Anar en boca de tots

Tothom —jo el primer— troba sorprenent el resultat electoral obtingut per Podemos el passat dia 25. Ara bé, en algunes formacions polítiques, la sorpresa s’ha barrejat amb preocupació, recel i desgrat. És lògic. A nivell estatal, la formació de Pablo Iglesias li ha fet un sorpasso a UPyD i ha arrabassat molts vots a PSOE i IU. Al País Valencià, Podemos ha quedat per davant de Primavera Europea. A Xàtiva, la llista de Podemos, per molt que li hagen posat un capell de leninista, obtingué 782 vots. (En unes eleccions municipals, aquests vots li haurien garantit un regidor.) Ja sabran vostès com és d’alta la probabilitat d’apel·lar, en un debat, a la reductio ad Hitlerum (expressió encunyada pel filòsof Leo Strauss, professor de la Universitat de Chicago, per a referir-se a una fal·làcia recurrent, la de comparar Hitler amb els adversaris que causen desgrat). Esperanza Oña, alcaldessa de Fuengirola, vicepresidenta del parlament andalús i militant del PP, comparà Pablo Iglesias amb Hitler. Los nazis también ganaron unas elecciones, va escriure al seu compte de Twitter. Els qui solten bajanades com aquesta obliden la màxima dels publicistes: «Anar en boca de tots és una propaganda impagable.» S’atribueix a Lola Flores aquesta frase: Que hablen de mí, aunque sea mal.

Es comprensible la reacció dels directament afectats pels resultats de Podemos, però altres bocamolls podrien estar fent un càlcul d’oportunitat. Esteban González Pons, posem per cas, ha dit el següent: Nuestros votantes no se han ido a otros partidos, han estado en la abstención, pero la extrema izquierda está devorando al PSOE por los pies. L’home sembla estar la mar de content amb la patacada dels socialistes, que deixa el PP sense un adversari consistent. Per a la dreta, la temptació d’engrossir Podemos, per a perjudicar els socialistes, és molt forta. Al País Valencià, els peperos matarien dos ocells d’un tret: PSPV i Compromís —la seua particular bèstia negra. Però la coalició nacionalista pensa que això no passarà. En unes eleccions locals i autonòmiques, Podemos no podria repetir els resultats del dia 25, perquè manca d’influència social, implantació territorial i estructura organitzativa. Molts pensen que la formació de Pablo Iglesias serà incapaç de superar en un any aquestes mancances. (En canvi, el treball polític de Compromís ve de lluny i ha donat un resultat magnífic: presència en totes les institucions.)

A nivell estatal, el president de Metroscopia, José Juan Toharia, fa un raonament anàleg: Podemos es una anécdota en el panorama político español. Ha recogido el voto del desahogo pero tendrá poco recorrido porque no podrá afrontar candidaturas en 8.000 municipios. S’ha d’anar amb cura amb aquestes afirmacions, que obliden una evidència: els creadors de Podemos han estat capaços de traure endavant la seua proposta en cinc mesos. És més, pertot arreu han sorgit —gràcies als mitjans de comunicació, les xarxes socials i el boca-orella— múltiples plataformes ciutadanes articulades com alternativa política. Recordem el Movimento Cinque Stelle, el partit més votat a les eleccions generals italianes de 2013, o les revoltes de la Primavera Àrab, per posar alguns exemples. (Cinque Stelle havia obtingut majoria absoluta als ajuntaments de Parma, Mira o Comacchio.) No s’ha de descartar, per tant, la possibilitat que Podemos siga capaç d’organitzar-se al País Valencià abans de les pròximes eleccions locals.

Dimecres, llegia unes declaracions de Ferran Martínez, portaveu valencià de la nova formació. El perfil d’aquest jove coincideix amb el de molts votants i candidats de Podemos. És llicenciat en Econòmiques i està aturat. Projecta marxar a l’estranger a buscar feina. Diu que la seua plataforma ja té trenta-cinc cercles al País València i que els arriben milers d’adhesions. PSPV, EUPV i Compromís farien bé de prendre’s seriosament el fenomen. ¿Algú creu que mai no podria aparèixer en Xàtiva un grup d’universitaris sense feina disposats a confeccionar una llista de Podemos i presentar-la a les properes eleccions municipals? No caldria ni que els candidats foren esquerrans empedreïts; Ferran Martínez explica que les propostes de la seua formació no són d’esquerres ni de dretes, són de sentit comú, es guien per uns objectius mínims, per tal que tots el ciutadans hi puguen estar d’acord. El paral·lelisme amb Cinque Stelle, que governa en ciutats italianes semblants a la nostra, és evident. En fi, si els propers comicis locals deparen un resultat com el del dia 25, ¿qui governarà en Xàtiva? ¿Un bipartit, un tripartit o un tetrapartit?

(publicat a Levante-EMV, el 31/05/2014)