Aquesta et toca a tu

Els hospitals són llocs perillosos; acullen persones amb múltiples malalties, algunes d’elles infeccioses. En general, el personal hospitalari té assumit el risc de treballar en aquest ambient. De vegades, però, es disparen les alarmes i passen coses estranyes. S’alteren, posem per cas, els torns de treball. Tot començà amb l’aparició de la Sida. Als serveis hospitalaris es fa servir un sistema continu de treball a torns, per a garantir l’assistència als pacients tots els dies durant vint-i-quatre hores. Els torns es poden distribuir de diferents maneres: cicles llargs, cicles curts... En un cicle llarg s’alternen durant setze dies els torns de matí i vesprada, amb algun descans setmanal, i s’han de fer posteriorment quatre torns alterns de nit. En un cicle curt —de vuit dies, per exemple— cal fer dos torns de matí, dos de vesprada i un de nit, i es tenen dos dies de descans, o es fan dos torns seguits, nit i matí, i després es tenen tres dies lliures. La regla general és que els treballadors no han d’acudir al centre hospitalari quan lliuren.

La SIDA trenca aquesta dinàmica. Suposem que el Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’hospital ha d’atendre el part d’una dona sidosa. Si el personal de torn ja ha atès un cas anterior, els facultatius lliures rebran una trucada telefònica: «Hem d’assistir una partera amb SIDA. Presenta’t al servei, que aquesta et toca a tu.» (Com diu la dita, les penes repartides són menys penes.) I la persona requerida haurà d’acudir a l’hospital. ¿Per què s’actua així? Perquè tothom té —dins la seua categoria— la mateixa qualificació i cobra el mateix sou. (No es paga cap plus per ocupar un lloc de treball d’especial dificultat o sotmès a riscs considerables.) Si projectem aquestes pautes d’actuació a l’actual crisi de l’ebola, entendrem millor les coses. Una infermera del Carles III de Madrid que haja atès per la nit un infectat d’ebola, a la sisena planta, pot estar l’endemà en altra planta de l’hospital, tractant pacients immunodeprimits.

 

Hom podria pensar que els infectats hauran estat atesos per personal de torn o per sanitaris als quals s’haja trucat per telèfon —perquè “els tocava”—, però encara són possibles altres alternatives. Aquests dies, hem sabut per la premsa detalls realment interessants. Els metges són refractaris a treballar en el Carles III; no es fien dels protocols. Fonts de l’hospital madrileny han denunciat que infermeria tenia problemes per aconseguir personal que atengués els afectats d’ebola. (Com que el centre, en procés de desmantellament, havia acomiadat molts interins, comptava amb una plantilla escassa.) Finalment, ha calgut fer contractes temporals, de quinze o trenta dies, a gent molt jove i amb poca experiència. ¿Formació de qualitat? ¿Instal·lacions de primera línia? ¿Equips de personal altament especialitzat? ¿Emoluments més elevats o plusos de perillositat? ¡No! Molta incompetència de les direccions i dels polítics responsables de l’àrea de salut. És quasi miraculós que la crisi de l’ebola estiga més o menys controlada.