—Mestre, ¿de quina cosa ha
de ser protegit el monarca dimissionari?
—És una història molt llarga.
Durant el seu regnat, estava a cobert de qualsevol litigi; era inviolable i
irresponsable. No tots els membres de l’assemblea legislativa estaven d’acord
amb aquests privilegis reials. Alguns eren del parer que la inviolabilitat no
podia abastar la vida privada del sobirà. Però els monàrquics, majoria
aclaparadora, havien imposat el seu criteri. Volien estalviar escàndols. Eren molt
conegudes les febleses del rei. La promiscuïtat, posem per cas, li venia
d’herència. Tots els seus avantpassats havien estat faldillers (tots excepte la
seua rebesàvia, dona ardorosa que s’inclinava, com és natural, pels calçotets).
—Però tots els sobirans
tenen inclinacions llibertines; han de tenir
hereus, per a garantir la continuïtat del seu llinatge —van interrompre alguns deixebles—. No trobareu cap sereníssima
que haja fet promesa de romandre cèlibe.
—Sí, però un capteniment massa
llicenciós augmenta considerablement el nombre de descendents. Si qualsevol jutge
de districte pogués admetre demandes de paternitat de súbdits que afirmen ser fills
extramatrimonials del monarca emèrit, se suscitaria un veritable embolic
jurídic; les lleis d’Ermòtia no fan distinció entre fills matrimonials i
extramatrimonials. Així que la majoria monàrquica de l’assemblea legislativa ha
decidit de concedir fur especial a l’antic sobirà. Quan entre en vigor aqueix privilegi, els magistrats de la
Cort Suprema, amics i aduladors de la reialesa, posaran l’estellador.
—¿És just, això? —qüestiona l’alumne Joan Expòsit.
—Pregunteu massa —respon el
mestre mentre fa mitja volta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada