A tot arreu se'n fan, de bolets

Sempre m’han semblat sobreres les traduccions que el GC (generador de caràcters) mostra a la pantalla del televisor, quan algun polític —Nuñez Feijóo, posem per cas— parla en gallec; se l’entén perfectament. En canvi, durant les meues estades a terres gallegues, he tingut dificultats per a entendre la gent que parlava gallec. Una vegada, prenent un refresc en una terrassa de Camariñas, vaig preguntar a un home que seia al meu costat per què hi havia tanta diferència entre les formes de parlar dels polítics i la gent corrent. Em va contestar a la gallega: Es que el gallego tiene muchos dialectos. En realitat, els polítics solen parlar un gallec molt castellanitzat. La llengua pròpia de Galícia, declarada oficial pel seu Estatut d’Autonomia, és objecte de polèmiques.

El gallec pertany, junt al portuguès, a la soca comuna del galaicoportuguès. Segons uns, la independència portuguesa en època medieval afavorí l’evolució del portuguès i el gallec com a llengües distintes, ja diferenciades al segle XV. Però el reintegracionisme sosté, en canvi, que el gallec i el portuguès són diferents varietats dialectals del mateix idioma i que la separació de les normatives portuguesa i gallega és producte de la castellanització del gallec (única varietat galaicoportuguesa amb ortografia semblant a la castellana). Al darrere d’aquestes opinions lingüístiques hi ha, evidentment, diferències ideològiques i polítiques. Alguns partidaris del reintegracionisme utilitzen directament la normativa portuguesa. Segons aquest corrent, gallec i portuguès pertanyen al mateix diasistema lingüístic, conegut internacionalment com portuguès. Una ortografia diferent divideix l'idioma comú.

El portuguès compta amb dues normes, l’oficial a Portugal i els països lusòfons d’Àfrica i la vigent a Brasil.  Entitats com l’Associaçom Galega da Língua, el Movimento de Defesa da Língua, l’Associação de Amizade Galiza-Portugal, les Irmandades da Fala da Galiza e Portugal, l’Associação Sócio-Pedagógica Galaico-Portuguesa, l’Academia Galega da Língua Portuguesa i diversos col·lectius cívics vindiquen el reintegracionisme. Els seus defensors entenen que la normativa oficial, Normas Ortográficas e Morfolóxicas do Idioma Galego, de la Real Academia Galega (RAG) i l’Instituto da Lingua Galega (ILG), és inapropiada; consagra la castellanització del gallec.

Per als seguidors del reintegracionisme, l’última normativa de la RAG, aprovada en 2003 (denominada ‘de la concòrdia’), no resol el problema; manté les preferències lexicogràfiques castellanes i conserva trets molt cridaners de castellanització, com ara l’ús de la grafia ‘ñ’, en comptes del dígraf ‘nh’, i dels sufixos ‘-ción’, ‘-ería’ i ‘-ble’ (be que accepte les variants ‘-aría’ i ‘-bel’). L’Associaçom Galega da Língua (AGAL) i altres entitats proposen una norma gràfica essencialment comuna a la portuguesa que, alhora, preserve les peculiaritats gallegues: ‘nh’ en comptes de ‘ñ’ i ‘lh’ en comptes de ‘ll’, però ‘-çom’ en comptes de ‘-ção’. Altres grups, com el Movimento de Defesa da Língua, utilitzen indistintament la norma de l'AGAL i la portuguesa.

Finalment, altres grups, titllats habitualment de lusistes, com l’Associação de Amizade Galiza-Portugal i les Irmandades da Fala da Galiza e Portugal han optat per la norma del portuguès acordada a Lisboa (Acord Ortogràfic de la Llengua Portuguesa de 1990). En fi, ja es veu que l’estratègia de la desunió està molt generalitzada pertot arreu. En qualsevol cas, el futur del gallec és problemàtic; el PP promulgà en 2010, gràcies a la majoria parlamentària de què gaudeix, un decret de plurilingüisme que posterga el gallec en benefici del castellà. En matèria lingüística, els valencians no som un cas extraordinari; a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. He recordat tot açò, perquè dissabte passat se celebrava el dia de les lletres gallegues.