dissabte, 29 de novembre del 2014

Llocs perillosos

És possible que vostès tinguen un familiar sanitari, o sàpiguen d’algú que coneix un metge o està casat amb una farmacèutica. Potser li hagen arribat comentaris d’aquestes persones. «¿Aquest hospital? ¡Sols en cas d’urgència extrema!», li ha dit el familiar. «Jo sempre vaig a un de València; el d’ací té fama d’albergar molts gèrmens», admet el metge. «No és recomanable per a gent major», afirma la farmacèutica. En definitiva, corren molts rumors sobre la falta de seguretat dels hospitals. Qualsevol professional sanitari ens dirà que són llocs perillosos. No hi ha equilibri als ecosistemes hospitalaris. Els microorganismes hi prosperen amb facilitat, perquè habiten en uns ambients immunodeprimits. Si no és precís, millor no acostar-s’hi. Posaré un exemple. Una dona ingressa en l’hospital per a donar a llum una nena. En principi, tot va bé. Però poc després d’haver nascut, la xiqueta contrau una meningitis. Aviat, la nounada traspassa. ¿Com és que la criatura ha entrat en contacte amb un meningococ? Un estudi descarta que l’haja contagiat la família. Per tant, atès que la xiqueta no ha arribat a sortir de l’hospital, només queda una alternativa: el bacteri devia pul·lular per la sala de parts o la planta de nounats.

Recorde haver meditat ja sobre els  descuits higiènics en agost de 2011 (en aquells moments, els meus pares patien una infecció): «Suposem que vostè té uns ascendents octogenaris, els pares, amb unes nafres infectades per un bacteri aeròbic, oportunista, altament contagiós i resistent a la major part d’antibiòtics convencionals. Un dia arriba a ca els pares una xica interina que els atén correctament: es posa uns guants estèrils per atendre la mare; tot seguit, se’ls canvia per atendre el pare. El sendemà, es presenta un infermer que no s’ha llegit l’historial mèdic i no porta res (ni tisores, ni apòsits, ni sèrum...). El tercer dia, altra sanitària incompetent cura la nafra de la mare sense guants; després, sense rentar-se o desinfectar-se les mans, atén la ferida del pare. I clar, la pseudomona aeruginosa —o la pyocyanea, no sé— es mou a les seues amples, botant d’una cama a l’altra dels seus ascendents a través dels dits de la presumpta infermera.» Un infermer rebatí les meues afirmacions en aquestes mateixes planes. Venia a dir que jo estava equivocat, que tots els sanitaris són professionals extraordinaris. La seua reacció pecava de corporativisme.

La incompetència ha de ser denunciada sempre. En totes les professions —en la meua també—, podem trobar alguna minoria de persones incompetents o descuidades. Als àmbits en què es presten serveis públics —sanitat, ensenyament—, els descuits rutinaris van en detriment de la professionalitat. Als hospitals, els mals hàbits impliquen risc; desactiven l’atenció i baixen els nivells de prevenció. El personal sanitari pot oblidar protocols que no s’haurien d’ometre mai, com el de netejar-se i desinfectar-se les mans després d’atendre els pacients —especialment els afectats per infeccions. També cal canviar-se de guants sovint. Tots els centres hospitalaris donen al seu personal xerrades periòdiques sobre el rentat de mans. Les del Lluís Alcanyís estan a càrrec d’un metge de medicina preventiva, el doctor Mayordomo. Fins a la crisi de l’ebola, les seues dissertacions solien tenir una audiència minsa; hi acudia poquíssima gent. Les xerrades posteriors al brot infecciós van atraure, però, una assistència multitudinària. Sembla que el doctor, en veure tanta gent, va dir amb sorna: «Com es nota que estem acollonits, ¿eh?»

Els sanitaris no haurien d’esperar que una crisi els recorde allò que han de fer. Jo sospite que mon pare, ja traspassat, entrà en contacte amb la pseudomona durant un ingrés a l’hospital. Dic açò perquè ma mare no ha contret de nou la infecció bacteriana des que es cura les nafres ella mateixa, a casa seua. Diré més: ja he sentit vàries històries de persones majors ingressades a l’hospital que han mort per causa distinta d’aquella que havia motivat el seu ingrés; havien contret una infecció hospitalària. Definitivament, els hospitals són llocs perillosos per als ancians. ¿Llegendes urbanes? La millor manera d’acabar amb elles és extremar la qualitat dels serveis i la higiene (de les persones, l’instrumental, les instal·lacions). En algunes parts del Lluís Alcanyís hi ha greixum, paneroles i desperfectes. Llàstima, perquè només la sanitat pública és capaç d’afrontar les situacions d’emergència. Recordem que la “meravellosa sanitat privada” no s’ha fet càrrec, fins ara, de cap cas d’ebola. No vol marrons. Ja se’ls menjarà la pública.
 
(publicata a Levante-EMV, el 29/11/2014)

diumenge, 23 de novembre del 2014

Sons d’Euskal Herria (I)

Quan el passat octubre vaig partir cap a Donstia, anava proveït de diverses músiques per a escoltar durant el viatge. Hom sol associar els itineraris per Euskalerria amb la música d’arrels. Tamateix, la música culta, els diferents corrents del pop rock i altres sons contemporanis també estan molt ben representats al País Basc. Al camp de la música culta destaquen diverses figures. N’hi ha una mítica, la de Juan Crisóstomo de Arriaga (1806-1826). La seua obra és ben escassa; va morir molt jovenet, als 19 anys, de tuberculosi (el gran teatre de Bilbao porta el seu nom). La sarsuela té el seu exponent en el donostiarra Pablo Sorozábal. El compositor actual més solvent és, però, Luis de Pablo, autor d’un impressionant catàleg d’obres. Ha rebut prestigiosos guardons. Conrea la música contemporània, l’òpera i la música per a pel·lícules. En aquest apartat, el de les bandes sonores, destaquen també Ángel Illarramendi i, sobretot, Alberto Iglesias, nominat diverses vegades als Oscars de Hollywood. La tradició del cant coral també està molt arrelada al País Basc. L’Orfeó Donostiarra, posem per cas, té fama internacional.

Quant al bel canto, la soprano Ainhoa Arteta, originària de Tolosa, és ara mateix la gran diva del País Basc. Té un currículum impressionant. La seua carrera s’ha desenvolupat en el Metropolitan Opera House de Nova York, el Covent Garden de Londres, la Bayerische Staatsoper de Munich, l’Òpera d’Amsterdam, l’Òpera de Bonn, el Teatro Bellas Artes de México, el San Carlo de Nàpols, l’Arena di Verona i un llarg etcètera. Marcaren dues fites en la seua carrera l’actuació junt a Michael Tilson Thomas i la New World Symphony, i el seu debut al Carnegie Hall de Nova York, junt a Dolora Zajick i Plácido Domingo. També adquirí notorietat el seu recital a la Casa Blanca (quan Bill Clinton era president d’Estats Units). Durant un dels trajectes per terres guipuscoanes vaig posar a l’equip d’àudio de l’autobús les versions de temes pop que interpreta Ainhoa al disc Don't give up, publicat en 2010.

El pop rock compta amb abundants figures basques: el grup Duncan Dhu, format per Diego Vasallo i Mikel Erentxun, que practicava un rock acústic amb tocs de rockabilly; Adolfo Cabrales Mato “Fito”, líder de Fito & Fitipaldis; La Oreja de Van Gogh... Mereix un capítol a part, però, el rock radical basc. El cantant, instrumentista i productor musical Fermín Muguruza, nascut a Irún, és la figura més emblemàtica d’aquest corrent. Començà la seua carrera musical fundant, junt al seu germà Iñigo, el grup musical Kortatu, pioner en la introducció de l’ska i el dub (sobre una base punk) al panorama musical basc. Fermin tocava la guitarra i era la veu principal. Inicialment, les lletres de les seues cançons estaven escrites indistintament en castellà i euskera. Però finalment, Kortatu acabà adoptant exclusivament l’euskera. Els membres del grup mai no ocultaren la seua simpatia per l’esquerra abertzale. La cançó Sarri, Sarri, posem per cas, fou dedicada a la fuga de l’escriptor i pres d’ETA Joseba Sarrionandia, que es va amagar als altaveus utilitzats en un concert d’Imanol Larzabal celebrat a la presó de Martutene.

Dissolt Kortatu, els germans Muguruza fundaren, en 1990, Negu Gorriak (Hiverns Crus). El grup influí molt en el desenvolupament del rock tant a Euskalerria com a Espanya i França. Fou qualificada com una de les bandes més importants dels anys noranta. Practicava una fusió de diferents estils (rock, rap i reggae, sobretot) adobats amb aportacions de la música tradicional basca. Els membres estaven compromesos amb el nacionalisme basc; només feien servir l’euskera en les seues cançons i llurs lletres estaven molt polititzades. Funcionaven de manera autogestionària i crearen el seu propi segell, Esan Ozenki. Feren el primer concert enfront de la presó d’Herrera de la Mancha. Van realitzar gires per molts països d’Europa i Amèrica. (En feren una per El Salvador, per a recolzar l’FMLN.) El seu tercer àlbum, el doble LP Borreroak Baditu Milaka Aurpegi (1993) és considerat la seua obra mestra; ha estat qualificat com un dels millors CD dels noranta editats en qualsevol llengua o país.



El tinent coronel de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo es querellà contra ells per la lletra d’Ustelkeria, tema que arreplegava les acusacions de narcotraficant que li havien llançat diferents mitjans. Negu Gorriak guanyà la batalla legal en 2000. Per a festejar-ho, celebrà tres concerts de comiat en 2001 (bé que ja s’havia dissolt oficialment en 1996). Hi acudiren més de 30.000 persones. Després de la dissolució de Negu Gorriak, Fermín començà la seua carrera en solitari. El seu estil fusiona ritmes llatins, rock, hip hop, funk, soul i drum and bass. El principal aglutinant és, però, el reggae. Ha col·laborat amb molts artistes: Manu Chao, Obrint Pas, Amparanoia, Albert Pla, Desorden Público, Reincidentes, Peret o Mad Professor. Jo he ficat sovint, a l’equip àudio del meu vehicle, discs de Kortatu i Negu Gorriak. El rock radical basc no és, però, una música per a escoltar en un autobús ple de gent de mitjana edat.

dijous, 20 de novembre del 2014

Viatjant amb música

Quan viatge a qualsevol país —d'Europa o d'altres continents— m’agrada escoltar les músiques de les contrades que visite. Com que sóc molt viatger, he anat formant, al llarg dels anys, una voluminosa discoteca que guarda sons de tots els països o territoris en què he sojornat. La rutina sempre és la mateixa: durant els preparatius de qualsevol expedició —no importa si és privada o col·lectiva, és a dir, amb un grup que he de guiar—, dedique un temps a seleccionar les músiques que escoltarem durant els trajectes en cotxe o autobús. Com que porte ja molts anys fent escapades, he viscut l’evolució dels suports, des de les cintes de casset fins a dispositius com l’mp4 o les tauletes digitals. Dissortadament, no tots els autobusos van equipats amb les últimes tecnologies d’àudio. Això implica  haver de portar més pes a la maleta; sempre he de clavar carpetes amb discs compactes.

Sovint, trobe a ma casa tot allò que necessite. Altres vegades, he d’anar a València a buscar determinades músiques. Hi ha destins que no presenten, des del punt de vista musical, cap problema; és molt fàcil trobar, als distints establiments especialitzats de la capital, discs de compositors, grups, orquestres, intèrprets o cantants anglesos, nord-americans, francesos, italians, portuguesos, brasilers, cubans... Les coses es compliquen una mica quan s’ha d’anar a segons quins indrets. És molt difícil trobar músiques, posem per cas, de Letònia, Polònia, els Balcans, Turquia, Grècia o països centreeuropeus com Hongria, Àustria, Alemanya o Txèquia. (Em referisc a folk o músiques populars; les cultes són més accessibles.) Si la destinació és qualsevol contrada d’Àfrica o Àsia, la dificultat esdevé impossibilitat. Amb la crisi del CD, les seccions de world music pràcticament han desaparegut.

Sortosament, Internet i les descàrregues solucionen molts problemes. També he comprat discs, més d’una vegada, al mateix país de destí. Els grans magatzems només tenen, en les prestatgeries dedicades a discs francesos o italians, música rància (Charles Aznavour, Edith Piaf, Domenico Modugno, Gianni Morandi). Si volem coses més actuals, hem de tenir les referències i buscar alfabèticament en altres seccions. Sempre seleccione un repertori variat: música antiga (medieval, renaixentista, barroca, classicista o romàntica) per a les visites a indrets en què predominen les petjades —urbanisme o monuments— d’èpoques passades; pop autòcton i sense massa estridències per a les etapes llargues; folk o música d’arrels del país que s’ha de visitar. Fins i tot faig servir la música new age quan el trajecte discorre per espais naturals d’especial bellesa (boscs, fiords, muntanyes...).

Disc editat en 2003 pel club de viatges Fil-Per-Randa,
per a celebrar el desè aniversari 

Sovint, la casualitat ha deparat veritables sorpreses: durant una visita a l’abadia de Fontfreda, pròxima a Narbona, veiérem un assaig del Choeur Grégorien de Paris; a Mirepoix (Mirapeis en occità), un grup, que recordava el famós Quintette du Hot Club de France, interpretava jazz quan passàvem per les halles; a la Thomaskirche de Leipzig, un cor cantava peces de Johann Sebastian Bach. Altres vegades, s’han programat activitats musicals o hem acudit expressament a un concert. He vist, per exemple, el Nabucco de Verdi a les Arenes de Verona. He sentit bossa nova en un club de Rio de Janeiro. He escoltat un grup de cambra a la Casa Municipal de Praga (el magnífic edifici modernista que alberga la Sala Smetana). Veure monuments no és l’únic al·licient d’un viatge. Viatgem per a conèixer gents i cultures distintes. I la música és una de les expressions culturals més emblemàtiques de cada poble.

dimarts, 18 de novembre del 2014

Tornar a Donostia




En 2005, a principis de desembre, vaig viatjar a Euskal Herria. Vaig camejar per les tres capitals basques. I clar, abans d’arribar a Donostia, em vaig aturar a Hernani, per a visitar el Chillida Leku. La tardor, a punt de finir, era esplendorosa al parc de Zabalaga. En aquella ocasió, ja vaig deixar escrit que volia tornar al Chillida Leku altra tardor. Doncs el passat pont del 9 al 12 d’octubre, vaig viatjar novament a Donostia. Vaig camejar per la ciutat, que prepara la seua capitalitat europea per a 2016, però també vaig visitar Zarautz, Hondarribia i, naturalment, el Chillida Leku. Actualment, el museu del gran escultor donostiarra està tancat. La seua família es veié obligada a prendre la dolorosa decisió de plegar, a causa de les pèrdues econòmiques i la falta d’acord amb el govern basc. Tanmateix, a través d’un telèfon que figura a la pàgina web del museu es poden concertar visites a canvi d’una aportació per a la Fundació Eduardo Chillida - Pilar Belzunce. Per tant, vaig vagar novament entre les escultures del genial artista.


 

L’obra de distints escultors bascos és omnipresent a Donostia; al Passeig Nou, que encercla el front cantàbric de l’Urgull, hi ha una escultura monumental d’Oteiza. (A la façana meridional de Sant Vicent, l’església medieval més antiga de la ciutat, també hi ha una Pietat del mateix autor.) Ara bé, molts dels meus itineraris per terres guipuscoanes giraren al voltant de l’obra de Chillida. A l’església donostiarra de Santa Maria hi ha una crucifixió signada per l’artista, i a la façana principal de la catedral, altra. Em vaig allargar, com és lògic, fins a l’extrem de la platja d’Ondarreta, per a contemplar El peine del viento. Sempre m’han impressionat la bellesa del lloc, la força de les ones i l’harmonia de les escultures amb l’entorn. Abans d’abandonar el paratge, és recomanable pujar en funicular al cim del mont Igeldo. Hom queda embadalit amb la panoràmica que es veu des del mirador. El viatger pot contemplar l’illa de Santa Klara, el mont Urgull, les platges d’Ondarreta i La Concha, el balneari, el Palau de Miramar...

 


Vaig recórrer molts indrets de la ciutat: el Passeig de la Concha —amb la barana i el balneari característics—, la Parte Vieja, el Bulevard, l’Eixampla, les vores del riu Urumea... A la Parte Vieja, situada entre l’Urgull i el Bulevard, el carrer Fermín Calbetón alberga la major concentració de bars de pintxos de la ciutat. (El pintxo és, ja se sap, gastronomia d’alta qualitat en miniatura.) Qui pense que el dinar li sortirà barat, en aquesta zona, està equivocat; quan la demanda és gran, el preu puja. Després d’haver emplenat la panxa, haver pres uns gots de txakolin i haver alleugerit bona cosa la butxaca, vaig seure en una terrassa de la plaça de la Constitució. A prop, estan les esglésies de Santa Maria i Sant Vicent, i el Museu San Telmo. Vaig recórrer també la zona romàntica. L’Avinguda de França conserva uns esplèndids xalets d’estil francès. Al carrer Prim destaquen els magnífics edificis historicistes, modernistes i eclèctics. La plaça de Guipúscoa està presidida per la Diputació Foral, imponent edifici d’estil neobarroc.




Als dos extrems del Bulevard, s’alcen els millors testimonis de la belle époque donostiarra: l’Ajuntament —casino anteriorment— i el conjunt format pel Gran Hotel Maria Cristina i el Teatre Victòria Eugènia... Entre el barri de Gros i la platja de Zurriola, s’alcen els blocs translúcids del Palau de Congressos Kursaal, magnífic conjunt de l’arquitecte Rafael Moneo. En el seu dia, el projecte alçà polèmica; tot i respectar les altures dels altres edificis de l’Avinguda de Zurriola, el Kursaal impedeix la visió de la platja als veïns dels immobles amb què enfronta. A pesar de tot, el conjunt ha esdevingut un dels elements més característics de Donostia. Alberga els principals esdeveniments culturals de la ciutat: el Donostiako Zinemaldia (Festival Internacional de Cinema), el Jazzaldia (Festival de Jazz), la Quinzena Musical... Les últimes fites de les meues passejades per Donostia foren el Mercat de la Bretxa i el Quiosc, al Bulevard. La barreja de romanticisme i modernitat de Donostia resulta encisadora per a qualsevol visitant.



dissabte, 15 de novembre del 2014

Extravagàncies

Menéndez Pelayo, autor d’Historia de los heterodoxos españoles, identificava l’arrel de l’espanyolitat amb la tradició catòlica. Per a ell, qui no era catòlic no era espanyol. Doncs bé, algunes lluminàries del PP pensen que qui no és devot de la Geperudeta, les falles i la música de banda no és valencià. Una llei que prepara la Generalitat determinarà que la llengua valenciana, la literatura del segle d’or, els monestirs del Puig i la Valldigna, la diada del 9 d’octubre, els arxius de la Corona d’Aragó, els furs i el dret civil, els bens valencians declarats patrimoni immaterial de la humanitat, els instruments musicals tradicionals, el cant d’estil, les danses, les bandes de música, els esports autòctons, les festes, els bous, les manifestacions religioses, la gastronomia i la indumentària típica són els nostres senyals d’identitat. ¿És precís això? No. Primer, perquè no està clar que tots els elements de la llista siguen essencials per a la identitat valenciana. I segon, perquè figurar en una llei no els farà més o menys transcendentals. (Els britànics senten com a propi un idioma, l’anglès, que no ha estat declarat oficial per cap llei.)

En realitat, el govern del PP vol instituir una mena d’inquisició; un observatori creat al marge de les disposicions estatutàries —els membres del qual seran nomenats discrecionalment per la Generalitat—  podrà retirar o negar subvencions a entitats que “atempten” contra les senyes d’identitat incloses a la llei. Les primeres víctimes podrien ser les universitats valencianes, si no eliminen dels seus estatuts termes com “llengua catalana” o “País Valencià”. El Consell té pensat de convertir els alcaldes en “policies”; hauran d’intervenir quan hi haja atacs a les nostres essències. (Es preveu la firma de convenis entre Generalitat i ajuntaments per tal de garantir les tasques de vigilància.) L’alcalde de Xàtiva, “prestigiós filòleg”, sembla encantat amb la nova tasca, perseguir «ixos gilipolles que diuen aleshores i gairebé». La veritat, no sé si plorar o riure. Els programes d’activitats de l’Associació d’Amics de la Costera, posem per cas, no reben des de fa anys cap ajuda pública; ni la Generalitat ni l’Ajuntament de Xàtiva aporten cap subvenció als concerts de música antiga, ni a publicacions com Conte contat o Papers de la Costera.

Les amenaces de retirada de subvencions fan riure, per tant. Res no impedeix que certes entitats continuen defensant la unitat de la llengua. ¿Què havia de fer la Generalitat? ¿Dur els “heretges” a la foguera? ¿Excomunicar-los? Els capitosts populars es declaren liberals, però jo no trobe el seu liberalisme per cap banda. Si foren liberals, deixarien que cadascú pense, parle i escriga com li done la gana. El plans peperos han concitat l’oposició de les universitats, el CVC i els adversaris polítics. El PP retruca: «L’esquerra és qui reparteix carnets de valenciania.» No entraré a discutir la veracitat de l’asserció. M’interessa més remarcar que hi ha molta diferència —un veritable salt qualitatiu— entre sermonejar i fer gargots al DOG. Exposar idees faccioses a la plaça púbica és una cosa; convertir-les en llei, per motius electorals, altra molt distinta. En un país on conviuen diverses sensibilitats, totes les expressions d’identitat han de poder expressar-se sense temor a represàlies. Fabra hauria de dedicar-se als problemes del país (tancament d’empreses, corrupció, inadequat finançament de la Generalitat) i deixar-se d’extravagàncies.



I és que definir per llei la paella és una veritable collonada. S’ha de tenir present, a més, que existeix una enorme varietat de paelles: la d’hivern amb carxofes, la d’estiu amb garrofó, la de la Ribera Alta amb pilotes i cigrons, la de la Ribera Baixa amb ànec, la paella de la Safor amb pebrot roig, la paella mixta, la paella de marisc, la paella amb conill, la paella amb magre, la paella amb caragols... ¿Quina serà la genuïna? I ja posats a distreure el personal —quan els problemes diaris són angoixants sempre s’agraeix una mica de distracció—, ¿què els sembla si vindiquem les senyes d’identitat més nostres? Propose que l’arnadí de la Costera i el caliquenyo de la Canal també siguen senyes d’identitat de tots els valencians, i que l’observatori que preveu la futura llei prenga mesures contra la guàrdia civil quan aquesta decomisse alguna partida clandestina de caliquenyos a la rotonda d’Anna; al cap i a la fi, els genuïns cigars valencians són els de contraban. (A l’apartat d’esdeveniments religiosos també es podria incloure la celebració xativina del miracle del lliri.) En fi, ¿quan deixaran de fer riure, els actuals governants?
 
(publicat a Levante-EMV, el 15/11/2014)