Llocs perillosos

És possible que vostès tinguen un familiar sanitari, o sàpiguen d’algú que coneix un metge o està casat amb una farmacèutica. Potser li hagen arribat comentaris d’aquestes persones. «¿Aquest hospital? ¡Sols en cas d’urgència extrema!», li ha dit el familiar. «Jo sempre vaig a un de València; el d’ací té fama d’albergar molts gèrmens», admet el metge. «No és recomanable per a gent major», afirma la farmacèutica. En definitiva, corren molts rumors sobre la falta de seguretat dels hospitals. Qualsevol professional sanitari ens dirà que són llocs perillosos. No hi ha equilibri als ecosistemes hospitalaris. Els microorganismes hi prosperen amb facilitat, perquè habiten en uns ambients immunodeprimits. Si no és precís, millor no acostar-s’hi. Posaré un exemple. Una dona ingressa en l’hospital per a donar a llum una nena. En principi, tot va bé. Però poc després d’haver nascut, la xiqueta contrau una meningitis. Aviat, la nounada traspassa. ¿Com és que la criatura ha entrat en contacte amb un meningococ? Un estudi descarta que l’haja contagiat la família. Per tant, atès que la xiqueta no ha arribat a sortir de l’hospital, només queda una alternativa: el bacteri devia pul·lular per la sala de parts o la planta de nounats.

Recorde haver meditat ja sobre els  descuits higiènics en agost de 2011 (en aquells moments, els meus pares patien una infecció): «Suposem que vostè té uns ascendents octogenaris, els pares, amb unes nafres infectades per un bacteri aeròbic, oportunista, altament contagiós i resistent a la major part d’antibiòtics convencionals. Un dia arriba a ca els pares una xica interina que els atén correctament: es posa uns guants estèrils per atendre la mare; tot seguit, se’ls canvia per atendre el pare. El sendemà, es presenta un infermer que no s’ha llegit l’historial mèdic i no porta res (ni tisores, ni apòsits, ni sèrum...). El tercer dia, altra sanitària incompetent cura la nafra de la mare sense guants; després, sense rentar-se o desinfectar-se les mans, atén la ferida del pare. I clar, la pseudomona aeruginosa —o la pyocyanea, no sé— es mou a les seues amples, botant d’una cama a l’altra dels seus ascendents a través dels dits de la presumpta infermera.» Un infermer rebatí les meues afirmacions en aquestes mateixes planes. Venia a dir que jo estava equivocat, que tots els sanitaris són professionals extraordinaris. La seua reacció pecava de corporativisme.

La incompetència ha de ser denunciada sempre. En totes les professions —en la meua també—, podem trobar alguna minoria de persones incompetents o descuidades. Als àmbits en què es presten serveis públics —sanitat, ensenyament—, els descuits rutinaris van en detriment de la professionalitat. Als hospitals, els mals hàbits impliquen risc; desactiven l’atenció i baixen els nivells de prevenció. El personal sanitari pot oblidar protocols que no s’haurien d’ometre mai, com el de netejar-se i desinfectar-se les mans després d’atendre els pacients —especialment els afectats per infeccions. També cal canviar-se de guants sovint. Tots els centres hospitalaris donen al seu personal xerrades periòdiques sobre el rentat de mans. Les del Lluís Alcanyís estan a càrrec d’un metge de medicina preventiva, el doctor Mayordomo. Fins a la crisi de l’ebola, les seues dissertacions solien tenir una audiència minsa; hi acudia poquíssima gent. Les xerrades posteriors al brot infecciós van atraure, però, una assistència multitudinària. Sembla que el doctor, en veure tanta gent, va dir amb sorna: «Com es nota que estem acollonits, ¿eh?»

Els sanitaris no haurien d’esperar que una crisi els recorde allò que han de fer. Jo sospite que mon pare, ja traspassat, entrà en contacte amb la pseudomona durant un ingrés a l’hospital. Dic açò perquè ma mare no ha contret de nou la infecció bacteriana des que es cura les nafres ella mateixa, a casa seua. Diré més: ja he sentit vàries històries de persones majors ingressades a l’hospital que han mort per causa distinta d’aquella que havia motivat el seu ingrés; havien contret una infecció hospitalària. Definitivament, els hospitals són llocs perillosos per als ancians. ¿Llegendes urbanes? La millor manera d’acabar amb elles és extremar la qualitat dels serveis i la higiene (de les persones, l’instrumental, les instal·lacions). En algunes parts del Lluís Alcanyís hi ha greixum, paneroles i desperfectes. Llàstima, perquè només la sanitat pública és capaç d’afrontar les situacions d’emergència. Recordem que la “meravellosa sanitat privada” no s’ha fet càrrec, fins ara, de cap cas d’ebola. No vol marrons. Ja se’ls menjarà la pública.

 

(publicata a Levante-EMV, el 29/11/2014)