¿Unitat o disgregació?

El català té des dels seus orígens dos dialectes constitutius: l’oriental i l’occidental. Aquesta diversitat lingüística és el rerefons de moltes polèmiques sobre la denominació de la nostra llengua. Hom té tendència a creure que això només passa al País Valencià. ¡Falsa creença! En Noruega, posem per cas, també hi van haver controvèrsies lingüístiques, bé que avui semblen haver cessat. En realitat, la geopolítica ha dividit en tres idiomes estatals, danès, suec i noruec,  parlars que haurien de ser simples dialectes d’una llengua germànica comuna, nòrdica o escandinava, hereva del nòrdic antic. Durant el segle X, el nòrdic tenia un dialecte oriental, parlat a Suècia i Dinamarca, i un dialecte occidental, parlat a Noruega, Islàndia, Grenlàndia, les Illes Fèroe i les Illes Shetland (l’islandès parlat conserva trets d’aquell nòrdic antic i ha acabat diferenciant-se molt de les altres llengües escandinaves modernes). El noruec és similar, per tant, a les llengües dels altres països escandinaus. Els parlants de noruec, suec i danès s’entenen perfectament entre ells. Les tres llengües poden ser —i de fet ho són— utilitzades en la comunicació entre els habitants d’Escandinàvia. Açò ens recorda que totes les llengües del món tenen dialectes.

Fins al segle XIX, el danès havia estat la koiné escrita de Noruega. Però els nacionalistes, que reclamaven la independència de Noruega —unida a Dinamarca, durant 436 anys, i a Suècia, fins a 1905—, desfermaren la controvèrsia lingüística. Reclamaven una llengua nacional noruega diferenciada del danès. Tanmateix, els seus intents topaven amb una realitat: la majoria dels noruecs parlava danès —empeltat, això sí, de trets dialectals autòctons. Alguns lingüistes van proposar un idioma nou, basat en els dialectes de les zones rurals i més diferenciat del danès.  Sorgiren així dos estàndards i dues ortografies alternatives que han acabat denominant-se bokmål i nynorsk (el bokmål és hegemònic i més afí al danès; el nynorsk és la llengua creada amb pretensions de purisme nacionalista). Durant un temps, les institucions oficials intentaren fondre el bokmål i el nynorsk en una llengua comuna denominada samnorsk, però el desgavell ortogràfic aconsellà d’abandonar la idea. I bé que minoritàries, encara hi ha dues propostes més: la norma riksmål, pràcticament idèntica al danès, i l’høgnorsk, més "purista" que el nynorsk. (Una minoria pretén elevar a estàndard el col·loquial que es parla a les barraques.)

Ara bé, com que els noruecs viuen en latituds molt fredes, la sang mai no ha arribat al riu. A l’escola s’imparteixen tant el bokmål como el nynorsk, tot i que el 86% de la població fa servir el bokmål com a llengua escrita quotidiana (el 5,5% utilitza les dues i el 7,5%, només el nynorsk). Com a resultat de la cooperació al si del Consell Nòrdic, els ciutadans dels països escandinaus, i els d'Islàndia i Finlandia, tenen dret a comunicar-se amb les autoritats noruegues en les llengües respectives de cada estat. La Companyia Noruega de Radiotelevisió (NRK) emet programes en bokmål i en nynorsk, i totes les institucions governamentals tenen l’obligació d’admetre ambdues varietats. El bokmål s’utilitza al 92% de les publicacions (llibres, premsa escrita...). El sociolecte parlat per les classes urbanes mitjana i alta residents a l’est de Noruega, en què es basa el bokmål, és la varietat (denominada standard østnorsk —noruec estàndard de l’est—) que se sol ensenyar als estudiants estrangers. Paral·lelament, diversos dialectes ugrofinesos sami són parlats i escrits al país, especialment al nord, on habiten els sami, que tenen dret a rebre educació i comunicacions del govern en la seua llengua, sense importar el lloc de residència.

Finalment, s’ha de dir que bona part dels noruecs sap parlar altres llengües. L’anglès és la principal llengua estrangera ensenyada a les escoles primàries. Quasi tots els noruecs el parlen de manera fluïda, especialment els nascuts després de la Segona Guerra Mundial. L’alemany, el francés o l’espanyol són també ensenyats habitualment com a segona o tercera llengua. Altres idiomes com el rus, el japonès, l’italià, el llatí i el xinès mandarí estan disponibles en algunes escoles, sobretot a les ciutats. De tota manera, l’anglès, l’alemany i el francès són considerats els principals idiomes estrangers del país. Sense anar massa lluny, s’utilitzaren als passaports noruecs fins a la dècada dels noranta. És més: els estudiants universitaris poden utilitzar qualsevol d’aquests idiomes a l’hora de presentar les seues tesis. Mentrestant, la consellera Català —no sé com encara no s’ha canviat el cognom— veu incompatibles el català bokmål i els dialectes que es parlen a l’Horta de València. No deu viatjar massa.