Alerta amb la cartera

El passat diumenge, vingué a València el secretari general del PSOE. Els seus correligionaris el portaren al parc de Benicalap, emplaçat en un barri on els socialistes valencians solen salvar l’honra, quan hi ha eleccions. ¡Ni així! No hi hagué manera d’omplir l’auditori, les grades del qual presentaven nombrosos buits. Ara bé, com Alfredo Pérez Rubalcaba sembla inassequible al desànim, provà d’encoratjar els seus companys valencians, que estan certament capbaixos, més pansits que els penjolls de xarel·lo d’un riurau. «El canvi en aquesta comunitat serà socialista o no serà», cridà. Ningú no li hauria explicat que el socialisme valencià milita sota unes sigles, PSPV (Partit Socialista del País Valencià), en què no apareix ni rastre de la paraula “comunitat”. Això sí, algú devia haver bufat a l’orella del líder la famosa frase de Fuster: «El País Valencià serà d’esquerres o no serà.» Deixant de banda que Fuster parlava d’esquerra, no de socialisme, la proclama de l’homenot de Sueca fou profètica: ni som d’esquerres, ni som país.

Hi ha nervis, per tant, a les files socialistes. Encara que els sondejos auguren un daltabaix del PP en les pròximes eleccions autonòmiques, el PSPV, lluny d’aprofitar-se’n, tornarà a retrocedir. (Fins i tot podria ser que les enquestes estiguen “cuinades”, que les dades internes manejades pels dos partits contemplen perspectives inferiors a les divulgades.) El vots que perdran uns i altres aniran a parar a Compromís, EU i, atenció, UPyD. (Això sense comptar les paperetes que engrossiran l’abstenció.) Davant d’aquest horitzó, els socialistes ja només aspiren a liderar un tripartit amb Compromís i EU. Això explicaria altra frase de Rubalcaba: «Nosaltres tenim l’aval de l’experiència, enfront de l’espectacle i els crits d’altres.» Però una afirmació com aquesta s’ha d’analitzar amb deteniment. ¿Quina experiència amuntona el PSPV? ¡La del fracàs! Des de 1995, no ha guanyat cap elecció important. I mentre els representants del socialisme valencià han patit freqüents afonies, els portaveus de l’esquerra plural han hagut d’alçar la veu, per a fer-se escoltar. A Xàtiva, això podria explicar els resultats de les últimes eleccions municipals: Compromís i EU aconseguiren de reeixir; els socialistes, en canvi, fracassaren.
 

Sovint, Mònica Oltra, al parlament valencià, i Cristina Sunyer, a l’ajuntament de Xàtiva, han fet més tasca opositora que els portaveus socialistes. Si el PSPV és víctima d’un sorpasso, pocs s’estranyaran; la sucursal valenciana del PSOE porta camí d’esdevenir un partit irrellevant. Els seus militants arrosseguen problemes de credibilitat. Diumenge, Pérez Rubalcaba digué que «Espanya necessita València.» Amb independència de la mentida piadosa —el líder volia dir en realitat que «el socialisme espanyol ha de menester els nostres vots»—, la situació és justament l’oposada: els valencians volem que l’Estat ens done allò que ens correspon. Ja està bé d’ofrenar noves glòries a Espanya, tant si governa el PSOE com si ho fa el PP. Les polítiques socialistes i peperes (en assumptes com el descontrol de les caixes, les clàusules hipotecàries abusives, el retall de drets laborals, la congelació de pensions, el deficient finançament autonòmic, el seguiment de les directrius externes) són difícils de distingir.

Per regla general, el PSOE defensa unes coses des de l’oposició i fa les contràries quan mana. És més: els seus representants no es posen d’acord entre ells mateixos. En matèria de pensions, posem per cas, Alfredo Pérez Rubalcaba ha declarat que s’oposarà a dues mesures imposades des de la Unió Europea (augment de l’edat de jubilació i baixada de les percepcions), però altre ínclit socialista, el comissari europeu Joaquín Almunia, ha demanat que s’apliquen ja, sense més dilacions. ¿Com és que no li lleven el carnet i el suspenen immediatament de militància? ¿Quina és en realitat la política del PSOE en aquesta qüestió? En fi, com que els socialistes semblen viatjar a enlloc, el nostre alcalde fa cursos accelerats de raboseria: reparteix minijobs als aturats xativins, regala xecs als bancs d’aliments, se suma a l’oposició local per a exigir els 11.000 milions de deute històric («¿Haurem mentit durant huit anys pa que mos votaren?», ironitzava dies passats.) No seria estrany, doncs, que algú furte la cartera als socialistes per enèsima vegada. Com no espavilen...

 

(publicat a Levante-EMV, el 15/06/2013)