dijous, 19 de juny del 2014

Bon dia per a coronar Felip VI

Segons diversos historiadors, la crema de Xàtiva, ordenada per Felip V, començà el dia 19 de juny de 1707. Després de la batalla d’Almansa, tots els efectius militars de què disposaven els austriacistes es feren forts a l’interior del recinte emmurallat xativí i es van preparar per a defendre la ciutat de les escomeses borbòniques. Les tropes enviades pel duc de Berwick i comandades pel cavaller d’Asfeld volien conquistar la plaça abans de donar el cop definitiu a la ciutat de València. El 24 de maig, els assaltants aconseguiren llur objectiu: enderrocaren el Portal dels Banys i penetraren en la ciutat a mata-degolla. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. De res no serví que personalitats notables del bàndol botifler intercediren davant del monarca (hom volia escarmentar i alhora dissuadir altres viles autriacistes). D’Asfeld executà les ordes reials a partir del 19 de juny. Els incendis selectius se succeïren durant mesos. Només se salvaren del foc els béns de la noblesa botiflera i els edificis religiosos.
 
Il·lustració de Javier Jaén

Els partidaris del bàndol francès desfermaren una campanya de confiscacions que desposseí dels seus béns els fidels a la causa austriacista. Els arxius municipals foren destruïts (i amb ells, molts títols de propietat). El rei i els nobles botiflers s’empararen dels béns confiscats. La devastació fou esfereïdora, no tant per la cremadissa com pel pillatge dels invasors i de les anomenades compañías para cavar, creades als pobles de la rodalia (una d’elles, per exemple, procedia de la Font de la Figuera, vila fidel al bàndol borbònic). Aquestes companyies arribaven a la ciutat i s’emportaven tota mena de materials útils per a la construcció. En 1720, només quedava una tercera o quarta part dels habitatges existents en 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts o dipòsits de runes (en realitat, pedreres on els veïns de la rodalia s’assortien de materials aprofitables). Les traïcions, les delacions i les rivalitats pel poder s’empararen de la contrada.

Es produí una enorme crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. La població masculina en edat militar fou delmada per les execucions. Nombroses persones (sobretot dones, xiquets i ancians) hagueren de marxar a la Manxa, a Mallorca. Els clergues sospitosos de deslleialtat foren sotmesos a processos de depuració i expulsats de la ciutat (les monges foren traslladades a convents de València). Xàtiva, fins aleshores segona ciutat del regne, ja no recuperaria mai la seua magnificència. La victòria botiflera alterà greument la vida social, sotragà l’economia i determinà la desaparició de les institucions forals. El decret de Nova Planta, proclamat el 29 de juny, a més de prohibir l’ús del valencià, suprimí els furs, que el Regne de València ja no recuperaria. Felip V decretà la creació d’una ciutat de nova planta, que s’hauria de dir Colonia Nueva de San Phelipe, a la qual podien tornar tots els pròfugs que provaren la seua lleialtat al rei.

En fi, avui, dia en què es commemora l’incendi de la ciutat a mans de les tropes borbòniques, va a ser coronat Felip VI. Algunes persones han volgut veure en aquesta coincidència diferents connotacions. Bàsicament, podríem fer-nos les següents preguntes: ¿Era sabedor, el nou rei, dels fets històrics esdevinguts el 19 de juny de 1707? Si els desconeixia, ¿com és que no havia estat advertit pels seus assessors del simbolisme que entranya la data per a centenars de milers de valencians? I si havia estat advertit, ¿per què no ha buscat altra data per a la seua coronació? Conclusió: siga quina siga la resposta als anteriors interrogants, els fets vindrien a demostrar l’escassa capacitat d’influència de la nostra ciutat o, dit d’altra manera, la insensibilitat de les autoritats locals i autonòmiques, incapaces  de connectar amb els sentiments d’una part dels valencians i d’exigir a les altes instàncies de l’Estat més respecte pel nostre poble. Encara que, ben mirat, tampoc no podíem esperar altra cosa dels botiflers que governen.