divendres, 21 de juny del 2013

¿Quatre dies per a dir adéu al pare són excessius?

Bé que pot tenir més d’una accepció, el terme civilització, utilitzat en sentit restringit, distingeix la societat actual, predominantment urbana i tecnològicament avançada, de les antigues societats tribals. Hom sol associar civilització amb progrés, cosa moltes vegades inexacta; alguns episodis de la història general de la infàmia (esclavitud, guerres, tirania, genocidis) s’han produït al si de la civilització. Dic açò perquè vaig llegir, l’altre dia, unes declaracions de José de la Cavada, director de relacions laborals de la CEOE: Encuentro excesivo que se den hasta cuatro días de permiso cuando fallece un familiar; ya no se viaja en diligencia, como en las películas de John Ford. Les reaccions foren unànimes (els mateixos companys de patronal es desmarcaren d’aquestes paraules). Des dels sindicats i diverses organitzacions socials s’ha dit que les declaracions del personatge ens retrotrauen als temps de l’esclavitud, o a l’època de l’home de Neandertal. Però aquestes afirmacions es queden curtes. Els esclaus de les plantacions nord-americanes tenien permís dels amos per a guardar dol als seus morts. Se sap fins i tot que els neandertals, agrupats en clans de caçadors i recol·lectors, ja retien homenatge als seus avantpassats. Per tant, la “cagada” del senyor de la Cavada ens porta, com a mínim, a l’època de l’homo erectus. D’acord amb els usos socials vigents en la nostra cultura, els fills envolten i acomiaden el pare —o la mare— que agonitza. En produir-se el traspàs, vetllen el cadàver vint-i-quatre hores. Tot seguit, presideixen el funeral i el soterrament (el brot que s’haja de desplaçar des de terres llunyanes hi arribarà, és clar, a últimes hores). Finalment, els fills han de consolar l’ancestre supervivent, en estat de desorientació, i ajudar-lo a tramitar la paperassa més urgent (certificats, pensió), perquè la vida continua. Després de tot açò, sense haver tingut temps de plorar la persona desapareguda, ¡volta al treball! ¿Quantes hores li caldrien al director de relacions laborals de la CEOE per a enllestir totes les obligacions que s’acaben d’enumerar? Pel que sembla, ¡ben poques! Deu ser un descendent en línia directa del pitecantrop, que deixava els seus morts a l'abast de les bèsties carronyaires. Però també cap altra possibilitat: que es crega més digne i responsable que ningú. Potser pense que només els patrons poden soterrar decentment els seus morts, que la xusma d'assalariats ja ho té bé amb un permís de mig dia (la producció i el benefici han d'estar per damunt de tot). En fi, com que la fatalitat ha volgut que un fet luctuós esdevingut al si de la meua família haja coincidit amb les declaracions del directiu de la CEOE, tothom podrà imaginar quina opinió em mereix el personatge.