Símptomes preocupants

Els partits comunistes rarament poden defugir el culte a la personalitat dels seus líders. Formalment, Podemos no té ideologia comunista, però Pablo Iglesias es un sabio adaptador de Lenin a las circunstancias actuales —Julio Anguita dixit. No ens pot estranyar, per tant, que la gent de Podemos caiga en el personalisme. Diverses són les mostres de culte a la personalitat que adoben el nou partit: la foto del líder a les paperetes electorals, l’obediència dels fidels durant els actes multitudinaris —Pablo Iglesias els mana callar, aplaudir—, la marginació dels desafectes... Aquesta entronització de l’estimat líder suprem ja l’hem vista moltes vegades i en molts llocs. I sol anar acompanyada d’altres elements que resulten preocupants: l’eliminació de les faccions rivals i el funcionament intern centralitzat i jerarquitzat —el centralisme democràtic de les velles organitzacions marxistes leninistes. Tots els militants i tots els quadres s’han de sotmetre a la majoria hegemònica (no hi ha lloc per a corrents o grups discrepants). Malgrat la seua curta existència, Podemos ja ha donat nombroses mostres d’aquestes inclinacions leninistes.

L’equip de Pablo Iglesias va plantejar un envit —o blanc o negre— en l’elecció de la comissió preparatòria de l’Assemblea Ciutadana; els inscrits havien d’optar entre dues llistes tancades, la d’Iglesias o la del Cercle d’Infermeria, sense possibilitat de negociació. Més tard, durant la celebració de l’Assemblea, la votació dels documents ètic, polític i organitzatiu de la formació també tingué caràcter plebiscitari (tornà a guanyar la proposta del nucli fundador). Finalment, l’equip d’Iglesias presentà una llista completa al Consell Ciutadà, desoint les peticions de Pablo Echenique, partidari d’una llista d’integració, més representativa. Durant els processos d’elecció dels òrgans autonòmics, la direcció central també ha propiciat la votació a candidatures afins. Encara que els crítics han aconseguit la majoria en algunes comunitats autònomes, el sector hegemònic ha guanyat clarament (s’ha imposat en dotze de les setze comunitats en què se celebraven primàries). Al País Valencià, ha guanyat el candidat recolzat per Pablo Iglesias. De moment, la formació no es diferencia massa del model centralista vigent en altres partits.

Podemos afirma ser un método para el protagonismo popular y ciudadano, i diu que el seu programa es conforma a través de la participación de la ciudadanía y los círculos, porque nadie sabe mejor qué es lo que necesitamos que los ciudadanos, però la realitat sembla desmentir les grans paraules i els grans principis. El nucli dirigent de la formació política pretén controlar-ho tot. ¡Centralisme democràtic d’inspiració leninista!