes dels mateixos nivell i línia donen la matèria significa que els altres cinquanta o seixanta han d’estar atesos almenys per dos professors en dues aules distintes. Tanmateix, la jerarquia eclesiàstica continua obsessionada amb la idea que s’impedeix l’ensenyança de la religió als centres públics. (Sense anar massa lluny, l’abat de la col·legiata xativina ho ha repetit moltes vegades durant les seues homilies.) En fi, impedir l’ensenyança de la religió seria totalment il·legal. Els superiors jeràrquics no ho permetrien. Destituirien els directors, o els incoarien expedients disciplinaris per falta greu. Cal recordar que els equips directius estan sotmesos a les instruccions de governants que sovint confessen públicament el seu catolicisme practicant —ara mateix, el govern central compta amb coneguts membres de l’Opus Dei. El director d’un centre públic podrà tenir les seues idees —estar en contra, per exemple, de l’ensenyament de la religió dins de la institució acadèmica—, però ha de defensar aquestes idees fora del seu horari laboral. Durant l’exercici de les seues funcions directives, ha de complir i fer complir les lleis, encara que no li agraden.

En definitiva, les assercions de la jerarquia eclesiàstica són manies, meres suspicàcies. Als centres públics es dóna religió. Això sí, cada vegada a menys alumnes. I clar, aquesta escassesa d’alumnes —i no altres raons infundades— expliquen perfectament la insistència amb què els bisbes venien reclamant que l’assignatura de religió tingués plena validesa acadèmica i una alternativa amb contingut curricular avaluable. I sembla que el ministre Wert havia atès finalment aquestes demandes eclesiàstiques. Però la nova campanya de la Conferència Episcopal intenta influir en el curt termini, perquè els plans de reforma educativa estan, de moment, paralitzats.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Objectivament la religio ha sigut y de fet es un aspecte molt important en la societat, ignorar la seua ensenyança seria condemnar als chiquets a ignorar una realitat y desconeixer gran part de la nostra historia. No es pot entendre la nostra cultura sense saber res de religió, la nostra terra esta plagada d'esglesies, ermites, festes a sants, etc, que son diverses manifestacions de la religio.

Ximo ha dit...

Generalment, no canvie opinions amb anònims. Però atés el to de les teues paraules, faré una excepció.

No em semblaria malament que els alumnes estudiaren història de les religions. La mitologia clàssica i les tres grans religions del llibre, especialment el cristianisme, són molt importants per a entendre, posem per cas, la història de l'art.

La concreció d'açò (una assignatura diferenciada, optativa o troncal, o temes inclosos a l'assignatura d'Història) és un assumpte opinable.

Lògicament, la matèria l'haurien d'impartir mestres generalistes i professorat dels departaments d'Història.

Ara bé, segons el meu parer, la catequesi s'ha de donar a casa o a la parròquia (o a la sinagoga, la madrassa...).

Gràcies pel teu comentari.