dimarts, 13 de gener del 2015

També existeixen musulmans invisibles

Els trists esdeveniments de París van traure al carrer col·lectius musulmans moderats de tot arreu que protestaven contra la violència. Atesos els signes externs que exhibien alguns (els homes, barba llarga, barret de randa i túnica fins als turmells; les dones, hiyab), hom podria sospitar que molts d’aqueixos manifestants pertanyien a alguna secta islàmica —la wahhabita, posem per cas. Aspecte d’estar secularitzats no tenien. ¿Són moderats, els wahhabites? Jo contestaria amb altra pregunta. ¿Són moderats, els catòlics seguidors del Camí Neocatecumenal o l’Opus Dei? Home, si per moderació entenem no empunyar una metralleta o una granada...

¿És moderat qui predica el vel obligatori per a la dona, els assots per a l’esposa desobedient o la prohibició d’ensenyar música a les xiques? Per al wahhabisme, les obres literàries o plàstiques que satiritzen l'islam —les vinyetes humorístiques, posem per cas— han de ser proscrites. Aquesta secta voldria que la sharia tingués preeminència sobre les lleis de l’Estat. Una de les pancartes que exhibien els barbuts “moderats” era ben expressiva: Respeto igual a paz. En altres paraules: «No critiques les meues creences i tindrem la festa en pau.» A Europa regeix, però, un principi distint: «Respecta les persones i combat les seues idees si et semblen equivocades.»

Curiosament, molts intel·lectuals i polítics —fins i tot d’esquerres— proclamen que hem de ser tolerants amb les creences de tothom, que hem d’assumir l’interculturalisme de les nostres societats, perquè els grups ètnics minoritaris d’un estat tenen el dret d’ésser culturalment diferents —sempre que la diferència cultural no emmascare atemptats contra els drets humans, supose. Des d’un punt de vista polític, l’interculturalisme implica l’existència de diferents normes institucionals i socials encaminades a mantenir la diversitat cultural d’un estat. Jo em meravelle de sentir açò en boca de molts espanyolistes que neguen el pa i la sal a la nostra llengua, o al nostre dret foral.

En realitat, els grups musulmans que exhibien cartells com l’esmentat més amunt volen que els deixem viure en un espai on no tinguen vigència les lleis l’Estat, on només hauria de regir la sharia, inspirada en l’Alcorà i els hadits. Jo no trobe que aquests grups siguen moderats. Per a mi, els veritables moderats són els milers de musulmans anònims que, sense cap signe que els identifiqués, barrejats amb cristians, jueus i ateus igualment anònims, van desfilar pels carrers de França el diumenge. La moderació està en el bàndol dels musulmans que treballen a l'administració, les forces armades, la policia, les escoles, esls tallers o els comerços sense lluir cap "semàfor".

L’agent Ahmed Merabet, assassinat per defendre els dibuixants de Charlie Hebdo, o els nombrosos polítics d’origen magrebí que militen als diferents partits polítics francesos, ocupant càrrecs de responsabilitat a nivell local, regional o estatal, també formen allò que genèricament podríem denominar islam moderat. Les altres persones, aquelles que exhibeixen gel·labes o vels, m’inspiren poquíssima confiança. La moderació també implica blasmar la pena de mort per als blasfems o els assots a les dones. Al nostre país, encara som a temps de revisar la nostra percepció dels musulmans. Convindria tractar-los com a ciutadans sense més, amb els seus drets i els seus deures.