Un toc contra la desídia

Dos esdeveniments han posat d’actualitat la protecció del nucli històric de Xàtiva: d’una banda, la creació d’una plataforma denominada Iniciativa Cívica pel Centre Històric, que ha llançat un manifest; d’altra, la inauguració d’un nou Museu de Belles Arts a la Casa de l’Ensenyança. Les dues circumstàncies han suscitat un interessant allau de reflexions. El passat dissabte, aquestes planes se’n feien ressò. Tres columnistes, Enric Argente, Salvador Català i Antonio Martín —els dos últims, col·laboradors habituals del diari—, abordaven l’assumpte des de diferents òptiques. Argente, arquitecte, advocava per evitar els processos de gentrificació. L’articulista explicava el concepte, d’origen anglosaxó: procés de transformació urbana durant el qual la població original d’un barri deteriorat és desplaçada per altra de major nivell adquisitiu. Efectivament, la gentrificació no elimina la pobresa, la desplaça.

Ara bé, amb independència dels debats que suscita el fenomen —ni tots els urbanistes ni totes les autoritats locals n’estan en contra—, la reflexió és, segons el meu parer, d’escassa aplicació a Xàtiva; la seua zona més degradada, el districte Ciutat, mai no ha estat una barriada obrera. Al contrari, sempre havia estat una zona aristocràtica, burgesa i comercial. Hi proliferaven les cases pairals, els palaus nobiliaris i les activitats comercials. Com explicava Salvador Català, els immobles d’aquest sector són de difícil manteniment i rehabilitació. Llurs ocupants van emigrar fa dècades a l’eixampla. Curiosament, les zones perifèriques del districte Ciutat, situades en la seua part més meridional, encara mantenen un percentatge elevat de població originària. En canvi, els espais més cèntrics —sobretot la plaça del Mercat i la seua rodalia— han estat ocupats per població marginal i una munió de negocis dedicats a l’oci. 

Les noves activitats d’oci i l’escassesa d’ajuts per a obra nova i rehabilitació d’immobles antics propicien el buidament de la ciutat vella, ràpidament ocupada per població humil o immigrants estrangers que, sovint, hi viuen en condicions precàries. Recuperar la zona per als usos tradicionals no seria, per tant, un procés de gentrificació en sentit estricte. Com posen de relleu alguns teòrics, les àrees degradades poden esdevenir barris de classe alta o zones de classe mitjana associada a col·lectius i activitats de significació cultural: tallers d’artistes, locals comercials dedicats al disseny... La rehabilitació també pot ser un reclam turístic i un incentiu per a l’hostaleria i el comerç relacionats amb el turisme. Això sí, cal respectar la idiosincràsia de les zones rehabilitades. Un dels exemples que aporta Argente —el de Williamsburg, a Nova York— demostra que la renovació d’un barri no implica l’expulsió dels habitants originaris.

Williamsburg, zona de Brooklyn unida a Manhattan pel pont homònim, conserva entre el seu veïnat una comunitat de 75.000 jueus hassids. El judaisme hassídic és un corrent ortodox. Els seus fidels, procedents d’Europa oriental, mantenen rigorosament l’observança de les tradicions relatives a  vestimenta i menjar. Conserven la llengua jiddisch. A Williamsburg, gran part dels habitatges i els negocis hassids flanqueja l’avinguda Lee. Ningú no ha expulsat del barri aquests jueus. A Xàtiva, el districte de Sant Pere —des del carrer d’en Gai fins a porta de Cocentaina— i els Ravals encara mantenen bona part de la seua població. El perill d’experimentar processos de gentrificació és remot. En qualsevol cas, té raó Argente: Xàtiva manca d’un projecte coherent de ciutat. La rodalia de la Seu, la segona major aglomeració de monuments del país, roman deserta, no compta amb oficina d’informació, ni negocis turístics...

El PP ha estat incapaç d’aprovar, durant els últims vint anys, un Pla Especial de Protecció del Centre Històric. Pel que es veu, millorar l’habitabilitat de ciutat vella no figurava entre les seues prioritats. Una nova majoria municipal haurà d’impulsar, per tant, iniciatives que fomenten l’ús residencial dels barris antics. Les zones més degradades del districte Ciutat haurien de recuperar llurs usos tradicionals, residencials i comercials. (Per a evitar el seu declivi inexorable, les ciutats històriques han de fer compatibles la conservació del patrimoni i la supervivència del teixit social.) Aquest sembla ser l’esperit del manifest redactat per Iniciativa Cívica pel Centre Històric de Xàtiva. Que els grups polítics de l’oposició hagen recolzat el document resulta molt gratificant. Un toc contra la desídia sempre va bé. Urgeix aturar la degradació de ciutat vella.

(publicat a Levante-EMV, el 07/03/2015)