Durant els últims períodes municipals, les
trajectòries de l’Olímpic i l’alcalde de Xàtiva han estat paral·leles: ascens i
caiguda d’Alfonso Rus; ascens i previsible caiguda del club local de futbol. El
polític, bandejat pels electors xativins, havia fet de l’Olímpic la seua nau
insígnia. En açò, el patró no era gens original; tothom recordarà exemples de
polítics que han fet servir el futbol com a eina de promoció política personal.
El desaparegut Jesús Gil n’era el paradigma. Ben mirat, l’alcalde de Xàtiva era
un imitador de Gil. Aquest utilitzà l’Atlético de Madrid com a catapulta per a
la seua ascensió a l’alcaldia de Marbella. Amb el pas del temps, la confusió de
patrimonis era total; Gil manejava els béns de la ciutat, el club i els seus propis
com si tots foren de la seua titularitat. En 1999, ingressaria en presó acusat
de malversació de cabals públics i falsedat en document públic. En 2000, fou condemnat
per quatre delictes de prevaricació i per haver desviat 450 milions de pessetes
de l’ajuntament de Marbella al seu club de futbol.
Però tornem a Xàtiva. Mantenir l’Olímpic en
segona divisió és molt costós. Els ingressos per abonaments i entrades no permeten
de finançar tot el seu pressupost. Tres factors combinats, poca capacitat del
camp de la Murta, una massa social esquifida i minsa afluència d’aficionats, impedeixen
d’obtenir els guanys necessaris. Però Rus tenia a l’abast els diners públics. Recorde
haver explicat, en un article anterior, els números de la temporada 2013-14. L’Olímpic
havia rebut una subvenció de 59.000 euros i no havia pagat cap despesa de la
Murta. El manteniment de les instal·lacions i el consum d’aigua i electricitat havien
anat a càrrec de l’Ajuntament. Fins i tot els desplaçaments de l’equip havien
estat subvencionats. En total, les arques municipals havien destinat més de
120.000 euros a l’equip. Però encara hi ha més: l’esclat del cas Imelsa fa
sospitar que el club venia beneficiant-se també de diners negres abonats per les
empreses subministradores de gespa artificial, és a dir, de diners procedents
de la corrupció.
En resum: l’Olímpic se sostenia a la
categoria de bronze gràcies als tripijocs de l’alcalde. Tot això s’ha acabat;
Rus ha renunciat a la presidència del club. Ja havia fet acció de dimitir en
juny de 2012 i juliol de 2014, però ara va de bo. Finalitzada l’etapa del padrí
local, l’Olímpic necessita l’arribada de capital que assegure la continuïtat del
seu projecte esportiu. Dies enrere circulà la notícia que un antic dirigent del
València volia fer-se’n càrrec. ¡Una butllofa! La directiva negà taxativament
aquest rum-rum. Com que l’expresident ha deixat un deute de 30.000 euros —la
plantilla no ha cobrat l’última nòmina—, l’equip podria descendir de categoria.
Les actuacions de Rus tornen a ser, per tant, paral·leles; ha renunciat a l’acta
de regidor sense donar explicacions i ha abandonat la llotja de la Murta sense badar
boca. El futur de l’entitat és, en definitiva, complicat. El pressupost per a mantenir
la categoria és de 400.000 euros. (La possibilitat d’obtenir diners en canvi de
favors és impossible en aquests moments.)
Però no tot està perdut. El nou repartiment
dels drets de televisió podria aportar 200.000 euros a les arques del club xativí. A
més, el nou govern municipal ha anunciat que mantindrà la subvenció a l’Olímpic
i seguirà pagant totes les despeses del camp. Com a contrapartida, el club haurà de garantir
màxima transparència en la seua gestió i haurà d’acceptar que diversos equips i
entitats puguen utilitzar també la Murta —sempre que no entrebanquen l’activitat
principal, per descomptat. Potser per això, algunes persones ja s’han interessat, a
última hora, pel club. Si abans de dilluns apareix un inversor, la junta
directiva respirarà tranquil·la; els seus membres han parlat de fer una derrama per a
pagar la nòmina pendent (convençuts que no arribaran a rascar-se la butxaca,
perquè l’hipotètic inversor assumirà el deute). M’alegraria que l’Olímpic
salvés la categoria. Això significaria que hi ha vida després de Rus. Si el
club descendeix finalment a tercera, el patró és capaç de tornar del seu
amagatall i dir, mentre aspira el fum d’un havà: «Sense mi, aneu altra vegada
en burro.»
(publicat a Levante-EMV, el 27/06/2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada