diumenge, 29 de juny del 2014

L’aniversari d’AFSA

En 1954 es fundava AFSA (Agrupación Fotográfica Setabense de Aficionados).  Es compleix, per tant, el seixanta aniversari del seu naixement. Els preliminars tingueren lloc en 1953, quan un grup de professors i alumnes del Col·legi Claret de Xàtiva organitzaren una sèrie d’actes amb motiu de l’Any Sant Marià. Havien programat sengles exposicions de pintura i fotografia. Era la primera vegada que s’exposava a la ciutat obra de fotògrafs aficionats. José Sisternes, el membre més veterà d’AFSA, s’encarregà, amb l’ajuda d’alguns amics, d’organitzar aquella mostra. Eren temps en què molt poca gent disposava de càmera fotogràfica. La mostra obtingué un inesperat èxit d’expositors i públic visitant, i esdevingué germen de la futura agrupació xativina, una de les més veteranes del país.

En maig de l’any següent, 1954, amb motiu d’altra festivitat claretiana, s’organitzà una nova exposició fotogràfica al Círculo Setabense. En aquesta ocasió, tot fou més formal. Assistiren a la inauguració les autoritats locals de l’època. La afluència de públic, durant els dies d’exposició, fou espectacular. L’èxit esperonà el grup d’organitzadors —i altres amics i coneguts que també tenien càmeres fotogràfiques. Començaren a planejar la formació de l’agrupació fotogràfica local. En aquells moments, vàries primeres marques introduïen en el mercat nous models de càmeres de pas universal. Les noves màquines mostraven abundants innovacions tècniques. Per altra banda, en moltes ciutats espanyoles donaven els seus primers passos societats fotogràfiques d’aficionats que organitzaven múltiples concursos i exposicions. La fotografia es transformava en un art popular.

Els organitzadors de la mostra ressenyada no volgueren quedar al marge del fenomen. Es realitzaren les primeres gestions legals i, una vegada obtingut el permís de les autoritats governatives de l’època, Juan Peinado, José Crespo i José Sisternes convocaren una primera reunió que se celebrà el dia 26 de juny de 1954. Dita reunió fou molt concorreguda. En ella s’acordà la fundació d’AFSA. (Oficialment, l’agrupació es constituiria amb data d’1 de juliol de 1954.) També s’acordà la formació de la primera junta, s’aprovà el projecte d’estatuts i es projectà una exposició per a la Fira d’Agost (el primer saló local d’AFSA). Aquesta primera mostra fou tot un èxit. A partir d’ella, l’agrupació començà una trajectòria ascendent en l’organització d’activitats: “safaris” fotogràfics, exposicions, cursets, salons.

En 1954, els socis fundadors d’AFSA eren molt joves. Per tal d’assegurar les relacions institucionals, nomenaren president José Ramos Morrió, home ben considerat pels estaments socials de l’època (fou durant molt de temps director d’una sucursal bancària). També s’acordà incloure en l’agrupació, com assessors tècnics, els fotògrafs professionals locals. Aquestes decisions afavoriren, des del començament de les activitats, tant els tràmits oficials com la captació de socis i col·laboradors. També formaren part d’aquella primera junta el vicepresident Delfín Sampedro, el secretari José Sisternes, el vicesecretari Victoriano Tomás, el tresorer José Mascarell, el comptador José Crespo i els vocals Rafael García Ramón, Emilio Pascual, Juan Peinado, Juan García, Adolfo García i Emilio Sala Cuenca.

Els inicis de l’agrupació van ser difícils. Com disposava de pocs fons, AFSA havia d’apel·lar a l’ajuda d’altres agrupacions. La d’Alzira, per exemple, prestà els marcs per al saló de 1954. Alguns membres de la junta  acudiren a la capital de la Ribera en tren. Eren temps en què quasi ningú no tenia cotxe. En 1958, l’agrupació xativina comptava amb 46 afiliats. La seu social fou canviant d’emplaçament. Primer ocupà un baix llogat al carrer Sanchis (antic local de la Caixa d’Estalvis de València) que es desplomaria més endavant destruint una part de l’arxiu i aparells molt valuosos (un projector de diapositives, un projector de Super-8…). S’inicià un periple per diferents locals de la ciutat: el Café los Arcos, un despatx en la segona planta del nou edifici de la CNS (Central Nacional Sindicalista), en què l’agrupació romangué molt poc de temps. També s’anaren succeint les juntes.

En 1959, era president Ernesto Sanz, que en 1971 rebria la primera insígnia d’or de l’agrupació i seria nomenat president d’honor. En 1963, presidia l’agrupació Bernardo Sifre. A finals dels setanta, AFSA entrà en una profunda crisi; durant el bienni 1977-78, l’activitat fou pràcticament nul·la. No hi havia seu social. La Junta Directiva (sense càrrecs definits però formada per gent interessada com Ernesto Sanz, Enrique Aranda, Paco Gironés, Ángel Gaitán, Rafael García Ramón, Antonio Ramón Sanchis, Juan Peinado) es reunia a la cafeteria del Círculo Setabense. Per sort, hi hagué noves afiliacions. El Cineclub Xàtiva, que presidia qui escriu aquesta crònica, s’incorporà en AFSA com una secció autònoma. (Així, el grup de cinèfils aconseguia un estatus de legalitat; eren els temps de la Transició).

Aquella inclusió del cineclub afavorí que un grup de fotògrafs aficionats, alguns d’ells molt joves, prengués el relleu en l’agrupació. A partir de l’any 1983, formaren part de la Junta Directiva gent com Antoni Marzal, Eduard Francés, Vicent Marchirant, Xavier Soro, Vicent Garrido, Rafa Calabuig, Enric Gandía, Xavier Company, José M. Gómez, Josep Vicent Mascarell i jo mateix. S’evità així la desaparició de l’entitat. Després d’un breu pas pel Centre Social Sant Ramon Bonhivern, AFSA es traslladà a la seua seu actual, ubicada al Centre Cívic La Ferroviària. S’hi muntà un estudi fotogràfic amb fons i flashos. En aqueixa mateixa època, vaig dissenyar l’actual logo de l’agrupació i els catàlegs de vàries edicions del concurs nacional. En poc de temps, es duplicà el número d’altes. S’estrenyeren les relacions amb la Federació Valenciana de Fotografia. Això permeté que alguns socis obtingueren el carnet de la FIAP. L’obra d’algun membre d’AFSA començà a triomfar en diferents salons de la península.

Les successives juntes dinamitzaren de nou la vida social. Els salons locals i nacionals recuperaren el prestigi perdut. Es realitzaren nombrosos cursets, sessions amb models, sortides fotogràfiques, xerrades divulgatives per la ràdio... Es realitzà un viatge a Barcelona per a visitar la Fundación Joan Miró, en les sales de la qual s’exposava una antològica del fotògraf nord-americà Robert Mapplethorpe. S’organitzà l’exposició ‘Pantanada 82’. Diversos membres d’AFSA participaren en la col·lectiva ‘Valencia Imagen 88’, organitzada per AGFOVAL i la Federació Valenciana de Fotografia al Saló Daurat de la Llotja. En 1992, se celebrà una exposició col·lectiva de fotògrafs xativins en Canals i Xàtiva.

En 1994, any en què se celebrava el 750 aniversari de l’entrada de Jaume I en Xàtiva, un grup de socis col·laborà en el número sis de la revista Quaderns de Xàtiva, editada per l’Ajuntament (els originals foren exposats a la Casa de Cultura). Diversos socis de l’agrupació ja havien col·laborat en projectes municipals com Xàtiva, l’espai dels Borja; itinerari fotogràfic, exposició commemorativa del pontificat de Roderic de Borja que primer s’exhibí en Xàtiva i després viatjà per diversos indrets: Gandia, Canals, Dénia, València (Club Diario Levante), etc.

Actualment, els salons segueixen sent la principal activitat de l’agrupació. Durant els primers anys d’existència, AFSA n’arribà a convocar cinc distints: el Local de Fotografia Artística (1954), l’Exposició Local de Fotografia de la Setmana Santa Xativina (1955), el Saló Nacional de Fotografia Artística (1956), el Saló Regional (1960) i un Concurs Fotogràfic de Foment del Turisme Xativí (1963). Bé que ara sols se celebren els salons local i nacional (i, coincidint amb el 60 aniversari, el primer concurs internacional patrocinat per la CEF i la FIAP), AFSA col·labora amb altres entitats de la ciutat en l’organització de concursos relacionats amb diferents esdeveniments: les Falles, la Setmana Santa, la Fira d’Agost… A més, programa freqüents mostres col·lectives dels seus socis. Totes se celebren en la Casa de Cultura.

 


El Saló Local, de tema lliure, s’ha celebrat ininterrompudament des de 1954. Es fa coincidir amb la fira d’agost. (Des de fa temps, es convoca paral·lelament una secció dedicada a la fira.) El concurs local ha impulsat el treball d’autors de Xàtiva que posteriorment han donat el salt a concursos nacionals i internacionals. El Saló Nacional se celebra des de 1956. Al principi, només admetia fotos en blanc i negre. Amb el transcurs dels anys, s’han anat introduint novetats: apartat de color, premi social per a membres de l’agrupació. Actualment s’accepta tot gènere d’imatges, fins i tot les tractades amb diversos procediments tècnics (fotografia digital, positivat a partir de negatiu analògic, imatges virades o calorejades, vinyetatges...).

Pel Saló Nacional han passat molts fotògrafs de renom: Juan Manuel Castro Prieto, Josep M. Ribas Prous, José Julián Ochoa, Alberto Flores Huecas, Juan M. Díaz Burgos, Jordi Molet, Alberto Porres Viñes, Juan J. Huelva Esteban, Javier Mollá Revert, Julio López Saguar. Als jurats han participat també persones molt prestigioses. L’Ajuntament de Xàtiva sempre ha col·laborat en l’organització dels salons: dota els premis i cedeix la Casa de Cultura per a les exposicions. Les fotos premiades durant els seixanta anys de vida dels concursos locals i nacionals estan dipositades a l’Arxiu Municipal, (excepte aquelles que es van perdre en l’ensorrament de la seu). Algun dia es podrà crear un museu fotogràfic que comptarà amb magnífics fons. (També es podrien editar magnífiques publicacions.)

A principis dels noranta es torna a renovar l’entitat. Entra gent nova en la Junta Directiva. En l’actualitat presideix l’agrupació Eugenio Vila. La seu d’AFSA compta amb una biblioteca, dotada amb fons propis i donacions de diversos socis, un arxiu i una abundant dotació material. Segueix comptant amb laboratori complet per a revelat de negatius de diferent format i ampliació de positius. Però ha incorporat nova tecnologia: ordinador, escàner, impressora, projector... Es realitzen nombroses activitats: visionats, xerrades, concursos socials, cursets, sessions d’estudi, sortides fotogràfiques… Es col·labora amb altres entitats locals en l’organització d’esdeveniments fotogràfics. En definitiva, els seixanta anys de vida de l’Agrupación Fotográfica Setabense de Aficionados han estat ben fructífers.

(publicat al nº 10 de la revista arte fotográfico.es i, en versió abreviada, al Levante-EMV del 28/06/2014)

dimarts, 24 de juny del 2014

¿Quina república?

En abril de 2013, vaig publicar aquesta entrada quan encara ningú no podia sospitar l'abdicació del rei Joan Carles ni el subsegüent debat sobre la forma d'Estat, monárquica o republicana. El text cobra una sobtada actualitat.
 
 
Cada vegada hi ha més gent que reivindica la república. Ara bé, ¿en quin model republicà pensen els seus defensors? Jo tinc clar, per exemple, que una III República Espanyola jacobina i centralista, com la de França, no ompliria les meues expectatives; l’estat veí no reconeix més nació que la francesa. Per al jacobinisme francès, Catalunya Nord, Occitània, Bretanya, Iparralde i Còrsega no existeixen. Les llengües nacionals distintes del francès, titllades despectivament de patuès, estan proscrites de l’escola pública, dels organismes oficials i dels mitjans de comunicació. El territori històric d’Occitània està fragmentat i dividit entre diverses regions i diversos departaments —ja se sap: divideix i venceràs. Al departament dels Pirineus Atlàntics, pertanyent a la regió d’Aquitània, conviuen Iparralde (el País Basc francès) i la regió occitana de Bearn; al departament dels Pirineus Occidentals, pertanyent al Llenguadoc-Rosselló, conviuen la Catalunya Nord i la comarca occitana de la Fenolleda. No hi ha cap departament o regió administrativa que reba la denominació de Catalunya o País Basc. A nivell polític, la descentralització de l’estat francès és nul·la. Centralisme i uniformisme són els trets més característics de la República Francesa. Una república així no m’interessa. I és que moltes reflexions sobre la república estan esbiaixades perquè parteixen d’un apriorisme: es dóna per suposat que els seus límits territorials haurien de coincidir amb els de l’actual Regne d’Espanya. S’oblida, per exemple, que algunes forces polítiques de Catalunya reclamen una República Catalana. (Del País Valencià, millor no parlar; les seues aspiracions d’emancipació nacional fan riure.) En definitiva, s’ha de recordar que totes les repúbliques no són iguals. Hi ha repúbliques populars, repúbliques federals, repúbliques confederals, repúbliques bolivarianes, repúbliques a seques... D’altra banda, tothom sembla donar per fet que l’espanyola seria una república de cultura, progrés, tolerància, igualtat, benestar i justícia social, una república respectuosa amb les peculiaritats nacionals. L’experiència demostra, però, que hi ha moltes repúbliques, arreu del món, que no asseguren cap de les notes enumerades. ¿Hi ha igualtat i justícia social, posem per cas, als Estats Units d’Amèrica del Nord? ¿Les repúbliques llatinoamericanes respecten les seues nacions indígenes? ¿És Rússia un país democràtic? En fi: república sí, ¿però quina?

diumenge, 22 de juny del 2014

Incògnites

El dia 10 es va celebrar a Porta de Sant Francesc l'assemblea constitutiva del cercle xativí de Podemos. En començar el primer parlament, només hi havia a la plaça una vintena de persones. Ara bé, conforme passaren els minuts, el número de congregats anà augmentant fins arribar al centenar. ¿Quina impressió vaig traure? No sabria dir. Jo dividiria els assistents en tres grups: la gent que meditava d’integrar-se al moviment cívic liderat per Pablo Iglesias, els militants de diversos partits que volien conèixer de primera mà què s’hi cou i els curiosos que inevitablement es veuen atrets per una concentració a la via pública. Quant al contingut de l’aplec, poques novetats. Un jove, Juan Teruel, actuà com a portaveu de les persones que havien convocat l'acte. Donà la paraula a un representant del cercle de València, que explicà el funcionament de les assemblees celebrades al cap i casal, i recordà els orígens i els principis fonamentals de Podemos, moviment inspirat en les fórmules participatives del 15M. (Ja he expressat en alguna entrada anterior les meues suspicàcies envers el fenomen 15M.)

Me permitiréis que hable en castellano porque es la lengua en que mejor me expreso y la que hablo habitualmente, va dir Juan Teruel abans d’explicar que el grup xativí de Podemos encara no té seu pròpia ni cercle tancat. Tot seguit, incità a la participació de tots els presents, cadascú en la mesura de les seues habilitats i possibilitats. Cridà a l’apoderament de la gent. Conviene que los que mandan le vean las orejas al lobo, emfatitzà. La ilusión que teníamos unos pocos se está trasladando a mucha gente. Esto es para nosotros un comienzo magnífico. Seguiremos luchando por nuestros derechos y porque queremos demostrar que hay otra manera de hacer las cosas. Estamos totalmente motivados. Queremos instaurar un nuevo cambio basado en el respeto, la empatía y la solidaridad. Fins ací, tot perfecte. Les primeres incògnites sorgiren a continuació. El jove que parlava en castellà refusà les etiquetes d’esquerra i dreta. Tenemos voluntad de acoger a todos los desencantados con el sistema. Remetia, per tant, al model social de moda, a la divisió entre gent de dalt i gent de baix.

Ignore si aquest rebuig del sistema tradicional de classes és producte de la indefinició ideològica o una tàctica populista deliberada per a sumar adhesions i vots. En qualsevol cas s’agrairia la claredat —no sé si aquesta és possible en una plataforma com Podemos. I és que el moviment de Pablo Iglesias envia missatges una mica antitètics. D’una banda, s’integra —amb IU i Los Pueblos Deciden, aliança que inclou Bildu i el BNG— en Esquerra Unitària Europea (GUE), grup que suma cinquanta-dos escons al Parlament Europeu i que aplega formacions  situades a l’esquerra de la socialdemocràcia: Syriza (Grècia), Die Linke (Alemanya), Front de Gauche (França), Sinn Fein (Irlanda) i partits comunistes de diversos països. D’altra banda, alguns portaveus de Podemos afirmen no ser de dretes ni d’esquerres. En algun moment hauran de mostrar les cartes. Mentrestant, el discurs ambigu mou a confusió. La dreta política i mediàtica ho té molt clar: «Els impulsors de Podemos són d’extrema esquerra.» El PSOE, en canvi, parla de populisme, demagògia i alternatives bolivarianes influïdes per utopies regressives.
 



Però tornem a l’acte del dia 10. En acabar les intervencions dels organitzadors, s’obrí un torn de paraules. Destacaren les intervencions d'un jove que proposà denunciar els casos de corrupció en què estarien immersos dirigents del PP local —denúncia inviable si no s’aporten les proves adients— i la d’una coneguda exmilitant del PSOE —que ja ha estat protagonista de mobilitzacions anteriors a la nostra ciutat. Aquesta segona intervenció i la presència d’altres cares conegudes em suscitaren algunes preguntes. ¿Hi haurà gent amb més experiència política darrere el jove que actuava com a portaveu? ¿Intentarà aterrar algun partit polític al si del cercle local? L’estructura de la nova formació, totalment oberta, permet el desembarcament de gent organitzada, la manipulació de les assemblees... I l’antídot, la creació d’una estructura de partit, implica caure als mateixos vicis que es volen denunciar. Un veritable dilema que caldrà resoldre aviat. En fi, el fenomen Podemos encara planteja moltes incògnites. A hores d’ara s’hi podria adherir —com ha ironitzat algú— fins el Pato Donald. El temps dirà.

dijous, 19 de juny del 2014

Bon dia per a coronar Felip VI

Segons diversos historiadors, la crema de Xàtiva, ordenada per Felip V, començà el dia 19 de juny de 1707. Després de la batalla d’Almansa, tots els efectius militars de què disposaven els austriacistes es feren forts a l’interior del recinte emmurallat xativí i es van preparar per a defendre la ciutat de les escomeses borbòniques. Les tropes enviades pel duc de Berwick i comandades pel cavaller d’Asfeld volien conquistar la plaça abans de donar el cop definitiu a la ciutat de València. El 24 de maig, els assaltants aconseguiren llur objectiu: enderrocaren el Portal dels Banys i penetraren en la ciutat a mata-degolla. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. De res no serví que personalitats notables del bàndol botifler intercediren davant del monarca (hom volia escarmentar i alhora dissuadir altres viles autriacistes). D’Asfeld executà les ordes reials a partir del 19 de juny. Els incendis selectius se succeïren durant mesos. Només se salvaren del foc els béns de la noblesa botiflera i els edificis religiosos.
 
Il·lustració de Javier Jaén

Els partidaris del bàndol francès desfermaren una campanya de confiscacions que desposseí dels seus béns els fidels a la causa austriacista. Els arxius municipals foren destruïts (i amb ells, molts títols de propietat). El rei i els nobles botiflers s’empararen dels béns confiscats. La devastació fou esfereïdora, no tant per la cremadissa com pel pillatge dels invasors i de les anomenades compañías para cavar, creades als pobles de la rodalia (una d’elles, per exemple, procedia de la Font de la Figuera, vila fidel al bàndol borbònic). Aquestes companyies arribaven a la ciutat i s’emportaven tota mena de materials útils per a la construcció. En 1720, només quedava una tercera o quarta part dels habitatges existents en 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts o dipòsits de runes (en realitat, pedreres on els veïns de la rodalia s’assortien de materials aprofitables). Les traïcions, les delacions i les rivalitats pel poder s’empararen de la contrada.

Es produí una enorme crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. La població masculina en edat militar fou delmada per les execucions. Nombroses persones (sobretot dones, xiquets i ancians) hagueren de marxar a la Manxa, a Mallorca. Els clergues sospitosos de deslleialtat foren sotmesos a processos de depuració i expulsats de la ciutat (les monges foren traslladades a convents de València). Xàtiva, fins aleshores segona ciutat del regne, ja no recuperaria mai la seua magnificència. La victòria botiflera alterà greument la vida social, sotragà l’economia i determinà la desaparició de les institucions forals. El decret de Nova Planta, proclamat el 29 de juny, a més de prohibir l’ús del valencià, suprimí els furs, que el Regne de València ja no recuperaria. Felip V decretà la creació d’una ciutat de nova planta, que s’hauria de dir Colonia Nueva de San Phelipe, a la qual podien tornar tots els pròfugs que provaren la seua lleialtat al rei.

En fi, avui, dia en què es commemora l’incendi de la ciutat a mans de les tropes borbòniques, va a ser coronat Felip VI. Algunes persones han volgut veure en aquesta coincidència diferents connotacions. Bàsicament, podríem fer-nos les següents preguntes: ¿Era sabedor, el nou rei, dels fets històrics esdevinguts el 19 de juny de 1707? Si els desconeixia, ¿com és que no havia estat advertit pels seus assessors del simbolisme que entranya la data per a centenars de milers de valencians? I si havia estat advertit, ¿per què no ha buscat altra data per a la seua coronació? Conclusió: siga quina siga la resposta als anteriors interrogants, els fets vindrien a demostrar l’escassa capacitat d’influència de la nostra ciutat o, dit d’altra manera, la insensibilitat de les autoritats locals i autonòmiques, incapaces  de connectar amb els sentiments d’una part dels valencians i d’exigir a les altes instàncies de l’Estat més respecte pel nostre poble. Encara que, ben mirat, tampoc no podíem esperar altra cosa dels botiflers que governen.

dimecres, 18 de juny del 2014

Ara no toca

Així es podria resumir el raonament majoritari entre molts republicans que, tanmateix, accepten la monarquia perquè allò més important per a ells és la democràcia. Un dels puntals d’aquest corrent d’opinió és Javier Cercas. En una columna publicada al diari El País, l’escriptor deia açò: Aclaro que no soy monárquico. Pero aclaro también que, en mi opinión, ahora mismo el dilema real de este país no es el que obliga a elegir entre monarquía y república, sino el que obliga a elegir entre mejor o peor democracia. O dicho de otra manera: prefiero mil veces vivir en una monarquía como la sueca que en una república como la siria, y no veo qué parte del problema del paro, de la educación o de la sanidad resolveríamos sustituyendo por una república la monarquía. El paràgraf transcrit té més paranys que un camp de mines. Els problemes d’atur, educació o sanitat no tenen res a veure amb la forma d’estat, sinó amb les polítiques del partit que governa en cada moment històric i amb la capacitat d’aquest partit d'incidir en la conjuntura. ¿D’on es treu Cercas que jo, posem per cas, vulga una república com la siriana? Jo preferiria una república com l’alemanya, en què Baviera s’anomena “Estat Lliure de Baviera” i no passa res.

Imaginem dues democràcies parlamentàries perfectes, una monàrquica i altra republicana (ideals, perquè cap realització humana és perfecta). La republicana sempre tindria un plus; en aquesta forma d’estat, el seu cap, home o dona, seria elegit democràticament. Vegem, però, què continua dient Cercas: La Transición creó una democracia frágil, pobre y escasa, como no podía ser menos después de cuarenta años de dictadura, pero si hoy no tenemos una democracia fuerte, rica y abundante no es por culpa de nuestros ‘founding fathers’, sino por nuestra culpa: hemos sido nosotros, y no ellos, los que no hemos sido capaces de mejorarla. Home, ací convindria fer algunes precisions. Caldria aclarir, primerament, qui són ells i qui som nosaltres. La quinta que pilotà la Transició encara no ha desaparegut del tot; alguns dels seus membres continuen instal·lats en llocs rellevants de les institucions. Els founding fathers, que imaginaven la vigència perpètua del nostre model, establiren uns mecanismes institucionals dificilíssims de canviar. Dir que la gent d’aquella quinta no ha estat capaç de variar el model és quelcom semblant a una petició de principi. No l’han canviat perquè no volien canviar-lo.

Ara bé, si el “nosaltres” de Cercas només engloba la gent més jove, no entenc per què hauríem de deixar les coses com estan just quan s’albira la possibilitat d’una nova majoria de canvi. L’escriptor apel·la a la por de manera subliminar. Hay que ser lo más crítico posible con el duro presente que está viviendo ahora mismo tanta gente a nuestro alrededor, pero ignorar que los casi cuarenta años de reinado de Juan Carlos I han sido los mejores de nuestra historia moderna, los de mayor libertad y prosperidad, es simplemente ignorar nuestra historia moderna. Y esa ignorancia de nuestro presente puede devolvernos lo peor de nuestro pasado, escriu en la seua columna. En plata: tornar a la forma republicana d’estat ens portaria als pitjors escenaris del passat. ¿Per què? Només se m’acuden dues respostes; perquè la dreta reaccionària no ho acceptaria o perquè Cercas està pensant en una república com la siriana. En qualsevol cas, el columnista ens ve a dir que és molt perillós plantejar-se ara el dilema monarquia-república. Durant la Transició, no tocava, perquè els militars podrien haver tallat el procés democràtic. Ara que som un estat membre de la Unió Europea, amb una democràcia liberal consolidada i un exèrcit sense vel·leïtats colpistes, tampoc no toca, perquè algú s’ho podria prendre malament.
 
I clar, jo em faig la pregunta del milió: ¿Tocarà alguna vegada? ¡No crec! Sempre apareixerà algun d’aquests republicans contemporitzadors amb la monarquia que dirà: «Xe, deixem-ho estar que ara no toca.» Tinc molt clar que els monàrquics sempre s’oposaran a  l’adveniment d’una república. Però trobe incomprensible l’actitud d’aqueixos republicans de pacotilla que mai no troben el moment oportú per a plantejar un debat sobre la forma d’estat. Si els teòrics partidaris surten, des de les files del centreesquerra, amb aquesta cobla, ¿com anem a convèncer la gent de dreta, majoritàriament monàrquica, de la normalitat d’una república parlamentària? Sense consens amb la dreta moderada ja era difícil planejar un procés constituent republicà, però faltaven aquests monàrquics republicans del deixem-ho estar i l’ara no toca. ¡Senyor!

dilluns, 16 de juny del 2014

Incompatibilitats

Al PSOE, que ja estava immers en una crisi, li ha sortit un nou front. En haver-se produït l’abdicació del rei, una part de la ciutadania reclama la convocatòria d’un referèndum, per decidir la forma de l’Estat, monàrquica o republicana. Molts militants i simpatitzants socialistes són obertament republicans, però Rubalcaba i la direcció del seu partit s’han manifestat a favor de deixar les coses com estan. Els socialistes —tot i abstenir-se en la votació del títol II, dedicat a la corona, durant els treballs de redacció de la Constitució de 1978— van acceptar finalment la “transacció” que fou en realitat la Transició: oblit en canvi de legalitat; acceptació de la forma monàrquica d’estat en canvi de participar al repartiment del pastís del poder. Com a resultat d'aquella transacció, nasqué el marc que assegurava l’hegemonia de la dreta reformista i l’esquerra socialdemòcrata, encarnada pel PSOE, llavors en ple procés de reconstrucció gràcies a l’ajuda econòmica de l'SPD alemany. Es ficaren les bases del bipartidisme. Fins ara, al PSOE li havia anat molt bé amb aquesta fórmula: quaranta anys d’alternança de dues forces hegemòniques —cada cop més escorades cap a la banda dreta de l’espectre— que mai no han posat en qüestió el sistema.


A causa d’aquest acord, els ciutadans haguérem d’acceptar o rebutjar tota la Constitució en bloc. No poguérem manifestar-nos per separat sobre la forma d’estat monàrquica o republicana. Els partidaris de la monarquia basaren la seua opció en raons com ara el fracàs de la forma republicana, la tradició secular, la utilitat del model monàrquic, el seu caràcter arbitral, la seua neutralitat, el consens que podia propiciar entre els ciutadans... Totes aquestes raons —no cal dir-ho— són perfectament discutibles; també tenien tradició secular monàrquica països del nostre entorn (França, Itàlia, Alemanya...) i avui són repúbliques avançades. En realitat, la poc edificant monarquia borbònica i els seus avatars han estat el catalitzador de la tempestuosa història contemporània de les Espanyes, plena de guerres, absolutisme, ignomínia, espoli de les arques públiques, colps militars, caciquisme, discriminació, dictadures, crisis, endarreriment econòmic i social, incultura i un llarg etcètera. D’altra banda, la dreta reaccionària i els defensors de la monarquia —sovint aliats— no foren en absolut aliens al fracàs de la II República.

Cal destacar, però, el vessant filosòfic inherent a la forma d’estat. La monarquia és inseparable de l’altar, de l’espasa i, sobretot, l’ADN. Hom podrà argüir que això són qüestions simbòliques, però els símbols són importants. En un Estat que es proclama constitucionalment aconfessional, els ciutadans no haurien d’aguantar que el seu cap presidisca, amb uniforme militar, tota mena de cerimònies religioses o que s’agenolle a besar l’anell del papa. I encara hi ha coses pitjors: el privilegi de ser príncep hereu per haver nascut al si de la família reial topa amb la igualtat radical dels espanyols que proclama la Carta Magna; la preeminència del baró sobre la dona, a l’hora d’heretar la corona, no s’avé amb el principi de no discriminació per raó de sexe, raça, extracció social, etc. No es comprèn, per tant, que la cúpula socialista accepte la imposició d’una forma d’Estat, la monàrquica, que descansa en fosques elucubracions de caire supersticiós o metafísic que tenen més a veure amb les gònades i les creences religioses que amb la raó. Les idees monàrquiques i socialistes haurien de ser radicalment incompatibles.

dissabte, 14 de juny del 2014

¿Lleialtat institucional?

De diumenge 25 ençà, s’ha produït un allau de notícies d’aquelles que ocupen les primeres planes de tots els periòdics. ¿Quina repercussió tenen aquestes notícies a la nostra ciutat? Més del que hom creu. Anem per parts. Fa quinze dies, reflexionava, en la meua columna, sobre la irrupció de Podemos al panorama polític valencià. Em feia la següent pregunta: «¿Algú creu que mai no podria aparèixer en Xàtiva un grup d’universitaris sense feina disposats a confeccionar una llista de Podemos i presentar-la a les properes eleccions municipals?» Doncs bé, una part d’aquell interrogant ja té resposta. Dimarts per la vesprada, a la plaça Porta de Sant Francesc, es constituïa el cercle xativí de Podemos (els cercles són les assemblees locals en què s’apleguen els integrants de la nova formació). Naturalment, encara és d’hora per a saber en què acabarà la història. En qualsevol cas, ja s’han fet els primers sondejos sobre intenció de vot en pròximes cites electorals. Diumenge passat, El Periódico publicava els resultats de la seua enquesta. Podemos aconseguiria 58 escons si se celebraren ara mateix unes eleccions generals.

El moviment de Pablo Iglesias provocaria un descens brutal del PSOE i una frenada en sec d’IU. Com es realitzà a finals de maig, el sondeig encara no detectava els efectes de l’abdicació reial i l’acord de PP i PSOE per a garantir el procés successori. ¿Es poden extrapolar les dades d’aquest estudi a uns comicis locals? ¿Quina presència tindria Podemos al consistori xativí? Això és impossible de saber. A l’hora d’elegir ajuntament, els votants solen fixar-se molt en les persones que integren les diferents llistes electorals. Per altra banda, Podemos ja ha començat a experimentar problemes derivats de la seua articulació com a partit. I ja que parlem de l’acord entre les forces actualment majoritàries, ¿com està l’ambient polític a casa nostra? Molt marejat. El dia 2 es van convocar, en nombroses ciutats, les primeres concentracions dels col·lectius que demanen un referèndum per a decidir la forma d’estat, monàrquica o republicana. A les files socialistes hi ha tibantor. Militants del PSPV-PSOE eren presents a la concentració xativina. A nivell estatal, les dissensions socialistes han transcendit als mitjans de comunicació.

En les Joventuts Socialistes, el grup parlamentari, les federacions regionals i la direcció federal s'han escoltat veus a favor del referèndum i de votar no a la llei orgànica que ha de regular l’abdicació del rei. La divisió dels socialistes xativins no fa sinó reflectir la de tot el partit. Bàsicament hi ha dos postures: la d’aquells que apel·len a la lleialtat institucional i la dels militants que reclamen coherència i respecte pels milers de socialistes que donaren la seua vida en defensa de la II República. En realitat, el PSOE pateix una mena d’esquizofrènia; les sues bases són majoritàriament republicanes, però una part dels seus quadres dirigents no vol trencar el consens ordit durant la Transició. S’ha dit, per exemple, que Rubalcaba s’assabentà de la renúncia reial abans que Rajoy. El PSOE no ho ha desmentit. Cobra versemblança, per tant, la hipòtesi d’una abdicació precipitada per por a un nou secretari general del PSOE —Eduardo Madina, posem per cas— clarament posicionat a favor de la república. Això explicaria la continuïtat provisional de Rubalcaba com a màxim dirigent del seu partit.
 
Dibuix de Ferreres
 
Tot fa pensar que l’encara secretari general és peça clau per a garantir una successió monàrquica sense ensurts. Per això, Rajoy s’ha desfet en elogis —cosa mai no vista— envers la figura de don [sic] Alfredo Pérez Rubalcaba. Alguns socialistes pensen, però, que aquest hauria d’haver dimitit ja —una gestora s’hauria encarregat de convocar el congrés extraordinari i les primàries. La sospita que no se n’ha anat perquè volia participar al pla renove de Zarzuela revolta les bases del PSOE. Ho he pogut comprovar parlant amb alguns socialistes xativins, bons amics meus. Reconeixen que el recolzament del seu partit al procés successori reforça la tesi que PSOE i PP són la mateixa cosa. Com més va, més s’agreuja la crisi dels socialistes. Si almenys s’exigís una contrapartida innegociable, a canvi del sentit d’estat i la lleialtat institucional... Que la dreta respecte, posem per cas, la memòria de les víctimes republicanes (que permeta d’una vegada l’obertura de les fosses comunes i retire els honors a Franco). Així, ningú no podria dir que la “lleialtat” és, en realitat, una conxorxa de compares i comares, o una baixada de pantalons.
 
(publicat a Levante-EMV, el 14/06/2014)

divendres, 13 de juny del 2014

¿Estava planificat?

Se’ns ha fet creure que el rei tenia decidida la seua abdicació des de gener i que havia comunicat la decisió al president del govern i al cap de l’oposició. ¿És creïble, aquesta afirmació? No sé. El monarca havia donat a entendre, durant el discurs de Nadal, que no pensava abdicar, i havia reiterat en nombroses ocasions, durant els mesos posteriors, la seua voluntat de seguir al càrrec. Un rey es rey hasta que se muere, havia dit en alguna ocasió. Llavors, ¿havia decidit de fer allò que negava en públic?¿Seria acceptable aquest comportament del cap d’Estat? I si coneixia els plans de Joan Carles, ¿com és que Rajoy no s’havia posat a redactar ràpidament una Llei de la Corona, ço és, una norma que regulés tot allò no previst en la Constitució quant al funcionament de la institució monàrquica (abdicacions, renúncies, estatus jurídic dels membres de la família reial, informació sobre llurs activitats i destí de les partides pressupostàries assignades)? Si el rei tenia pensat de comunicar l’abdicació a primeries de juny, ¿per què no havia modificat la seua agenda? ¿No resulta estrany que elegís, per anunciar oficialment una decisió tan transcendental, el dia en què el seu hereu, el príncep d’Astúries, viatjava en avió procedent d’Hispanoamèrica? En fi, ¿no és més probable que la determinació del monarca siga producte d’un pensat i fet? Al cúmul de maldecaps (escàndols provocats per les seues activitats privades, corrupció i problemes judicials al si de la seua família, empitjorament de la seua salut, índexs de popularitat baixíssims) s’hauria afegit el resultat de les eleccions europees, amb una enorme davallada electoral dels partits majoritaris —tradicionals defensors de la monarquia— i l’auge de formacions obertament republicanes. La por seria el desencadenant de l’abdicació reial. Esto se va al c..., degué pensar Joan Carles. Que se haga cargo Felipe, que todavía es joven.
 

dijous, 12 de juny del 2014

Comença el mundial


 
Desculpe, Neymar
 
Desculpe, Neymar, / mas nesta Copa eu não torço por vocês. / Estou cansado de assistir ao nosso povo / definhando pouco a pouco / nos programas das TVs. / Enquanto a FIFA se preocupa com padrões, / somos guiados por ladrões / que jogam sujo pra ganhar. / Desculpe, Neymar, / eu não torço desta vez.
 
Parreira, eu vi / aquele tetra fez o povo tão feliz, / mas não seremos verdadeiros campeões / gastando mais de 10 bilhões / pra fazer Copa no país. / Temos estádios lindos e monumentais / enquanto escolas e hospitais / estão à beira de ruir. / Parreira, eu vi / um abismo entre Brasis.
 
Foi mal, Felipão. / Quando Cafu ergueu a taça e exibiu / suas raízes num momento tão solene, / revelou Jardim Irene / um retrato do Brasil. / A primavera prometida não chegou. / A vida vale mais que um gol. / ¿E as melhorias onde estão? / Foi mal, Felipão. / Nossa pátria não floriu.
 
Eu sei, torcedor, / que a minha simples e sincera opinião / não vai fazer você, que ganha e vive mal, / deixar de ir até o final / junto com nossa seleção. / Mesmo sem grana pra pagar o ingresso caro, / nunca vai deixar de amar o / nosso escrete aonde for. / Eu sei, torcedor. / É você quem tem razão.
 
Edu Krieger

dimarts, 10 de juny del 2014

Referèndum

L’article 92 de la Constitució diu que  les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans. Ara bé, les condicions per a la celebració d’aquestes consultes són molt restrictives. «El referèndum serà convocat pel Rei, a proposta del President del Govern, prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats», diu l’apartat 2 de l’esmentat article. «Una llei orgànica regularà les condicions i el procediment de les distintes modalitats de referèndum previstes en aquesta Constitució», conclou l’apartat 3. L’article segon de Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre regulació de les distintes modalitats de referèndum consta de tres apartats: «U. L’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum, en qualsevulla de les seus modalitats, és competència exclusiva de l’Estat. Dos. L’autorització serà acordada pel Govern, a proposta del seu President, llevat del cas en què estiga reservada per la Constitució al Congrés dels Diputats. Tres. Correspon al Rei convocar a referèndum, mitjançant Reial Decret acordat en Consell de Ministres i referendat pel seu President.» Finalment, l’article sisè de la mateixa llei orgànica estableix el següent: «El referèndum consultiu previst a l’article noranta-dos de la Constitució requerirà la prèvia autorització del Congrés dels Diputats per majoria absoluta, a sol·licitud del President del Govern.» ¿Algú creu que, amb l’actual Govern i amb l’actual composició del Congrés dels Diputats, és possible de celebrar un referèndum per a decidir quina forma d’Estat, monàrquica o republicana, prefereixen els espanyols? Hauríem d’estar a la vora d’una situació prerevolucionària, amb milions de ciutadans al carrer. I no sé si així i tot... Veig poc probable, per tant, que les manifestacions alteren els plans del govern.

diumenge, 8 de juny del 2014

Interinitat

 
Fins ara, els partits majoritaris, PP i PSOE, no s’havien preocupat de desenvolupar l’apartat 5 de l’article 57 de la Constitució: «Les abdicacions i les renúncies, i qualsevol dubte de fet o de dret que s’esdevinga amb l’orde de successió a la Corona es resoldran per una llei orgànica.» Com que tothom pensava que el rei Joan Carles i el bipartidisme anaven a ser eterns, ningú no havia sentit la urgència d’aprovar dita llei, que també hauria d’haver regulat l’estatus jurídic del monarca dimissionari. Si la norma hagués estat aprovada i promulgada, la successió de Joan Carles hauria estat automàtica. «El rei ha abdicat. ¡Visca el rei!» Com no és el cas, s’ha produït una situació d’interinitat. Durant divuit dies, tindrem un monarca dimissionari i un príncep hereu que encara no és rei. Des del punt de vista pràctic, això no té gran importància. PP i PSOE aprovaran la llei ad hoc per majoria aclaparadora. Però aquests divuit dies s'estan fent molt llargs. Des del dia 2, els defensors de la monarquia s’han afartat de repetir que s’ha de complir allò estipulat a la Constitució. Tanta insistència obeeix a un motiu: els divuit dies d’interinitat poden provocar —és un dir— una situació preocupant. Imaginem que moltes persones es manifestaren per places i carrers de les principals ciutats espanyoles, abans del dia 19, exigint la convocatòria d’un referèndum per a decidir la forma d’estat. (De fet, algunes formacions polítiques com Compromís o IU ja han presentat les seues iniciatives parlamentàries en aqueix sentit.) Es produiria una situació paradoxal: d’una banda, els partits majoritaris apel·lant a la legalitat constitucional i, en plena crisi de credibilitat, a la voluntat majoritària dels ciutadans espanyols expressada en les urnes; d’altra, molta gent demanant de poder expressar-se democràticament, tal com preveuen els articles 21, 23 i 92 de la Carta Magna. ¡Bonic rerefons per a la proclamació del nou rei Felip VI! D’ací l’interès dels poders polítics, econòmics i mediàtics per fer creure que els afins a la república són quatre gats il·luminats. D’ací l'alleugeriment per tenir assegurada la col·laboració del PSOE —sembla que el monarca hauria parlat amb Rubalcaba abans que amb Rajoy, per a comunicar l'abdicació. I d’ací la precipitació del rei, que ha comprès la situació: ara hi ha majoria parlamentària suficient per a solucionar l’assumpte sense entrebancs, però les coses podrien ser distintes en la pròxima legislatura. «Canviem alguna cosa perquè res no canvie», ha degut pensar. I no s’ha de descartar la possibilitat que els poders esmentats —econòmics sobretot— hagen influït en aquesta decisió del rei.

divendres, 6 de juny del 2014

Canviar de míster

Ni s’ha de donar valor absolut als sondejos, ni es poden extrapolar els resultats d’un comicis europeus, però les dades d’uns i altres marquen tendència. La monarquia borbònica passa per un mal moment. El comportament privat poc edificant del monarca i els casos de corrupció en què s’han vist involucrats alguns membres de la seua família han afonat els seus índexs d’acceptació. Per la seua banda, el sistema polític dissenyat durant la Transició sembla amortitzat. Malgrat els esforços de l’establishment per donar-ne una visió idealitzada, molts ciutadans n’estan tips. Uns s'han desentès directament dels afers públics i altres han començat a dipositar llur confiança en alternatives polítiques distintes de les opcions fins ara majoritàries. El conjunt de les institucions estatals travessa per una situació crítica. Alguns parlen d’una segona transició. A les eleccions del passat dia 25, els partits obertament republicans van obtenir molts vots. Tampoc no s’han de menysprear els aconseguits pel PSOE, que pateix una mena d’esquizofrènia; les sues bases són majoritàriament republicanes, però els seus quadres dirigents no volen trencar amb les hipoteques heretades de la Transició. Totes aquestes dades dibuixen un panorama molt fosc per a l’establishment (el conjunt de poders financers, econòmics, polítics i mediàtics). En 2015, les urnes podrien provocar un terratrèmol polític. En vista de tot això, s’ha decidit d’aplicar un revulsiu immediat. El paral·lelisme amb els equips de futbol afonats a la taula és evident. ¡Cal canviar de míster!  ¿Quan? ¡Com més aviat millor! En aquests moments, els partits que recolzen la monarquia ocupen el 90% dels escons al Congrés dels Diputats. En novembre de 2015, qui sap. Heus ací el perquè de tanta apel·lació a l’oportunitat de la decisió reial d’abdicar.

dijous, 5 de juny del 2014

El paper dels mitjans

 
Els estereotips sempre han existit. Fins ara, costums com exhibir El País o portar una bandolera al muscle semblaven signes distintius de la gent d’esquerres  —jo mateix he rebut comentaris irònics en aquest sentit. Doncs bé, llegir El País porta camí de no ser distintiu de res. Com més va, menys mitjans d’esquerra hi ha al quiosc. Ja he explicat en alguna ocasió que el grup PRISA pertany a Liberty, un hedge fund que agrupa més de 70 grans inversors (Taurus, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan i els bancs Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank i Morgan Stanley entre d’altres). Liberty controla el 57,7% de les accions de PRISA, propietària d’El País. El teòric diari de la progressia ha de recolzar, per tant, l’establishment. Aquests dies, sense anar massa lluny, la publicació s’ha sumat a l’embafador cor de mitjans de comunicació que llepen el cul a la monarquia. Ja no existeix esquerra mediàtica. Els grans mitjans espanyols són majoritàriament conservadors. Han esdevingut instruments al servei de la “casta”. La seua falta de credibilitat ha assolit uns nivells que mai no s’havien vist durant el període democràtic. En realitat, s’han transformat en mitjans de persuasió. Funcionen com a portaveus dels poders fàctics. Tots els indicadors mostren que els índexs d’acceptació de la monarquia són baixíssims. Els mitjans de comunicació van, però, a la seua. Des de dilluns, estan immersos en una curiosa unanimitat: la Transició fou un procés modèlic; gràcies al rei, Espanya assolí unes cotes de llibertat i benestar homologables a les de qualsevol democràcia; el príncep d’Astúries és la persona més preparada per a ocupar l’alta prefectura de l’Estat... Aquest clixé idealitzat de la nostra història recent també apareix a les planes d’El País. La nul·la diversitat ideològica dels mitjans (clarament inclinats cap al conservadorisme) és terreny adobat per al pensament únic. El sistema intenta amagar les veus discrepants de nombrosos sectors ciutadans. Assistim a una enorme operació propagandística. El rei ha abdicat i cal assegurar que l’accés al tron del seu successor es produïsca sense ensurts.

dimecres, 4 de juny del 2014

Qui no escolta consell no arriba a vell

¿Sabies que prendre aigua a l’hora correcta maximitza els efectes beneficiosos del líquid element en el cos humà? Dos gots d’aigua després de llevar-nos ajuden a activar els nostres òrgans interns. Prendre un got d’aigua trenta minuts abans de menjar millorarà la nostra digestió. Un got d’aigua abans de banyar-nos ajuda a baixar la pressió sanguínia. Prendre un got d’aigua abans d’anar a dormir evita apoplexies o atacs al cor. Un got d’aigua abans de practicar sexe afavoreix la relaxació de l’òrgan femení. Dos gots d’aigua abans d’ingerir begudes alcohòliques protegeixen el fetge. Un got abans d’emprenyar-se ajuda a prendre les coses amb calma. Dotze gots de cervesa ben freda ajuden a oblidar totes aquestes bajanades. Tanta aigua, tanta aigua...

dimarts, 3 de juny del 2014

Espanya sencera...

El llenguatge dels polítics és la repera. L’abdicació del rei ho ha posat de manifest. Maria Dolores de Cospedal, posem per cas, ha demanat sensatesa i cordura a tothom —amb pleonasme inclòs— per a poder realitzar el procés de successió, dotat, segons afirma, d’estabilitat institucional i plenes garanties constitucionals.  En una declaració oficial feta des del Palau de Fuensalida, seu de la Presidència del Govern de Castella-La Manxa, Cospedal ha traslladat la gratitud i la lleialtat a la Corona de tots els manxecs. En nombre de todos los ciudadanos de esta región quiero trasladarle al rey nuestro agradecimiento por su efectiva aportación a la consolidación de la democracia en nuestro país y por su dedicación a España por encima de cualquier circunstancia, ha dit. Com a secretària general del PP, també ha fet unes manifestacions institucionals. Ha assegurat que Espanya està preparada per a encarar la successió amb serenitat i altura de mires. Hoy es un día histórico y de agradecimiento de cuarenta y siete millones de españoles a la figura que mejor ha sabido defender a nuestro país y los intereses de los españoles. Cospedal ha dit que el rei ha sabut ser un referent de tots els espanyols, un cap d’Estat representatiu, equilibrat i pròxim. En fi, en nom del PP, li ha donat les gràcies per ser rey de todos los españoles sin excepción. Les seues paraules finals han estat aquestes: España hoy, desde todos los rincones, le da las gracias con admiración y respeto. Hoy, y siempre. Quant a l’hereu, el futur Felip VI, la dirigent popular ha afirmat que és la persona més preparada per assumir el repte de ser rei.


Una exegesi exhaustiva d’aquestes paraules portaria molt de temps. Primerament crida l’atenció la manera de parlar en nom de tots i totes —todos los ciudadanos de esta región, cuarenta y siete millones de españoles, todos los españoles sin excepción, todos los rincones de España. Les concentracions republicanes celebrades ahir en nombroses ciutats de la península semblen desmentir les paraules de la senyora Cospedal. Sense anar massa lluny, servidor no professa cap lleialtat a la corona; preferiria una república. Per a mi, el rei no és cap referent. Tampoc no queda massa clar què entén la secretària general per serenitat i altura de mires. ¿Que tothom ha d’acceptar la monarquia, sense badar boca, o que ella i els seus companys de partit acceptarien serenament els hipotètics resultats antimonàrquics d’una consulta sobre la forma d’Estat? Per altra banda, proclamar que Joan Carles és una figura representativa de tots els espanyols exigiria alguna explicació. Si s'ha volgut dir que el perfil del monarca —irresponsable, faldiller, inculte i ric— representa l’espanyol mitjà, estem apanyats; si s'insinua que ostenta un càrrec electiu, la inexactitud és palmària. Algú podrà dir que els espanyols li van donar legitimitat democràtica en el referèndum constitucional de 1978. Sense entrar ara en matisos sobre el sentit i el contingut d’aquella consulta, cal dir que les generacions d’espanyols més joves no hi van participar, per raons òbvies. Finalment, ¿qui és Cospedal per a certificar la preparació del príncep? Almenys, podria haver modulat el seu llenguatge: En mi opinión, el príncipe está muy preparado... En una cosa estic d’acord amb ella: Felip de Borbó és la persona més preparada de la seua família.