El comissionista

—Tanta pressa per dotar el rei dimissionari d’un fur especial fa pensar —diu absort el mestre—. ¡Com si fos un delinqüent!

—És un evasor fiscal —interromp un alumne en veu baixa—. L’alt dignatari mai no ha pogut resistir-se als diners; sempre ha recordat les penalitats econòmiques del seu avi, obligat a marxar a l’exili amb les mans buides. L’endemà de prendre possessió del seu càrrec, sa majestat començà a procurar-se una fortuna personal. «No em passarà el mateix que al meu avi», es va prometre. Ordenà als seus assistents que feren una col·lecta entre diversos sobirans d’altres contrades. Els ajudants havien d’apel·lar a la solidaritat de classe. «Estimat germà, et demane una petita contribució per a restaurar la monarquia a Ermòtia», escrivia de pròpia mà en les missives que es lliuraven als diferents prínceps. Tots els diners recaptats eren dipositats al banc d’un remot país on el secret de les operacions estava plenament garantit.

—Però han passat quaranta-cinc anys. Aqueixes ocultacions als funcionaris de la tresoreria ja hauran prescrit —observa el vell professor.

—Podria haver-n’hi de més recents —somriu el deixeble bocamoll—. Els negociants conten que l’antic sobirà, un bon ambaixador comercial, els ha aconseguit múltiples negocis a l’estranger. Sa majestat podria haver actuat com un comissionista. Les companyies ermotianes li haurien abonat percentatges ben sucosos a canvi de les seues gestions. Amb aquestes comissions i els diners obtinguts de la venda de joies i obres d’art, tretes del país de manera irregular, sa majestat hauria amassat una gran fortuna.

—Escolta, ¿tu com saps tot això? —interroga l’ancià.

—He sentit com li ho contava a mon pare un conegut seu que treballa a la cancelleria.