dimarts, 30 de setembre del 2014

Resolució esperada

Fa uns dies, afirmava en un post que el senyor Mariano Rajoy havia comès un primer error colossal: no permetre la celebració d'una consulta tan bon punt va ser demanada pels catalans; potser la majoria hauria rebutjat la secessió. En realitat no es tracta d’un error. El mer fet de permetre la celebració d’un referèndum en Catalunya implicaria d’acceptar que el Principat és una nació. I això és inadmissible per al nacionalisme espanyol. «Siga quin siga el resultat de la consulta, Escòcia és i seguirà sent una nació», proclamaven els líders conservadors i laboristes britànics durant la campanya del referèndum celebrat el passat dia 18. En altres paraules: allò que dilucidaven els escocesos no era la definició nacional del seu país, que tothom donava per descomptada, sinó el seu futur polític, dependent o independent del Regne Unit. Ha triomfat el no a la independència, però Escòcia seguirà sent una nació. Al nostre Estat, les coses són ben diferents; l’Espanya profunda no accepta més nació que l’espanyola.

En la sentència de l’Estatut de Catalunya, el Constitucional ho deixava meridianament clar: La Constitución no conoce otra que la nación española. En consonància amb aquesta afirmació, l’alt tribunal llevaba qualsevol eficàcia jurídica a la definició nacional de Catalunya que figura al preàmbul de l’Estatut i donava un abast molt limitat al deure de conèixer el català. La situació espanyola contrasta, per tant, amb la britànica. “Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord” és la denominació oficial de l’Estat britànic, que manca de constitució escrita, i de bandera i llengua oficials. La Union Jack, combinació de les creus dels patrons d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord (Sant Jordi, Sant Andreu i Sant Patrici), és en realitat la bandera de la Royal Navy, bé que tothom l’accepta com a símbol britànic per excel·lència. A tot estirar, la bandera oficial és l’estendard de la reina, distint segons que sojorne a Anglaterra, Escòcia o Irlanda. Els escocesos tenen la seua pròpia bandera, una creu de Sant Andreu blanca sobre fons blau celeste.

En matèria de símbols, els britànics són molt flexibles. En Espanya sovintegen les accions policials i judicials contra les corporacions locals de determinades comunitats autònomes, quan es neguen a penjar als balcons la bandera espanyola. Com s’ha dit, l’idioma anglès no és oficial. En Espanya, en canvi, la Constitució estableix clarament l’idioma i la bandera oficials de l’Estat. L’aprenentatge de l’espanyol és obligatori. I diferents tribunals (TC, TS, TSJC) han dictat nombroses sentències contra l’ús oficial, normalitzat i vehicular del català. És més, la reforma educativa del ministre Wert ha torpedinat la continuïtat dels programes d’immersió lingüística en català. Tot això de l’Espanya plurinacional està molt bé, és molt bonic, però no s’ho creu cap espanyol. L’Espanya centralista percep les altres nacions històriques de l’Estat com mers apèndixs del seu cos (una mà, un braç, una cama). ¿Com havia de permetre que li siguen extirpats? La pàtria quedaria mutilada, si perdés algun dels seus membres.

El ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, ho expressava amb meridiana claredat: El Gobierno no es que no quiera, es que simplemente no puede permitir la consulta. Cada centímetro cuadrado de España pertenece a la totalidad de los españoles, y nadie puede expropiar a ningún español del derecho a esa cuota que tiene en todos y cada uno de los centímetros cuadrados que forman España. Yo exijo que se me consulte si quiero renunciar a parte de ellos. Encara que els redactors de la Carta Magna feren una concessió graciosa, en incloure al text constitucional el mot ‘nacionalitats’ en contraposició a ‘regions’, l’existència d’altres nacions distintes de l’espanyola sempre ha estat negada per l'espanyolisme, que considera els altres nacionalismes ibèrics un fenomen marginal. Són titllats —i el llenguatge mai no és innocu de ‘nacionalismes perifèrics’. En definitiva, la resolució del Constitucional sobre la consulta catalana no sorprèn; l'alt tribunal funciona com una tercera instància política de l'Estat.

diumenge, 28 de setembre del 2014

La mort d’una llengua

En Escòcia es parlen llengües pertanyents a dues famílies: la cèltica i la germànica. Formen part de la família germànica l’escocès i l’anglès d’Escòcia. L’escocès (en anglès, scots, lallans o lowland scots) és parlat a bona part d'Escòcia (principalment a les Lowlands) i en alguns llocs d'Irlanda del Nord i la República d'Irlanda (zones pròximes a la frontera amb l’Ulster). Aproximadament un 30% de la població escocesa es considera parlant fluïda de scots. És una llengua germànica occidental d'arrel anglosaxona (potser prové d’una varietat septentrional del denominat anglès mig, coneguda com “escocès antic”); no s’ha de confondre amb el gaèlic escocès, que és la llengua celta parlada a les terres altes d'Escòcia, ni amb el norn de les illes Shetland i Orkney, emparentat amb les llengües escandinaves. Junt amb l'anglès, l'alemany i el neerlandès, l’scots forma part de la família germànica occidental. El parentiu més pròxim el té amb l'anglès i el frisó, amb els quals forma el subgrup germànic insular.

Es debat la seua condició de dialecte o llengua autònoma i diferent, és a dir, si l'escocès és una llengua diferent o només un dialecte o conjunt de dialectes de l'anglès. Des de la unió d'Escòcia amb Anglaterra, no existeix una parla estàndard ni un estàndard d'escriptura comú a tots els dialectes. De fet, si no fos per l'acta d'Unió de 1707, probablement l'escocès i l'anglès s'haurien mantingut com a llengües molt properes però clarament diferenciades, com ha passat amb el noruec i el danès. En canvi, després de la unió, l'anglès esdevingué la llengua d'ús formal i literari a Escòcia, relegant l'escocès a una llengua d'ús col·loquial (hi ha, per tant, una situació de diglòssia). D'altra banda, moltes paraules originàriament escoceses han passat a ser part del vocabulari anglès. Bé que no té status d’oficialitat a cap dels països on es parla, el Regne Unit ha acceptat l'escocès com una llengua regional i l'ha inclòs a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. També es va discutir el seu status en les negociacions de pau d'Irlanda del Nord.
 

L’escocès compta, almenys, amb cinc dialectes: escocès del nord, parlat al nord de Dundee (que es divideix en diferents subdialectes); escocès central, parlat al cinturó central del país (la zona més poblada), amb fortes diferències entre l'est i l'oest (Edimburg, Dundee i Glasgow tenen varietats pròpies, fortament influïdes per l'anglès, i en Aberdeen es parla escocès del nord); escocès del sud, parlat en la zona fronterera entre Escòcia i Anglaterra (els Borders); escocès insular parlat a les illes Orkney i Shetland; escocès de l'Ulster, parlat a Irlanda del Nord pels descendents dels immigrants escocesos (també conegut com ullans, contracció dels mots ulster i lallans). L’altra llengua germànica és l’anglès d’Escòcia, el dialecte estàndard de l’idioma anglès parlat en Escòcia. S’hi poden trobar influències de l’escocès i el gaèlic. (El viatger no anglòfon nota que l’anglès dels escocesos té un accent peculiar.) La variant més septentrional constitueix un dialecte diferenciat, l’anglès de les Highlands, més influït encara pel gaèlic.

El gaèlic escocès, anomenat erse o gàidhlig, per diferenciar-lo del gaeilge d’Irlanda, és l’única llengua celta que escara sobreviu a Escòcia, en algunes zones de les Terres Altes (Highlands), Strathclyde i les illes Hèbrides (zones conegudes com Gàidhealtachd). També es parla en algunes comunitats de Nova Escòcia (Canadà), sobretot a l'illa de Cap Bretó. L'expulsió forçada dels camperols escocesos per part dels grans terratinents al segle XIX explica l'expansió de la llengua fins al Canadà. Les llengües celtes es parlaven abans en zones molt més amples, com demostra la toponímia. Una varietat del gaèlic es parlava, posem per cas, al sud-oest d’Escòcia, pels volts de Galloway, en Annandale i en Strathnith, però ha desaparegut. Aproximadament un 1% de la població d’Escòcia és parlant de gaèlic escocès. S'estima que el nombre actual de parlants és d’uns 60.000 a Escòcia i d’entre 500 i 1000 a Nova Escòcia.
 

Es preveu que aquest nombre no deixe de minvar, ja que un percentatge important dels parlants són persones d'edat avançada. Això no obstant, durant els darrers anys, el gaèlic ha obtingut cert reconeixement oficial i hi ha tingut un increment del nombre d'alumnes que l'aprenen a l'escola. És reconegut pel Regne Unit com una llengua regional, segons la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. Ara bé, després d'una llei aprovada al parlament escocès el 21 d'abril del 2005, és llengua oficial d'Escòcia juntament amb l'anglès. El gaèlic escocès, com el gaèlic irlandès i el manx, pertany a la branca goidèlica de les llengües celtes. Si bé el gaèlic irlandès i el gaèlic escocès tenen un lligam molt estret, les dues llengües començaren a divergir a partir del segle V, ja que l'escocès va ser enriquit gràcies als intercanvis lingüístics amb els altres pobles del nord de l'illa de Gran Bretanya. Per això, els parlants respectius no s’entenen del tot entre ells. El gaèlic fou introduït a Escòcia, al segle V, pels escots goidèlics, que anomenaren el país Ghaidealacht.

Fou la llengua dels reis escocesos fins al 1093, desplaçant l'idioma local dels habitants (potser el picte). Però cap el 1300, totes les Lowlands ja parlaven lallans. A partir del segle XIII, es va diferenciar del gaèlic irlandès i va desenvolupar una literatura pròpia. Durant els segles XVI i XVII, seguí les normes ortogràfiques irlandeses. Només des del segle XVIII, se'l consideraria un idioma diferent i es fixaria la seua ortografia, que no es diferencia gaire de la irlandesa. Hom calcula que, al segle XVI, un 66% dels escocesos devia parlar gaèlic, ja que la població estava molt concentrada al Nord i a Strathclyde, però el nombre va decaure molt ràpidament, sobretot des que el lallans esdevingué llengua de cort i, més tard, el centre de poder es desplaçà cap a Anglaterra. La davallada s'accelerà després de la desfeta dels Estuard el 1745. Cap a 1755, ja el parlaven només unes 290.000 persones (el 25% de la població); cap al 1801, els parlants eren 335.000. El 1891, hi havia 354.000 parlants (el 10% dels escocesos), dels quals només 43.739 eren  monolingües. Entre 1901 i 1991, el nombre anà minvant: 230.806, 159.021, 131.135 (el 2,68%), 94.000, 88.892 i 69.510.

Segons el Minority Rights Group, en 1987 només quedaven 79.307 parlants de gaèlic. A Canadà, on sols Cap Bretó comptava amb 80.000 gaelòfons en 1880, quedaven 30.000 en 1931, 7.000 en 1951 i 500 en 1991. Per altra banda, es calcula que en 1920 hi havia uns 8.000 gaelòfons escocesos a Londres (15.000 a Glasgow en 1960). Entre 1961 i 1971, el nombre de parlants bilingües augmentà en 8.000 persones, però el percentatge de bilingües a les zones gaèliques no ha deixat de minvar. En 1988, els únics indrets on el gaèlic continuava sent llengua majoritària de la població eren les Western Isles (amb un 79,5% de parlants) i les illes Skye i Lochalsh (amb el 53,6%). Hom calcula, per tant, que avui hi ha tants gaelòfons als Highlands com a Glasgow i Londres. Amb aquestes xifres, no es difícil de preveure que, en pocs anys, desapareixerà el gaèlic a Escòcia. Assistim, per tant, a la mort d’una llengua. El descens de parlants està causat principalment per l'emigració cap a les ciutats de parla anglesa, pels efectes del sistema educatiu anglòfon i per la diglòssia (status inferior del gaèlic respecte de l'anglès). El fenomen de la substitució lingüística està molt estès pertot arreu.

dijous, 25 de setembre del 2014

El país de les falgueres

En estiu de 2009, vaig recórrer terres d’Escòcia, país amb una natura esplendorosa. Generalment, el turista que visita qualsevol contrada, proveït de guia impresa i màquina fotogràfica, va a la cerca del tipisme, dels monuments, de la instantània que certifique la seua presència en racons remots. En acabat, dirà als seus amics: «¡Jo vaig estar allí!». I ensenyarà, amb cara de satisfacció, una foto seua davant d’un motiu característic del país visitat. Escòcia està plena de fites que conviden a posar per al retrat: faldilles de tartà, gaites, ruïnes d’antigues abadies, bous peluts, ovelles de cara fosca, destil·leries de whisky, castells, llacs amb monstres imaginats... Podem visitar ciutats (Edimburg, Stirling, Inverness, Aberdeen, Dundee, Oban, Glasgow...), viles (Pitlochry, Fort William...), palaus (Holyroodhouse, Blair Castle...). El millor del país és la seua gent, difícil de conèixer si no es domina el seu idioma o es recorren les seues terres amb excessives presses. Circulen diversos estereotips sobre el caràcter dels escocesos. Es diu que són expansius i cortesos, gent de camp valenta i apegada a les seues tradicions.

Jo no vaig poder comprovar tots aquests extrems, ni esbrinar què hi ha de tòpic en ells. El meu sojorn al país fou massa breu. Sí recorde, però, la impressió que em va causar Glasgow, la ciutat més poblada del país. La nit d’arribada, després de sopar a l’hotel, vam camejar pel centre urbà. Enfilarem per Sauchiehall Street i Buchanan Street. Tot era ple de dones (sobretot joves i adolescents en edat d’anar encara a l’institut) vestides de forma estrafolària: bandes de color rosa, minifaldilles increïbles, sabates de taló afilat, diademes... Proliferaven sobretot al primer tram del carrer Sauchiehall. Ens vam assabentar que celebraven les hen parties, comiats de solteres (literalment, festes de gallines). Pertot regnava l’ambient festiu i la gatzara. Hi havia una enorme gentada a les portes de discoteques, pubs i sales de festa. Glasgow, ciutat obrera i desimbolta, no té res a veure amb la circumspecta Edimburg. En realitat, l’ambient bulliciós de Glasgow no semblava britànic; pareixia més aviat mediterrani.

Tanmateix, Escòcia està situada a la mateixa latitud que Dinamarca o la punta meridional de Suècia, països atlàntics i humits. Un dels seus elements més atractius és, per tant, el paisatge: aigua i boscos espessos a les lowlands, prats d’herba i líquens a les higlands, llacs i rius d’aigües fosques i daurades (que ocupen les esquerdes d’antigues falles geològiques), una immensitat d’illes, grans i petites... Gran part del temps que vaig passar a terres escoceses el vaig dedicar a gaudir de la seua natura. Vaig caminar des del Pas de Killiecrankie fins a Pitlochry, recorrent les vores del riu Garry, el loch Faskally i el riu Tummel. Vaig camejar per la Great Glenn Way, a les vores del Caledonian Canal, molt a prop del loch Ness, vaig contemplar les aigües del loch Lomond. També vaig recórrer l’illa de Mull, a les Hèbrides Interiors. Allò que millor defineix els paisatges d’Escòcia és el color verd amb tots els seus matisos. Quan es recorren les lowlands, hom va descobrint totes les tonalitats possibles d’aquest color, del groguenc al maragda blavós. ¡Un festival per a la vista! Escòcia és, sobretot, el país de les falgueres, el reialme de les frondes i les espores.












 
 

dimarts, 23 de setembre del 2014

Exin Castillos

A principis del segle XX, el Castell de Xàtiva fou propietat dels Casesnoves, de Bernardo Gómez i, finalment, de Gregorio Molina. Bernardo Gómez Igual, senador i propietari dels magatzems El Siglo Valenciano, va reformar en estil neogòtic l'antiga residència dels Casesnoves, construïda a la zona central del conjunt, entre el castell major i el menor. El polític i empresari optà per un estil que, d’acord amb els criteris de l’època, "harmonitzava" amb les construccions medievals del voltant. El conjunt d'esbarjo quedà constituït per una torre senyorial, una capella, unes esplanades i les dependències annexes. També fou refeta, en estil neogòtic, la Porta Ferrissa, actual accés principal al castell —havia existit un porta situada al davant, la Porta Forana, de la qual no queden vestigis.

En definitiva, el castell adquirí una nova aparença. La zona que separa les noves edificacions rebé una denominació pretensiosa: pati d'armes. El xalet neogòtic, producte de la coentor burgesa noucentista, serví d’allotjament a convidats “il·lustres” de don Gregorio Molina: l’arquebisbe Marcelino Olaechea, primer prelat que qualificà de croada la Guerra Civil, el ministre franquista José Solís Ruiz, la sonrisa del régimen... Imagine que els personatges quedarien encantats amb l’aspecte de la torre estiuenca. Avui, les normes que regulen la rehabilitació del patrimoni i la seua conservació no permetrien de construir un pastitx enmig d’un conjunt històric protegit —recordem la polèmica del Teatre Romà de Sagunt. Durant la primera meitat del segle XX, hi havia, però, molta permissivitat.


Afortunadament, la coentor s’havia anat difuminant. La pàtina del temps havia igualat colors i textures, i l’exin castillo tenia un passar. És més, els visitants incultes, o poc observadors, a penes notaven l’artificiositat de la construcció moderna. Però la cursileria no ha desaparegut del tot; continua campant al consistori xativí. La regidoria de Turisme, que sembla dirigida per una persona coenta a matar, ha decidit que els edificis del “pati d’armes” havien de recuperar, en tota la seua esplendor originària, l’aspecte de les golden series d’Exin Castillos. I heus ací que ha permès pintar algunes parets en estil colorín colorado. ¡Mare meua! Ara diu que només s'ha fet una prova de color. Una prova de color no necessita tants metres quadrats de façana. ¡Ficada de peus i coentor, molta coentor!

diumenge, 21 de setembre del 2014

La escuela de calor

Hi ha sectors en què no s’haurien de fer experiments. Un d’ells és l’educatiu. Un alumne no és un conill d’Índies. Tanmateix, sovintegen els polítics que volen deixar empremta del seu pas pel Ministeri d’Educació —o per la Conselleria d’Educació, en el nostre cas. La gent de la meua quinta recordarà l’ocurrència de Julio Rodríguez, ministre d’Educació del govern de Carrero Blanco durant el curs 1973-74. Al personatge se li acudi la idea de fer coincidir el calendari universitari amb l’any natural. (Les classes havien de començar en gener i acabar en desembre.) L’invent rebé el nom irònic de calendario juliano. Els alumnes que van estudiar durant aquell curs van perdre un trimestre de classes. Però no és precís anar tan lluny. Els valencians tenim el cas recent del conseller Font de Mora, que tingué una idea genial: els professors de filosofia o ciències socials havien de donar educació per a la ciutadania en la llengua de Shakespeare. Com que molts d’aquests docents mancaven de la preceptiva competència lingüística, Font de Mora ordenà que els acompanyés un professor d’anglès —el show de Tip i Coll traslladat a les aules.

L’última baula en aquesta cadena d’excentricitats és l’avançament de l’inici de curs ordenat per l’actual consellera d’Educació, Maria José Català, que no s’ho degué pensar bé; les coses que funcionen no cal tocar-les. A la meitat meridional de la península, els estius són molt calorosos. Com que l’escalfament global eixampla gradualment els límits de l’estació estival, la norma d’iniciar les classes a mitjan setembre —fins als anys seixanta del segle passat, el curs començava a primeries d’octubre— és raonable, s’ajusta bé al nostre clima. No ha estat bona, per tant, la idea d’avançar l’obertura del període lectiu. La mesura ha agitat les aigües del sector educatiu. Hace falta valor, hace falta valor, / ven a la escuela de calor, cantava Santiago Auserón, líder de Radio Futura. Calia valor, efectivament, per a entrar a classe els primers dies de mes. Dijous dia 11, posem per cas, els termòmetres xativins superaren els 40º. Les conseqüències de la xafogor no es feren esperar: cops de calor a les aules, professors que hagueren de traure els alumnes al pati, instituts que van acurtar els horaris per a defugir les hores de migdia...

Quasi tots els centres acadèmics de les nostres comarques han tingut incidències. Hi ha hagut protestes d’alumnes i professors en instituts i col·legis de Xàtiva, Moixent, Ontinyent, la Llosa de Ranes, Navarrés, Énguera... És més, abans d’ahir hi hagué una vaga d’estudiants. La llista de protestes incloïa un punt nou: el refús a rebre classe en condicions climàtiques extremes. (Les normes d’higiene i seguretat laboral estableixen que la temperatura dins dels locals en què es realitzen treballs sedentaris no ha de superar els 27º.) L’assumpte no és gens anecdòtic; amb tant de rebombori, aquest mes de setembre acabarà sent una successió de dies lectius perduts. Les ràtios massa elevades, les aules menudes i la xafogor impedeixen la concentració i l’estudi. (Les temperatures estivals solen ser especialment altes a Xàtiva.) Com diu la cançó de Radio Futura, l’alumnat aprendió en una escuela de calor. I els assajos educatius encara han tingut altres víctimes col·laterals. El gremi d’hostaleria, per exemple, ha vist com minvava el seu negoci durant les primeres quinzenes de juliol i setembre; les famílies amb fills en edat escolar no han pogut fer vacances en setembre —ni en juliol, si els xiquets havien suspès alguna matèria.

Definitivament, les autoritats educatives valencianes no tenen solució. Jo he arribat a pensar que s’ofereixen voluntàries per a realitzar experiments, quan el Ministeri d’Educació busca conills d’Índies. Ni professors ni alumnes volen ser, però, animalets de laboratori. No des un mal paso, no des un mal paso, / esto es una escuela de calor. / Quiero vivir del aire, quiero salir de aquí. / Arde la calle al sol de poniente, cantava Auserón. Per la seua banda, els sindicats preparen la lletra i la música dels eslògans que corejaran durant la pròxima tardor, que s’anuncia conflictiva; els membres de la comunitat educativa estan farts d’improvisacions i retalls. Potser per això, la senyora Català ja ha dit que està pensant de tornar al calendari escolar tradicional. Farà bé de rectificar. Amb excentricitats no es garanteix la consecució de l’aprenentatge, objectiu essencial de l’educació. També s’agrairia una mica d’esperit combatiu contra les imposicions del govern central. Els consellers d’altres autonomies han plantat cara a Wert. En canvi, la nostra consellera acota el cap mentre arde la calle al sol de poniente. ¡Quanta incompetència!
 
(publicat a Levante-EMV, el 20/09/2014)

divendres, 19 de setembre del 2014

¡Qui ho havia de dir!

A finals de juliol, l’expresident de Catalunya féu un acte de contrició i confessà que la sua família havia mantingut, fora d’Espanya i sense declarar, una herència milionària. Pujol admetia que les quantitats acumulades a l’estranger per la dona i els set fills s’havien regularitzat uns dies abans, de manera que havien romàs ocultes durant més de 30 anys. L’expresident no actuava empès pels remordiments, confessava perquè el govern central el tenia acorralat. Des la seua confessió, Jordi Pujol no ha cessat de descendir cap al descrèdit polític més absolut. S’ha desfermat un allau de reaccions en contra seua, però també estan sortint a la llum aspectes sòrdids del personatge. És difícil saber si tot allò que es conta és creïble. (Tothom fa llenya de l’arbre caigut.) Trobe, per exemple, que el capítol de la bruixa Adelina, gallega resident en Andorra, té aspectes massa esperpèntics per a ser reals. Això sí, la història familiar que s’amaga darrere dels fets podria resultar d’allò més teatral —o novel·lesc, tant s’hi val.
 
Josep Ramoneda la titlla de drama de taula de braser. «Un obscè pacte familiar per mirar de salvar l’insalvable, regat amb unes gotes caducades de cultura cristiana de la culpa i l’expiació, una història d’ambició de poder i sordideses pròpies del pervers món de les famílies, un drama de taula de braser d’un home que va voler ser el profeta de Catalunya però no va saber controlar la seva pròpia família», ha descrit el periodista. Pel que es veu, la família Pujol sentia la mateixa passió pels diners que pel país. I tota la família va dissenyar un comunicat expiatori que fou, en realitat, un acte calculat al mil·límetre pels seus assessors i advocats. Pujol, a més d’evitar les complicacions judicials del seu comportament, tracta d’exonerar els seus. «El meu error original contaminà directament els meus set fills i la meua esposa», declarà. L’estratègia dissenyada és la millor de les possibles. S’endossa tota la fortuna familiar a una herència no declarada, que beneficiava la dona i els fills, i de la qual no hi ha constància testamentària.
 
Les possibles responsabilitats per no haver liquidat en el seu dia l’impost de successions ja haurien prescrit. El presumpte frau fiscal, per no haver inclòs a les declaracions de l’IRPF els rendiments de la fortuna ingressada en diversos països estrangers, s’evita acollint-se als processos de regularització o fent declaracions complementàries. Es paguen les quantitats degudes, més els interessos i la multa corresponent, i quedes més net que una patena. (Amb Hisenda, les coses funcionen així: si fas una complementària abans que t’enxampen, quedes lliure de responsabilitat penal.) ¿Li sortirà bé aquesta estratègia, a Jordi Pujol? Ho dubte. Si són certes les notícies que es van publicant regularment, la fortuna familiar tindria unes dimensions ciclòpies. S’ha arribat a parlar de mils de milions d’euros. Xifres així difícilment podran camuflar-se en l’herència de l’avi Prudenci. La confessió i l’acte de contrició de Pujol només servirien per a netejar una part ínfima dels pecats comesos.


Si s’arriba a provar que hi ha hagut també prevaricació (percepció sistemàtica de comissions a canvi de favors, mentre l’expresident va estar al front de la Generalitat), algú podria acabar en la presó. Cal recordar que María Victoria Álvarez, antiga promesa del primogènit dels Pujol, no deixa de garlar, prestant una col·laboració inestimable a la policia i els inspectors d’Hisenda. «Déu ens lliure d’una amant despitada», deuen estar pensant alguns. De tota manera, la família sembla tenir un pla B: mantenir ben amagada la part dels cabals que encara no ha estat detectada i aconseguir que els tribunals del Principat d’Andorra declaren il·lícit, per atemptar contra el secret bancari, el lliurament d’informació dels comptes familiars a les autoritats fiscals i judicials espanyoles. No s’ha de descartar, per tant, la possibilitat que l’afer quede finalment impune. En açò, Pujol està actuant com tots els “xoriços” d’alta volada. Amb diners i bons advocats... En qualsevol cas, el prestigi polític del personatge s’haurà evaporat, serà una taca negra en la història de la Generalitat de Catalunya. ¡Qui ho havia de dir!