La comissió encarregada d’estudiar el procés de transició cap a l’estat
propi tenia una feina ingent. Havia d’estudiar, entre d’altres, les següents
qüestions: forma d’estat; denominació del nou país; llengua oficial; símbols;
moneda; reconeixement diplomàtic; pertinença a organismes supranacionals; model
econòmic i social... El primer assumpte que suscità llarguíssims debats fou el
lingüístic. ¿Aixàtiva havia de tenir alguna llengua oficial? ¿Quantes? Les
opinions dels membres de la subcomissió encarregada de l'epígraf estaven dividides. Alguns comissionats eren
partidaris d’una solució britànica: a la futura constitució saetabiana no havia
de figurar cap llengua oficial, bé que totes les administracions i els mitjans
de comunicació públics farien servir la llengua pròpia del país. Altres
preferien consagrar l’oficialitat de l’idioma en el text constitucional.
Finalment, un tercer grup de comissionats opinava que la carta magna havia de
declarar igualment oficials l’idioma propi i la llengua celtibèrica, majoritària entre immigrants i certes capes de la població. Això sí, el
nom del parlar autòcton fou objecte d’inacabables i acalorades discussions: segons
uns, s’havia de dir català; segons altres, aixativí —tot i reconèixer que formava part del sistema
lingüístic que els estatuts d'autonomia dels diferents territoris celtibèrics
de l'antiga Confederació Mediterrània reconeixen com a propi. Alguns comissionats
portaren les coses a l’extrem; reclamaren que es digués contestà —exposant una estranya teoria filològica: l’idioma
de la contrada ja es parlava al segle VI aC. Fins i tot es contemplà la possibilitat
de recuperar la denominació de llengua llemosina. Els partidaris d’aquesta opció
afirmaven amb rotunditat que el parlar aixativí formava part d’un únic
diasistema que s’estenia des de Garait fins a Guardamar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada