dimarts, 29 de juliol del 2014

Pazar: bir ticaret masali

El tercer cicle de Cinema d'Estiu organitzat per l'Associació  d'Amics de la Costera, amb projecció de pel·lícules en versió original subtitulades en valencià, continua celebrant-se al Polisportiu de Novetlè. Aquest dimecres 30 de juliol, a les 21.45 h, es projectarà Pazar: bir ticaret masali, comèdia que conta les peripècies d'un mercader ple d'idees per a negociar en un espai de frontera.
 
L'entrada és gratuïta per a tots els públics. Com sempre, el bar del Polisportiu estarà obert. Es pot dur l'entrepà o comprar-lo al bar, junt amb qualsevol beguda.
 
Pazar: bir ticaret masali (El mercat: un relat de comerç)
Any: 2008
País: Turquia
Director: Ben Hopkins
Actors: Tayanç Ayaydin, Genco Erkal

 
Comentari: Mihram (Tayanç Ayaydin), el protagonista, viu del mercat irregular i té sempre grans expectatives, però es mou en un món on predomina l'obtenció del guany immediat. La trama se situa  en la frontera entre Turquia i Azerbaidjan. Pazar mostra els mètodes enginyosos al marge de la llei que s’han de fer servir per a sobreviure en aquestes condicions geogràfiques i econòmiques. Però és una il·legalitat que s'ha de mirar amb benevolència. Res té a veure amb corrupcions que ens cauen més properes. Mihram és l'antiheroi d'un món d'economia globalitzada que es maneja en aquest context amb els mateixos mètodes còmics que utilitzava la picaresca que tantes obres mestres literàries (el Lazarillo de Tormes, les novel·les de Dickens, ...) o cinematogràfiques (Charles Chaplin , per exemple) ha produït. D'aquesta pel·lícula (premiada en diversos festivals), destaca un aspecte que, probablement, ens passaria desapercebut: el director, Ben Hopkins, és anglès.
 

dissabte, 26 de juliol del 2014

Estampes inusitades

Cameges per la ciutat i veus estampes que evoquen les novel·les d’Andrea Camilleri. Et trobes, posem per cas, tres individus elegants, eixerits i bruns que semblen arrelats a la vorera, en un determinat tram de l’Albereda. Trepitgen el paviment amb fermesa. Tenen l’auto aparcat davant mateix del rastell groc, possiblement la seua oficina. Un d’ells sembla donar ordes als altres. Un guàrdia urbà, que passa per l’indret, mira cap als aparadors. (Podríem recórrer a l’oxímoron i dir que té la vista cega.) Uns dies després, en altre indret de la ciutat, descobreixes que un dels tres individus ha colonitzat una nova vorera. Sembla un arbre més del carrer. Mentre l’observes, s’aproxima una adolescent. El tipus li fica en la mà vés a saber quina cosa. Ella trau alguns bitllets —¿vint, trenta, cinquanta euros?— de la bandolera. Després d’una breu xerradeta, la xica s’allunya apressadament. Bé, no sabem amb seguretat què trafeguen els homes de les voreres, però podem aventurar hipòtesis.

¿Quina conclusió traurien vostès, per exemple, d’aquesta escena que es desenvolupa en una plaça de la zona sud-oest de Xàtiva? Són les dotze del migdia —o les sis de la vesprada, tant se val— d’un dia feiner d’hivern. Aparca un vehicle d’alta gamma —un Mercedes SL Coupé. Del seu interior surten tres xicots —a penes tindran vint o vint i tants anys— que es repapen còmodament en un banquet. Un d’ells trau de les butxaques paper de fumar i una bosseta diminuta que sembla contenir alguna substància —potser maria. Enrotlla l’hipotètic porro, l’encén i l’aspira dues o tres vegades. Tot seguit el passa als seus companys. Durant una bona estona, els tres marrecs es dediquen a fumar i petar la claca. Finalment, s’alcen, es fiquen al cotxe i desapareixen.
 
No m’estic inventant l’escena. Visc a la zona sud-oest de Xàtiva. Veia els xicots del Mercedes quan tornava del treball més aviat que d’habitud, o quan sortia del meu domicili per les vesprades. Si observava la placeta que hi ha al davant de casa, a través dels vidres, allí estaven els paios del coupé, asseguts en un banquet. Altres vegades, els veia al carrer Lluís Alcanyís, a l’Albereda... Finalment, els vaig perdre de vista. Però va aparèixer altra colla formada per xavals que, si fa no fa, tenien els mateixos hàbits: aparcaven un BMW M5 a qualsevol hora del dia, seien en un banquet, enrotllaven porros... Una tarda de pluja, es van arrecerar al brincalet de casa i l’aroma de la maria pujava al primer pis. «¿Tindran alguna ocupació, aquests xics?», em preguntà la meua dona. No sé. Devien ser uns desvagats, perquè es dedicaven a fumar mentre la resta de la humanitat —estudiants, empleats, empresaris— estaven al seu lloc de treball. O potser eren fills de papà. D’algun lloc havien de sortir els diners per a comprar un Mercedes SL o un BMW M5... Un amic meu em descobrí una manera peculiar de “finançar” vehicles de luxe.

«¿Com és que sempre portes unes motos i uns cotxes tan cars? ¿Has canviat de feina?», havia preguntat a un conegut seu. Heus ací la resposta de l’interpel·lat: «Trac propines per fer uns treballs extres. He de portar el meu coupé a València i l’he de deixar aparcat en un lloc predeterminat. No l’he de tancar amb clau. Passat un temps, l’agafe i me’n torne cap a Xàtiva. Ací, repetisc l’operació: deixe aparcat el vehicle, sense traure les claus del contacte, al lloc que em diuen. Cada vegada que faig un d’aquests viatges, em donen una propina de quatre dígits. I mai no li ha passat res al cotxe.» Manera fàcil de guanyar diners —vaig dir jo—, però estem com al principi. ¿Per què havien de quedar obertes les portes del coupé? ¿Per a quin tipus de trasbals es feia servir l’auto del conegut del meu amic? Una lectura estiuenca encara em suscita més enigmes.

En un dels capítols de ZeroZeroZero, llibre de Roberto Saviano, es pot llegir açò: «En 2012, any de sortida de l’iPhone 5 i l’iPad Mini, Apple esdevingué una empresa tan capitalitzada com mai no s’havia vist a cap llista de cotitzacions. En un any, les seues accions experimentaren un ascens borsari del 67%. Una pujada notable per a les xifres financeres habituals. Si algú hagués invertit, a principis de 2012, 1.000 euros en accions d’Apple, ara en tindria 1.670. No està mal. Però si hagués invertit, a principis de 2012, 1.000 euros en coca, ara en tindria 182.000.» Els xicots desvagats que conduïen bòlids de luxe no apartaven l’iPhone de l’orella, però no crec que foren inversors d’Apple. En fi, les escenes que es representen quotidianament en els jardins, les places i els carrers de Xàtiva solen ser ben anodines. Tanmateix, una mirada atenta et fa descobrir estampes inusitades.
 
(publicat a Levante-EMV, el 26/07/14)

diumenge, 20 de juliol del 2014

Inseguretat jurídica

—Mestre, ¿concedir fur especial al monarca dimissionari, una persona que ja no ocupa cap càrrec institucional, és conforme a la Carta Magna d’Ermòtia?
—El dret no és la meua especialitat —contesta el vell professor—, però un conegut meu, magistrat emèrit, afirma, taxatiu, que una llei ordinària no pot modificar allò establert a la llei fonamental. Cal tenir present, a més, el perjudici causat a tercers. El privilegi de la persona que només pot ser jutjada pel la Cort Suprema priva els seus demandants del dret de recurs que assisteix qualsevol perjudicat per una sentència desfavorable.
—Doncs l’opinió dels juriconsults no sembla influir molt en el nostre legislador —interromp un alumne—. L’Assemblea Legislativa ha decidit de donar un estatuts especial a l’anterior rei. No podrà ser encausat per fets esdevinguts durant el seu regnat i gaudirà de fur màxim, penal i civil, a partir de la seua abdicació. En resum: les possibles demandes contra ell seran vistes per la Cort Suprema, els magistrats de la qual simpatitzen amb la causa monàrquica. L’antic sobirà tindrà, per tant, protecció jurídica màxima i amb efectes retroactius.
—Així i tot, jo no estaria tranquil —somriu l’ancià—. Els partits de l'oposició ja han anunciat la seua intenció d’anul·lar aquest estatus privilegiat. «Una llei ordinària pot ser revocada per una majoria parlamentària distinta de l’actual», han advertit. D’altra banda, els magistrats de la Cort Suprema estan enfadats. «Se’ns està penjant el capell de llepaculs de la reialesa», es queixen.
—Mon pare diu —tercereja altre deixeble— que l'antic monarca medita retirar-se al país alpí on ja sojornava la seua àvia.

divendres, 18 de juliol del 2014

La república haurà d’esperar

—Mestre, mai no s’havia vist que un membre de la reialesa hagués de seure al banc dels acusats per ocultar diners als funcionaris de la tresoreria —s’estranyen els alumnes.
—Tampoc no s’havia vist mai que uns estudiants mediocres volgueren suplantar els oracles i endevinar l’avenir —sospira l’ancià. La princesa no seurà a l’escambell.
—¿Com estàs tan segur? —pregunten els joves.
—Els magistrats de la cort d’apel·lació pertanyen a la casta superior; no permetran que la princesa declare davant d’un tribunal provincial. Això alçaria la veda contra la monarquia.
—¿Per què? —interromp un alumne.
—Perquè el sobirà podria haver instigat el frau i l’ocultació —explica el vell professor—. «¿Com permets que una princesa d’Ermòtia visca en un pis de l’eixampla?», hauria amollat al marit de la seua filla. El xicot, perfectament assabentat de com funcionen els afers econòmics a cal sogre, hauria pensat: «Fer com fan no és pecat.» Resumint, la princesa i el seu marit podrien al·legar, durant la vista, que els seus tripijocs amb la tresoreria han estat idea del mateix monarca. Si això s’arribés a demostrar, la caiguda de la monarquia seria inevitable.
—Millor —fa un alumne—. Així podríem proclamar la República d’Ermòtia.
—Amb la monarquia cauria també el sistema de castes. Definitivament, la cort d’apel·lació no permetrà que la princesa sega a la banqueta. La república haurà d’esperar —diu el mestre amb un deix de resignació.

dilluns, 14 de juliol del 2014

El comissionista

—Tanta pressa per dotar el rei dimissionari d’un fur especial fa pensar —diu absort el mestre—. ¡Com si fos un delinqüent!
—És un evasor fiscal —interromp un alumne en veu baixa—. L’alt dignatari mai no ha pogut resistir-se als diners; sempre ha recordat les penalitats econòmiques del seu avi, obligat a marxar a l’exili amb les mans buides. L’endemà de prendre possessió del seu càrrec, sa majestat començà a procurar-se una fortuna personal. «No em passarà el mateix que al meu avi», es va prometre. Ordenà als seus assistents que feren una col·lecta entre diversos sobirans d’altres contrades. Els ajudants havien d’apel·lar a la solidaritat de classe. «Estimat germà, et demane una petita contribució per a restaurar la monarquia a Ermòtia», escrivia de pròpia mà en les missives que es lliuraven als diferents prínceps. Tots els diners recaptats eren dipositats al banc d’un remot país on el secret de les operacions estava plenament garantit.
—Però han passat quaranta-cinc anys. Aqueixes ocultacions als funcionaris de la tresoreria ja hauran prescrit —observa el vell professor.
—Podria haver-n’hi de més recents —somriu el deixeble bocamoll—. Els negociants conten que l’antic sobirà, un bon ambaixador comercial, els ha aconseguit múltiples negocis a l’estranger. Sa majestat podria haver actuat com un comissionista. Les companyies ermotianes li haurien abonat percentatges ben sucosos a canvi de les seues gestions. Amb aquestes comissions i els diners obtinguts de la venda de joies i obres d’art, tretes del país de manera irregular, sa majestat hauria amassat una gran fortuna.
—Escolta, ¿tu com saps tot això? —interroga l’ancià.
—He sentit com li ho contava a mon pare un conegut seu que treballa a la cancelleria.

dissabte, 12 de juliol del 2014

El defensa granera

Durant molt de temps, l’últim defensa, l’encarregat d’evitar in extremis les possibles incursions de l’adversari, era anomenat defensa granera —l’sweeper anglès, o defensa escoba castellà. Però avui ja no s’estila aquest lèxic futbolístic. Ara, un defensa granera és un lliure —líbero, en la llengua de Quevedo. Doncs bé, l’alcalde de Xàtiva vol jugar en posició de lliure per a frenar  les incursions de l’adversari, el tripartit —o el tetrapartit, qui sap—, que podria marcar, en les pròximes eleccions locals, més gols que Alemanya a Brasil. Perillen l’alcaldia i les presidències de la diputació i l’organització provincial del seu partit. Fa uns anys, aquesta acumulació de càrrecs podia convidar a l’optimisme, perquè els polítics solen agranar cap a casa. Algun xativí degué pensar: «Ara és la nostra; Rus farà molt per la ciutat». Qui cregués això estava totalment equivocat. Som on érem; no hem progressat per damunt d’altres ciutats de les comarques centrals. No s’ha impulsat un desenvolupament urbanístic coherent, ni un model econòmic sòlid que esmorteïsca les crisis. Tampoc no s’ha promogut una política cultural d'altura.

Tots els esforços de l’alcalde s’han dirigit a consolidar el clientelisme i disparar focs d’artifici. «La ciutat mai no havia estat tan bonica», diuen alguns. Sembla, però, que ornamentar l’Albereda i uns pocs carrers de l’eixampla no servirà per a revalidar la majoria absoluta dels peperos xativins. Alguna cosa es deu olorar Rus —potser té informació privilegiada; el Consell impedeix l’accés als estudis trimestrals que realitza l’empresa Datos de Opinión SL per a la Conselleria de Presidència. En qualsevol cas, sembla que l’alcalde ha enviat un avís als seus: «Busqueu-vos la vida que açò s’acaba.» Ara bé, com que un partit dura noranta minuts i no s’ha de donar, fins a l’últim segon, cap pilota per perduda (Luis Molovny dixit), la nostra primera autoritat ha decidit de posar-hi el coll. ¿Algú havia dit que teníem un alcalde absent? A partir d’ara, serà omnipresent, serà un sweeper. Acudirà a totes les jugades que es desenvolupen en la frontal de l’àrea. Es multiplicarà per mil. Voldrà estar present allà on hi haja una foto.

De fet, ja s’ha deixat veure en diversos esdeveniments: la presentació de la Fundació Carralero, la nova programació dels canons d’aigua emplaçats al Castell, l’inici dels treballs de neteja que Imelsa duu a cap en diferents barrancs del terme... Qualsevol excusa és bona. Ara bé, l’aparició més apoteòsica del nostre edil es produí durant l’assemblea extraordinària de l’Olímpic. Rus havia anunciat que es retirava de la presidència del club. Molts sospitàrem que feia teatre; a finals de la temporada 2011-12, ja havia actuat de la mateixa manera. En fi, els socis reunits a la Casa de Cultura es van prestar a l’escenificació d’un drama amb final previsible. Quan tots donaven mostres de fatiga i abatiment, la veu de Rus sonà condescendent a través del mòbil de José Enrique Sanchis: «Au, vinga, va. Seré president del club una temporada més.» Imaginem-nos l’escena i els afalacs. «Gràcies, Alfonso. Què seria de nosaltres sense tu. Ets el més gran. Et volem», degué clamar a l’uníson el cor de pilotes. L’sweeper havia allunyat de nou la situació de perill. La continuïtat de l’equip en Segona B estava garantida.

I també està garantida la disponibilitat de diners públics; el club se sosté gràcies al contribuent. L’Olímpic, que ha rebut aquesta darrera temporada una subvenció de 59.000 euros, no paga cap despesa de la Murta. El manteniment i el consum de l’aigua i l’electricitat van a compte de l’Ajuntament. L’estadi és propietat municipal, però l’utilitza exclusivament el club (el greuge comparatiu amb altres entitats cíviques és estratosfèric). En total, les arques municipals haurien destinat enguany més de 120.000 euros al club dels nostres amors. Sense l’alcalde, el futur de l’entitat seria ben boirós. En plata: sense diners del comú, no hi hauria club, ni Segona B, ni res de res. I açò em dóna peu per a una última reflexió. Bé que la missió principal d’un governant és gestionar el pressupost amb honradesa, equitat i eficàcia, el nostre "defensa granera" podria sentir la temptació de balafiar en propaganda, d’ací a maig de 2015, els diners del contribuent. Si perd les pròximes eleccions municipals, qui vinga darrere ja s’apanyarà amb els vora vint-i-dos milions d’euros que deu l’Ajuntament. ¡El que ens espera! I açò només acaba de començar.
 
(publicat a Levante-EMV, el 12/07/2014)

dijous, 10 de juliol del 2014

El dubte de Joan Expòsit

—Mestre, ¿de quina cosa ha de ser protegit el monarca dimissionari?
—És una història molt llarga. Durant el seu regnat, estava a cobert de qualsevol litigi; era inviolable i irresponsable. No tots els membres de l’assemblea legislativa estaven d’acord amb aquests privilegis reials. Alguns eren del parer que la inviolabilitat no podia abastar la vida privada del sobirà. Però els monàrquics, majoria aclaparadora, havien imposat el seu criteri. Volien estalviar escàndols. Eren molt conegudes les febleses del rei. La promiscuïtat, posem per cas, li venia d’herència. Tots els seus avantpassats havien estat faldillers (tots excepte la seua rebesàvia, dona ardorosa que s’inclinava, com és natural, pels calçotets).
—Però tots els sobirans tenen inclinacions llibertines; han de tenir hereus, per a garantir la continuïtat del seu llinatge —van interrompre alguns deixebles—. No trobareu cap sereníssima que haja fet promesa de romandre cèlibe.
—Sí, però un capteniment massa llicenciós augmenta considerablement el nombre de descendents. Si qualsevol jutge de districte pogués admetre demandes de paternitat de súbdits que afirmen ser fills extramatrimonials del monarca emèrit, se suscitaria un veritable embolic jurídic; les lleis d’Ermòtia no fan distinció entre fills matrimonials i extramatrimonials. Així que la majoria monàrquica de l’assemblea legislativa ha decidit de concedir fur especial a l’antic sobirà. Quan entre en vigor aqueix privilegi, els magistrats de la Cort Suprema, amics i aduladors de la reialesa, posaran l’estellador.
—¿És just, això? —qüestiona l’alumne Joan Expòsit.
—Pregunteu massa —respon el mestre mentre fa mitja volta.

dimarts, 8 de juliol del 2014

Brasil (I)

En 1989, vaig travessar per primera vegada l’Atlàntic. Vaig viatjar a Brasil. Tenia 37 anys. Un dia d’agost d'aquell any, després de dotze hores de vol, vaig aterrar a Rio de Janeiro. La destinació tenia per a mi un al·licient extraordinari; sempre he estat un enamorat de les músiques brasileres. Com que el país del samba és notícia des de fa mesos —pel mundial de futbol i per les protestes contra la pobresa i la injustícia—, m’han vingut a la memòria els dies que hi vaig sojornar. He recuperat les antigues fotografies, preses amb una càmera Minolta analògica. He hagut d’escanejar els negatius i les diapositives. Brasil em semblà un país meravellós, ple de contrasts. Malgrat la pobresa generalitzada, l'alegria i el bon humor de molts brasilers són proverbials. Durant les pròximes setmanes, es parlarà molt de la humiliació esportiva infligida per Alemanya. Jo preferisc recordar les meues vivències al país tropical.
 






diumenge, 6 de juliol del 2014

Solució sapastra

—Sembla que tothom es rifa, a les altres casses reials. Do you have kinship with goats?, li ha preguntat un príncep nòrdic. «¿Em vaig ficar amb tu, quan aquella dona teua et posava unes banyes més recargolades que les d’un cudú gros?», ha contestat l’interpel·lat. Les befes també s’han escampat pels carrers d’Ermòtia, en saber-se la fórmula elegida per a protegir de possibles demandes judicials els antics sobirans. En comptes de promulgar una norma específica, l’assemblea legislativa ha decidit d’incloure l’assumpte en un apèndix del projecte de llei de protecció de l’herc salvatge. El fur especial de què gaudiran els monarques emèrits figurarà, per tant, en una llei que salvaguarda la fauna salvatge autòctona. «És una solució sapastra», ha reconegut el president de l’assemblea, bé que després s’ha desdit de les seues paraules.
—Al sobirà dimissionari li agrada molt la vida salvatge, ¿no? —pregunta un alumne tòtil.
—Però a la seua esposa, gens ni mica —talla el mestre amb gest sever.