Predicar en el desert

Alguns personatges de certa esquerra sempre m’han semblat veritables frares predicadors. Experimentava la sensació de rebre les reprimendes d’un rector sempre que escoltava Julio Anguita. Últimament, el torne a sentir amb molta freqüència. Aquests dies circula una frase seua per les xarxes socials: La gente que vuelve a votar a ladrones es responsable de lo que está pasando. Fa pocs dies, altre personatge de l’esquerra sacerdotal, l'actor José Sacristán, també ha fet una declaració tronant: Con todo lo que se sabe, muchos volverán a ser votados y habrá que admitir que somos un país de mierda. Doncs no, no som un país de merda. I els destinataris d’aquestes frases no faran ni cas. Passa que existeix una cosa que es diu dreta sociològica, la derechona de tota la vida. Existeix a tots els països, als Estats Units, Anglaterra, Itàlia... Els membres d’aquest grup sociològic tenen uns trets comuns: defensen a ultrança la propietat privada i el liberalisme econòmic; professen una religiositat ultramuntana i una moral puritana —no exemptes de grans dosis d’hipocresia— i voten als seus partits en qualsevol circumstància.

Aquesta dreta sociològica no es nodreix únicament dels individus súper rics; la ideologia del sistema ha engalipat també gent de les classes mitjanes, les capes més privilegiades dels white collars  i els blue collars (treballadors de coll blanc i coll blau), assalariats que han esdevingut affluent workers i ja no es consideren classe obrera). Cada país té les seues especificitats. Els capitalistes anglosaxons i protestants, posem per cas, són més exigents amb la moralitat dels negocis i la política, però tenen legalitzats els lobbys o grups de pressió, cosa que els estalvia càrrecs de consciència. El capitalisme mediterrani funciona d’altra manera: els grups de pressió, que no estan legalitzats, actuen d’amagatotis i el poder polític es deixa subornar, i uns i altres practiquen una moral del penediment laxa, recolzada en el sagrament catòlic de la confessió —la contrició, la penitència i l’absolució llaven les culpes. La dreta, tant la catòlica com la protestant, veu natural enriquir-se. Creu que les desigualtats són inevitables. Pensa que l’elusió  d’imposts, els dipòsits a l’estranger o les comissions per mitjançar amb l’administració pública no són pecat.

Les persones de dretes —“d’orde”—  no troben particularment delictius els tractes de favor. «Jo els acceptaria», proclama sense embuts més d’un burgès circumspecte. «Qui diga que mai no acceptaria cap favor és un mentider o un gilipolles», remarca el votant típic del PP. (Influeix molt en aquesta actitud la nostra falta de tradició democràtica.) Els fidels de la dreta local sempre voten als seus, encara que siguen uns lladres. Ho he sentit més d’una vegada: «Jo no pense votar als “rojos” ni boig.» Jordi Évole ho recordava en un article: «Per una coma, l’esquerra munta una escissió. En canvi, la dreta és molt disciplinada.» Per això, el pròxim diumenge, Rus —si encara no ha renunciat a encapçalar la llista local del PP—, Rita Barberà o Esperanza Aguirre podrien traure un 25% de vots, com a mínim. Les coses serien distintes si visquérem en un país protestant. En Anglaterra o Estats Units, aquests personatges no podrien ser candidats. A casa nostra, fins els popes de l’esquerra tenen tics catòlics. Ho deia al principi: semblen predicadors. ¡Predícame, Antón, que me cago en tu sermón!, fa la dita castellana.